Yo te quiero libre

Yo te quiero libre,
libre y con amor,
libre de la sombra,
pero no del sol.

Yo te quiero libre,
como te viví,
libre de otras penas,
y libre de mí.

La libertad tiene alma clara
y sólo canta cuando va batiendo alas.
Vuela y canta, libertad.
La libertad nació sin dueño
y yo ¿quién soy para colmarle cada sueño?

Yo te quiero libre
y con buena fe,
para que conduzcas
tu preciosa sed.

Yo te quiero libre,
libre de verdad,
libre como el sueño
de la libertad.

Silvio Rodríguez

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Així està la cosa:

1. El PP crea amb Zaplana l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998.


 

2. En un principi, es va criticar moltíssim esta acció, s’argumentava que el que es volia fer era donar ales als secessionistes lingüístics. El temps ja ha mostrat que això no ha estat així. Cal afegir també que la creació de l’AVL va ser un moviment tàctic.


 

3. Amb el pas dels anys, l’AVL va anar fent faena, sobretot fent coses que calia fer i que no anaven en direcció del secessionisme lingüístic, sinó de l’enriquiment de la nostra llengua:


 

4. Tot i que a l’AVL hi ha hagut membres que defensaven que ‘el valencià és una llengua distinta del català’, quan va arribar l’hora de definir la llengua dels valencians, va quedar clara la postura de l’AVL. De fet, si llegim una miqueta la història dels seus membres, podem trobar que alguns d’ells van pertànyer a la RACV (dedicada a crear una normativa secessionista del valencià): el mateix president, Ramon Ferrer o Àngel Calpe, per posar un parell d’exemples.

«Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.»

Per aquesta definició, l’AVL ha rebut ‘amenaces’ del PP valencià. L’última ve de M. José Català que demana a l’AVL que canvie la definició del valencià. Però, calla tu, diu que «estoy abierta» (al diàlogo).


 

Ja veurem com acaba això, però el PP està posant-se realment estúpid amb això. Encara que siga una estratègia electoral: la qüestió és que ja està bé d’utilitzar el valencià com a arma política. Ja està bé! No tenen cap dret.

Viatge als EUA

Del 24 de juliol al 18 d’agost, l’A, l’E, el R, la C, la N i jo vam fer un road trip pel centre i la costa oest dels Estats Units. L’any anterior, l’A, la N i jo ja havíem provat de fer el viatge, però el vam cancel·lar a l’últim moment.

La qüestió és que una experiència com aquesta és molt intensa, un record per a tota la vida… i m’agradaria anotar aquí el diari de viatge.

TEXAS

  • L’arribada va ser a Houston, després d’un vol que ens va portar de Barcelona a Istanbul (3h) i d’Istanbul a Houston (12h). Vam arribar a Houston per la tarda i vam anar directes a llogar un cotxe. Vam tindre el problema que cap de les targetes de crèdit que teníem permetien fer el pagament necessari per llogar el cotxe. Amb unes quantes trucades ho vam solucionar. Una vegada amb el cotxe, un Dodge Gran Caravan, vam anar directes a un Hostel a prop del centre de Houston per passar la nit.

  • L’hostal no estava gens malament: ple de gent jove, moltes habitacions, piscina, una sala amb un billar… aquella nit vaig anar a comprar unes birres que vam beure a la terrassa de la nostra habitació, recorde que pels carrers no hi havia ningú i que el camí cap a el supermercat estava una miqueta fosc. A Houston feia una calor infernal i humida, i a dintre de tots els establiments feia un fred infernal i sec…

20140725_080118AUSTIN

  • Una vegada passada la primera nit, vam anar directes cap a Austin: la capital mundial de les barbacoes. Començar a conduir per les carreteres americanes va ser tota una experiència: 8 carrils a cada banda i un trànsit infernal, mil desviaments i nosaltres que no ens aclaríem bé amb les marxes automàtiques. Tot i així vam arribar a Austin sans i estalvis, i vam anar directes a un dels restaurants de barbacoes més famosos de la ciutat, on normalment cal esperar dues o tres hores per dinar. Vam arribar just abans de tancar, érem els últims de la cua i no vam haver d’esperar més de 40 minuts. I va pagar la pena!

20140725_152711

  • Després d’allò vam anar a visitar el centre de la ciutat: feia una calor infernal, però almenys no era humida com a Houston. Austin és una ciutat molt bonica, neta, amb un aire força americà (a diferència de San Franscisco, que tot i ser una ciutat americana, recorda més a una ciutat europea). Vam visitar el capitoli (més gran que el de Washington, segons ens van dir a l’oficina de turisme) i per la tarda vam anar a prendre alguna cosa per un dels carrer amb més marxa de la ciutat. Allà ens van servir un café amb gel genial! (si t’agrada l’aigua amb regust de café, és clar):

20140726_182051

  • A Austin vam fer més coses: sortir per la nit a un carrer ple de bars que el tanquen durant la nit i que es plena de gent, així com també anar a una altra zona més allunyada del centre a beure una cervesa a un bar on la gent arribava i es posava a ballar; vam anar a vore el concert de Iron and Wine (tot i que no vam poder aguantar el bis); i per altra part anar a un dels ponts de la ciutat, on sota viuen milers de rats penats que entre les 20 i les 21h comencen a sortir per caçar. Una molt bona experiència! Aquí teniu la foto del pont ple de gent (evidentment és molt complicat fotografiar els rats penats de nit…)

SONY DSC

  • Cal esmentar també el riu-piscina que es troba a les afores de la ciutat, però que s’arriba ràpida. Aquell matí ens ho vam passar d’allò més bé!

