He madurat

Curiós títol. Crec, però, que representa bé com em sent ara mateix. Formes de madurar hi ha moltes, a diferents aspectes de la nostra vida. No sempre som madurs en tot i, fins i tot, podríem acceptar que hi ha alguns camps als quals mai arribarem a madurar.

Des que vaig tornar del Camí d’en Jordi… (ja sabeu, El Camino de Santiago), he pogut apreciar un canvi important en el meu cos i la meua ment. Fins ara, quan feia qualsevol esport, mai no he sabut fer un ús correcte de la meua força i resistència. Sempre m’ha passat que tractava de forçar la màquina en tot moment, de forma que la meua resistència es veia molt reduïda. La meua ment de seguida es cansava també, de forma que el resultat final era que qualsevol esport que requerira un correcte equilibri entre força i resistència “no era per a mi”.

Al Camí vaig haver d’aprendre a no forçar la màquina, sinó a fer un correcte ús de la meua energia de forma que havia de fer-la servir de forma contínua i estable i mai forçar-me ja que si no, el resultat era que només pujant una costereta podia suposar haver de parar a descansar o haver d’esgotar la meua ment (ja sé que sona una mica estrany, però la meua ment també s’esgota).

Gràcies a això, he pogut comprovar que moltes rutes que abans m’eren impossibles de fer amb la bici: bé per cansanci físic o bé per mental, ara em resulten molt fàcils i, de fet, puc continuar i continuar sense parar.

He madurat perquè he pres consciència d’una part molt important del meu cos i la meua ment, una part relacionada amb l’equilibri.

Estic content.

Protestantisme i catolicisme als EUA (i l’analogia amb Linux/Windows)

Ara que estic amb classes d’anglès amb una professora dels Estats Units, he tingut l’oportunitat de preguntar-li moltes coses relatives a la cultura “americana”. Un dels punts que més em va cridar l’atenció va ser el fet que la gran majoria de ciutadans dels EUA creuen en alguna religió.

Per descomptat que hi ha ateus heretges, però l’església hi juga un paper important a la vida d’aquestes persones. Aleshores la meua professora em va explicar una mica el funcionament de l’església protestant. Segons el que em va dir, és una església més oberta i molt menys restrictiva que no ho és pas la catòlica.

Amb aquesta qüestió als llavis, vaig parlar l’altre dia amb el meu cunyat (com tens l’ull, bé?), i li vaig preguntar si darrere l’església protestant hi havia alguna institució gran i que ho controlara tot. Pel que em va comentar, sembla que no és així, que l’església protestant és un cúmul de moltes esglésies amb uns principis més o menys comú. Però ningú no té un poder absolut com el que pot tindre el Vaticà quan parlem de l’església catòlica.

Segur que molts ja us heu assabentat per on vaig.

Per descomptat, jo ja havia tractat d’explicar-li a la meua professora què és GNU/Linux, sense molt d’èxit. Però gràcies a la conversa amb el meu cunyat, vaig vore la llum.

Primer li vaig demanar a la meua professora (Dusana) si, efectivament, l’església protestant no té una institució suprema que ho controle tot i si, de fet, el que hi ha és un conjunt d’esglésies amb principis comuns. M’ho va confirmar (bé, en gran mesura).

Aleshores li vaig dir:

GNU/Linux is like Protestant Churches. It is open because everybody can take part on it, there is no owner who controls everything, you can choose where you want to go, and there is a common phylosophy with which everyone agree.

Hi ha errors, per descomptat. Bàsicament és que GNU/Linux és més o menys com el protestantisme. És obert perquè practicament tothom pot formar part, no hi ha ningú que controle tot, pots triar on anar i existeix una filosofia comú amb la qual tothom és d’acord.

En canvi, l’esglèsia catòlica representa perfectament a Microsoft. Existeix una institució que ho controla tot i que diu què es pot fer i què no. Els fidels gairebé no poden dir res respecte al seu funcionament, simplement han d’emmotllar-se a allò que l’església diu.

Per descomptat això és una analogia una mica xunga. Però la meua professora ho va entendre a la perfecció i de seguida va voler instal·lar-se GNU/Linux. Així que si aneu als EUA i voleu fomentar GNU/Linux, és possible que amb aquest mètode us servisca.

Per descomptat, si l’americà en qüestió és catòlic… oblideu-vos. Eixos són tots de Microsoft.

