L’Stallman

Doncs avui he pogut conèixer l’Stallman. Resulta que koldo és un dels que ha aconseguit portar l’Stallman al seu institut, i sembla que abans ja l’havia tingut a casa allotjat.

Primer que res dir que és tot un personatge. A meitat de la conferència ha perdut 20 segons menjant-se les ungles, cosa que ha provocat que la immensitat de xavals de 15 anys que hi havia començaren a riure. Aleshores ell ha dit: “Pero si no he dicho ninguna broma”.

L’aspecte, el de sempre. M’ha impactat una mica la panxa que té… sembla una bombona de butà, d’aquestes esfèriques… La cara, la barba i demés, són prou conegudes. Sembla que l’home ja comença a tindre la seua edat. Cal tindre en compte que aquest ja té uns 55 anyets. Fixant-me en això, no puc evitar preguntar-me què passarà en un futur, quan ell ja no estiga per donar les conferències. Ja sabeu, és com allò de “vull anar a Cuba abans que Castro mori”. Doncs cal veure l’Stallman abans que siga massa tard (això no significa que encara li resten 10-15 anys de donar el conyaç activament).

Al final, li hem fet les preguntes. I, desgraciadament, m’he quedat prou en blanc. Com que érem pocs, tot i així, n’he pogut fer un parell. Li he preguntat sobre quina era la seua opinió de Canonical/Ubuntu i el seu paper en el desenvolupament de programari lliure. Ell ha respost que Canonical/Ubuntu es un medi per arribar al programari lliure, però no una finalitat. Stallman està completament en contra de sistemes que inclouen qualsevol tipus de programari privatiu (ja siguen Windows o programes que funcionen sota GNU/Linux). Ell és molt coherent amb el que pensa: té clars quins són els problemes amb el programari privatiu i vol un sistema completament lliure. Aleshores li he dit que no tot el maquinari està suportat… i, amablement, m’ha suggerit que el canviara per un altre que estiguera suportat (coherent, també).

Li he demanat que cantara la cançó del programari lliure… i l’ha cantat!!!.

Mentre contestava les preguntes, s’ha assegut i s’ha llevat els calcetins. Després ha tret la seua crema de peus i mentre contestava les preguntes, es posava la crema als peus. Molt fort. I deia tota l’estona: “¡¡Más fuerte, que estoy sordo!!” i “Hablad lentamente, que si no, no entiendo nada”… com un avi cascaràbies.

Tinc una foto amb l’Stallman… que no puc ensenyar-la perquè no tinc el cable de connexió de la càmera. I els vídeos, també els penjaré diumenge.

Poc més…