Canvis

Dins de no molt de temps faré canvis. M’estic rumiant com fer-ho per a que la gent afectada no es quede amb un monstre i sense saber com actuar.

Ja fa temps que fomente la utilització del Programari Lliure i cada vegada n’estic més convençut de la necessitat de que hi existisca i que els seus principis siguen els principis del software en general. Normalment sempre que he volgut instal·lar software lliure als amics o coneguts feia un raonament basat en que la gent, en general, no vol complicar-se la vida amb l’ordinador. Jo ho entenc, però hem d’admetre que els ordinadors i els software que els controla cada vegada són més presents a la nostra vida i cada volta controlen més i condicionen més els nostres actes.

Si el software que controla el món és privatiu (contrari a lliure i a “codi obert”), mai no sabrem què hi ha a dins. I a un codi que és “tancat” pot amagar-se qualsevol cosa. El vostre simpàtic Windows sense el qual no podeu viure pot tindre funcions internes totalment amagades que controlen tot el que feu… exacte, el mateix que un virus trojà. Però com que el codi de Windows és tancat, mai no ho sabrem. Això és aplicable a qualsevol programeta que tingueu instal·lat al vostre ordinador i siga de codi tancat (en general, el 99,9%).

Per altra part -més idealista-, els programes privatius mantenen el control del software en aquelles persones que tenen diners, els programadors realment no tenen poder. És clar, però, que hi ha una gran part de programadors que treballen a empreses les quals els obliguen a no publicar mai el codi que fan, doncs per això els paguen. Normalment podríem admetre que les coses són així i que canviar-les és massa complicat com per provar a fer-ho. Hi ha alternativa, però. I avança ràpidament. Tan ràpidament que les empreses líders en software (Microsoft & company) volen que isca la llei de patents europea que permeta a Microsoft patentar els conceptes.

Què vol dir això de concepte en termes de software? Doncs, per exemple, la barreta d’scroll que hi ha a la dreta als navegadors per tal de pujar i baixar en la pàgina web. Aquesta barreta pot programar-se de mil formes diferents, però el concepte de “barreta de navegació” és només un. Si la UE permet que es patenten els conceptes a nivell de software, qui tinga més diners i obtinga les patents és qui manarà sobre els altres. I qui té diners són Microsoft & company i no pas els petits programadors que desinteressadament programen per ajudar al Programari Lliure.

És com si es poguera patentar el concepte de “bolígraf”. Un bolígraf pot fabricar-se de mil formes diferents, hi ha formes de fabricar-ho que estan “patentades” i hi ha formes que no ho estan. Al cap i a la fi, però, hi ha moltes empreses que en fabriquen. Si alguna d’aquestes empreses poguera patentar el concepte de “bolígraf”, només eixa empresa podria fabricar-ne, la resta no podria ja que estarien violant la patent. Haurien de pagar per tal de fabricar bolígrafs.

Té sentit això?. No.

Bé, doncs no té sentit recolzar de forma indirecta a una companyia que va en contra de la llibertat del software. Per això, en pocs mesos deixaré de donar suport als meus amics i coneguts que sempre m’han demanat ajuda amb el Windows o el Mac. Evidentment abans procuraré mostrar-los una miqueta més de GNU/Linux i les seues bonances.

Ara que decidisc tot això em ve al cap una anècdota. Quan vaig anar fa un temps a arreglar l’ordinador de la parella d’una amiga, van comentar-me que abans, normalment, els arreglava l’ordinador un amic que quan va acabar la carrera volia cobrar-los -supose que amb descomptes- per arreglar-los l’ordinador. En aquell moment jo em vaig quedar de pedra, però ara entenc que cadascú té les seues idees.

En el fons, aquells que només volen l’ordinador “perquè funcione bé i faça el que ha de fer”, han d’aprendre que l’ordinador no ha d’ésser una caixa negra. Haurà un moment al qual tothom haurà de saber mantenir de forma com a mínim bàsica un ordinador, al igual que sabem posar una bombeta quan es fon la que hi havia abans. I, ara bé, quan vulgueu canviar la bombeta, ¿voldreu que siga tot una caixa negra que només puga arreglar-la un tècnic que vos cobrarà una bona quantitat de diners, o voldreu que hi haja una caixa oberta amb unes bones instruccions, tot gratuït i amb la satisfacció de saber que ho heu fet vosaltres mateixos?.

