Al llibre, un enginyer industrial que s’ha convertit en escriptor és triat per una gent molt misteriosa per començar a investigar sobre la història del món, en les èpoques més llunyanes, just en el punt on parlem d’història i prehistòria.

El protagonista comença per investigar tots els llibres (o documents) sagrats de diferents cultures d’arreu del món i, d’entrada, descobreix que a totes les cultures es parla d’un gran diluvi que va arrasar el món. La cosa curiosa és que això és cert.

Mirant la bíblia i altres llibres de l’estil com a textos que expliquen la història en forma de faules o contes, ens adonem que existeixen molts punts en comú, però el més curiós és el del diluvi.

A partir d’aquí es comença a plantejar la idea que el diluvi no fora cap catàstrofe provocada per la natura, sinó per l’home. Però com podria l’home de fa 12.000 anys provocar una catàstrofe com aquella? Ací es planteja la idea que existira una civilització humana avançada abans del diluvi…

El llibre té una primera part on prova d’argumentar això amb fets que són, en realitat, comprovables. Una cosa diferent són les conclusions que s’extreuen i la història que s’explica en el rerefons. Un d’aquests fets és la formació dels continents.

Formació dels continents

A la viquipèdia podeu llegir sobre Pangea, el suposat megacontinent d’on venen els continents actuals. Segons ens han ensenyat, Pangea va existir va un 600 milions d’anys i es va anar trencant i separant fins a formar el món que coneixem avui.

Al llibre, però, es posa en dubte que la formació dels continents haja estat un procés de 600 milions d’anys. Un dels arguments principals és que si això fora cert, avui dia les costes de l’Àfrica, Europa i Amèrica no encaixarien de forma tan evident: l’erosió de les costes i altres canvis hagueren afectat molt més a la forma de les costes.

Existeixen fets ben curiosos, com és el cas del port de Tihuanaco, un port de mar que es troba a una altura de gairebé 4km sobre el nivell del mar i a 20km del llac més proper. Com és possible que una de les runes més antigues del món siga un port de mar en mig d’una muntanya. Això seria possible si algun gran cataclisme l’haguera portat allà.

En definitiva, el llibre planteja una idea interessant i és molt agradable i fàcil de llegir. Alguns arguments són interessants, altres no ho són tant, però és interessant re-plantejar-se fets històrics.

La peli tracta d’una pseudorealitat del nostre món al qual es descobreix un planeta que sembla ser exactament igual a la Terra. Amb aquesta excusa la peli s’endinsa en la vida dels dos personatges principals sobre els quals aquest descobriment té un efecte [devastador] immediat.

Com tota bona peli filosòfica que m’arriba al cor, està rodada en un format pràcticament igual a Primer, on existeix un lleu efecte «lomo» continu amb plans molt propers que tracten d’atrapar els detalls més ínfims provant de mostrar tot allò que no es veu però que se sent.

I, sobretot, la pregunta sobre què ens diríem a nosaltres mateixos si ens trobàrem en un altre món, igual al nostre. Estaríem satisfets amb les nostres vides? Tindríem alguna cosa a dir-nos?

«Què vol dir destí, Mul·là?»

«Suposicions.»

«En quin sentit?»

«Tu suposes que les coses aniran bé, i si no succeeix així, a això li dius mala sort. Suposes que les coses aniran malament, i si no succeeix així, a això li dius bona sort. Suposes que algunes coses hauran de succeir o no, i manques d’intuïció fins a tal punt que no saps què ha de succeir. Suposes que el futur és desconegut.

«Quan el futur et sorprèn, llavors a això li dius Destí».

Les ocurrències de l’increïble mul·là Nasrudín

As Chicago Mayor Harold Washington said of the corrupt former Mayor Daley, “I’m not glad he’s dead, but I’m glad he’s gone.” Nobody deserves to have to die – not Jobs, not Mr. Bill, not even people guilty of bigger evils than theirs. But we all deserve the end of Jobs’ malign influence on people’s computing.

La frase que ha donat la volta al món és aquella que diu: «No m’alegre que haja mort, però m’alegre que ja no estiga aquí». Aquesta frase, dita el dia després que l’Steve Jobs morira, ha estat una de les coses més políticament incorrectes que mai haja dit aquest home. Però que siga «políticament incorrecte» no vol dir absolutament res. La «correcció política» és, d’entrada, una espècie d’acord social pel qual tots hem de comportar-nos d’una o altra manera perquè hem de preservar una imatge i mostrar un respecte normalment fictici envers els altres.

Stallman no necessita fer això. Ell pot ser maleducat si ho vol. Sempre ha estat així, i com més gran és, menys pèls a la llengua té. Tornem a les seues declaracions, però.

He de dir que les compartisc.

Steve Jobs ha estat un visionari. Un gran creador. Un inventor. Probablement trigarem molt en veure algú com ell. Però Steve Jobs promovia un tipus de programari que feia allò que l’Stallman ha estat lluitant durant anys i panys: el programari i maquinari d’Steve Jobs ha creat esclaus tecnològics. S’ha de dir que si Apple no haguera existit, probablement Linux haguera tingut més èxit del que ha tingut a nivell domèstic.

