Salvador Broseta, nou candidat del PSOE a la ciutat de València

Anem de mal en pitjor. Més li val al pobre Tio Canya quedar-se al seu poble i esperar el que haja de vindre, perquè hem passat de no tindre les claus de casa nostra, però tindre-les a casa nostra, a que estiguen ara en casa d’un altre que, a més, obre quan li dona la gana per ficar-nos més gent que no respecta la nostra casa.

Salvador Broseta és el nou candidat del PSPV-PSOE a l’Ajuntament de València. La primera cosa que he fet, atès el seu cognom, que sona una mica valencià, ha estat comprovar com era la seua pàgina web:

http://www.salvadorbroseta.es/

Tot en castellà. Tot. I el lema: “Objetivo, ganar Valencia”. Total, que si haguera de triar entre Rita i aquest tio, probablement em pegaria un tret.

Això no pot ser. No pot ser que el nostre País estiga governat per una dona com la que ens governa i que el candidat de l’oposició siga encara pitjor. Ja m’ho deien: si el de dalt és un incompetent (Jorge Alarte), els que et trobaràs per sota ho seran en la mateixa mesura o encara més.

I Esquerra Unida cagant-la. Serà el Bloc l’única solució?, per desgràcia Morera no és tampoc un gran polític. Però… què hi ha d’aquell que es va presentar com a número 1 del Bloc per la província d’Alacant ara fa uns anys?. No pot ser que el sector valencianista continue dividit.

Acció Cultural del País Valencià és part del problema?

Amb l’arribada de la democràcia al País Valencià, el mateix any que se signà la Constitució de l’Estat Espanyol, es va iniciar un procés de recuperació cultural i social molt important. Mentre que a Catalunya aquest moviment va rebre el suport complet i real dels partits polítics i les institucions, al País Valencià fou i ha estat Acció Cultural del País Valencià el principal motor d’impuls de la cultura valenciana.

És important adonar-se de la diferència entre el fet que a Catalunya no existeix cap tipus d’organisme semblant: simplement perquè allà la Generalitat fa tot el que ací ha de fer en gran mesura ACPV: promoure la llengua i cultura pròpies. Molts valencians, conscients d’això, hem donat suport incondicional a un organisme que ha lluitat molt durament contra els diferents governs valencians que han tractat (i tracten) de separar la nostra llengua i cultura de la de catalans i mallorquins i de dissoldre-la poc a poc per fer-la invisible.

Gràcies a ACPV hem pogut veure TV3 al País Valencià, gràcies a ACPV disposem d’informació important sobre els nostres drets com a valenciano-parlants i mitjançant els Casals Jaume I s’han organitzat moltíssims actes d’informació i divulgació de temes relacionats amb la cultura pròpia. Per descomptat, aquesta tasca de divulgació no ha estat exclusiva d’ACPV, però ACPV ha estat protagonista d’aquesta tasca.

Ací passa alguna cosa, però. La sensació generalitzada és que no s’estan fent les coses bé: els Casals no aconsegueixen captar nova gent, alguns han de tancar per qüestions realment estúpides i ideològiques (és el cas de Mutxamel, on la principal responsable va haver de marxar, entre altres raons, per no ser “independentista”) i d’altres estan simplement sense cap tipus d’activitat; la campanya de Televisió sense Fronteres va endavant, però molt lentament i sense saber si el camí que s’ha pres és el millor (tots sabem que les “iniciatives populars” solen acabar als calaixos del parlament quan no van directament a la brossa).

ACPV té un president que porta molts anys al davant, i tots sabem què passa amb això. Sembla que el problema és més greu, però, i és que no se sap si hi ha algú disposat a assumir eixa responsabilitat.

Altre problema és la dependència de subvencions (ací teniu un aclariment sobre el funcionament de les mateixes), sobretot de les de la Generalitat de Catalunya. Subvencions que després s’emporta la Generalitat Valenciana per mitjà de multes exorbitants. Què passarà el dia que no es rebin subvencions: no podem fer que la nostra organització depenga directament d’això i que si un dia es deixen de rebre subvencions, doncs llavors tot es perda.