Pastilla vermella o pastilla blava?

Canvis

Per fi, pacte entre el Bloc i Esquerra Unida

Després de mesos de discussions, de negociacions fallides i de molta lluita per part de la tercera i quarta força política al País Valencià, el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida han arribat a un acord.

Han redactat un document amb les posicions comunes i les finalitats del pacte. El document s’anomena “Compromís pel País Valencià” i entre els punts més importants cal destacar el compromís per aconseguir una moratòria urbanística per tal de frenar no només el desenvolupament insostenible de la zona, sinó la corrupció que n’hi ha. També hi ha un compromís de foment i normalització del valencià recolzant-se en la unitat de la llengua.

Segons una enquesta de fa un parell de mesos, si es produïa aquest pacte, la suma del PSOE-PSPV i la Coalició aconseguiria una majoria ajustada, suficient per fer fora el PP. Ara la cosa estarà més fotuda, parlem d’un marge massa ajustat que no permet assegurar-ne res. Però s’ha d’aconseguir fer entendre a la gent que aquest canvi és bo, i no perquè canvie el govern, sinó perquè el nou govern de la Generalitat haurà de pactar-ho tot entre les tres forces que el formaran. És clar que cap majoria absoluta és bona, i la que estem vivint a la comunitat des de fa 11 anys (sí, onze anys) ja és hora de que canvie.

Molta sort a la nova coalició. Ara hem de fer entendre als demés la necessitat del canvi.

Per fi, pacte entre el Bloc i Esquerra Unida

De la guerra

Diu una cançó de Los Suaves:

 No hay guerra sin muertos. Las armas se hacen sólo para matar.

 ¿Qué es la patria? ¿dónde está?. No hay nada en el mundo por lo que morir o matar.

“ELLOS” que no han muerto nunca, aunque merecen morir mil veces.

Vivim a un món que, en realitat, no té cap sentit.

De la guerra

Els meus amics

Els meus amics ho han sigut des de un temps que ja ni tan sols me’n puc recordar. El grup va formar-se poc a poc i hi ha hagut altes i baixes. Jo, concretament parlaria dels 14 anys com a data oficial de la creació del grup d’amics. És ben cert que ja a 3er d’EGB hi havia “contactes” entre nosaltres, sobretot amb el grup aquell que van formar alguns dels “manés” (les tonteries que tenim a eixes edats són molt bones).

Tot i així a eixa edat (els 9) jo no tenia un grup concret. Estaven els amics (més ben dit, amigues) de la urbanització amb qui havia crescut, estaven els amics que tenien a veure amb el futbol (amb qui més anava) i també estaven altres amics amb qui anava de quan en quan (els que es podria dir que ara són el meu grup). Supose que a eixes edats tots tenim molts amics amb qui anar.

Com més gran em feia, amb el grup de la urbanització vaig perdre poc a poc el contacte. Les xiques anaven més pel seu compte, un bon amic va anar-se’n a Madrid, amb l’altre amic vaig perdre poc a poc el contacte… i ara quasi no els veig mai. Mantinc el contacte amb un parell d’elles que veig de quan en quan ja que vivim a prop. Amb el grup de futbol va passar una cosa semblant, però la principal causa fou que quan vam començar l’institut començàrem a perdre el contacte, i les finalitats a la vida eren -i continuen sent- diferents per als uns i els altres. L’institut va suposar realment un canvi per tothom qui érem a l’escola, un canvi molt gran que separà els nostres camins en sentits gairebé contraris. Tot i que a la llarga un se n’adona que potser els camins no eren tan diferents.

A 8é d’EGB, als 14 anys, es quan realment vaig començar a eixir amb un grup d’amics. Aquella època era la d’una experimentació amb coses noves que pense que eren més innocents que no pas a l’institut. Érem amics gairebé de tota la vida que experimentàvem amb coses noves (parle realment de portar a la pràctica les relacions personals i provar noves coses, tot i que jo realment no experimentava molt…). Cadascú partia des de cero i l’experimentació conjunta feia que la cosa anés bé. A l’institut això realment canviava, perquè hi havia gent que ja havia experimentat molt més que nosaltres i llavors les experiències es barrejaven i “l’evolució natural” es trencava. Sempre es trenca, és normal.

