Calor

Aquests dies la calor ens mata, ens xafa, ens lleva tot l’ànim i les ganes de fer-ne res. I fins i tot de bon matí ja es nota que no corre ni tan sols una mica d’aire. Mentrestant, la música sona de fons… The Kings of Lion:

I’ll be the one to show you the way
You’ll be the one to always complain
Three in the morning, come a-bang-bang-bang
All out of fags and I just can’t wait
Cancel the thing that I said I’d do
I don’t feel comfortable talking to you
Unless you got the zipper fixed on my shoe
Then I’ll be in the lobby drinking for two

Eighteen, balding, star
Golden, fallen heart

Look at the shakies, what’s with the blush?
Fresh off the plane in my fuzzy rush
Everyone’s gathered to idolize me
I hate the way you talk, your Japanese scream
It’s been too long since I’ve left the shed
You kick the bucket, I’ll swing my legs
Always remember the pact that we made
Too young to die, but old is the grave

Eighteen, balding, star
Golden, fallen heart

I’m-a gonna show the way.

July please, I’m on my knees

Ara mateix estic assegut al costat de la finestra. Tot i viure en un segon en un barri on els edificis arriben als 8 pisos, la llum entra per la finestra. I amb ella també entra la calor. De fons, sona una cançó (una altra) de Mishima que es diu “Cert, clar i breu”. La vaig sentir l’altre dia per casualitat a casa del Jairo… i em va encantar. Així que he decidit posar-la de fons per escriure.

En un parell de dies arribarà juliol, un mes que sempre m’ha agradat. Farà un any que vaig començar el Camí de Santiago amb en Javi i l’Antoine, una setmana que va ser inolvidable i la qual vaig madurar (desgraciadament he perdut gran part d’allò que vaig guanyar). Al juliol, ara fa gairebé 9 anys, la Neus i jo començàrem. La meua germana va nàixer al juliol i el meu germà i els pares de la Neus també es casaren al juliol.

Juliol és, sense cap mena de dubte, el millor mes de l’any. El sol, les xiques, la mar, la platja, la pell moreneta, els gelats, les terrasses…

Tan cert, com que tu i jo som altres,

tan cert, com que no hi res més.

Tan clar, com que la nit ens espera,

tan clar, com que no ho fa per tothom.

Tan breu, com qui no espera resposta,

tan breu com qui sap el que diu

ara i aquí, t’estimo. T’estimo.

“Cert, clar i breu”, Mishima.

Alguna cosa em diu que sí

Alguna cosa em diu que sí, llavors
la resta comença en silenci una
conspiració, perquè es més fàcil
i, de fet, la vida ja ho té això de
recordar-te constantment el gran
valor i la modèstia, l’honestedat
de qui diu que no.

Mishima

Amics a distància…

Al llarg dels anys, amb diferents viatges que he fet arreu del món (no vos equivoqueu, només he anat a quatre o cinc llocs fora del país), he anat coneixent gent amb la qual he compartit molts bons moments durant l’estada, durant el temps que vam compartir a aquell lloc.

Per exemple, Dublin. Allà vaig conèixer a molta gent, però mentre estava amb ella sabia perfectament que aquestes relacions eren completament circunstancials, tots érem a una acadèmia, volent aprendre anglès, aprofitant els dies per gaudir de la ciutat i la companyia.

Allà vaig conèixer la Laura (de Suïssa, el nom de la qual es pronunciava com “loga”), Elly (una xica coreana), Nina (una xica alemana molt enèrgica…). Al segon viatge que vaig fer a Dublin vaig conèixer encara més gent, i aquesta vegada estava decidit a visitar-los una vegada que ens separàrem.

Però ha estat impossible. No hi ha diners ni temps per fer-ho. I mantindre una relació amb ells a distància… em sembla gairebé estúpid. Si ben és cert que les relacions van ser molt superficials, amb alguns companys sí que vaig fer molt bones migues. Tot i així, però, no ha estat possible tornar a veure’ns.

Amb Dusana, una professora d’anglès que vaig tindre durant quatre mesos al 2008 vaig mantindre la relació després que ella tornara als EUA, però la impossibilitat de viatjar allà (tot i que m’encantaria anar-hi), fa que la relació es mantinga una mica amb un fil prim que en qualsevol moment pot trencar-se.

