Enemy, basada en la novel·la «L’home duplicat»

Enemy, una pel·lícula basada en la novel·la de José Saramago «L’home duplicat» explica la inversemblant situació d’un home que un dia troba que existeix un altre home exactament igual que ell.

Com qualsevol llibre de Saramago, la pel·lícula és una reflexió sobre el que una persona hauria d’afrontar davant la trobada d’algú exactament igual que ell, però alhora completament diferent.

Què faríem?

  • Voldríem trobar-nos amb el nostre duplicat?
  • I què faríem després? Tot seguiria igual? Ens plantejaríem intercanviar vides?
  • Ens desfaríem de l’altre?
  • Com ens afectaria veure’ns a nosaltres mateixos com estranys? »» potser aquesta és una de les claus, molt relacionada amb demanar-se davant de l’espill: qui sóc jo? mirar-nos als ulls i trobar que no ens reconeixem.

Enemy m’ha agradat perquè està ben feta. Però no és una pel·lícula quadrada: és un plantejament, preguntes llançades a l’aire que queden sense resposta.

Tagged ,

Anti-Espanyol

Fa un parell de dies, amb motiu del partit Espanya – Països Baixos, vaig posar al Facebook un comentari donant el meu suport als segons.

No molt tard algú em va dir:

Estarás contentó no sabía yo que eras anti español, que sorpresa con lo bien que me caes, vivir para ver.

Bé, crec que no existeix cap raó per ser «anti-espanyol». Jo, ho vulga o no, sóc espanyol. Per tant, ser anti-jo, no és una idea que m’acabe d’agradar. Una altra cosa és ser anti-selecció-espanyola-de-fútbol. D’això sí que sóc un gran anti!

Eleccions Europees – 25 de maig de 2014

Al llarg de la meua vida he passat per diferents punt de vista quant a la importància de votar a unes eleccions.

Allà pel 2000, quan vaig tindre la primera oportunitat per votar, ho considerava tot un privilegi. Per fi podia participar en «la festa de la democràcia».

Des d’un ben principi ja tenia clar que cap partit complia amb les meues idees i que havia d’acabar resignant-me votant a aquell partit que a nivell global s’assemblara a allò que jo voldria.

Unes eleccions… altres eleccions i més eleccions. I en 15 només he pogut aprendre que votar una vegada cada 4 anys no és democràcia. És simplement cedir el poder a algú durant aquest període de temps, alhora que nosaltres perdem el dret a dir-ne res més.

Ja votem dreta o esquerra, centre dalt o centre baix, radicals, moderats, independentistes, espanyolistes, catalanistes, verds, rojos, blaus, antitaurins, falangistes, comunistes, compromesos, etc. El resultat serà el mateix: no tindrem a dir-ne res més durant 4 anys.

Cal esmentar, però, que hi ha partits que estan més compromesos en retornar-nos aquest poder de decisió (almenys en part) als ciutadans: volen permetre’ns poder votar de manera vinculant tot allò que es voti al parlament. És el cas del Partit Pirata. Però això no és suficient. Continuarem amb un sistema governat que s’autocorromp, pel simple fet que el poder corromp les persones.

Ens han dit tota la vida que vivim en una democràcia. Una democràcia és un sistema on el poble té el poder. Però la realitat és que vivim en una oligarquia. El sistema ‘representatiu’ no és més que un sistema per mantindre el poder en uns pocs.

Democràcia – el poder del poble

Cal tornar molt abans en la història per veure un exemple clar de democràcia. Voleu saber-ne més? Vegeu el vídeo següent i després decidiu si realment vivim en una democràcia o no.

Vídeo d’introducció (6 minuts)

Vídeo més llarg (1h), per si voleu més detalls

Tagged

El País, El Mundo, La Vanguardia…

Fa uns mesos es va produir una cosa estranya en el món dels diaris «seriosos» espanyols. Els directors de 3 diaris van ser rellevats i reemplaçats per d’altres:

Mentre que «El País» havia canviat de director més sovint, Pedro J. havia estat director de «El Mundo» des de l’any 1989. Per altra part, Antich portava des de l’any 2000 dirigint «La Vanguardia».