La qüestió és que a 8é de l’EGB vam formar un grup. Anàvem molts dies a la porta de l’escola i hi érem allà, xerrant, sentint-nos a gust amb la resta del grup, parlant de les nostres preocupacions, alegries i demés xorrades. Ara ja ni tan sols sé si me’n recordaria dels que allà hi érem. Me’n recorde d’Alba, d’Esther, de Carlos (Carlos Mentiras), de Vicky, Elena encara no sé si venia tots els dies -crec que sí-, Juan tampoc me’n recorde, Javi em sembla que sí, Sandra (la del número de telèfon 666666666), etc. Va ser una bona època. Queché i eixes coses… jeje. Llavors, em sentia molt pardillo eixint de marxa. Jo almenys eixia perquè tothom ho feia, de vegades era divertit, de vegades no.

Per avui pare, que parlant d’una cosa i altra, això s’ha fet molt llarg. Ja continuaré un altre dia.

Els meus amics

Björk

S’ha d’admetre que a Youtube es poden trobar coses molt bones, com aquestes:

Per cert, no vull posar molts vídeos perquè al final és un recurs fàcil. Aquest blog no és cap conya com el Diario de la Patricia, això és un blog seriós, valencianista i d’esquerres, com tu.

-estic fatal, com tu també-

Llegeix el poema de més avall que està molt bé.

Björk

Cançó de la gent

Ahir vaig anar a un sopar per commemorar els cinc anys del Casal Jaume I de Mutxamel. El sopar va estar bé i eixes coses. Va haver-hi un recital molt bo d’un xic que sembla que és el director del grup de teatre a la Universitat d’Alacant. La qüestió és que a cada taula, per a cadascú hi havia un mini-pamflet amb una cançó de Lluís Llach i un poema de Miquel Martí i Pol.

El poema es diu “Cançó de la gent” i vull copiar-ho ací, perquè és molt bonic.

La gent del nostre poble

no són pas diferents

dels de les altres viles,

almenys pel que en sabem .

Si plou, porten paraigua,

s’abriguen quan fa fred,

si tenen gana, mengen

i beuen per la set.

La majoria es casen,

alguns resten solters,

quan tenen pressa, corren,

quan no, van a pleret.

N’hi ha d’alts i alguns de baixos,

de grassos i de secs,

de macos i de lletjos,

de rics i de pobrets;

n’hi ha, doncs, de tota mena

com passa a tot arreu.

 

La gent del nostre poble

treballa, estima, creix,

somia meravelles,

i a voltes desfalleix; 

a estones és molt dòcil

i d’altres no ho és gens.

La gent del nostre poble

per dir-ho clarament,

són gent com jo i vosaltres,

són gent com l’altra gent,

que passa per la vida

com l’aigua i com la neu

assaonant la terra

pels que vindran després.

Quan morin -si es que moren-

que vagin tots al cel.

“Cançó de la gent”, Cantata del poble

Miquel Martí i Pol

Cançó de la gent

Faula del peix i la carn

Recuperat del 26/4/2006, sobre el per què utilitzar GNU/Linux.

________________________________________________________

He traduit una famosa faula que circula per la xarxa sobre linux i windows:

Imagina que entres a un restaurant per dinar. El cambrer, abans de mostrar-te la carta, et serveix un plat d’estofat. El plat té bona pinta; quan mires al teu voltant veus que tothom està dinant estofat.

Quan ho proves, notes que el seu sabor és horrible. No sembla vedella ni porc. Tothom segueix amb el seu estofat, però. Així que suposes que tindràs que menjar-te’l de totes maneres.

Ja portes la meitat del plat quan entra una altra persona, que seu a la taula del teu costat. Li serveixen estofat, però torna el plat. Demana llenguado en salsa.

Estranyat, et preguntes si el peix també serà dolent com l’estofat. Veus que eixa persona triga al voltant d’un quart d’hora en llevar les espines i netejar la peça. El menjar sembla agradar-li, però. Un senyor que hi ha assegut al teu costat s’adona que t’hi estàs fixant i et comenta: “No entenc com pot menjar peix. Perd massa temps en netejar-lo!!”. El xic s’adona i li contesta: “Em mereix la pena l’espera”.