SONY DSC

ROSWELL

  • De camí a Albuquerque, ens pillava Roswell. A meitat de camí ens moríem de gana i vam parar a un poble per menjar una espècie de Mexicà amb un ambient molt raro i un menjar d’allò més dolent… Roswell és conegut perquè allà va estavellar-se un suposat obni (perdó, ovni). Tot i que van ser moltes hores de cotxe, ens ho vam passar d’allò més bé. Un dels moments més divertits va ser quan el R va composar una cançó a l’A a la que tots vam enganxar-nos ràpidament. A Roswell… poc per veure. El museu, amb molta documentació relacionada amb els casos relacionats amb ovnis.

SONY DSC

ALBUQUERQUE

  • El camí de Roswell a Albuquerque ens va portar més hores de cotxe, de paisatges impressionants, de carreteres infinites al llarg del desert. El paisatge era gairebé pla en tot moment, cosa que va canviar en arribar a Albuquerque.

SONY DSC

  • En arribar a Albuquerque el primer que vam fer va ser visitar totes les localitzacions que ixen a la sèrie Breaking Bad: des de la casa del Walter White fins al restaurant ‘Los Pollos Hermanos’ on vam acabar sopant, passant pel túnel de rentat de cotxes i l’oficina de l’advocat Saul Goodman.

carwash

  • Crec que va ser a Albuquerque que ens vam topar per primera vegada amb la Rute 66, que travessa la ciutat. Aquella tarda no vam fer gaire cosa més, ja que després de sopar a ‘Los Pollos Hermanos’ ens tocava començar a cercar un lloc on dormir. Al dia següent vam aprofitar per visitar la part més antiga de la ciutat, un petit barri amb una església com a punt central cases d’adobe (i altre tipus) al voltant… tot bastant turístic, però bonic.

SONY DSC

TOURQUOISE TRAIL i SANTA FE

  • Després d’Albuquerque vam partir fins Santa Fe, un lloc força bonic que cal visitar i passejar-se pels seus carrers, on es poden trobar un bon nombre de galeries d’art.
  • Des d’Albuquerque es pot fer el Tourquoise Trail que arriba a Santa Fe passant per tota a una sèrie de poblets molt xulos. A Sandia Park vam visitar el Tinkertown Museum: un museu de miniatures on, a més de miniatures, vam poder gaudir de uns quants colibrís volant molt a prop de nosaltres. Una gran experiència!

SONY DSC

SONY DSC

  • Al Tourqouise Trail també vam parar-nos a un poblet anomenat «Madrid». Aquell poblet semblava una espècie de mini-poble del farwest però amb més natura i encant. A un bar per allà ens vam beure una cervesa realment bona (i gens filtrada):

20140729_133232

SONY DSC

  • Santa Fe tenia un aire molt mexicà. Els edificis més antics del centre de la ciutat eren d’Adobe, es podien trobar moltes galeries d’art i, en general, el lloc era força agradable de visitar.

TAOS

  • Des de Santa Fe havíem d’anar a l’Antilop Canyon. Atès que la distància entre Santa Fe i Page, el poble al que havíem d’anar, era gegant, havíem de decidir on parar. En un principi ens havíem proposat d’aturar-nos a no sé quin poble, però teníem la possibilitat de passar amb el cotxe per un parc natural a prop de Santa Fe i dormir en algun dels pobles que allà s’hi troben. Així és com vam fer una de les parts més boniques del viatge. De camí, ens trobàrem paisatges com aquest:

SONY DSC

  • La pluja, el paisatge que et permet veure fins a un horitzó ben llunyà, un canyó, els colors, la tempesta… L’arribada a Taos va ser ben entrada la vesprada i vam estar mirant d’on dormir. Després de fer algunes voltes, vam acabar a un hotel que tenia piscina climatitzada i una espècie de jacuzzi. Vam poder gaudir de la piscina sense cap altra persona, mentre a fora la tempesta descarregava tota l’aigua del món.

SONY DSC

MONUMENT VALLEY

  • Encara de camí a Antilop Canyon, ens creuàvem amb Monument Valley. Tota aquesta part del camí va ser també una de les parts més boniques i impressionants del viatge. Les fotos parlen per si mateixes. He d’admetre que em pensava que el Monument Valley seria més gran en extensió, que veuríem més muntanyes d’aquell tipus tan especial, però les muntanyes estaven molt localitzades en un àrea específic.