Una persona tan brillant com Steve Jobs no ha ajudat de cap manera al programari lliure. Se n’ha aprofitat d’ell i no ha retornat res a la comunitat.

Steve Jobs estava al «dark side». Era un gran líder. Un visionari. Però no del nostre bàndol. I per això és normal que Stallman s’alegre que ja no hi siga. Probablement al món GNU/Linux li manca eixa creativitat que tenia l’Steve Jobs.

Per acabar vull deixar aquest meravellós discurs d’aquesta gran persona:

A l’hora de plantejar un debat, de qualsevol tipus, la meua forma de defendre les meues idees és completament innòcua. Parle saben que TOT en aquest món és relatiu, tot depèn d’unes condicions que van des d’allò més interior de cada un de nosaltres, d’allò que hem après, d’allò que veiem cada dia, de la cultura del nostre país, del nostre continent, del nostre món i, fins i tot, del nostre univers.

Els nostres principis podrien ser uns altres si les condicions foren diferents. Ser de dretes o d’esquerres, que ens agrade més aquest equip o aquest altre.

En realitat, no hi ha res objectiu. Bé, potser la ciència en la seua essència més pura (les matemàtiques).

Llavors, tenint present això, em costa molt defendre les meues idees. I amb això em vaig trobar ahir. És una cadena de pensaments que bloqueja qualsevol tipus d’afirmació lògica en la meua ment. I sóc incapaç de dir res més enllà de: «això és el que jo pense, no vull convèncer ningú».

Podria dir que: «sé que tinc raó», que hi ha arguments per rebatre les bajanades que diuen altres. Però eixos altres ho diuen amb una «propietat», que semblen impossible de convèncer. Encara que no tinguen raó…

En definitiva, he de mirar-me això. Ja està bé de no saber defendre els meus principis, encara que siga de forma no invasiva.

A Catalunya hi ha pobles on la «immigració» pot arribar a suposar el 50% del total de la població. Evidentment no parlem d’immigració «guai», sinó d’aquells pobres indesitjats que venen a aprofitar-se de la nostra sanitat, educació i a robar-nos la poca feina que hi ha.

Per sort, els polítics ja comencen a prendre cartes en l’assumpte i actuar per acabar amb el lliure albir del qual han disposat durant els darrers anys. S’ha acabat això d’anar tranquil·lament pel carrer o d’intentar mantindre negocis il·legals. Ara s’acabarà amb tot això.

Immigrants de Catalunya, ara heu de tindre por. No us volen. Si no teniu calers, no vingueu aquí per cercar millors oportunitats. Aquí no hi ha res per vosaltres. I els que ja hi sou aquí, tremoleu, perquè algun dia obriran la vostra porta per fer-vos fora.

El primer pas és acabar amb els vostres negocis de merda. El segon, fitxar-vos. Després ja decidirem què farem.

____

Malgrat aquestes paraules són pur cinisme, la realitat és que s’està produint una situació molt seriosa, concretament a Badalona. La gent dóna suport a mesures com les descrites a dalt. I la resta… calla. Jo no visc a un barri ple d’immigrants, així que és molt fàcil parlar des de la distància.

Però també és cert que la distància dóna certa objectivitat, molt necessària en casos com aquests o altres.

No ho sé si la història ens ensenya alguna cosa. Al final sembla que ens n’oblidem i que hem de tornar a reviure les coses, tornar a errar.

Passat el temps, sembla clar que no es pot rebre una onada tan massiva d’immigració. Perquè això crea conflictes culturals molt importants (siga d’on siga la immigració) i conflictes econòmics greus per la raó següent:

Crec que acceptar la immigració ha de suposar integrar-la. Som una societat amb uns principis que poden canviar, però els immigrants, siguen espanyols o del Congo, han d’emmotllar-se a la nostra cultura. Nosaltres també ens adaptem a la seua cultura, però no podem fer-ho en la mateixa mesura.

Si tenim tants i tants i tants immigrants, l’única manera de resoldre el conflicte (que puga pensar) seria:

1. Gastar-se una pasta gansa en immersió social. Els fills d’aquesta gent hauran de ser catalans.

2. S’ha d’establir quanta immigració es pot rebre. Catalunya ha tingut dues onades brutals d’immigració: l’espanyola dels anys 60 i la «mundial» d’aquesta passada dècada. D’espanyols encara queden molts guetos de gent que mai es va voler integrar. Hem d’evitar que això passe també amb els immigrants que han vingut ara.

El que no podem fer, però, es tancar-los els negocis o perseguir-los. Perquè així només fomentem més l’odi.

Aquesta és una reflexió que podria variar en molts sentits, però volia posar-la per algun lloc…

La xica em va dir: «No te entiendo. No sé qué es un entrepà ni lo demás que has dicho».

Aquí la vaig cagar. Perquè vaig posar-me de mala baba. Li vaig dir que no era tan complicat, li vaig dir: «Un entrepà és això», senyalant l’entrepà de la foto. I diu ella: «Ahhh! Un bocadillo! Mira, yo, o castellano o inglés, si no, no entiendo». I li vaig dir: «D’acord, en anglès».