El tema de les subvencions és important, i per això vull explicar dos casos:

• Softcatalà. És una associació d’ús i promoció del català en les noves tecnologies que té més de 10 anys i al qual s’ha anat afegint gent. En cap cas s’han rebut subvencions, sinó premis i ingressos per publicitat. Tot i així, encara que no es tingueren aquests ingressos, Softcatalà podria continuar treballant sense grans problemes. Som moltes persones qui hi treballem traduint i fent altres tasques. Una problemàtica totalment oposada ha estat el cas de Mancomún, a Galícia (és diferent, però representa molt bé què pot significar perdre subvencions).
• Escola d’Estiu de les Terres del Sud. Aquesta escola d’estiu, organitzada a Alacant fa més de 30 anys, ha passat per situacions diverses. En els casos en què s’ha deixat de rebre subvencions l’escola s’ha continuat fent, potser amb més problemes, però ha continuat endavant.

En tots els casos, no són les subvencions les que feien aquests organismes anar endavant, sinó les persones que els formaven. Tant Softcatalà, com l’Escola d’Estiu, com ACPV el que necessiten és gent compromesa que continue amb la tasca que s’ha començat. És potser aquest punt on una part de les subvencions haurien de dedicar-s’hi.

Tornant a ACPV, mirant l’evolució dels darrers 20 anys al País Valencià, avaluant els últims anys i els resultats obtinguts, potser alguna cosa falla. Potser els valencians que ens estimem la nostra cultura i la nostra llengua em delegat massa “poder” en Acció Cultural, i potser que això siga un problema. Podria ser que Acció Cultural ara forme part del problema al qual ens hem d’enfrontar quan a la promoció de la nostra cultura i la nostra llengua al País Valencià.

No et fas el llit

És complicat explicar per què m’agraden certes cançons o certs grups. Mishima és un dels darrers grups que vaig descobrir a través d’un amic un dia que estàvem pintant el pis al qual ara hi visc. Amb el temps vaig descobrir una cançó que em va agradar més que qualsevol altra: “No et fas el llit”.

Diu que ja no et fas el llit
I que plores a les nits
I quan surts amb les amigues
Diuen que menges amb els dits

Diu que truques a tothom
Fins i tot a antics companys
Però jo sé que el que tu busques
Només ho trobaràs amb mi

Diu que et van veure amb el Joan
Un dissabte allà al canòdrom
Quan tothom sap que és un imbècil
I que li suen molt les mans

Diuen que reies massa fort
I que apostàveu pels més lents
En sortir et va fer un petó i després….
En fi, després no ho vull saber

També has tornat a treballar
I ara et lleves més aviat
I el cafè amb llet que jo et servia
Te’l posa el noi de l’altre torn

Diu que no et va tan malament
Però a mi em sembla que em menteixen
Perquè jo sé que el que et fa falta
Només ho trobaràs amb mi

Cada cop que sent aquesta cançó, sobretot el principi, no puc evitar pensar certes coses, certes possibles situacions a les quals algun dia ens haurem d’enfrontar a la nostra vida o les quals ja les hem enfrontades alguna vegada…

12 d’octubre

Hui mon pare haguera fet 64 anys. Ja fa 10 anys… i com passa el temps.

Recorde una volta que li vaig demanar ajuda amb els deures en valencià. Em va dir que: “T’ajudaria, però la forma en què jo parle és una miqueta diferent del que aprens a l’escola”.

Les varietats del català al Principat

La gran varietat de parlars catalans al llarg i ample del domini lingüístic és realment una riquesa pròpia digna d’estudi. De fet, d’estudis hi ha milions i tots molt i molt interessants.

Ara bé, una cosa és llegir i una altra cosa és viure. Normalment aquests estudis són molt objectius -com ho han de ser-, però no sempre recullen les impressions que uns parlants d’una varietat tenen de les altres. Sense anar més enllà, els blaveros es pensen que el valencià és una llengua diferent del català i al llarg del temps s’han donat molts arguments realment estúpids com que: “el català és més grotesc i el valencià és més suau”.

