La coca

Ara fa uns dies va eixir a la portada de tots els diaris que Espanya és el primer consumidor de cocaïna de tot el món. No m’estranya gens ni mica. Gairebé tothom que conec l’ha provada.

Potser penseu que això al vostre entorn no passa, realment el que passa és que la gent ho amaga relativament bé. Que tothom consumeix és un secret que tothom coneix.

Mon pare deia que als xiquets no podíem educar-los sent massa protectors i catastròfics davant certs aspectes a la vida, sobretot quan es parla de drogues en general. M’explicava metafòricament que a un xiquet que s’està apropant a un barranc no podem dir-li, quan encara li falten 20 metres, que si avança un poc es caurà. El que passarà és que quan el xiquet avance 5 metres i veja que no s’ha caigut, llavors creurà que pot avançar molt més.

Potser això ens ha passat al llarg de la nostra vida: ens han ensenyat que TOTES LES DROGUES SÓN MOLT DOLENTES, que si les prens et faràs addicte i drogoaddicte, etc. Clar, quan un pren una pastilla o es fa una ratlla doncs… passa tot el contrari: les primeres vegades no sents pas la necessitat de tornar-ho a provar (quant a necessitat addictiva) sinó que com que realment veiem que no ens hem fet addictes, doncs ho tornem a provar unes quantes vegades més. Fins que arriba un punt al qual, la cosa canvia.

Si no prenem alguna cosa, no ens ho passem bé. Clar, això no arriba a ser encara una addicció física, perquè la persona pot no prendre res i eixir igualment i passar-s’ho relativament bé, però no és el mateix.

En eixe moment ja som addictes. Depèn de cadascú deixar-ho o continuar. Però no tots els que continuen acaben com la imatge de “drogoaddicte” que tenim, per a res. Eixos realment són molt pocs. Els que són una gran majoria i són tan addictes com els “drogoaddictes” dels que parlem, són els altres, els que sí tenen per continuar consumint cada cap de setmana, cada dos o tres dies, cada dia o… cada hora.

No ens equivoquem, aquesta gent trigarà molt de temps en demacrar-se -això depèn de cadascú-. Que acabaran demacrats, no ho dubtem, però no el primer any, ni el segon. Per això la metàfora del meu pare té tant de sentit: quan la gent duu un temps consumint i veu que res canvia (almenys res que ells puguen notar), es pensa que podrà continuar molt més.

I després, doncs alguns acaben malament, d’altres no. Supose que això depèn de la pasta que tinga cadascú.

Quanta gent consumeix al nostre entorn?. Jo puc dir que n’hi ha més que en consumeixen que els que no consumeixen pas.

Anuncis
La coca

Mites electorals

Es queixa molta gent de que amb el sistema actual, els partits nacionalistes estan sobrerepresentats i tenen massa poder. És això veritat? Qui està realment sobrerepresentat?. Veure-ho és fàcil. La composició actual del govern espanyol és aquesta:

Fixeu-vos que IU, amb 1.269.532 vots, te només 5 diputats i en canvi, CiU amb 829.046 i ERC amb 649.999 tenen 10 i 8 respectivament. Curiós, no?. Estan sobrerepresentats CiU i ERC. Veiem-ho. En total hi ha 350 diputats, si calculem quin percentatge li toca a cadascú pel nombre de vots obtinguts tindríem que el repartiment de diputats seria:

PSOE – 0.4264×350= 150 diputats

PP – 0.3764×350= 131 diputats

IU – 0.0496×350= 17 diputats

CiU – 0.0324×350=11 diputats

ERC –  0.0254×350=9 diputats

EAJ-PNV – 0.0163×350= 6 diputats

CC – 0.0086×350= 3 diputats

BNG – 0.008×350= 3 diputats

Fixeu-vos que això suma 330, que encara falten 20 diputats que correspondrien a d’altres partits (i també segons el vot en blanc, que s’emportaria uns quants). El PSOE està sobrerepresentat en 14 diputats, el PP en 17, i en canvi a IU li falten 12 per arribar al que realment li correspondria. Per altra part, ERC i CiU o el PNV, més o menys tenen els diputats que els corresponen.

Així que, qui està sobrerepresentat?

Deixem-nos de gilipollaes i diguem les coses clares: la llei electoral d’aquest “Estat” és una merda que margina les minories. I al PP i al PSOE els ve molt bé que siga així.

Mites electorals

Lliurex

Ara que d’ací a uns dies donaré un curs sobre GNU/Linux d’una setmana, com que la gran part dels mestres que venen a aquest curs tenen lliurex a les seues aules, doncs m’estic mirant la distribució una mica més endins.

He d’admetre que la darrera revisió que ha eixit (la 5.09r2, cague-vos en la nomenclatura) ha millorat prou quant al livecd -que és el que he provat-. Tot i així, he provat a instal·lar-la i ha sigut impossible ja que no reconeix els meus discos SATA. He pogut treballar amb el live-cd, però.