Tots tres diaris han canviat, i molt, després d’aquest canvi:

Diari Abans Després
El Mundo
  • Espanyolista
  • Anti-nacionalista
  • Tot i ser de dretes, era obertament crític contra qualsevol partit
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
El País
  • Espanyolista
  • Centre-dreta
  • Obertament a favor del PSOE i sempre trobant punts contraris al PP
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
  • S’ha convertit obertament en anti-nacionalista (abans ja era contrari al nacionalisme, pero es podien trobar articles més ‘oberts’)
 La Vanguardia
  •  Centre-dreta
  • ‘Obert’ amb el tema nacionalista, present sovint al diari
  • El tema nacionalista ha desaparegut gairebé del diari.
  • Les notícies contràries al govern del PP semblen menys

 

Els canvis a «El Mundo» i «El País» són realment grans i preocupants:

Estem parlant que «El País» havia estat un diari amic del PSOE i sempre crític amb el PP i ara s’ha convertit en un pamflet on trobem notícies que en altres èpoques hagueren estat impensables. Alguns anàlisis:

En el cas de «El Mundo» i «La Vanguardia», la cosa és més fotuda de detectar. Simplement han desaparegut articles que abans estaven allà i que donaven més varietat al contingut.

I ara, quines són les alternatives? Això depèn molt de la ideologia de cada u i del que cada u estiga disposat a llegir. A mi m’agrada Vilaweb, però estic realment cansat que allà només es parle d’independència i de coses relacionades amb la independència. L’Ara.cat no està malament, però li manca certa qualitat al contingut, per no parlar de varietat d’opinions… Alguna cosa pareguda em passa amb el PuntAvui.cat (aquests fallen amb el seu disseny web, poc agradable i relativament complicat de fer servir). També tenim el Levante-emv, que peca de local (els anteriors també pequen d’això). El Periódico, mai ha estat dels meus preferits, molt amic del PSC, tot i qué té un enfocament menys local.

Conclusió: els diaris de tota la vida s’han tret la careta. Aquests diaris només participaven i participen d’un joc on el ciutadà no té res a dir més enllà d’un vot cada quatre anys. Per estar ben informat, de coses realment pràctiques, cal anar a altres mitjans o a les xarxes socials. Hi ha molts mitjans que tenen molt bona informació, però això ja depèn de cada u trobar-los. La millor manera de trobar-los és a través del Meneame o directament des de les xarxes socials.

Final

Un gran cover de la cançó «Final» d’Antònia Font fet per Mishima. Ara que Antònia Font ja no ens delectarà més, doncs ens podem satisfer amb perles com aquesta.

http://grooveshark.com/s/Final/4os5ko?src=5

La chanson de Prévert

En esta cançó es fa menció a la ‘chanson de Prévert’. Vaig posar-me a trobar-la i sembla que és una cançó molt antiga cantada per Serge Gaisbourg. La cançó original no m’acaba d’agradar, possiblement perquè és excesivament chanson française.

Però esta versió del grup Sambassadeur, del que curiosament havia sentit parlar fa molt anys, m’agrada molt més.

Solaris. O els problemes de descobrir altres civilitzacions a l’univers

Ahir vaig acabar de llegir «Solaris», una novel·la que parla d’un món futur on l’home pot viatjar per l’univers. Així és com es descobreix un planeta molt especial que es mou al voltant de dues estrelles.

El planeta és especial perquè segons les lleis físiques no hauria de poder girar d’eixa manera. L’explicació resideix en un oceà que es comporta d’una manera particular i que equilibra la moviment.

El quid es troba en el fet que este oceà pareix intel·ligent. Quan l’home arriba al planeta, l’oceà respon creant formes paregudes a tot allò que podem veure a la Terra. Per aquesta raó s’acaba donant per fet que allà existeix una intel·ligència, però l’home no és capaç «d’establir contacte».

