Avui és 25 d’abril

Doncs avui és 25 d’abril. És probable que molts de vosaltres ja ho sapieu (mirant el calendari, sentint-ho a la ràdio o veient-ho a la televisió). La qüestió és que tothom, avui, informa de que és 25 d’abril.

Els valencians hem de saber una miqueta de la nostra història. Hem de saber què va passar per aquestes terres un 25 d’abril. Si ets valencià -o no-, potser t’interessarà aprendre una mica de la nostra història.

Batalla d’Almansa

Al-Tall, Cant dels maulets a Almansa

Avui és 25 d’abril

Quan Madrid cantava amb nosaltres

Era l’any 1976. Raimon cantava al “Pabellón Deportivo del Real Madrid” i la gent que allà era cantava amb ell.

Jo no vaig viure aquella època, no vaig nàixer fins 8 anys més tard. Imagine, però, que havia d’ésser una època emocionant, plena de canvis, de reivindicacions, de lluita -democràtica-… molt intensa, doncs la vida ens ensenya que després d’un llarg període de silenci, la parla vola.

Allò que més m’impacta ara és sentir que els madrilenys aplaudien llavors en aquell concert quan Raimon deia:

“Qui perd els orígens perd la identitat”

M’impacta sentir els madrilenys cantar en català com fan “Al vent” o “Diguem no”. És clar que els temps canvien, que ja no som fills de la dictadura i molt menys de la República. És clar que potser ara la sang ja no bull com a aquella època i que una vegada obtinguda la “llibertat” ja no interessen les raons sinó són diners. És clar que nosaltres som fills d’aquell món. Tot i així, m’impacta sentir els madrilenys d’aquell moment cantant en català quan ara mateix sembla que són incapaços d’entendre que la nostra llengua existeix i que:

Qui perd els orígens perd la identitat

I els nostres orígens, abans que la nostra terra, és la nostra llengua. Per això m’impacta sentir els madrilenys cantar en la nostra llengua: perquè em pense que en aquell moment ho entenien. Em pense que entenien que la nostra llengua som nosaltres.

Allò que és clar és que ara ni molts de “nosaltres” ho entenen. Així que:

Quan Madrid cantava amb nosaltres

Espanya va reduir un 4% les seues emissions de CO2

Quan es va signar el Protocol de Kyoto, Espanya estava per sota dels límits d’emissió que es varen pactar. Aquest tractar es va signar al 2002 i des d’aleshores Espanya va començar a pujar desmesuradament les seues emissions de CO2 passant-se de la ratlla i sent un exemple de com no s’havien de fer les coses.

Un no sap ben bé el per què, però ara això ja no és així. Hem parat i hem baixat una miqueta (ja tocava). Penseu que al 2002 estàvem una mica per sota dels nivells imposats per Kyoto. Al 2006 vam arribar a estar per sobre en un 52%!!. Ara hem baixat fins al 48%.

Esperem que les coses continuen així. També es podria esperar que la pujada dels preus dels pisos continue frenant-se una mica més.

Però… el que importa és De Juana i Otegui, no?. Hem d’estar atents a les estratègies del PP: la seua política actual es basa en el terrorisme, en res més perquè simplement no poden: la economia va bé (que ja és prou), els pisos baixen, les emissions també baixen, hi ha més beques que amb el govern del PP, hi ha lleis més igualitàries (incloent les clàusules per tal d’incloure a les dones en els alts càrrecs de les empreses), hi ha una bona llei de dependència que paga a les persones que només es dediquen a cuidar dels seus familiars, hi ha plantejada una bona idea per subvencionar els estudis universitaris a tot el món, hi ha bones relacions amb tots els partits (desgraciadament sense incloure al PP, però és que la seua tàctica és precisament eixa: atac frontal i intentant aprofitar-se de temes delicats), etc.

Penseu-ho bé abans de votar al PP per només qüestió de terrorisme.