A més, a més, sents conversacions a les quals es diu que algú dels qui va menjar estofat el darrer dia és malalt de gastroenteritis, possiblement per menjar carn en un estat dolent. Mentrestant la persona del peix està acabant, crida al cambrer per explicar-li que el plat estava exquisit, però que amb una miqueta de suc de llimona haguera quedat més sucós.

Decideixes cridar tu també al cuiner per comentar-li que l’estofat és dolentíssim, però et diuen que el fet de menjar estofat et prohibeix preguntar de on es va traure la carn i no pots canviar les creïlles per xampinyons en cas de que no t’agraden. “Llavors, com és possible que no puga saber què és l’animal que estic menjant?”, li dius. I et diuen que l’empresa que distribueix la carn guarda eixe secret, tot i que et garanteix que és de qualitat i apta pel consum humà.

La persona del peix es disposa a marxar, i se’n va sense pagar el compte. Preguntes al cambrer i et diu que el peix és gratuït, però l’estofat s’ha de pagar. El senyor d’abans et comenta: “Si és gratuït, segur que no és pas de fiar”, tot i així penses si realment alguna cosa pot estar més dolenta que eixa carn que t’has menjat. Pagues una quantitat exorbitada per un estofat dolentíssim i marxes del restaurant. Al camí a casa veus un altre restaurant al qual venen peix, el preu no és ni la meitat de la carn que has menjat, però. El cambrer et diu que el peix és el mateix, però que hui el serveixen amb extra de güarnició si vols. Si no, també és gratuït.

La setmana següent tornes al mateix restaurant. Penses si provar el peix o continuar amb la carn. Novament, tots els comensals han demanat estofat. A una taula més enllà trobes novament al xic de la setmana passada. Hui en lloc del llenguado ha demanat lluç amb alls. Et convida seure al seu costat.

Seus i el cambrer apareix amb un plat d’estofat per tu. Quin fastig. Una altra persona et diu en veu baixa: “Recorda que si menges peix no et serviran vi rosat”. El xic del peix està bevent vi blanc. Suposes que no es notarà molt la diferència. Llavors el xic et diu: “Vols peix?, si no et veus capacitat per netejar-ho jo et puc donar un cop de mà. Està boníssim. Si ho proves i no t’agrada, no passa res, sempre podràs tornar a l’estofat”. Es riu i afegeix: “De veres t’agrada l’estofat? Es dolentíssim!!”.

Comences a dubtar i recordes allò que et van dir la setmana passada. Li preguntes a prop de la procedència del peix, potser estigués en mal estat. Et contesta que és peix del dia, que tu mateix pots anar-hi a la llotja a comprovar com l’amo del restaurant l’adquireix tots els dies. Ningú et garanteix que siga bo, però si que ho és. Tu mateix pots comprovar-ho. Et comenta que els grans gourmets sempre demanen peix per dinar. Com què necessiten certa garantia de qualitat pel seu estatus social, paguen un notari per què comprove tots els dies al port que, efectivament, el peix és bo. La resta de comensals s’aprofiten d’això, doncs el notari no garanteix únicament el peix dels més exigents, sinó que revisa tots els contenidors que passen per la llotja.

A més, a més, afegeix: “O és que potser pots comprovar la procedència de la carn? Saps, qualsevol pot pescar el seu peix i menjar-lo com més li agrade. En canvi, l’empresa que controla la carn no permet cuinar-lo d’altres maneres que no siguen les que ells mateixos et diuen. Ni tan sols diuen quin animal és el què estàs dinant. Et sembla normal? Si la seua carn és tan bona, què amaguen?.

“Una vegada t’has acostumat a netejar el peix d’espines, encara que trigues una miqueta més en dinar, et quedes més a gust. Insistisc, et donaré un cop de mà si ho necessites fins que t’acostumes. No entenc com pot haver-hi gent que pague per eixa ¿carn?”. Li recordes que molta gent se’n va sense pagar. “És clar que pots anar-te’n sense pagar. Però podent menjar un bon peix, no menjaria eixe estofat tot i que me’l regalessin. Si ho proves, ho entendràs”.

Què vols triar per dinar?.

Manifest de SoftCatalà sobre programari lliure

Faula del peix i la carn