I vam parlar en anglès. S’ha de ser gilipolles, i no ho dic només per ella, sinó també pel gilipolles de mi mateix.

Probablement haguera estat molt més didàctic haver-li dit: «Mira, entrepà en castellà li dieu «bocadillo», pernil, «jamón» i formatge, «queso»». I si ho haguera dit amb un somriure, probablement la xica hauria pensat: «mira que és simpàtic». Però no, vaig aconseguir exactament el efecte contrari. Un efecte que no m’agrada crear. Jo no vull crear ni revifar cap conflicte.

La seua actitud no va ser correcta, ja d’entrada es va mostrar estúpida davant de la llengua. Però posar-me al seu nivell no va ser la solució. Sobretot perquè vaig acabar tremolant. Tremolant.

Vaig tornar al meu seient i mig hora més tard vingué un home que em va preguntar si podia seure al meu costat. Bàsicament venia a donar-me un sermó respecte al que havia passat, perquè ho havia vist tot. Supose que ell es pensava jo era un estúpid per com havia actuat, i no negue que eixa fora la impressió que vaig donar, però també vaig poder aclarir-li la meua posició, que ben explicada, és fàcil de compartir.

Però clar, amb la xica la vaig cagar. Em vaig posar nerviós. He de trobar-me més sovint amb aquestes situacions per saber com actuar.

Això sí, que al meu país em diguen que no puc fer servir la meua llengua, em fot.

Feia anys que no em pesava, però feia més anys encara que el meu pes no baixava dels 80kg. Tampoc és tan estrany, amb tanta bicicleta, tant de córrer i una dieta més o menys adequada (amb dieta no vull dir «règim» ni res estricte, sinó que ara m’alimente millor).

La qüestió és que des dels 17 pesava més de 80kg. Ara en tinc 29 i pese 78kg. És un número, però no és només un número (o un nombre, que ara no tinc clar això).

Més enllà del pes, el que m’agrada és fer esport!

Han copiat descaradament el sistema d’amics del Diaspora, on es deia «Aspectes» i a Google es diu «Cercles». Google s’ha gastat molts calers en fer que Google+ no siga un altre fracàs sonat (tot i que encara cal esperar).

Així que si fins ara havíem venut les nostres vides a Facebook, sembla que Google ens ha augmentat l’oferta amb un producte realment bo.

Per mi, aquest és el moment ideal per deixar-ho. Faig servir molt sovint les xarxes socials per dir ximpleries o per explicar com va la meua vida. És el moment ideal per deixar de vendre les dades de la meua vida i ser-hi a una xarxa social lliure, multidistribuïda i que ofereix realment seguretat, de forma que fins i tot nosaltres podem crear un servidor. I tot xifrat per defecte.

Parle de Diaspora. Encara no l’heu provada? Evidentment encara té manca de funcionalitats, però es pot fer servir fàcilment i és maca. I el més important de tot: es lliure i les nostres dades no pertanyen a ningú.

Podeu registrar-vos lliurement a qualsevol dels servidors disponibles (tots estan interconnectats).

Captura de la interfície del Diaspora

Elecció

El Diàspora us permet ordenar les vostres connexions en grups anomenats aspectes. Únics al Diàspora, els aspectes asseguren que les vostres fotos, històries i acudits només són compartits amb les persones que vosaltres voleu.

Pertinença

Les vostres imatges us pertanyen, i no hauríeu de renunciar a això només per poder compartir-les. Conserveu la propietat de tot el que compartiu al Diàspora, i això us dona control total sobre la seva distribució.

Simplicitat

El Diàspora fa que compartir siga net i fàcil – i això també s’aplica a la privacitat. Inherentment privat, el Diàspora no fa que us hagueu de perdre entre pàgines de paràmetres i opcions només per mantenir el vostre perfil segur.

Tinc la sort d’haver tingut un cap molt comprensiu, bona persona i que m’ha ensenyat molt durant aquests dos anys. No sé si hi ha molts com ell, però realment li agraïsc haver estat tan bo amb mi. Trobar algú que siga «bona persona», un concepte que tinc ben definit, no és molt comú (cosa que no vol dir que la resta de gent siguen el contrari).

I ara s’inicia una nova etapa. Tindré la sort de treballar en una companyia que treballa amb solucions de programari lliure i podré endinsar-me més en Magento, Drupal, OpenERP així com començar a treballar amb tècniques àgils de gestió d’equips.

Em sent com quan tenia 13 anys i arribava la fi del curs al juny i eixia del col·legi sabent que no veuria molts dels meus companys durant almenys dos o tres mesos.

Els canvis són bonics i necessaris, però he d’admetre que sóc una persona que li agrada el caliu de les persones que conec a fons, dels llocs que visite habitualment, de les coses que conec.

Però també he d’admetre que és excitant obrir-se a noves possibilitats. Tinc gairebé 30 anys i és moment de fer un pas endavant.

Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, companys, durant aquest temps.

Ens veiem demà! (.cat)