Diguen com li diguen a la llengua, aquests blaveros parlen el mateix que la gent de Barcelona, malgrat s’empenyen en dir que no, que el que es parla a València no és el mateix (i a més presenten llistes de paraules). Sense aprofundir molt, només comentaré que aquesta gent només es mira el melic i no sap que al Principat hi ha més català que el català de Barcelona i voltants.

I ací és on volia arribar. Després de passar un temps a Barcelona he d’admetre que no m’agrada el català que ací es parla, per diverses raons:

• Primer de tot, pels castellanismes catalanitzats: seguru, tornillu, sueltu i altres paraules castellanes que a l’igual que a València, han entrat amb força: pues i después
• Segon, la “e” oberta fins a convertir-se en una “a”. Així, “les cases” sona com “las casas”, “les primeres” com “las primeras”… a voltes em pareix estar sentint castellà.
• Tercer, el desconeixement d’alguns termes bàsics. M’he trobat amb molta gent que considera algunes paraules com “passades de moda” o “inexistents”: de forma que l’adaptació de la paraula castellana ha substituït directament a la paraula original catalana.

Sembla que no sóc l’únic que s’adona d’això, doncs a Tarragona i Lleida ben que els diuen els “kamakus” (Què maco!). Tot i així, aquests “kamakus” representen el grup dialèctic més gran de tot el domini lingüístic, podent arribar als 4 milions. Per això mateix haurien de tindre cura en com porten el seu lideratge i no parle només d’aspectes subjectius, sinó d’empobriment de la pròpia llengua: pèrdua d’s sonores, de les diferents “e”, per no parlar del vocabulari.

Per acabar, dos casos molt curiosos:

• La pronunciació de la “s” sonora és cada vegada més semblant a la “s” sorda. Quan vaig arribar a Barcelona no ho vaig notar, el que notava era que quan jo deia “cosa” o “casa”, la pronunciació era subtilment diferent. La “s” sonora d’Alacant és realment molt sonora, no sé com descriure-ho, és com si el so vinguera de més endins que no pas la “s” de Barcelona.
• Dir 10, Déu i deu són tres coses diferents que es pronuncien diferent. El número “10″ es pronuncia amb una “e” prou oberta a Alacant, quasi diem “Dau”. Altra cosa és el verb “deure”, que es pronuncia amb una “e” neutra. Finalment, el nostre senyor-totpoderós-lliure-albir clarament té una “e” tancada. De fet, a Elx hi ha una dita que és “Déu deu 10″. Un barceloní diria tres vegades la mateixa paraula, sense diferenciar entre l’una i l’altra.

Cap varietat dialectal se’n lliura realment de certs empobriments de la llengua. El català central, però, com a “líder”, hauria de tindre cura en no empobrir innecessariament la Nostra Llengua.

Hem d’aprendre

Arriscant-me a ser massa repetitiu amb el tema, no vull deixar de banda això que comentaré ara i que va passar fa unes setmanes. De fet, és possible que ho comentara. Hui m’ha vingut alguna cosa nova al cap.

La qüestió ve a ser que a un bloc d’un xic valencià (que escriu en castellà i que alguna vegada es passa per somgnu i comenta en valencià), jo vaig escriure un parell de voltes en valencià (al seu bloc en castellà). Allà un parell d’usuaris van queixar-se i es va iniciar la típica discussió de la qual ja estem tots cansats respecte al valencià i al castellà, de respectar als altres, etc.

Bàsicament, qui es queixava era un usuari castellà. Va mostrar-se prou enfadat al principi, i amb alguns comentaris d’altres persones es va encendre una miqueta més. Després de… 20? comentaris jo no havia dit res (més enllà del primer comentari que va suscitar la discussió).