20140730_171721_HDR

20140730_193239_HDR

ANTILOP CANYON

  • Aquesta és una visita obligada. En mig del no res podem arribar a un poblet anomenat Page, que es va crear al 1957 per a la gent que construïa la presa del Glen Canyon. Allà a Page vam poder confirmar que els EUA és un país per a la gent que té cotxe. Si no tens cotxe, no ets res. Aquella nit vam voler anar a sopar sense agafar el cotxe. Molt a prop de l’hotel hi havia un centre comercial al qual, per arribar, només hi havia carretera, sense llums, sense voreres… i això que només estava a 10 minuts caminant.
  • Antilop Canyon va ser impressionant. Són els indis que se n’ocupen de gestionar les visites i es pot triar entre el costat nord i costat sud. Quan s’arriba a la zona, allà no s’hi veu res: només una esquerda al terra. Si un comença a entrar, es troba amb unes estances impressionants… això sí, plenes de turistes si aneu en estiu.

SONY DSC

SONY DSC

FLAGSTAFF

  • La següent parada era el Gran Canyó. Ara bé, en realitat per aquella zona hi ha moltes coses a veure. Vam decidir anar a Flagstaff i muntar allà el nostre campament :). Aquella va ser la primera nit que vam dormir a un motel al costat de la Ruta 66. La N i jo vam tindre la mala sort que la nostra habitació feia una pudor insuportable… tot just la nit del nostre 14è aniversari…

SONY DSC

  • Aquella tarda vam aprofitar per visitar un dels cràters de meteorit més grans del món, a només 30 minuts de Flagstaff. Vam arribar a última hora. No hi havia ningú, només nosaltres. Tot i que l’entrada era cara, l’experiència va pagar completament la pena.

SONY DSC

  • En eixir del cràter, la natura ens va regalar un de les vistes més boniques de tot el viatge. Tempesta + posta del sol + horitzó infinit.

20140731_193431_HDR

  • Aquella nit també vam poder fer un sopar a un dinner de la Ruta 66, on vam descobrir la Patty Melt, la millor hamburguesa que he provat mai.

SONY DSC

SONY DSC

SEDONA

  • El matí següent vam canviar directament de motel i després vam anar cap a Sedona. Un lloc conegut perquè allà es troben una bona quantitat de vòrtex de bon rotllo de tot el món sencer. Més enllà del bon rotllo, els paisatges impressionants amb una tempesta perseguint-nos tota l’estona, amb una calor sufocant, i nosaltres fent una caminata de 3 hores sense gaire aigua. Tota una experiència!

20140801_140121

JERÔME

  • Després de Sedona ens vam dirigir a un poble fantasma anomenat Jerôme. Era un poble miner de finals del segle XIX que està al pendent de la muntanya i on cal pujar una carretera amb moltes corbes per arribar-hi. Amb el plugim que queia, un hotel allà a la part més alta, el fet que no hi havia gairebé ningú (tot i que de poble fantasma no tenia molt), l’ambient era misteriós i excitant. Vam pujar fins a l’hotel que antigament era un hospital… Allà vam fer un café :)

20140801_175548_HDR

20140801_190451_Night

GRAN CANYÓ

  • I per fi tocava visitar una de les coses que més il·lusió ens feia: el Gran Canyó. El camí de Flagstaff al centre de visitants del Gran Canyó era força bonic entre muntanyes i després ja una miqueta més pla. En arribar al parc, hi havia una espècie de peatge d’entrada que ambientava molt bé la cosa. Ja al centre de visitants podíem sentir que allò era un lloc ultra-mega-turístic. No obstant, una vegada agafat el bus i caminar 30 minuts, els turistes desapareixien i podíem gaudir de les vistes amb molta intimitat. La grandiositat del parc, la llunyania de l’altra banda del canyó i la llum del dia feien que la vista semblara més un quadre que la realitat.

20140802_121758_HDR

  • La tempesta sempre a prop…

20140802_121744_HDR~2

  • Ja de tornada a Flagstaff, el matí següent vam poder gaudir d’un vertader desdejuni americo-mexicà:

20140803_111658

RUTA 66

  • Ara tocava anar cap a Las Vegas. Però en lloc d’anar directes, vam decidir prendre la Ruta 66 i parar a Kingman per dormir. Una altra bona decisió del viatge. Allà vam poder trobar unes quantes parades per a turistes però que no deixaven de tindre el seu encant.

20140803_144422

SONY DSC

  • Aquella tarda vam visitar, ara sí, un vertader poble fantasma: Oatman. Per arribar-hi vam haver de pujar per una carretera amb unes quantes corbes on no hi havia gairebé ningú. I darrere nostra, la tempesta sempre amenaçant. La tornada va ser especialment dura, perquè la tempesta ens va agafar finalment, i no sabíem si en algun moment ens acabaríem quedant atrapats en algun lloc perdut.

SONY DSC

SONY DSC

SONY DSC

SONY DSC

LAS VEGAS

  • Què dir de Las Vegas? Vam allotjar-nos a un hotel anomenat Hooters on el reclam són ties amb grans mamelles i gerres de cervesa. Això sí, la nit ens va eixir super-barata (perquè era entre setmana). Vam passar-nos el dia visitant els carrers principals de la ciutat i flipant amb els flamencs, les llums, la possibilitat de poder anar al teatre a veure al gat enfadat.