Bé, doncs comencem:

  • Quant a Programari

Antiquat. El GNOME és la versió 2.8.2… sense comentaris. Programes com el gnomebaker, l’audacity, el firefox… es troben en versions passades. Sobretot el firefox i el thunderbird… ES TROBEN A LA VERSIÓ 1.0.4!!!. L’OpenOffice.org es va actualitzar a la versió 2.0 perquè és que ja era vergonyós que continuaren amb la versió 1.1.4 a les versions anteriors.

Clar, tot això té dues causes: inversió insuficient per donar un bon impuls i, el que sí que és una vergonya: REPUDI AL CATALÀ. Això dóna pas al següent punt:

  • Quant a la Llengua

Lliurex està en valencià. En un valencià normatiu però el més divergent possible: utilització de formes dubtoses com “ferramentes” que, tot i existir, no fan referència realment al concepte d’eina. Eina és un concepte molt més abstracte i descriu molt bé allò que en castellà és “herramientas”; utilització de “parar” en lloc d'”aturar”. Parar existeix, però no en el mateix sentit que “aturar”. Aturar fa referència a detindre alguna cosa en moviment i “parar” té un sentit diferent. És a dir, és un castellanisme dels valencians que s’ha aprofitat per ficar-lo allà valent-se de que “parar” existeix en català però ignorant que el seu sentit és un altre.

Una altra cosa vergonyosa és que el JClic està en castellà, TOT HI ESTAR INSTAL·LADA LA VERSIÓ EN CATALÀ!!. Per defecte entra en castellà encara que estiguem en entorn valencià. Això és molt fort. Curiosament, The Gimp sí que està en CATALÀ.

Però no tot és dolent, clar està. Per exemple, ens trobem amb Kino en valencià. Fins ara no existia versió en català (exceptuant l’intent que vam fer a somgnu i que finalment algú ja havia presentat), el que no entenc és per què no apareix enlloc aquesta traducció en català.

He fet un recorregut per tots els programes i ens trobem de tot: programes en valencià, alguns en castellà i d’altres en anglès. Un programa tan educatiu i important com el Childsplay, en castellà també quan existeix versió en català. Vergonyòs.

  • Suport i compatibilitat

Doncs, pegant una ullada a la web, que sembla més una campanya política que una pàgina educativa (ara més tranquil·la després de les eleccions), doncs el suport no arriba a ser tant bo com volguérem. Els fòrums no són intuïtius, la navegació per la web no ho és tampoc i els documents que s’hi troben no estan prou desenvolupats: exigeixen persones amb certa experiència. La compatibilitat de maquinari és que no ho vull ni comentar, vaig provar d’instal·lar el dvd al meu portàtil i va ser impossible i això que el maquinari no tenia res d’especial, això no pot ser així.

Encara m’ho he de mirar més tot això. Cal dir que, tot i ser crític, he d’admetre que ha millorat prou respecte a l’anterior versió. Tot i així, Lliurex no és una distribució d’escriptori, sí per a l’escola, però no per a que els xiquets se l’emporten a casa ja que el treball bàsic i administració no és bo. I menys encara si comptem amb la incompatibilitat de maquinari que suposa no poder-la instal·lar en molts ordinadors.

Lliurex s’ha de basar en Ubuntu, però ja. Com ho estan fent Molinux, Guadalinex i Gnulinex. A més, haurien de posar-se d’acord amb els projectes catalans per anar traduint programari conjuntament per tal de no duplicar esforços. A més, així ens enriquim molt més fent que els alumnes vegen les diferents variants de la seua llengua al programari.

En definitiva: PROU MILLORABLE. I, sobretot, la pàgina web és llastimosa.

Lliurex

Una alegria…

Doncs aquesta setmana, després d’haver acabat exàmens, estic anant a l’escola per preparar els ordinadors amb GNU/Linux per al curs que ve.

Mentres jo em trobava instal·lant i toquetejant alguns ordinadors, anaven entrant i eixint els xiquets que tenien classe. El darrer curs que ha entrat ha sigut un dels cursos als quals vaig donar-los un taller sobre GNU/Linux. Només veurem m’han dit: “Linux! Linux!”, jeje i m’han començat a demanar cd’s de linux… jajaja, un èxit.

La qüestió és que la mestra els ha dit: “Avui hi ha classe lliure” i els xiquets han dit: “Podem ficar-nos a Linux???” i la mestra els ha dit que sí i tots s’han posat a cridar: “Béee!!”… jejeje

Total, que he de fer fotos.

Una alegria…

El nacionalisme madridista

Aprofitant la victòria del Reial Madrid en aquesta lliga (ben merescuda, per cert), vull parlar una miqueta d’una idea curiosa que se’m va ocórrer després de les eleccions. Té a veure amb el nacionalisme madridista.

No, madridista no es refereix directament al futbol, sinó a la concepció que tenen els madridistes de com ha d’ésser el seu país i les coses que això comporta. Primerament, existeix una espècie de veritat absoluta en les seues actuacions: les seues idees sobre què és solidaritat, què és Espanya, què és l’economia, què és “normal” i què no ho és, etc. Existeix el sentiment de que la resta d’Espanya ha de ser com ells i pensar com ells.