Espanya va reduir un 4% les seues emissions de CO2

Deixe el treball

Doncs això mateix. Les raons són moltes i variades.

Després de quatre mesos he pogut saber què m’agrada i què no m’agrada de la fàbrica. Finalment he sabut en què consisteix el meu treball com a enginyer i ha sigut en aquest moment quan ho he decidit.

El treball a una fàbrica és dur. Existeix una tensió contínua entre treballadors i “la gent de dalt”. M’he passat tres mesos cronometrant el treball dels operaris, observant-los i, finalment, he hagut d’agafar la responsabilitat de posar preu al seu treball. Això suposa influir directament en el sou que guanyarà cada treballador i, és clar, fixar preus és una “lluita” contra ells. Jo tinc clar que s’ha de pagar un preu/hora concret -que és el que diu el cap de tot- i a partir d’això i els temps que triguen en fer les seues operacions, pose un preu a cada parell que fan.

I això és una lluita que no vull. No perquè no puga o no em senta capacitat, sinó perquè jo tinc clar que aquest no és el treball de la meua vida i no vull entrar a una lluita que m’afecta directament a la moral: perquè controlar els sous de la gent és una cosa complicada. He d’admetre que els treballadors són massa desconfiats i s’ho miren tot malament i això fa que el treball siga encara més difícil.

Des d’un principi he procurat ser sincer amb ells, explicar-los-ho tot, com trec els preus, com els cronometre, etc. Tot i així, m’he trobat amb total desconfiança i amb coses que no m’agraden en el seu comportament vers mi. I això que m’he passat tres mesos de bon rotllo.

Però és que la pela és la pela i ficar-se en aquestos temes és fotut. I si el treball no t’acaba de motivar, més encara.

Així que avui he parlat amb el cap de tot, li ho he explicat i no m’ha deixat anar amb aquesta explicació. Així que li he dit una mitja-mentida. Li he dit que m’havia inscrit a unes beques per treballar a l’estranger (veritat) i que ja m’havien agafat per treballar a França (mentida). En eixe cas el cap s’ha mostrat compresiu i m’ha deixat anar.

En definitiva: ha sigut una bona experiència, he après molt, he conegut un “món” que no coneixia i he vist que aquest tipus de treball no m’agrada.

Ara toca estudiar i, si es pot, dedicar-me una mica més a GNU/Linux i les xarrades/tallers i cursos.

Deixe el treball

Ara ho entenc

Després d’un temps, d’explicacions del meu sogre i de pegar-li moltes voltes, per fi he entès la cançò d’Al Tall del Tio Canya:

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara

Per això mateix he entès que com que els valencians no tenim les claus de la nostra casa -i d’això ja fa molt de temps-, se’ns ha fet fum la teulada. I no només a nosaltres, sembla que els mallorquins també estan igual. I no es tracta d’independència o no, per a res. Es tracta de governar-nos nosaltres mateixos i no altres. En això enveje prou els catalans que, durant molt de temps el que han fet es fer-se una còpia d’unes claus que van perdre. Hauran de canviar pany?.

Nosaltres estem llogats.

Ara ho entenc

La fàbrica. El col·legi.

Actualment tinc dos treballs -més o menys-. Els matins ja duc dedicant-los un parell de mesos a dues escoles de Mutxamel, per una part donant classe de GNU/Linux als mestres, per altra organitzant les Jornades Teconològiques i per altra, que ha sigut des del divendres passat fins avui mateix, classe als xiquets.

Amb els xiquets he aprés moltes coses. Allò que més m’ha cridat l’atenció és la facilitat amb la qual es sorprenen davant coses noves. També he pogut apreciar una miqueta els problemes amb els quals es troben de quan en quan els mestres. I és que a la classe d’avui he tingut un alumne que no podia estar-se quiet a la cadira, cada dos per tres alçant-se o fent preguntes del tipus “podem jugar ja?” una i altra volta sense parar.