20140804_203213_Night

  • Aquella nit vam trobar-nos amb uns amics que també estaven fent un road trip, però que el van començar des de San Francisco. Vam anar a un dels casinos que tenia un parc d’atraccions a dins, amb muntanya russa i tot… Allà hi havia un lloc on feien massatges als peus, que vaig gaudir! També vam anar a un carrer que està cobert per una immensa pantalla que mostra vídeos i animacions i música constantment:

20140805_000306_Night

  • Las Vegas s’ha de veure. Ara bé, passar-hi més d’un dia és complicat: malgrat que allà hi podem trobar milers d’atraccions i de coses que ens permetrien quedar-nos uns quants dies, la sobredosi rebuda en unes poques hores és suficient per dir «prou» i marxar.

CALIFÒRNIA I LOS ANGELES

  • De Las Vegas a Los Angeles hi ha unes 5-6h de cotxe. A mig camí es passa a prop del desert de Mojave i el Death Valley, que no vam tindre temps de visitar. No obstant, sí que vaig poder veure des del cotxe un dels horts solars més grans del món, l’Abengoa Mojave Solar Project:

SONY DSC

  • El camí de Las Vegas a Los Angeles és un veritable desert…

SONY DSC

  • L’arribada a Los Angeles va ser… bé, una arribada. Los Angeles és una ciutat d’autopistes on, per anar d’un lloc a un altre, cal prendre l’autopista X on saps que et passaràs un hora de trànsit horrorós. Les coses interessants estan molt lluny les unes de les altres. A Los Angeles vam llogar una casa gràcies a Airbnb. Ens va costar trobar la casa bàsicament perquè tot i que vam arribar al carrer 117th, resulta que els carrers als EUA poden no ser continus. És a dir: el carrer 117th pot tindre un tros per aquí, un altre tros per allà, un altre més allà…
  • I amb tot això, el primer dia a Los Angeles vam visitar (com si no!), el Passeig de la Fama on vam poder visitar també el Dolby Theatre on es fa l’entrega dels Oscars. Resulta que es troba a dintre d’un centre comercial…

SONY DSC

  • Des d’aquell centre comercial també vam poder fer la primera foto de les lletres de Hollywood a la muntanya:

SONY DSC

  • Una de les coses divertides que ens va passar aquell dia va ser que, mentre caminàvem mirant les estrelles al terra, un home ens va parar per proposar-nos d’anar com a públic a un programa de televisió. Per descomptat, vam dir que sí :) Cosa que ens va portar a un barri proper, a fer cua i a estar-nos 3 hores a un plató on van participar Courtney Cox (Mònica, de Friends) i David Arquette (el seu ex-marit, el poli de Scream).
  • Aquella tarda no vam fer gaire cosa més, la veritat és que va ser un matí i migdia intens. Crec que el Hollywood Boulevard i els voltants és la zona de Los Angeles que més em va agradar.

SONY DSC

  • Per la tarda vam anar a veure la casa de Madonna… tot i que pel que sembla està a la venda o es lloga o ja no viu allà.
  • 2n dia: visita a la part de la ciutat que va suposar el principi de tot. Resulta que la ciutat de Los Angeles es diu així perquè els primers missioners la van nombrar com El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula. Toma ya. Així que vam visitar allò conegut com ‘El Pueblo’… turístic. No obstant està bé saber d’on venen les coses. L’església amb el mateix nom que allà hi havia guardava molt l’ambient original (bé, això supose…).

SONY DSC

  • Vam fer una petita visita per aquella part de la ciutat, on es pot trobar el museu Guggenheim (igual però diferent que el de Bilbao).

20140807_101130

  • Una cosa que veiem sovint a les ciutats grans dels EUA eren els busos que portaven porta-bicicletes al davant. Certament és una gran idea per ciutats que no són planes i que permeten als ciclistes transportar-se de manera mixta!

SONY DSC

  • Per allà també vam poder trobar un edifici-polla:

20140807_101805_HDR

  • I després d’allò… als estudis Warner!!!! Havíem de decidir si anàvem als estudis Warner, a la Paramount o als Universal. La meua amiga A. ens havia comentat que ella havia anat dues vegades als Warner i que li havien agradat. Així que allà vam anar-hi. Vam poder veure el plató de Friends i el de The Mentalist:

SONY DSC

  • Tot i que va estar bé la visita… he de dir que vam quedar una miqueta decebuts (almenys la N i jo). Possiblement esperàvem poder veure algun rodatge de prop, algun actor famós, alguna cosa més interessant que un simple passeig. Però no va ser així. De tota manera, la visita al plató de The Mentalist va ser molt guai. Allà vam poder veure el sofà on Patrick Jane es fot les migdiades.
  • Cap a la tarda ens vam dirigir més a prop de la platja, per visitar el The Museum Of Jurassic Technology, una ratllada en tota regla, ambientada excepcionalment i on un es podia passar hores mirant i investigant tot allò que allà es trobava, tot per acabar en una terrassa a la part més alta de l’edifici on un es podia prendre un té tranquil·lament en un pati – jardí de cel obert però tancat amb una xarxa per no deixar sortir els ocells que allà s’hi trobaven.
  • Per desgràcia i per qüestió d’uns pocs minuts, no vam poder gaudir d’una posta de sol al Pacífic… Però sí que vam poder almenys trepitjar les meravelloses platges de Venice i Santa Mònica i mirar un oceà que alguns de nosaltres mai no havíem vist… un oceà que a l’altra banda té el Japó, Indonèsia, Austràlia…

SONY DSC

SONY DSC

  • Aquella nit vam anar caminant cap a la platja de Santa Mònica i vam pujar-nos a la nòria per tindre una millor visió de la zona… tot i que no diria que la vam tindre. Després d’allò: hamburguesa :)
  • El tercer dia pel matí el vam dedicar a visitar alguns llocs que ixen a sèries de televisió: les cases de Modern Family i també la de Six Feet Under.