Els canvis necessaris

Canviar és necessari. Això ha pensat el PSPV-PSOE, que ha decidit que per tal de canviar profundament, el millor que es pot fer és llevar la puntilla de “País Valencià” que no reflexa cap tipus de realitat a la Comunidad Valenciana que tan bien se amolda a la Gran España.

I és que l’himne dretos i nacionalista espanyol que tenim els valencians ja ho diu: “Per donar noves glòries a Espanya”.

Un PSOE que durant més de 15 anys es va carregar tot el valencianisme polític i qualsevol sentiment de protecció de la identitat valenciana. El PSOE es lleva la màscara al País Valencià i es posa el nom que a des de sempre hauria d’haver tingut: PARTIDO ESPAÑOL.

El pitjor de tot és que la gent que hi ha a dins s’ho empassa tranquil·lament, a l’igual que ho fa gent del PP que és valencianista (que hi ha uns quants). El que aconseguim és deixar de ser valencians i ser Levantinos Provincianos.

Mentrestant tenim a una Esquerra Unida enfonsada en la seua pròpia merda. Una Iniciativa que no arrenca (caldrà fer un esforç), un Bloc perdut en les seues arrels dretoses i una Esquerra Republicana que no cala entre els valencianistes.

Aleshores, quina és la solució?. Des de fa un temps pense que la solució passa per la creació d’un partit tipus CiU al País Valencià. Un partit de dretes i nacionalista. Jo no el muntaré, perquè de dretes no sóc, però no entenc que no hi haja un sector així al País Valencià. I no parle de Coalició Valenciana o blaveries com eixes, parle d’un partit seriós.

Mentrestant ens hem d’aguantar.

El Camí de Santiago

Ahir vaig tornar del Camí de Santiago. Vaig fer des de Roncesvalles fins a Lleó, en bicicleta.

He d’admetre que l’experiència ha estat prou diferent a com l’esperava, potser no pel camí en sí mateix, sinó en com ho hem fet. És més dur que no em pensava, i el fet que alguns dies passàrem la nit a parcs en lloc d’albergs, doncs ho ha fet més “especial”.

És curiós, però hi ha una cosa especial en el fet de fer el camí. Són els ànims d’haver d’avançar cada dia, d’alçar-se prompte, desdejunar per repostar energies (que segur es gastaran) i agafar la bici per avançar al camí. 50, 60 i fins a 130 km en un dia vam fer.

Quan tornava a casa amb el bus, quan tancava els ulls veia als meus dos companys davant meu, pedalejant, al camí.

No estic per escriure moltes coses ara mateix, ja voré si ho faig més endavant. Em deixe apuntat un camí que un català em va recomanar: “Pedals de vent”.

Mire-m’ho així

Estava llegint un article interessant a Público que parla sobre aquell manifest que alguns “intel·lectuals” han signat per tal de fer el castellà hegemònic a tot l’Estat.

Abans d’entrar en matèria, només comentar que el diari Público cada dia m’agrada més. És molt respectuós amb les diferents sensibilitats que existeixen a l’Estat Espanyol, és a dir, amb els nacionalismes. Almenys, no els tracta de dimonis, cosa que fan tota la resta de diaris.

Bé, mire-m’ho així. La Constitució exigeix que tot ciutadà de l’Estat ha de conèixer llengua castellana i té el dret de poder-se comunicar amb ella per tot l’Estat. Per altra part, la Constitució també estableix que a les comunitats amb llengua autòctona establiran als seus Estatuts les polítiques relatives a les seues llengües.

Normalment, aquests Estatus ens han donat el dret de poder expressar-nos en la nostra llengua a la nostra terra i el dret de ser atesos en aquesta mateixa llengua (com a mínim a les Administracions Públiques). Això té com a conseqüència, entra d’altres coses, que els funcionaris haurien de ser competents en la llengua castellana i en la autòctona (per tal de fer efectius els articles de la Constitució i l’Estatut adient).

Si anem al camp de l’educació, les polítiques han de preservar en tot moment els articles de tots dos textos: saber castellà i la llengua autòctona. Si el sistema d’immersió llingüística a Catalunya ha permès que tots els ciutadans d’aqueixa comunitat siguen competents en totes dues llengües (ja, ja sé que això de “competent” és molt relatiu), doncs en realitat no cal fer cap canvi més enllà de millores al sistema d’ensenyament (però no canvis radicals ni dues línies ni polles).

