Sanitat i Educació a la nostra comunitat

La Comunitat Valenciana té actualment una peculiaritat que la diferencia de les altres comunitats de l’Estat quant a la Sanitat. I és que als dirigents actuals, per tal d’oferir una solució contra la massificació dels centres sanitaris i reduir així les llistes d’espera, han destinat molts diners a la sanitat privada.

En principi la idea no era dolenta. És a dir, temporalment es pot transferir alguns pacients a la sanitat privada -a la qual es paga per aquest servei- mentre es va solucionant el problema de la manca d’hospitals i centres d’atenció primària. Però, què ha passat en realitat?. Doncs que la primera part s’ha complert, però la segona no. És a dir, els centres privats han atès a pacients provinents de la sanitat pública. Aquests centres han rebut una quantitat molt gran de subvencions per aquest servei. Mentrestant, però, no s’ha fet res més. Des de fa 12 anys -els que du governant l’actual partit- no s’ha construït un hospital nou a la nostra província. És a dir, milions de diners públics han anat a la sanitat privada, que s’ha enriquit -si no, fixeu-vos en la quantitat de clíniques privades que s’han anat construint en els darrers anys- i als centres públics només hem vist reformes. I el pitjor de tot, les llistes continuen igual.

Una idea que no havia d’ésser dolenta, s’ha convertit amb el pas dels anys en un forat per a la sanitat a la nostra comunitat. Realment l’estat actual d’hospitals i centres primaris és molt precari i des del govern continuen sense donar més solució que transferir-ho a la sanitat privada. Com ja he comentat, això no hauria d’ésser dolent, però no potser que tots els diners se’n vagen a la sanitat privada i la pública es quede en el mateix estat o pitjor que abans.

En educació la cosa va camí de convertir-se en la mateixa situació. La Generalitat Valenciana ha aprovat una nova llei:

Concertació del batxillerat

Per la qual, davant la proliferació dels barracons, es subvencionarà els centres concertats. El plantejament podria ser (en aquest cas no ho veig tan clar) com l’anterior i podria fins i tot mantindre’s la mateixa argumentació a favor. Però ja queda clar que no: la concertació amb centres privats suposarà deixar d’invertir uns diners en la millora dels centres públics actuals, construcció de nous i implantació de polítiques a l’educació en pro de la llengua, en pro de la inversió tecnològica, en pro d’una ensenyament de qualitat.

Aquesta nova mesura de la Generalitat albira d’alguna forma un tipus de política basada en la privatització paulatina de les institucions públiques.

Realment, si d’aquesta forma en aquests anys s’haguera aconseguit millorar el panorama sanitari, doncs hauríem d’acceptar que la pseudoprivatització ha estat bona idea. Però realment passa al contrari: som la comunitat més endeutada de l’Estat i la qualitat dels nostres serveis sanitaris continua sent molt dolenta. Hem de deixar que ara passe el mateix amb l’educació?.

NO.

I per dir no, cal votar. Cal votar a un partit que assegure que això no passarà i que realment tinga possibilitats de dir alguna cosa al Govern. Cal compromís.

Anuncis
Sanitat i Educació a la nostra comunitat

Finalment

Anava a fer el muntatge de la mani. I alguna cosa he fet. Però com que la cosa demana el seu temps doncs… ara mateix no en tinc suficient.

Així que la cosa es queda amb aquest primer que està mal muntat però… “algu és algu”.

Finalment

GNU – Win // Comunitat – Capitalisme

Veiem. Em considere una persona “difusora” de GNU/Linux i sovint em trobe amb una situació:

Hi ha persones que tenen curiositat per provar GNU/Linux, però la seua dependència de Windows és massa gran i llavors posen massa pegues de “si trobaré aquest programa o aquest altre”.

Es a dir, existeix un enquistament molt gran amb Windows. Això no estaria gens malament si no fos perquè el 99% del programari que tenen a l’ordinador és programari propietari que han piratejat. Aquest programari propietari és a més del tipus “exclusiu” (allò que fas amb mi només ho pots fer amb mi mentres jo t’ho permeta, en el format que jo et diga i a la plataforma que jo vulga). És a dir, és una espècie de… presó?.

Quan em trobe amb aquestes situacions a les quals les persones estan tan “incrustades” amb Windows i els altres programes, no puc evitar comparar-ho amb la vida mateixa.

És a dir, vivim en un món capitalista, injust on uns quants ho controlen tot. Vivim ja amb dependència d’aquest món i, tot i que podem pensar en un món “millor” i el voldríem, ens mantenim escèptics i les nostres dependències actuals fan que desconfiem de seguida de les “alternatives”. No sabem si ens permetran fer tot allò que fem ara. Sabem que hi ha un món millor, però també sembla que no ens ho acabem de creure.

Quan parle d’un món millor, al títol he posat “comunitat”, que no pas “comunisme” per evitar confusions del tipus “Cuba, URSS, Corea del Nord” (que això no és comunisme ni res semblant, això és una dictadura on tot pertany al dictador). “Comunitat” vol dir que tot és de tots. Existeixen desenvolupadors i creadors que tenen reconegut el seu mèrit sobradament i se’ls respecta. I se’ls paga, però no de la mateixa forma que passa actualment. Els drets d’autor no existeixen, es podria dir que existeix el “mèrit de l’autor” segons el programa que ha fet i el reconeixement que rep (també en forma de diners).