SONY DSC

SONY DSC

  • L’últim dia a Los Angeles el vam dedicar a visitar el Getty Museum, que es troba a les afores de la ciutat en un lloc privilegiat. És un centre gegant dedicat a l’art amb unes vistes envejables.
  • Aquella nit la N i jo vam anar a sopar amb una amiga meua del col·legi, a la qual feia possiblement més de 16 anys que no veia. He d’admetre que em feia una il·lusió molt gran. I la nit no va decebre: vam sopar amb amics seus als restaurant City of Mexico i després vam anar al bar hawaià més antic de Los Angeles. Allà vaig poder provar el Mai Thai o Thai Mai o el que siga, la qüestió és que és una beguda realment bona!

20140808_234828

  • Al dia següent, abans de marxar de la ciutat vam fer un tomb per Mulholland Drive, tot i que abans vam fer una visita a la casa de Brad Pitt i Angelina Jolie…

BIG SUR | MORRO BAY

  • Cal dir que després de 3 dies intensos a Los Angeles, els ànims del grup estaven una miqueta per terra. Recorde que no parlàvem gaire a l’eixida de la ciutat. L’estrès d’haver-nos estat movent en cotxe tots els dies sense parar, trànsit, anar d’aquí cap allà… En fi, comente això perquè quan en fer el Big Sur (ruta que va per la costa de Los Angeles a San Francisco), tot va millorar i la ruta va actuar com un bàlsam.
  • Vam arribar a Morro Bay per la vesprada i vam poder veure la posta de sol (des del motel :)), i vam poder caminar tranquil·lament al costat del mar i vam veure els lleons marins, o foques o elefants marins (o el que fora), i vam poder gaudir d’un vi negre amb formatge i embotits a un lloc molt agradable amb sofàs i xemeneia.

20140809_201302_HDR

  • Al matí següent vam intentar pujar-nos a un dels vaixells que eixia per veure les balenes, però estava tot reservat i ens vam quedar amb les ganes. No obstant, vam poder saber que a Monterey hi havia un altre vaixell que eixiria a les 17h d’aquell dia… així que vam continuar el nostre viatge cap al nord pel Big Sur.

BIG SUR

  • El Big Sur és una carretera que et permet veure uns paisatges impressionants, pujar per carreteres de muntanya estretes, parar-te en platges meravelloses (i fredes) i, sobretot, et permet gastar-te dòlars i dòlars en qualsevol tenda on tot és ultra-mega-car.

SONY DSC

  • La primera parada va ser per veure els elefants marins que s’amuntonen en una de les platges que trobem al llarg del Big Sur. Veure tots els elefants estirats a la platja, prenent el sol, rascant-se, discutint… era com a mínim, curiós. La pudor també era curiosa i, per mi, insuportable.

20140810_111408_HDR

  • Allà vam parar a un lloc per comprar pa i embotits per fer un pícnic. Vam parar a la Sand Dollar Beach, on em vaig banyar per primera vegada a l’oceà Pacífic:

SONY DSC

MONTEREY

  • Vam arribar a Monterey allà per les 16h, a punt per agafar el vaixell per anar a veure les balenes. De Monterey no vam poder arribar a veure gaire cosa. Tampoc a Salinas, que és on vam dormir. Però la travessia en vaixell va pagar la pena (malgrat el R es va posar malalt de la mort!).

SONY DSC

SONY DSC

SONY DSC

SAN FRANCISCO (FI DEL VIATGE)

  • Al dia següent vam dirigir-nos a la darrera parada del nostre viatge: San Francisco. Per Airbnb vam aconseguir un B&B a la casa d’un home a Oakland (per tant no estàvem al centre, però per contra estàvem a una casa preciosa, amb habitacions grans i amb molt bona companyia).
  • A la nostra arribada vam aparcar al costat del Buena Vista Park, per on vam caminar i vam tindre la primera vista del Golden Gate:

SONY DSC

  • La resta del matí la vam passar caminant per les botigues de Haight Street. He de dir que tot allò que es venia allà era interessant d’una manera o una altra: coses vintage, coses geek, llibreries anarquistes, museus, coses rares… i entre mig vam trobar un mercat amb menjar de debò! Mare meua com n’estava jo de content allà. Vam comprar menjar (sushi en el meu cas), vam continuar caminant fins arribar al Golden Gate Park i allà vam menjar.

