Conflictes

Últimament escric ben poc perquè estic immers en el projecte de somGNU. Per altra part també estic treballant i la propera setmana ja comence exàmens. Està bé la cosa.

Amb això que vaig escriure fa un parell de dies a prop de Salvador i més tard sobre la relació d’aquella societat i la d’ara quant a la llibertat i al programari lliure, m’he trobat amb més d’un que no ha vist encertada la comparació. Fins i tot titlla de “fastigosa” qualsevol comparació del software lliure amb fets polítics i que la política, als parlaments.

És cert això?. És cert que el programari lliure no té res de polític, que només és pura casualitat que la gent haja volgut compartir el seu software i els seus esforços perquè sí, anant en contra d’allò que la societat ens ensenya. Sempre em passa que porte les coses més enllà (em passa més de boqueta i a l’hora d’escriure), és a dir, a vegades sóc massa idealista parlant o escrivint quan després sóc una mica més realista. Considere que és normal, podem ser molt idealistes, però el món és el que és i l’idealisme ha de dur-se d’una forma realista. Tampoc és tan estrany tot i que forçosament haja de ser una mica contradictori.

We are lost…..

Anuncis
Conflictes

Més enllà

I com a continuació del post anterior, i amb risc de que ja no vulgueu sentir-me, hi ha relació entre Salvador Puig Antich i el Programari Lliure.

Hi ha una analogia entre aquella societat de la dictadura que vivia la seua vida sense ficar-se en problemes i procurant no pensar en que realment no eren lliures; i entre la societat que avui en dia fa servir programari privatiu (Windows, Mac).

És clar que pels interessos de molta gent, Windows o Mac no els limita. Clar que no, a la dictadura qui volia tindre un treball el tindria, clar que sí. Qui volguera tindre una casa, clar que sí que la tindria. Què més necessitaven? Complicacions a la seua vida amb ideals que només els farien sofrir a ells i a les seues famílies. No, la gent no volia complicacions. Molta gent.

Per què complicar-se amb el programari lliure?. Doncs si un no vol complicar-se la vida, no cal preocupar-se. El poder del software es troba en quatre persones que dicten quin software s’ha de programar, quin disseny hem de fer servir, quins diners hem de pagar i els drets que tindrem sobre ell (us avance que no tenim cap dret sobre el software que comprem).

Els espanyols que vivien tranquils ho feien tan traquil·lament com ara ho fa la gent que fa servir programari privatiu. Hi ha alguns que ni tan sols saben que hi ha altre tipus de software, al igual que alguns espanyols de l’època no sabien que hi havia formes de pensar diferents. Hi ha alguns que coneixen l’existència d’altres formes de software però que decideixen continuar amb el software privatiu, al igual que hi havia espanyols que s’amollaven a la dictadura encara que foren coneixedors de la manca de llibertat. I hi ha gent que sí que decideix preocupar-se per saber per què el programari lliure ens fa lliures, al igual que en aquella societat del franquisme hi havia gent disposada a lluitar per uns ideals que la Guerra Civil va matar en els seus pares, els seus avis i en ells mateixos.

Encara ens diuen que qui lluitem pel software lliure ho fem per causes perdudes. El software ja controla la nostra vida. Si el software no és lliure, nosaltres tampoc ho serem. És un avenç necessari.

Què decideixes?.

Que no veus més enllà?.

Més enllà

Salvador

“Assassins, Assassins de raons

Assassins de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels

vostres dies

i que en la mort us persegueixin

les nostres memòries.”

Si jo, que no vaig viure aquella època, m’he sentit commocionat amb la pel·lícula, no sé com es sentiran aquells que sí van viure l’època. I és que no es tracta només de la figura d’En Salvador Puig Antich i la seua mort, es tracta de que hi havia gent que tenia poder per llevar-nos en qualsevol moment la nostra llibertat i no hi havia llei que ens protegira. Això sí que és por.
És clar, si no et ficaves on no t’havies de ficar no havies per què tindre por de res.

Deia un senyor gran, que en aquella època vivia molt tranquil. Que la culpa era d’aquells que ostentaven el poder i contra ells lluitava la dictadura. Potser “el poder” a ell l’imposava el que ell volia: el castellà, la religió, les “bones costums”, etc. La qüestió és que això sembla que es va prendre com a principis universals i la societat “espanyola” ho va acceptar de bon gust. Qui no ho volia així, havia de passar por.

Certament em commocionen els ideals de Salvador i els seus companys, l’evolució i les raons per les quals acabaren convertint-se en un grup armat. És complicat. Era complicat. Tenien les seues causes i conviccions i el mateix Salvador -a la peli, i supose que a la realitat- mai se’n va penedir del que havia fet. Què fas quan no tens dret a lluitar pels teus drets?. Potser jo haguera sigut més covard i haguera anat a França per sempre, em costaria viure a un Estat on no hi ha llibertat de pensament i encara menys si la gent que hi viu es mantinguera sense actuar.

Sense actuar, vivint la vida. Això és causa de la Guerra Civil. De la guerra de Dios contra los comunistas. De la guerra que uns que volien imposar la seua veu sobre els demés, van iniciar. I amb aquest inici, van matar la nostra societat durant 40 anys. Els perdedors van haver de marxar o acceptar la vida que ací se’ls imposaria. Qui va marxar potser va poder iniciar una nova vida, amb records. Però qui es va quedar… va morir, encara que no fora físicament.

Vaig vore aquesta peli ahir a la nit a un cicle de cinema en valencià que s’està fent al cine NAVAS tots els dijous. Hi ha tres sessions. Jo vaig anar a la sessió de les 22.45 i la veritat és que hi havia prou gent… 50 persones?. Totes parlant en valencià, quin gust. Faran aquestes pelis:

– 18 de gener: Salvador, de Manuel Huerga,.
– 1 de febrer: Copying Beethoven, d’Agnieszka Holland;
– 8 de febrer: Scoop, de Woody Allen.
– 15 de febrer: El perfum, de Tom Tynker.

I hi haurà més. Ho podeu vore a la pàgina web.

Si no heu vist Salvador Puig Antich, heu de vore-la.

Salvador

Canviem-ho tot per a que tot continue igual

Deia un amic del meu avi (fatxa ell) que:

“Ho hem de canviar tot per a que tot continue igual”

Referint-se a les accions de govern i demés coses. A això podem afegir la manipulació, el ara dic i després dic que no he dit però sí que dit. Per resumir-ho tot:

“Sí, però no.”

Aquesta parrafada ve senzillament per la decisió de Bush d’enviar més tropes a l’Iraq. I és que no només s’està rient dels ciutadans dels EUA, sinó que es riu del món sencer. Bush admet que s’han comés errors i es fa responsable d’ells, i després diu que enviarà 20000 militars més a l’Iraq. Potser sóc l’únic que s’adona de que ens està prenent el pel descaradament? A nosaltres no tant potser, però, i als ciutadans dels EUA?. Clarament els està dient: “Mireu com ho faig de malament, ho estic admetent i continue fent-ho malament i vosaltres no em dieu res. I tot i que vos diga que faig el que em dona la gana, continueu sense dir-me res.”.

Això és el que Vush està dient al món.

Què coi hi ha tan important a l’Iraq? Només petroli?. Perquè la llibertat per als que són allà dalt no val ni dos duros, així que dubte molt que “la llibertat pel poble israelí” siga la raó.

Quan la gent mor per una bala, hi ha algú que ha fabricat el fusell. I un altre ha fabricat la bala.

Espanya fabrica bales.

És el segon país en venda de municions.

De què hem de riure ara?.

Canviem-ho tot per a que tot continue igual