Aquest sistema d’immersió permet crear ciutadans competents. Està provat. En canvi, el sistema que els “a dalt firmants” proposen, això de “tener el derecho de que nuestros hijos sean educados en la lengua de Cervantes” el que aconsegueix és que aquestos “hijos” (de qui sap qui) no arribaran a ser competents a la llengua autòctona del lloc on viuen. L’exemple és el País Valencià: els estudiants que només han estudiat 4 hores a la setmana, en un 80% no saben, no poden, no volen, no tenen capacitat per expressar-se en valencià.

L’altre dia vaig anar a una panaderia a comprar una napolitana de pernil i formatge. Li vaig dir a la xica: “Dona’m una napolitana de pernil i formatge” i em va dir “Què?”, i jo li vaig repetir, “Una de pernil”, i ella va dir una altra volta, “Què?”. I jo li vaig dir: “De pernil, que en castellà és “jamón”". Llavors li vaig preguntar d’on era i em va dir: “De Alicante”. Li vaig preguntar si havia estudiat valencià, em va dir que sí, a l’escola i a l’institut.

O siga, aquests tipus d’ignorants són els que els “a dalt firmants” volen crear.

Visca la llengua de Cervantes. Y la madre que lo parió.

Seleccions nacionals

En plena efervescència de l’orgull de sentir-se espanyol, tot i identificant-se amb una selecció de futbol, cal parlar de quin és el per què es volen seleccions catalanes.

Sens cap mena de dubte, les seleccions nacionals, quan guanyen, fomenten el sentiment nacional. A mi no m’agrada el futbol, no vaig veure la final, però el que sí he pogut veure és que totes les televisions, tota la gent que he vist pel carrer s’ha sentit orgullosa de pertànyer a un gran país anomenat Espanya.

Qui vol seleccions catalanes té una raó imporntant al darrere que ja hem dit: fomenten el sentiment nacional -necessari per a aconseguir guanyar referèndums i coses d’eixes-.

Ens hem passat una setmana sentint cada punyeter dia com de bons eren els espanyols, que si els altres eren dimonis que es menjaven xiquets i el pijtor punt ha estat el dia següent de guanyar l’Eurocopa, on les televisions han estat pitjor que quan va morir el Papa.

El que em fot, però, és que es fomenta el sentiment de “ser espanyol”. El problema és que això està relacionat directament amb la negació d’altres sentiments (i ja que estem, d’altres llengües). Estic segur que fatxes i dretosos estaran contents de vore a la gent envoltada en la bandera sentint orgull d’Espanya.

I el que hem resulta estrany és que aquest sentiment “nacional” isca perquè ha guanyat una selecció de futbol. ¿Per ventura el nivell de patriotisme depèn dels èxits de les seleccions?. Sembla que sí.

Ja fa temps vaig perdre la innocència. Els sentiments nacionals són, per mi, mentides. No sé a quin llibre ho vaig llegir, però com a molt existeix allò que podem vore al nostre voltant. Alguna cosa vaig escriure ja fa un temps.

En fi. Me cague en el futbol i en totes les televisions que no fan més que parlar-ne 24h al dia.

Qui no entén i qui no vol entendre

Supose que més d’un haureu llegit el llibre “Ètica per a Amador”, de Fernando Sabater quan éreu a l’institut. Doncs aquest filòsof és un dels que signen el manifest per la llengua castellana (la llengua comuna, la de tots els espanyols).

El manifest ve a dir, en poques paraules però ben clares que el castellà és la llengua de tots i que és l’única que val la pena i que la gent té dret a parlar i a entendre. És a dir, que si nosaltres estem al País Valencià, a Ses Illes o al Principat i volem expressar-nos en valencià però el nostre interlocutor no l’entén, tindrem l’obligació de passar-nos al castellà. Això és el que demanen.

Aquesta és una situació a la qual ens sotmetem cada dia: sempre hem d’anar canviant al castellà perquè molta gent no és capaç de parlar valencià. Supose que tots “passem” una mica quan es tracta d’empreses privades o de gent que ve de fora. Però aquesta gent està demanant que ni tan sols a l’administració tinguem el dret d’expressar-nos en la nostra llengua (quan aquesta siga diferent del castellà).