Durant els primers cinc minuts ha sigut una mica caòtic perquè cada volta que s’alçava jo li deia que s’assegués i el xiquet tornava a alçar-se. I amb les preguntes igual, una rere altra, tota l’estona la mateixa. Al principi li contestava, però com veia que no es callava, finalment he passat d’ell. Si volia alçar-se, que s’alcés. Si volia preguntar, que preguntara. Jo he seguit amb el meu ritme de classe i com que la resta dels alumnes sí que em feien cas, doncs finalment el mateix xiquet s’ha adonat que o prestava atenció o es perdria tot allò que férem. Crec que m’he les he arreglades prou bé. Després de quatre dies de classes amb xiquets (en total 120 xiquets per grups de 15 en 15), em sent reconfortat i més segur davant de com i què ensenyar de GNU/Linux a les escoles.

L’altre treball és a una fàbrica a Elx on estic fent pràctiques. I ací realment és més dur, tot. En general, hi ha un ambient prou pessimista i de queixa continu (curiosament només els homes). Hi ha més estrès. A més, tot i que avui per fi he pogut fer una cosa realment seriosa (posar preu a un procés de una sabata de Zara), la cosa no ha eixit bé. M’explique. Jo estic cronometrant els temps de producció d’una secció de l’empresa. Amb aquest temps i amb un salari base, es calcula el preu per parell produït. Quin és el problema?, que he calculat un preu que, tot i ser just i exacte respecte als temps que he cronometrat, no ha agradat als treballadors. I clar, m’he endut una bona. I és que el problema no està realment en que el preu final haja sigut menys del que ells esperaven, sinó que els preus que ells cobren ara no són realistes: cobren el mateix per parell produït siga quina siga la sabata. Com que aquesta sabata que jo he calculat és senzilla, el preu ha eixit per sota del que cobren ara mateix, però si la sabata haguera sigut més complicada, el preu hauria estat prou superior.

Des que vaig començar a treballar a la fàbrica he procurat mantindre’m a prop dels treballadors. No he volgut en cap moment que em veieren com veuen als de dalt. En tot moment procure ésser sincer amb ells, per a les coses bones i les dolentes. Amb la reacció d’avui dels treballadors m’he endut una bona, però és que les coses són així. I estic segur que si tenen una miqueta de cap, ho acabaran entenent. I si no, doncs pitjor per a ells. A la fàbrica també cal docència. És molt més dura, perquè aquestos alumnes són totalment l’extrem contrari als xiquets.

La fàbrica. El col·legi.

Linux per a xiquets

Com vaig comentar, estic donant una introducció “molt suau” als xiquets del Manuel Antón per a que vegen què és GNU/Linux. He fet un xicotet resum que he comentat al fòrum de somgnu i que posaré ací.

Bé, la cosa costa una miqueta però ja vaig millorant. La veritat és que depèn molt de com siguen els xiquets i de quin hora del dia siga.

Avui he tingut dos grups. El primer calia donar-los una bona espantada per tal de que es despertaren, el segon grup ha sigut molt receptiu. Estic veient més o menys l’estructura que s’ha de continuar.

Com que no puc donar-los xarrades massa llargues, vaig compaginant. Comence primerament preguntat-los què és Linux i els ho explique ràpidament.

Per tal de que s’assabenten de què vol dir lliure, els faig l’exemple dels cuiners que comparteixen les seues receptes, hi ho entenen a la perfecció.

Després entrem al sistema, els explique ràpidament què vol dir això dels diferents usuaris. La primera cosa que fem és personalitzar una miqueta l’escriptori. Que canvien el fons, que trien el tema que vulguen.

Després els ensenye el Writer i el Impress de l’OpenOffice. Seguidament ens fiquem amb alguns jocs i els deixe jugar una estoneta (a tots els agrada molt el same gnome). Seguidament els ensenye com instal·lar-ne jocs nous i ens fiquem amb celestia i stellarium.

Després naveguem una miqueta per internet i… poc més. L’hora es passa rapideta.

Linux per a xiquets