Els meus amics

Els meus amics ho han sigut des de un temps que ja ni tan sols me’n puc recordar. El grup va formar-se poc a poc i hi ha hagut altes i baixes. Jo, concretament parlaria dels 14 anys com a data oficial de la creació del grup d’amics. És ben cert que ja a 3er d’EGB hi havia “contactes” entre nosaltres, sobretot amb el grup aquell que van formar alguns dels “manés” (les tonteries que tenim a eixes edats són molt bones).

Tot i així a eixa edat (els 9) jo no tenia un grup concret. Estaven els amics (més ben dit, amigues) de la urbanització amb qui havia crescut, estaven els amics que tenien a veure amb el futbol (amb qui més anava) i també estaven altres amics amb qui anava de quan en quan (els que es podria dir que ara són el meu grup). Supose que a eixes edats tots tenim molts amics amb qui anar.

Com més gran em feia, amb el grup de la urbanització vaig perdre poc a poc el contacte. Les xiques anaven més pel seu compte, un bon amic va anar-se’n a Madrid, amb l’altre amic vaig perdre poc a poc el contacte… i ara quasi no els veig mai. Mantinc el contacte amb un parell d’elles que veig de quan en quan ja que vivim a prop. Amb el grup de futbol va passar una cosa semblant, però la principal causa fou que quan vam començar l’institut començàrem a perdre el contacte, i les finalitats a la vida eren -i continuen sent- diferents per als uns i els altres. L’institut va suposar realment un canvi per tothom qui érem a l’escola, un canvi molt gran que separà els nostres camins en sentits gairebé contraris. Tot i que a la llarga un se n’adona que potser els camins no eren tan diferents.

A 8é d’EGB, als 14 anys, es quan realment vaig començar a eixir amb un grup d’amics. Aquella època era la d’una experimentació amb coses noves que pense que eren més innocents que no pas a l’institut. Érem amics gairebé de tota la vida que experimentàvem amb coses noves (parle realment de portar a la pràctica les relacions personals i provar noves coses, tot i que jo realment no experimentava molt…). Cadascú partia des de cero i l’experimentació conjunta feia que la cosa anés bé. A l’institut això realment canviava, perquè hi havia gent que ja havia experimentat molt més que nosaltres i llavors les experiències es barrejaven i “l’evolució natural” es trencava. Sempre es trenca, és normal.

La qüestió és que a 8é de l’EGB vam formar un grup. Anàvem molts dies a la porta de l’escola i hi érem allà, xerrant, sentint-nos a gust amb la resta del grup, parlant de les nostres preocupacions, alegries i demés xorrades. Ara ja ni tan sols sé si me’n recordaria dels que allà hi érem. Me’n recorde d’Alba, d’Esther, de Carlos (Carlos Mentiras), de Vicky, Elena encara no sé si venia tots els dies -crec que sí-, Juan tampoc me’n recorde, Javi em sembla que sí, Sandra (la del número de telèfon 666666666), etc. Va ser una bona època. Queché i eixes coses… jeje. Llavors, em sentia molt pardillo eixint de marxa. Jo almenys eixia perquè tothom ho feia, de vegades era divertit, de vegades no.

Per avui pare, que parlant d’una cosa i altra, això s’ha fet molt llarg. Ja continuaré un altre dia.

Els meus amics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s