Actualment hi ha empreses com Sun, HP, IBM que tenen programadors que creen programes sota llicència GPL, és a dir, programes lliures. Aquestes empreses paguen el temps dels programadors per crear un programa. Després, una vegada alliberat el programa, la resta de programadors del món l’agafa i comença la part bona: correccions, millores, propostes… Realment aquestes companyies donen una espenta i després la roda gira tota sola. I després aquestes mateixes companyies s’aprofiten de les millores que es van presentant, etc.

En el fons, realment, la teoria es basa en que si algú fa una cosa que beneficia a tothom, perquè s’ha d’impedir que això arribe a tot el món?. El millor exemple: les farmacèutiques. No paguem el que costa fabricar el medicament, no. Paguem uns “drets” d’autor que fan que gent es mora arreu del món. Té sentit?. És clar que no, doncs el mateix passa amb la resta del coneixement.

A mi m’agrada dir: “Coneixement lliure”. No m’agraden els drets d’autor, sinó el “reconeixement i el mèrit de l’autor”. Però bé, això és el món capitalista, i la gent no acaba de creure en el treball comunitari.

GNU – Win // Comunitat – Capitalisme

Tornant de València

Fa un temps vaig escriure unes línies semblants a aquestes. L’altre dia, tornant de València en el cotxe tot sol, com que no tenia altra cosa que fer, em vaig posar a pensar en això i en refer-lo. Ara m’agrada una mica més, ja el tornaré a modificar més endavant.

 

Lleveu-me els records

un a un.

Ompliu-los de ciment

i de llums.

No deixeu que reconega

la meua terra.

Com si la guerra

haguera passat per ella.

Feu que aquesta ja no siga

la meua llengua.

Doneu-me una altra

d’una altra terra

que s’emporte

l’únic que em queda.

Tornant de València

El grup d’amics

Abans de parlar de la manifestació que avui ha tingut lloc a València, en commemoració dels 300 anys de la Batalla d’Almansa, vull parlar del meu grup d’amics.

Avui ha sigut la novena (?) vegada que hem hagut de “cancel·lar” una “cita”. I és que a mesura que passa el temps ens costa més estar reunits i fer coses junts. A vegades em sembla que la relació d’un grup d’amics té molt a veure amb la relació que pot tindre una parella.

Passem per moltes fases, i és que la nostra amistat ha durat des de al menys 11 anys -tot i que els membres del grup han canviat unes quantes vegades-. Hem passat temps bons, temps dolents, temps indiferents, separacions, reagrupacions… semblava sempre, però, que els nostres camins anaven prou junts com per poder gaudir de l’amistat durant molt, molt, molt de temps. I així ha sigut.

Però, de la mateixa forma que passa amb les parelles, la relació sembla que s’ha anat refredant. Sí, és cert que el punt actual és conseqüència de punts anteriors que vam deixar passar. Alguns han volgut més, altres ens hem mantingut probablement poc innovadors, altres han preferit anar-se’n i d’altres s’han cansat de lluitar sense rebre res a canvi. És normal que les coses siguen com ara són, és culpa de tots -o de ningú-. La vida és com és, l’amistat canvia i potser les coses s’acaben. És clar que allò que hem viscut junts no ens ho lleva ningú. És clar que, un més, d’altres menys, ens hem volgut molt i hem tingut dependència els uns dels altres. Les situacions canvien, però. Ja no som els mateixos i mai ho tornarem a ser.

Avui ha sigut una vegada més que no hem pogut quedar. Perquè faltava gent: perquè ja no quedem més que els tres de sempre i, si falla un, doncs no té sentit. Si som dos, farem una altra cosa en un altre lloc.

Per la meua part, he d’admetre que m’he mantingut passiu. Que hi ha certes coses que no m’acaben d’agradar: com per exemple que jo sóc un “xic de dia” i per la nit a dormir. I com a grup no hem sabut fer altres coses en els últims anys més que quedar a prendre alguna cosa per la nit i moltes poques coses de dia. Potser ens hem tornat massa individualistes, no ho sé.

És clar que l’amistat entre nosaltres continua allà davant. Però és clar que el grup ja no és cap grup i cal acceptar ja fa temps que no ho érem. Els nostres objectius ara són diferents i cal mirar endavant i trobar nous camins.

Camins que ara s’esvaeixen.  Camins que ja són nous.

El grup d’amics

Discriminació als instituts valencians

El “Partit dels Ciutadans-Partido de la ciudadanía” a Alacant denuncia que molts alumnes d’instituts es veuen en l’obligació d’haver d’estudiar certes matèries en valencià i això els obliga a anar-se’n a Múrcia.

Notícia al diari Que!: http://www.quediario.com//pdfs/alicante/030507ali.pdf (pàg 7)

A la mateixa notícia ix la candidata a l’alcaldia besant-se amb el seu marit, i al final diu: “La lengua nos une”.

Sabeu què?

QUE ME CAGO EN SU PUTA CALAVERA (com diria un amic meu)

Discriminació als instituts valencians