Veig que la gent al meu voltant sí que aconsegueix mantindre aquestes relacions actives. Si ben és cert que és gent que pot permetre’s viatjar arreu…

O simplement sóc una mica anti-social. El meu millor amic ho és des que teníem 14 anys (ara en tinc 27), la resta d’amics del grup ha anat apagant-se, tot i que encara ens reunim de quan en quan.

L’amistat és una cosa molt important per a la nostra vida. Tindre bons amics crec que és completament necessari… El problema és que els “bons amics” es fan amb el temps, i un mai no es pensa que tal o qual persona realment arribarà a ser-ho.

Així és la vida.

prova

Entre les novetats d’aquesta versió cal destacar:

• La integració amb les tecnologies PolicyKit i serveis de Geolocalització
• Més efectes visuals, un KRunner més ràpid i més ginys per al Plasma
• La nova safata de sistema
• Correcció general d’errors

En aquest moment només els usuaris d’OpenSUSE poden gaudir fàcilment d’aquesta versió beta, només han d’instal·lar (amb un sol clic) els repositoris i automàticament s’instal·larà. Per descomptat, això no és gens recomanable actualment.

• Font | KDE Blog

Per dins

Últimament no m’agrada mirar-me per dins…

Una mica més lluny, una mica més a prop

Ahir, mentre veníem el meu cunyat i jo a Alacant des de Barcelona, allà a les huit o les nou de la nit, justament passàvem per Gandia. De Gandia és tota la meua família. Curiosament, però, ja no tenim ningú allà a qui vulguem visitar. Sembla que ja serà sempre que tindré aquesta sensació en passar per Gandia: un munt de records de quan era un xiquet i que ara ja tinc clar que m’acompanyaran tota la vida, i una tristor perpètua que ja m’ha ensenyat que els nostres pares algun dia se n’aniran i que d’ells només ens quedaran llocs que ens transmetran records.

Ara que visc a Barcelona, sabent que viuré allà per molt de temps, ara que sembla que sóc una mica més lluny de la que ha estat la meua terra durant molt de temps, em sent una mica més a prop, ho veig tot amb altres ulls.

Allò que més m’impacta és la meua mare. Durant tot el temps que he viscut amb ella no m’he adonat que s’ha anat fent gran, a l’igual que ella no s’haurà adonat com jo he evolucionat (bé, segur que sí que ho ha fet, però tot així l’evolució conjunta ens fa adonar-nos menys dels nostres canvis).

Cada vegada que torne a Alacant veig ma mare i la meua terra amb altres ulls. Veig els canvis i veig coses que abans no veia. És com si el fet d’allunyar-me m’haguera donat un punt de vista més profund, com si ho estiguera veient de molt a prop.

27

Bé,  ja tinc 27, uno menys!!!

Celebrem-ho amb Silvio:

Hoy sé que no hay nada imposible
Anoche supe la verdad
Creí a mi alma inservible
Pero era cansancio vulgar, nada más

Tú eres un don de la brisa
Un ser de la resurrección
Un pájaro con una risa
Capaz de arrastrar a la noche hasta el sol

Río, río, río
Río de verdad
Como un animal
Que ha sido puesto en libertad

Río
Me dejo ir en mano alegre, voy previendo
Porque mañana, a lo mejor, hay un entierro
Y una mordida de pantera en lo más mío

Río
Y no es un desafío
A la vida del sueño
Es que vivo camino al cementerio

Somnis…

Aquest cap de setmana hem baixat a Alacant per arreplegar i empaquetar algunes coses per al nou pis que ja tenim a Barna. Portem uns quants dies sense parar i estic fet pols. A més, tinc somnis estranys… o no tan estranys, però sempre relacionats amb el pis d’una o altra manera (cosa completament normal).

En fi, la qüestió és que entre tots els somnis d’aquesta nit, recorde un on estava en front d’un espill, amb els cabells llargs (jo els tinc i sempre els he tingut curs), amb uns quants anys més. Davant de l’espill mirava el meu cabell, tenia canes, moltes canes. Després he despertat amb una sensació i un sentiment estrany, pensant en com de ràpida passa la vida i conforme més vells ens fem, més ràpida va.

Recorde que la meua àvia (a qui deiem “mami”) sempre preguntava quin dia de la setmana era, i sempre deia: “Ja és dijous?!, què ràpid passen els dies”.

Llavors, quan he despertat, no he pogut evitar pensar que un dia seré jo qui estarà allà, en el lloc de la meua àvia i potser un dels meus nets em mirarà i recordarà les meues paraules, i algun dia tindrà un somni, algun cap de setmana.

Març