La fàbrica. El col·legi.

Actualment tinc dos treballs -més o menys-. Els matins ja duc dedicant-los un parell de mesos a dues escoles de Mutxamel, per una part donant classe de GNU/Linux als mestres, per altra organitzant les Jornades Teconològiques i per altra, que ha sigut des del divendres passat fins avui mateix, classe als xiquets.

Amb els xiquets he aprés moltes coses. Allò que més m’ha cridat l’atenció és la facilitat amb la qual es sorprenen davant coses noves. També he pogut apreciar una miqueta els problemes amb els quals es troben de quan en quan els mestres. I és que a la classe d’avui he tingut un alumne que no podia estar-se quiet a la cadira, cada dos per tres alçant-se o fent preguntes del tipus “podem jugar ja?” una i altra volta sense parar.

Durant els primers cinc minuts ha sigut una mica caòtic perquè cada volta que s’alçava jo li deia que s’assegués i el xiquet tornava a alçar-se. I amb les preguntes igual, una rere altra, tota l’estona la mateixa. Al principi li contestava, però com veia que no es callava, finalment he passat d’ell. Si volia alçar-se, que s’alcés. Si volia preguntar, que preguntara. Jo he seguit amb el meu ritme de classe i com que la resta dels alumnes sí que em feien cas, doncs finalment el mateix xiquet s’ha adonat que o prestava atenció o es perdria tot allò que férem. Crec que m’he les he arreglades prou bé. Després de quatre dies de classes amb xiquets (en total 120 xiquets per grups de 15 en 15), em sent reconfortat i més segur davant de com i què ensenyar de GNU/Linux a les escoles.

L’altre treball és a una fàbrica a Elx on estic fent pràctiques. I ací realment és més dur, tot. En general, hi ha un ambient prou pessimista i de queixa continu (curiosament només els homes). Hi ha més estrès. A més, tot i que avui per fi he pogut fer una cosa realment seriosa (posar preu a un procés de una sabata de Zara), la cosa no ha eixit bé. M’explique. Jo estic cronometrant els temps de producció d’una secció de l’empresa. Amb aquest temps i amb un salari base, es calcula el preu per parell produït. Quin és el problema?, que he calculat un preu que, tot i ser just i exacte respecte als temps que he cronometrat, no ha agradat als treballadors. I clar, m’he endut una bona. I és que el problema no està realment en que el preu final haja sigut menys del que ells esperaven, sinó que els preus que ells cobren ara no són realistes: cobren el mateix per parell produït siga quina siga la sabata. Com que aquesta sabata que jo he calculat és senzilla, el preu ha eixit per sota del que cobren ara mateix, però si la sabata haguera sigut més complicada, el preu hauria estat prou superior.

Des que vaig començar a treballar a la fàbrica he procurat mantindre’m a prop dels treballadors. No he volgut en cap moment que em veieren com veuen als de dalt. En tot moment procure ésser sincer amb ells, per a les coses bones i les dolentes. Amb la reacció d’avui dels treballadors m’he endut una bona, però és que les coses són així. I estic segur que si tenen una miqueta de cap, ho acabaran entenent. I si no, doncs pitjor per a ells. A la fàbrica també cal docència. És molt més dura, perquè aquestos alumnes són totalment l’extrem contrari als xiquets.

La fàbrica. El col·legi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s