Superficialitat en la música

No fa molt vaig prendre la decisió de no sentir música que no haguera comprat.

Pot semblar una xorrada i, probablement, ho és. He d’admetre que tot i que he aconseguit desfer-me de la meua “col·lecció” de música, encara queden algunes cançons o grups que no he tingut més remei que conservar fins que em compre el disc. Per exemple, vaig esborrar tots els discos d’Antònia Font.  Ara ja els tinc originals a falta de “Taxi”.

La veritat és que vull gastar-me els diners en aquells grups que m’agraden, res més. Tenia discos i discos que mai sentia i semblava una gilipollà tindre-los allà, així que a la paperera i ara ja puc dir que recolze activament la música en català -i alguns grups anglesos, tot s’ha de dir-. La qüestió és que “premie” a qui m’agrada.

Això està lluny, però, del que vull. I és que la forma més justa hauria de ser poder pagar directament al grup per la seua música, eixa seria la cosa bona. I no només amb la música, sinó amb el programari també. Però bé, no m’enrotlle molt més amb això, que Elena diu que parle molt de Linux -i té raó-, si és que m’he tornat monotemàtic, com quan em va donar pel comunisme (tot i que he d’admetre que la cosa ara és diferent, puc parlar amb “raó” i experiència i abans només parlava d’ideals).

La qüestió és que els meus amics es mofaven de la meua decisió -cosa ja comuna, admetent que sóc especialet amb aquestes coses-. Em vaig comprar un disc de “The Postal Service” i vaig comentar-los que la cançó que m’agradava, molt bé, però que la resta no m’acabava d’agradar. Llavors van continuar amb la conya de: “això et passa per comprar-te els discos”.

Doncs bé, els discos són com les persones. Internet (l’amule concretament) ens ha ajudat a descobrir les cançons més maques i a gaudir d’elles. Però al mateix temps ha amagat les cançons secundàries, aquelles que mai se senten a la ràdio o als anuncis.

I és que quan sentim un disc, només ens agrada una cançó. Però poc a poc anem descobrint que allò que de lluny no semblava bonic potser ho siga. I poc a poc descobrim que el disc és bonic, que aquella primera cançó que ens va agradar no era més que una més que sense la resta al final no és res.

Mos ha fet superficials a l’hora d’estimar la música el fet de baixar-mos només allò que “mos agrada”?

(ja, Elena, “mos” no és correcte… i després dius de mi!!) (ja parlarem quan aprenga a dir “vols” sense que parega que sóc d’un poble perdut de la muntanya) voools

Superficialitat en la música

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s