Enemy, basada en la novel·la «L’home duplicat»

Enemy, una pel·lícula basada en la novel·la de José Saramago «L’home duplicat» explica la inversemblant situació d’un home que un dia troba que existeix un altre home exactament igual que ell.

Com qualsevol llibre de Saramago, la pel·lícula és una reflexió sobre el que una persona hauria d’afrontar davant la trobada d’algú exactament igual que ell, però alhora completament diferent.

Què faríem?

  • Voldríem trobar-nos amb el nostre duplicat?
  • I què faríem després? Tot seguiria igual? Ens plantejaríem intercanviar vides?
  • Ens desfaríem de l’altre?
  • Com ens afectaria veure’ns a nosaltres mateixos com estranys? »» potser aquesta és una de les claus, molt relacionada amb demanar-se davant de l’espill: qui sóc jo? mirar-nos als ulls i trobar que no ens reconeixem.

Enemy m’ha agradat perquè està ben feta. Però no és una pel·lícula quadrada: és un plantejament, preguntes llançades a l’aire que queden sense resposta.

Anti-Espanyol

Fa un parell de dies, amb motiu del partit Espanya – Països Baixos, vaig posar al Facebook un comentari donant el meu suport als segons.

No molt tard algú em va dir:

Estarás contentó no sabía yo que eras anti español, que sorpresa con lo bien que me caes, vivir para ver.

Bé, crec que no existeix cap raó per ser «anti-espanyol». Jo, ho vulga o no, sóc espanyol. Per tant, ser anti-jo, no és una idea que m’acabe d’agradar. Una altra cosa és ser anti-selecció-espanyola-de-fútbol. D’això sí que sóc un gran anti!

Eleccions Europees – 25 de maig de 2014

Al llarg de la meua vida he passat per diferents punt de vista quant a la importància de votar a unes eleccions.

Allà pel 2000, quan vaig tindre la primera oportunitat per votar, ho considerava tot un privilegi. Per fi podia participar en «la festa de la democràcia».

Des d’un ben principi ja tenia clar que cap partit complia amb les meues idees i que havia d’acabar resignant-me votant a aquell partit que a nivell global s’assemblara a allò que jo voldria.

Unes eleccions… altres eleccions i més eleccions. I en 15 només he pogut aprendre que votar una vegada cada 4 anys no és democràcia. És simplement cedir el poder a algú durant aquest període de temps, alhora que nosaltres perdem el dret a dir-ne res més.

Ja votem dreta o esquerra, centre dalt o centre baix, radicals, moderats, independentistes, espanyolistes, catalanistes, verds, rojos, blaus, antitaurins, falangistes, comunistes, compromesos, etc. El resultat serà el mateix: no tindrem a dir-ne res més durant 4 anys.

Cal esmentar, però, que hi ha partits que estan més compromesos en retornar-nos aquest poder de decisió (almenys en part) als ciutadans: volen permetre’ns poder votar de manera vinculant tot allò que es voti al parlament. És el cas del Partit Pirata. Però això no és suficient. Continuarem amb un sistema governat que s’autocorromp, pel simple fet que el poder corromp les persones.

Ens han dit tota la vida que vivim en una democràcia. Una democràcia és un sistema on el poble té el poder. Però la realitat és que vivim en una oligarquia. El sistema ‘representatiu’ no és més que un sistema per mantindre el poder en uns pocs.

Democràcia – el poder del poble

Cal tornar molt abans en la història per veure un exemple clar de democràcia. Voleu saber-ne més? Vegeu el vídeo següent i després decidiu si realment vivim en una democràcia o no.

Vídeo d’introducció (6 minuts)

Vídeo més llarg (1h), per si voleu més detalls

El País, El Mundo, La Vanguardia…

Fa uns mesos es va produir una cosa estranya en el món dels diaris «seriosos» espanyols. Els directors de 3 diaris van ser rellevats i reemplaçats per d’altres:

Mentre que «El País» havia canviat de director més sovint, Pedro J. havia estat director de «El Mundo» des de l’any 1989. Per altra part, Antich portava des de l’any 2000 dirigint «La Vanguardia».

Tots tres diaris han canviat, i molt, després d’aquest canvi:

Diari Abans Després
El Mundo
  • Espanyolista
  • Anti-nacionalista
  • Tot i ser de dretes, era obertament crític contra qualsevol partit
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
El País
  • Espanyolista
  • Centre-dreta
  • Obertament a favor del PSOE i sempre trobant punts contraris al PP
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
  • S’ha convertit obertament en anti-nacionalista (abans ja era contrari al nacionalisme, pero es podien trobar articles més ‘oberts’)
 La Vanguardia
  •  Centre-dreta
  • ‘Obert’ amb el tema nacionalista, present sovint al diari
  • El tema nacionalista ha desaparegut gairebé del diari.
  • Les notícies contràries al govern del PP semblen menys

 

Els canvis a «El Mundo» i «El País» són realment grans i preocupants:

Estem parlant que «El País» havia estat un diari amic del PSOE i sempre crític amb el PP i ara s’ha convertit en un pamflet on trobem notícies que en altres èpoques hagueren estat impensables. Alguns anàlisis:

En el cas de «El Mundo» i «La Vanguardia», la cosa és més fotuda de detectar. Simplement han desaparegut articles que abans estaven allà i que donaven més varietat al contingut.

I ara, quines són les alternatives? Això depèn molt de la ideologia de cada u i del que cada u estiga disposat a llegir. A mi m’agrada Vilaweb, però estic realment cansat que allà només es parle d’independència i de coses relacionades amb la independència. L’Ara.cat no està malament, però li manca certa qualitat al contingut, per no parlar de varietat d’opinions… Alguna cosa pareguda em passa amb el PuntAvui.cat (aquests fallen amb el seu disseny web, poc agradable i relativament complicat de fer servir). També tenim el Levante-emv, que peca de local (els anteriors també pequen d’això). El Periódico, mai ha estat dels meus preferits, molt amic del PSC, tot i qué té un enfocament menys local.

Conclusió: els diaris de tota la vida s’han tret la careta. Aquests diaris només participaven i participen d’un joc on el ciutadà no té res a dir més enllà d’un vot cada quatre anys. Per estar ben informat, de coses realment pràctiques, cal anar a altres mitjans o a les xarxes socials. Hi ha molts mitjans que tenen molt bona informació, però això ja depèn de cada u trobar-los. La millor manera de trobar-los és a través del Meneame o directament des de les xarxes socials.