20140811_130053_HDR

  • Per la tarda vam anar directes al B&B per deixar les coses i més al vespre vam tornar a la ciutat per veure de més a prop el Golden Gate Bridge. Això no li ho vaig dir a ningú, però estar al Golden Gate Bridge va fer que em vinguera mon pare a la memòria. Mon pare havia treballat durant molts anys per Mapfre, una companyia que fa servir el Golden Gate Bridge com a logo… «el punte hacia su jubiliación». Durant molts anys vaig estar veient aquest pont a les carpetes, bolígrafs, anuncis… tot sempre relacionat amb el treball de mon pare. Estar allà, al costat d’aquell pont… em va fer venir molts records.

SONY DSC

  • Aquella nit també vam aprofitar per anar al Pier 39, que és on estan les foques. Tot i que a nosaltres allò ja ens donava una miqueta igual perquè les havíem vist durant el recorregut pel Big Sur. El Pier 39 no és més que un lloc per turistes… Així que no hi ha gran cosa a dir: vam sopar a un Fish&Chips no molt allà…
  • Al dia següent vam anar al Downtown, començant per visitar el Cartoon Museum. Realment no recomanable si no t’agraden els còmics de superherois. No hi havia gran cosa.
  • Vam continuar caminant pel China Town, creuant-nos amb els típics carrers super-empinats per on passa el tranvia. Allà vaig poder fer-me una foto pujat a un. Tot el món reia al tramvia mentres la N em feia la foto… fins i tot el revisor!

SONY DSC

  • Aquell dia vam dinar a un Tailandès una miqueta estrany. Era un restaurant que a la nit es convertia en un pub. Després d’allò vam anar a la llibreria City Lights, on vaig poder comprar el llibre House of Leaves, llibre que ha estat recentment traduït al castellà.
  • En eixir d’aquesta llibreria vam dirigir-nos al café on Francis Ford Coppola va escriure «El Padrino», Caffe Trieste. Vam pegar mil voltes fins trobar-lo. Resulta que estava just davant del restaurant tailandès on havíem dinat… Tal i com ens havíem llegit, és un café ple de gent que cerca la inspiració. Hi havia molta gent escrivint! (amb els seus MacOSX o sigui).

SONY DSC

  • Després del café Trieste vam anar a la Coit Tower, lloc per al qual cal pujar molt caminant per arribar-hi. Allà vam poder realment veure com d’absurds poden ser els carrers de San Francisco. La foto següent està presa de forma que el carrer sembla pla, però en realitat el carrer té una pendent increïble i per això la casa s’ha construït així:

SONY DSC

SONY DSC

  • El mateix carrer vist des de dalt, amb unes magnífiques vistes:

20140812_170241_HDR

  • Des d’allà vam anar a Lombard street, un carrer de baixada que fa ziga-zaga. S’ha convertit en un reclam turístic i sembla que només hi ha turistes que passen en cotxe per allà. També vam veure un home que va pujar el carrer en bicicleta almenys 10 vegades, que són les que vam comptar.

SONY DSC

  • A la part de dalt hi havia la parada del Tramvia. Però sempre passava tan ple que només uns pocs afortunats podien pujar-hi. Així que vam decidir caminar, i gràcies a això vam poder continuar gaudint molt dels carrers de la ciutat.
  • El dia següent vam començar-lo a Mission Street, on vam prendre un café súper bo (cal dir que només a San Francisco vam prendre bon café, durant tota la resta del viatge, el café havia estat vertaderament dolent, aigualit i sense gust). A Mission Street vam tindre l’oportunitat de visitar botigues diverses amb tot tipus de coses… Em va agradar molt el centre artístic on els artistes són persones amb algun tipus de discapacitat, algunes peces eren realment impressionants.
  • Per la tarda vam anar a Castro Street, al barri de Castro: símbol i origen dels esdeveniments i l’activisme gai, lèsbic, bisexual, transsexual, LGBT.

20140813_164644_HDR

20140813_175222_HDR

  • Després d’això vam tornar cap al centre en bus. El curt viatge en bus va ser tota una experiència: gent que fotia una pudor tremenda, turistes i un tio que es va colar al bus i va passar-se mig hora fent veure que conversava per telèfon amb algú però que clarament no era cert. En baixar del bus vam anar a veure directament l’ajuntament de la ciutat, que algú haureu vist ja a la peli que parla sobre la vida de Harvey Milk.
  • I de l’ajuntament, vam anar cap al barri japonés de la ciutat, on vam poder menjar un Ramen bonísssssim i cervesa Sapporo a dos dòlars el mig litre (beneïda siga la happy hour!):

20140813_192813

20140813_193801

SAN FRANCISCO | MUIR WOODS

  • El quart dia vam separar-nos en dos grups. La N i jo vam decidir eixir de la ciutat i anar a visitar un dels parcs naturals que hi ha a prop: el Muir Woods, on es pot trobar un dels arbres més antics i alts de tot el planeta Terra: els redwoods (no sé si és un tipus de sequoia o què…). El lloc estava ple de turistes, però com a altres parcs nacionals dels EUA, una vegada que es caminava mitja hora, un es troba pràcticament sol.