Aquest problema no seria tal si no fora perquè aquesta superioritat dóna peu a certa intolerància. El problema, però, més enllà, arriba quan estenen aquest pensament a la resta de l’Estat. Ja es comença a divisar un moviment entre la gent de “espanyolisme” intolerant: intolerant contra tot allò que no siga el pensament que indirectament arriba i ens arriba (televisió, diaris) des de Madrid.

No ens equivoquem: no som espanyols, en tot cas som madrilenys. El nostre pensament prové d’allà, a l’igual que també prové dels EUA. Tot i així, el pensament acaba provenint d’un lloc o d’un altre, però el pensament no pot ser excloent, no pot ser intolerant davant d’altres formes de pensar.

Existeix un nacionalisme madrileny que és anti-nacionalisme català, basc o qualsevol altre. “Los madrileños”. “Los alicantinos”. “Los valencianos”.

Al cap i a la fi, a la vida, és difícil no identificar-se amb col·lectius. Però no podem fer que això supose exclusió i molt menys intolerància. El nacionalisme espanyol, més concretament el madrileny, ho és. És intolerant. Els nacionalistes catalans i bascos (i els altres també) han d’aprendre a saber reaccionar amb “seny” contra aquest nacionalisme: perquè la intolerància del primer pot generar intolerància dels altres.

Respecte a com pensen els altres. Això és el que ens falta.

El nacionalisme madridista

Ja no tinc avis

Avui ha mort la meua àvia, a qui normalment dèiem “mami”.

I ja no hem queden més avis. El pare de mon pare, a qui deiem “avi” (curiós, perquè al País Valencià es diu normalment “agüelo” o “iaio”), va morir un any abans de que jo nasquera. Un dels seus darrers desitjos fou que em digueren “Wenceslao” -gràcies a Déu els meus pares van ser caritatius amb mi-. La seua dóna, la mare de mon pare, a qui dèiem “ava” (avi/ava), va morir a l’any 90. Quan jo tenia 8 anyets. Recorde que una vegada em va regalar un pallasso de plàstic que tenia molts jocs. També recorde la seua casa a Gandia, a la Drova, a Sant Joan (tenia 3 o 4 cases, totes una passada). Aquesta àvia vivia amb una tia meua que es deia Maruja i que jugava molt amb nosaltres -a les cartes sobretot, recorde que sempre volia que jugàrem a l'”escoba”). En morir la meua àvia, Maruja va desaparèixer de la meua vida, ja no la vaig veure mai més.

Al 99 va morir mon pare. I com que no tenia germans, només una tieta, la part de la seua família va quedar una mica buida.

Els meus avis per part de ma mare, varen vindre a Sant Joan a viure a principis dels 90. Deixaren Gandia, una ciutat que cada dia m’agrada més, i es vingueren a viure a la Rambla del meu poble. Gairebé després de 10 anys vivint i després de moltes recaigudes, el meu avi (a qui també deiem “avi”) va morir. El problema es que va morir poc a poc, va anar apagant-se, anant i venint d’urgències, amb problemes… fins que un matí ja no es va despertar.

El meu avi era de Gandia de tota la vida, era d’aquests valencians de pura cepa. Recorde que em deia:

– Valenciano y catalán no son lo mismo, porque en valenciano decimos “mosatros” y los catalanes dicen “nosaltres”.

No sabeu com m’agradaria ara parlar amb ell i aprendre el seu “valencià”, tenia un accent molt bonic: d’aquestos que ja no es troben. Recorde que alguns estius els meus pares em deixaven a Gandia amb ells. Quan el meu avi feia la migdiada jo li treia els diners de la butxaca… jeje (cinc-centes pessetes) i després em comprava alguna coseta. Supose que ell s’adonava però no em deia res -tot i que era un ràcan d’aquí t’espere-.

La “mami” (la meua àvia) era ja l’única que em quedava. Curiosament ella havia estat la que sempre es queixava, la que sempre ha sigut més “depressiva” i que més problemes ha donat. Però ha sigut la que més ha viscut. Realment no tinc molts records “bons” d’ella. Sempre ha estat plorant, queixant-se, penedint-se… i clar, va arribar un moment al qual em costava molt ser-hi amb ella. Tot i així, quan la van portar al Geriàtric va canviar. Allà sempre estava atesa, i això és el que ella volia: que li feren cas. Durant eixos mesos sí que anava a veure-la molt i vaig aprendre moltes coses.

De tot allò, i per recordar-la ara, us contaré què em deia. No he plorat quan ma mare m’ha dit que ha mort. Però sí que plore ara, que recorde el que em va dir durant eixos mesos als quals va renàixer i se’n va oblidar una mica del dolor.

Em va dir, que un dels millors records de la seua vida era el seu pare. Quan era una xiqueta el seu pare, que era de Vinaròs, li deia:

– Maca, maqueta.

… mentre li acariciava la galta

Durant eixos mesos la “mami” va començar a parlar valencià amb mi. Més tard es va tornar a apagar… fins avui.

Ja no tinc avis.

Ja no tinc avis