Més enllà, diuen que “si jo vull que el meu fill siga educat en castellà, ho haurà d’estar”. Doncs bé, aquell qui vol ser ignorant té el dret a ser-ho a la resta de l’Estat Espanyol, però a les comunitats on parlem valencià volem que la gent parle dues llengües. I gràcies a l’experiència d’immersió lingüística de Catalunya, on la gran majoria de gent és relativament competitiva en ambdues llengües, doncs sabem quin és el model que s’ha d’implantar ací: el mateix.

La creació de línies en castellà i valencià només segrega i divideix. NO ÉS SOLUCIÓ, en cap sentit.

I ara ve el punt important, pel qual ve el títol. En aquest país (Espanya), existeix gent que no vol entendre el fet que hi ha llocs on històricament s’ha parlat una altra llengua diferent al castellà. El castellà va arribar i es va carregar poc a poc les llengües autòctones de la manera més bruta possible: fent que els parlants de les llengües autòctones sentiren vergonya de la seua llengua i s’hagueren de passar i educar als seus fills en castellà.

La gent que no entén perquè no viu a comunitats on hi ha dues llengües “té perdó”, perquè mai han pogut esbrinar què és això de que hi haja una altra llengua. Però aquella gent que tot vivint a les zones on hi ha una segona llengua i la rebutja i exigeix parlar només en castellà, eixos són els pitjors.

Bé, encara hi ha alguns de pitjors. Al País Valencià ens els trobem cada dia: valencians que tot i que són valencians-parlants, rebutgen la seua llengua, la menyspreen i carreguen contra aquells qui la defensem.

Si el meu fill ha d’aprendre una llengua de projecció internacional, aprendrà l’anglès o el xinés. Però el meu fill ha de parlar la llengua que el meu avi parlava i que des de l’any 1200 i abans, ací es parlava: el valencià.

Nudisme (o el que siga)

A mi m’agrada, quan arriba l’estiu, sobretot als mesos de maig i juny, anar a la platja nudista del Cap de les Hortes i prendre el sol en “pilota picà”, o siga, despullat completament.

Això ho faig gairebé des de fa uns 9 - 10 anys. Recorde que al principi no m’atrevia a llevar-me el banyador, però amb el temps em vaig decidir i ara ja no tinc cap tipus de vergonya. Un altre problema que tenia era que, no sé per què, m’empalmava cada vegada que em quedava despullat. I clar, allà a la platja empalmat… em feia cosa.

Amb el temps, però, ja no tinc cap tipus de problema i ara gaudisc completament del nudisme quan estic allà. La veritat és que és molt agradable prendre el sol sense roba, entrar a la mar completament despullat amb certs nervis per si alguna cosa se’t clava per algun lloc per on no hauria de clavar-se.

M’he trobat a molta gent que, quan els explique això, no s’ho arriben a creure o es mostren molt sorpresos. A mi em crida l’atenció que tanta gent es quede sorpresa sobre això quan diàriament veuen a gent despullada per televisió i totes aquestes coses que s’hi poden veure. En canvi, una cosa tan natural i innocent com és anar a prendre el sol a una platja de bany lliure (o siga, que un es pot despullar lliurement), la gent no acaba d’empassar-s’ho bé.

Molta gent també es queda sorpresa pel fet que algunes xiques es lleven la part de dalt del bikini a la platja. Fins i tot, un fòrum de la família a Alacant va demanar que es prohibira això. No sé si és o no impressió meua, però de vegades sembla que anem enrere (i no vull parlar-ne de les setmanes de 65 hores que estan negociant a Europa).

En fi, que és molt agradable despullar-se i això no significa res sexual. És gaudir de la natura tal i com nosaltres arribàrem a ella: sense roba. Si encara queda algú que no s’ho creu, que això és tot mentida, ací teniu una foto:

La cara bona de la vaga

Aquests dies tenim una vaga de transportistes que, personalment, em produeix molts dubtes sobre si tenen raó o no en les seues demandes al Govern Espanyol.

A nivell lògic bàsic: els treballen per a uns senyors que els han de pagar uns diners per km. No pot ser que els transportistes només cobren per la mercancia que porten i no pel recorregut que fan. Així que ha d’haver-hi un acord sobre el preu per km que es fa.

Aquest preu hauria de ser modificat segons els diferents preus de la gasolina. Com més cara, més ha de cobrar el transportista per km recorregut. Clar, qui li paga també apujarà els preus i al final de la cadena som nosaltres.

De fet, els preus dels aliments i d’altres productes no fa més que augmentar. Ens diuen que la principal causa és el preu del petroli. Però ens trobem que un dels eslabons que més necessitat de petroli té, no cobra més, sinó que encara perd diners.