SONY DSC

20140814_135235_HDR

20140814_125948

SONY DSC

SONY DSC

  • Per la vesprada vam trobar-nos amb la resta de la tropa al museu Exploratorium. Una espècie de Cosmo Caixa però infinitament millor. Ens ho vam passar d’allò més bé amb totes les coses que allà hi havia. Gairebé tot era interactiu i es podien aprendre moltes coses interessants.

SAN FRANCISCO | GOLDEN GATE PARK i SAUSALITO

  • Al dia següent ens vam tornar a dividir en dos grups. La Neus i jo vam agafar les bicicletes a Haight street, on vaig comprar novament sushi (em va flipar!) i vam començar una ruta que travessava el Golden Gate Park, arribava a Ocean Beach, pujava per South Bay, arribava al Golden Gate Bridge i finalitzava a Sausalito.

bici

  • Vam poder gaudir de vistes i paisatges molt bonics. Crec que la bicicleta és un transport ideal per visitar les ciutats (quan les ciutats estan preparades per permetre-ho). San Francisco és sense dubte una ciutat que es pot fer en bicicleta, malgrat les seues pendents.

 

SONY DSC

SONY DSC

SONY DSC

SONY DSC

 

  • Atès que la baixada a Sausalito tenia una pendent molt gran, vam decidir tornar en un ferri que ens portaria directes al punt de trobada amb els altres. Així és com vam poder fer un cop d’ull més a prop de la presó d’Alcatraz, i també per tindre una de les darreres imatges del Golden Gate Bridge.

SONY DSC

SONY DSC

  • Aquella nit vam sopar amb Bob, l’amo de la casa on ens allotjàvem. Vam poder conèixer a una parella gai que van vindre com convidats. Vam passar un darrer sopar tots junts molt agradable. El dia següent començava la tornada que duraria prop de 30 i pico hores. A l’aeroport de Phoenix vaig fer la darrera foto del viatge.

20140816_185933

I PER ACABAR… UNA PETITA REFLEXIÓ

Una de les coses de les quals me n’he adonat durant aquest viatge és que tinc certa tendència a posar-me seriós. Les raons poden ser moltes, poden ser raons amb raó o sense raó, però són sempre de tipus intern i personal. Les persones amb les quals he viatjat han sigut meravelloses, totes elles:

  • el R i la C, sempre emocionats per tot com bons xiquets (tots hauríem de ser així i no perdre mai la capacitat d’impressionar-se i no prendre res per fet)
  • l’E i el R organitzant i preocupant-se contínuament pel recorregut del viatge, malgrat trobar-se amb el nostre desinterès o poca participació (he d’admetre que em vaig passar bona part del viatge posant pegues a tot, ara mirat de lluny no veig cap raó per haver-ho fet…)
  • l’A, protagonista de la nostra cançó preferida i proveïdora de remeis contra l’estrenyiment ;)
  • la N, la meua companya que sempre em sorprèn quan em demostra el seu estat físic

6 persones durant un mes a un cotxe. Això també ha estat una gran experiència i no puc alegrar-me més d’haver-la fet. Així que gràcies a tots per donar-me records per tota una vida, records que quedaran per sempre en la meua ment i que recordaré ara, demà i dintre de molts i molts anys.

Enemy, basada en la novel·la «L’home duplicat»

Enemy, una pel·lícula basada en la novel·la de José Saramago «L’home duplicat» explica la inversemblant situació d’un home que un dia troba que existeix un altre home exactament igual que ell.

Com qualsevol llibre de Saramago, la pel·lícula és una reflexió sobre el que una persona hauria d’afrontar davant la trobada d’algú exactament igual que ell, però alhora completament diferent.

Què faríem?

  • Voldríem trobar-nos amb el nostre duplicat?
  • I què faríem després? Tot seguiria igual? Ens plantejaríem intercanviar vides?
  • Ens desfaríem de l’altre?
  • Com ens afectaria veure’ns a nosaltres mateixos com estranys? »» potser aquesta és una de les claus, molt relacionada amb demanar-se davant de l’espill: qui sóc jo? mirar-nos als ulls i trobar que no ens reconeixem.

Enemy m’ha agradat perquè està ben feta. Però no és una pel·lícula quadrada: és un plantejament, preguntes llançades a l’aire que queden sense resposta.

Tagged ,

Anti-Espanyol

Fa un parell de dies, amb motiu del partit Espanya – Països Baixos, vaig posar al Facebook un comentari donant el meu suport als segons.

No molt tard algú em va dir:

Estarás contentó no sabía yo que eras anti español, que sorpresa con lo bien que me caes, vivir para ver.

Bé, crec que no existeix cap raó per ser «anti-espanyol». Jo, ho vulga o no, sóc espanyol. Per tant, ser anti-jo, no és una idea que m’acabe d’agradar. Una altra cosa és ser anti-selecció-espanyola-de-fútbol. D’això sí que sóc un gran anti!

Eleccions Europees – 25 de maig de 2014

Al llarg de la meua vida he passat per diferents punt de vista quant a la importància de votar a unes eleccions.

Allà pel 2000, quan vaig tindre la primera oportunitat per votar, ho considerava tot un privilegi. Per fi podia participar en «la festa de la democràcia».