Vaig explicar el meu punt de vista, quin era la raó per la qual havia escrit en valencià. Aquest xic va irritar-se una mica més i digué que no tornaria a llegir res en valencià/català -perquè no l’entenia- (amb aquest xic ja havia tingut contacte abans per una discussió sobre KDE/GNOME, així que s’havia passat per somgnu). Jo li vaig contestar que a mi m’era igual que el seu bloc estiguera en castellà, que jo el continuaria visitant malgrat tot el que s’havia dit allà; que jo simplement m’adreçava en valencià, no per fotre, sinó perquè l’autor del bloc al qual es va iniciar la discussió coneixia el valencià i a ell em dirigia. Evidentment, si el bloc és castellà i l’autor no entén el valencià… doncs no em dirigiré en valencià, simplement perquè no m’entendrà.

Total, que la discussió va acabar amb un parell de disculpes per ambdues bandes. I ara, un parell de vegades, aquest mateix usuari que es va queixar i que va dir que no llegiria res en valencià, ha fet un par de comentaris a somgnu. Els ha fet en castellà, i no hi ha hagut cap problema.

El que he aprés arran de tot això és que ni els catalans ni els castellans són realment sectaris, però tots dos tenim un punt fàcil per encendre’ns i sentir-nos ofesos. Això que he explicat és un cas que va acabar més o menys bé, tampoc no sé explicar com s’ha aconseguit. El que sí que sé és que la televisió i molts mitjans de comunicació -no vull dir “la gent”- ens estan empentant cada vegada més a un clima al qual sentir-nos ofesos pel que diuen els altres és cada vegada més comú.

El castellà té poc a perdre. Però nosaltres ho podem perdre tot. Així que hauríem de sentir-nos menys ofesos per allò que comenten els altres.

Blok, amb ‘k’ (ni ‘blog’ ni ‘bloc’)

Fa uns anys (no sé si dos, tres o quatre), va iniciar-se la discussió sobre si el terme “blog” anglès hauria de tindre una traducció o fer-se servir de forma directa. Després d’uns quants intents fallits per part del Termcat, finalment es va decidir per l’opció “Bloc” amb “c”, que sona igual que “Blog” amb “g”.

A partir d’eixe moment s’iniciaren moltes discussions més sobre la poca idoneïtat del terme triat: “Bloc” amb “c”. Articles de dues pàgines s’han escrit… i fins i tot s’han iniciat campanyes de “Açò és un blog amb g”. No són molts els casos en què es produeix aquest tipus de reaccions deprés d’haver de decidir coses d’aquesta mena. El mateix va passar amb els termes “desar” i “cercar” relatius a l’àmbit del programari.

El cas de “Bloc” és ben bé més curiós, i potser per això ha provocat més enrenou que no pas altre decisions del Termcat. El fet que Blog i Bloc es pronuncien igual pot donar a entendre fàcilment que l’extremisme lingüístic del Termcat arriba fins a límits insospitats. Sí, allò que el Termcat decideix no és sempre bo, i parle per experiència ara que volen introduir els infinitius (en lloc dels imperatius) en els diàlegs usuari-ordinador. Des de Softcatalà hem deixat clar que no estem d’acord amb aquest canvi. Tot i així, encara no és una decisió definitiva, esperem que canvien.

Però “Bloc” ja porta un temps acceptat. Ja va haver-hi una discussió i una decisió final que caldria acceptar. Qui vulga fer servir “Blog”, que ho faça. Tot i així, la paraula catalana que finalment s’ha decidit com a traducció de “Blog” és “Bloc”. A l’igual que mai veurem “software” a un diccionari de l’IEC, però sí probablement veurem “programari”.

Si les discussions continuen, igual podríem proposar “Blok” o fins i tot “Block”, que sonen igual i també són molt boniques. Cadascú podrà fer servir la que vulga. Per mi l’únic problema que em suposa és que com programe webs, a vegades fem servir “bloc” i a vegades “blog” a les taules de la base de dades… i això pot portar molts maldecaps…

Castellans a València, el valencià ja no serà un mal de cap

Podeu triar la llengua en la que el vostre fill estudiarà (castellano por supuesto) i ara també podreu ser funcionaris que només parlen castellà (ni tan sols caldrà que l’entengueu).