I els transportistes es queixen al Govern. Per què al Govern???. No és a la patronal a qui es deurien adreçar?, són els seus clients qui han de pagar-los més per km recorregut, no el Govern. Perquè, a més, el Govern som, en el fons, nosaltres mateixos i per eixa regla de tres jo també podria exigir que em baixaren la gasolina per als meus recorreguts en cotxe quan he de treballar.

El tema de las pesca és semblant, el que s’ha de fer és, per lògica, pujar el preu del peix capturat, no es pot pretendre que el Govern pague una cosa que “no és culpa seua”, sinó de la cojuntura internacional.

No li veig ni cap ni peus a les vagues que s’estan fent ara mateix. L’actuació del Govern és molt limitada.

Bé, però, preferisc mirar la cara bona d’aquesta vaga. I és que a les benzineres ja no queda gasolina i per tant ara la gent s’ho pensa molt abans d’agafar el cotxe (jo mateix) ja que no hi ha gasolina. Menys contaminació, menys soroll, més caminar, més exercici.

Haurien d’haver vagues d’aquestes més sovint!! (já, ja sé que això que dic no té trellat, però…)

Referents valencians

Ahir vaig tindre l’oportunitat d’anar a una xerrada sobre les Normes de Castelló a l’Aula de la Cultura de Mutxamel amb la presència de Verònica Cantó de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (Catalana).

La “xerrada” va ser més una “lectura”. Tot i que no va ser molt avorrida, tampoc va ser divertit sentir a la dona llegint tota la ponència (tot i que llegia molt bé i amb bones entonacions).

Per descomptat va ser més interessant el torn de preguntes. Bàsicament molts es van centrar en l’aspecte polític de l’AVL a la qual cosa la ponent va asssegurar que “l’AVL és completament independent dels polítics”. En altre moment jo vaig tractar de preguntar en quin punt de la història del nostre país derivà el nom de “català” a “valencià”. És a dir, tenint en compte que el Regne de València es va repoblar amb catalans i aragonesos, en quin moment aquests catalans van començar a sentir-se valencians pròpiament dit i van començar a anomenar la seua llengua com “valencià”.

La seua resposta fou poc clara. De fet, va començar a batallar contra alguns aspectes d’erudits catalans que no acceptaven formes valencianes, que passaven de nosaltres, etc. Va ser una actitud una mica estranya, tot i que supose que justificada -ja que ella ha tingut oportunitat de barallar-se amb filòlegs catalans-.

Bé, però, la part interessant la posà un xic que hi era allà amb un accent curiòs. Parlava valencià, però tenia alguns tons mallorquins o no sé a saber d’on. La qüestió és que va proposar la idea de millorar els doblatges i els programes/sèries pròpiament valencians. Molts valencians hem pogut vore sovint a Canal 9 que les sèries pròpies o doblades fan servir un valencià llunyà, poc natural, poc valencià. La ponent ens va explicar que diferents medis del país s’han reunit i que una guia d’estil sobre això està en camí.

Des d’aquest punt va eixir un altre punt important: els referents valencians. Va quedar clar que per fomentar la llengua, entre d’altres coses, es necessiten referents que la facen servir i que inherentment, la promocionen. Això passa a Catalunya, passa a Espanya, passa a tot el món, però al País Valencià no tenim referents que parlen en valencià més enllà de Núria Roca i Polop (el porter del Sevilla). Vam estar tots d’acord sobre la necessitat de referents, de persones públiques que parlen en valencià.

Una altra qüestió no menys important que vaig tractar de fer-li notar a la membre de l’AVL va ser la presència del valencià a Internet. No hi ha res, som quatre matats qui tenim blocs en valencià i menys encara si parlem de pàgines d’informació. Fins i tot gent que defensa el valencià és incapaç de fer coses en valencià o cercar continguts en valencià a la xarxa. En aquest cas estic parlant del dialecte valencià i de la societat valenciana en general. La nostra presència a la xarxa és llastimosa i sempre hem d’anar a parar a continguts en variant oriental.

Això d’anar a parar als continguts en català oriental no suposa cap problema, però mostra sempre la nostra probressa i poca presència a internet.

Per acabar, com a dada curiosa, cap a l’any 1900, gairebé tota la població de Castelló parlava només valencià i poca era la gent que alguna vegada sentia a la seua vida el castellà.

Quina és ara la situació?. La inversa.