Des d’un ben principi ja tenia clar que cap partit complia amb les meues idees i que havia d’acabar resignant-me votant a aquell partit que a nivell global s’assemblara a allò que jo voldria.

Unes eleccions… altres eleccions i més eleccions. I en 15 només he pogut aprendre que votar una vegada cada 4 anys no és democràcia. És simplement cedir el poder a algú durant aquest període de temps, alhora que nosaltres perdem el dret a dir-ne res més.

Ja votem dreta o esquerra, centre dalt o centre baix, radicals, moderats, independentistes, espanyolistes, catalanistes, verds, rojos, blaus, antitaurins, falangistes, comunistes, compromesos, etc. El resultat serà el mateix: no tindrem a dir-ne res més durant 4 anys.

Cal esmentar, però, que hi ha partits que estan més compromesos en retornar-nos aquest poder de decisió (almenys en part) als ciutadans: volen permetre’ns poder votar de manera vinculant tot allò que es voti al parlament. És el cas del Partit Pirata. Però això no és suficient. Continuarem amb un sistema governat que s’autocorromp, pel simple fet que el poder corromp les persones.

Ens han dit tota la vida que vivim en una democràcia. Una democràcia és un sistema on el poble té el poder. Però la realitat és que vivim en una oligarquia. El sistema ‘representatiu’ no és més que un sistema per mantindre el poder en uns pocs.

Democràcia – el poder del poble

Cal tornar molt abans en la història per veure un exemple clar de democràcia. Voleu saber-ne més? Vegeu el vídeo següent i després decidiu si realment vivim en una democràcia o no.

Vídeo d’introducció (6 minuts)

Vídeo més llarg (1h), per si voleu més detalls

Tagged

El País, El Mundo, La Vanguardia…

Fa uns mesos es va produir una cosa estranya en el món dels diaris «seriosos» espanyols. Els directors de 3 diaris van ser rellevats i reemplaçats per d’altres:

Mentre que «El País» havia canviat de director més sovint, Pedro J. havia estat director de «El Mundo» des de l’any 1989. Per altra part, Antich portava des de l’any 2000 dirigint «La Vanguardia».

Tots tres diaris han canviat, i molt, després d’aquest canvi:

Diari Abans Després
El Mundo
  • Espanyolista
  • Anti-nacionalista
  • Tot i ser de dretes, era obertament crític contra qualsevol partit
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
El País
  • Espanyolista
  • Centre-dreta
  • Obertament a favor del PSOE i sempre trobant punts contraris al PP
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
  • S’ha convertit obertament en anti-nacionalista (abans ja era contrari al nacionalisme, pero es podien trobar articles més ‘oberts’)
 La Vanguardia
  •  Centre-dreta
  • ‘Obert’ amb el tema nacionalista, present sovint al diari
  • El tema nacionalista ha desaparegut gairebé del diari.
  • Les notícies contràries al govern del PP semblen menys

 

Els canvis a «El Mundo» i «El País» són realment grans i preocupants:

Estem parlant que «El País» havia estat un diari amic del PSOE i sempre crític amb el PP i ara s’ha convertit en un pamflet on trobem notícies que en altres èpoques hagueren estat impensables. Alguns anàlisis:

En el cas de «El Mundo» i «La Vanguardia», la cosa és més fotuda de detectar. Simplement han desaparegut articles que abans estaven allà i que donaven més varietat al contingut.

I ara, quines són les alternatives? Això depèn molt de la ideologia de cada u i del que cada u estiga disposat a llegir. A mi m’agrada Vilaweb, però estic realment cansat que allà només es parle d’independència i de coses relacionades amb la independència. L’Ara.cat no està malament, però li manca certa qualitat al contingut, per no parlar de varietat d’opinions… Alguna cosa pareguda em passa amb el PuntAvui.cat (aquests fallen amb el seu disseny web, poc agradable i relativament complicat de fer servir). També tenim el Levante-emv, que peca de local (els anteriors també pequen d’això). El Periódico, mai ha estat dels meus preferits, molt amic del PSC, tot i qué té un enfocament menys local.

Conclusió: els diaris de tota la vida s’han tret la careta. Aquests diaris només participaven i participen d’un joc on el ciutadà no té res a dir més enllà d’un vot cada quatre anys. Per estar ben informat, de coses realment pràctiques, cal anar a altres mitjans o a les xarxes socials. Hi ha molts mitjans que tenen molt bona informació, però això ja depèn de cada u trobar-los. La millor manera de trobar-los és a través del Meneame o directament des de les xarxes socials.

Final

Un gran cover de la cançó «Final» d’Antònia Font fet per Mishima. Ara que Antònia Font ja no ens delectarà més, doncs ens podem satisfer amb perles com aquesta.

http://grooveshark.com/s/Final/4os5ko?src=5

La chanson de Prévert

En esta cançó es fa menció a la ‘chanson de Prévert’. Vaig posar-me a trobar-la i sembla que és una cançó molt antiga cantada per Serge Gaisbourg. La cançó original no m’acaba d’agradar, possiblement perquè és excesivament chanson française.

Però esta versió del grup Sambassadeur, del que curiosament havia sentit parlar fa molt anys, m’agrada molt més.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 241 other followers