La Generalitat i “alguns sindicats” sembla que així ho han acordat, i ho denuncia Escola Valenciana.

No tinc molt a dir, només que la REALITAT és que els valenciano-parlants del meu poble recolzen aquest canvi: valenciano-parlants que no parlen fora de sa casa o del seu reduït àmbit diari al poble.

Si el valencià mor, que és el que farà, és per culpa dels valencians: d’esquerres i de dretes, és important no confondre’s en aquest aspecte.

Jo eliminaria directament el valencià de les escoles i de canal 9, a veure si així algun valencianet d’algun poblet reacciona.

Què grans que sou, Manel!!

LA GENT NORMAL

S’havia estat cultivant per Grècia
i havia après que és taaant important viatjar…
I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…
Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns…, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.
I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:
Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.
Em va semblar un escenari adequat, per començar…
Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…
I va riure, i va dir: ai quina gràcia,
que boig estàs, ets mooolt divertit…!
Doncs, francament, maca, no em sembla
que ningú estigui rient aquí.
Ja t’ho has pensat bé això de…
Viure com ho fan els altres,
veure les coses que veu la gent normal,
dormir amb qui dormen els altres,
ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no entenia res… I m’agafava del braceeeet!!!
Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,
puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.
Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,
esperant la solució, que s’emporti tanta por.
No… tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs
com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,
follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts… de tu,
jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…

Lletra copiada… de Porcar.net.

Moltes gràcies Diana per recomanar-me aquesta cançó. Què grans que sou, Manel!!!

Uniforme a les escoles

Hui es publica una notícia a Pagina26 que parla sobre el fet que 60 col·legis del País Valencià faran servir l’uniforme el curs que ve.

Això em porta un cert conflicte intern. De fet, és possible que d’aquest tema ja n’haja parlat abans al bloc. Amb qui sí ho he fet ha estat amb la meua cunyada, que ja té dues filles. La seua opinió és bàsicament pràctica: si la meua filla porta sempre el mateix uniforme ja no m’hauré de preocupar quina roba posar-li cada matí. També s’acaba amb les diferències entre els alumnes. Arguments de pes, cal dir.

Els arguments en contra, sense tindre en compte l’associació inevitable que moltíssima gent fa tot relacionant l’uniform amb la dictadura i el feixisme, podrien centrar-se bàsicament en l’eliminació de la individualitat de cada alumne. Tinc amics que han estat a escoles on havien de portar uniformes i amics que han estat a escoles sense uniforme. Realment no aprecie una gran diferència entre ells.

Però tampoc recorde que ma mare ho haja passat malament a l’hora d’haver de vestir-me per anar a l’escola. I no estic parlant dels 6 o 7 anys, sinó dels 13, 14 o 15 anys, quan encara s’hauria de portar l’uniforme en el sistema actual.

Crec que els arguments en contra no tenen una justificació pràctica, sinó idelògica. Eixa és la raó per la qual no m’agradaria que el meu fill o la meua filla anara a una escola amb uniforme. M’és inevitable pensar que l’uniforme crea una espècie de control, de “normalitat”, tot amagant la personalitat de cada u: el resultat podria ser un endarreriment en la forma de pensar de tots, simplement pel fet que els “diferents” tindrien més problemes a l’hora de manifestar les seues diferències.

Si no es mostren les diferències, llavors les coses “diferents” no són enteses pels demés. I la gent que no té la possibilitat de veure coses diferents sempre és una mica més tancada que aquells que sí han tingut l’oportunitat de conèixer gent diferent. Sé que és una mica embolicat, però crec que queda clar de què parle.

Bàsicament: eliminar les diferències pot suposar crear a gent que siga incapaç d’entendre les coses que són diferents a la vida.

Au, quan he començat l’article no tenia clara la meua ment. Ara sí que ho tinc clar!! No als uniformes!!