Després del descobriment, moltíssimes teories ixen a la llum provant d’explicar què és aquell oceà, com aprofitar-ho… però res no es concreta. L’oceà és immens, meravellós, estrany. Però no hi ha cap manera de comunicar-se amb ell.

Amb el pas del anys l’interès de la humanitat va desapareixent fins a un punt en el qual la idea més generalitzada és la d’abandonar el planeta i deixar-lo allà. Podríem dir que seria el equivalent de qualsevol descobriment al planeta Terra del qual no es poguera traure cap altre profit que el de l’explotació turística.

Descobrir un planeta meravellós, misteriós, immens… però que no té cap utilitat pràctica.

Cap al final del llibre, es llancen algunes teories sobre què és aquell oceà. Una de les teories interessants és que allò podria ser simplement l’estat inicial de la creació d’un déu imperfecte.

Tagged ,

Le Slow!

De vegades pose coses interessants al Facebook que al final s’acaben perdent entre totes les xorrades que vaig dient. Hi ha coses interessants de les que vull enrecordar-me’n. Així que a partir d’ara provaré de posar-les més al blog.

Aquesta és una cançó d’un grup francès anomenat ‘Granville’. La lletra no diu gran cosa: una noia que se’n surt del que són les noies corrents (a França això no està tan normalitzat com a Catalunya). En canvi, la música i la melodia aconsegueixen crear sensacions en mi. Em pregunte si serà sempre així.

Tagged

Recepta de coca

Este matí volia fer magdalenes, per allò de què l’any passat no vaig acabar mai d’eneixir-me’n. El problema sempre es troba en el forn. Amb uns forns, el mateix procediment ix bé i a d’altres no. Tot i així, sempre hi ha petits trucs que poden ajudar. La coca que he fet este any nou m’ha eixit molt bona.

1503911_10202258463837495_743471219_n

Ingredients

  • 3 ous mitjans
  • 1 got de sucre blanc (250-300g)
  • 1 got de farina (250-300g)
  • Una tasseta d’oli de girasol (uns 100ml)
  • Un sobre de llevat (Mandarín, per exemple)
  • Un xorret de llet

Recepta

Primer de tot, connecteu el forn i poseu-lo per sota i a màxima temperatura.

  1. En un recipient profund, heu de ficar la clara dels ous. Els rovells deixeu-los  en un got a part per ficar-los després.
  2. Heu de batre les clares durant un minut. Podeu fer-ho amb una forqueta, batent molt ràpid fins que comence a blanquejar-se (no cal arribar al punt de ‘punt de neu’).
  3. Ara fiqueu els rovells i barregeu-ho bé
  4. Seguidament fiqueu el sucre i l’oli i continueu batent fins que quede homogeni.
  5. Ara és el moment de ficar la farina poc a poc. Però ho farem tamisant-la. El millor és fer-ho amb un colador gran, d’estos de reixeta (com els coladors de suc de taronja). Poseu el colador per damunt del recipient i aboqueu la farina. Aboqueu també el llevat.
  6. Aneu agitant el colador per a que la farina vaja caiguen a poc a poc a la barreja i aneu remenant al mateix temps amb una forqueta.
  7. Si la barreja es fa molt espesa (fins al punt que coste remenar-la), aboqueu la llet.

Quan tingueu la barreja feta, aboqueu-la al recipient on vulgueu fer la coca. El recipient en forma de donut és ideal. Baixeu la temperatura del forn, a 3/4 del màxim (això dependrà de cada forn i al final ho haureu d’esbrinar vosaltres). Per últim, fiqueu el recipient dins del forn.

A partir d’aquí, haureu d’esperar entre15-30 minuts. Tot depèn del forn. Sabeu que tot va bé perquè veureu que la massa puja. Quan la part de dalt comence a daurar-se (encara que el forn només estiga funcionant per sota), llavors haureu de començar a considerar apagar el forn. Això depèn de moltes coses i haureu de fer proves fins que vos isca bé.

Tagged ,
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 234 other followers