Ja no tinc avis

Avui ha mort la meua àvia, a qui normalment dèiem “mami”.

I ja no hem queden més avis. El pare de mon pare, a qui deiem “avi” (curiós, perquè al País Valencià es diu normalment “agüelo” o “iaio”), va morir un any abans de que jo nasquera. Un dels seus darrers desitjos fou que em digueren “Wenceslao” -gràcies a Déu els meus pares van ser caritatius amb mi-. La seua dóna, la mare de mon pare, a qui dèiem “ava” (avi/ava), va morir a l’any 90. Quan jo tenia 8 anyets. Recorde que una vegada em va regalar un pallasso de plàstic que tenia molts jocs. També recorde la seua casa a Gandia, a la Drova, a Sant Joan (tenia 3 o 4 cases, totes una passada). Aquesta àvia vivia amb una tia meua que es deia Maruja i que jugava molt amb nosaltres -a les cartes sobretot, recorde que sempre volia que jugàrem a l'”escoba”). En morir la meua àvia, Maruja va desaparèixer de la meua vida, ja no la vaig veure mai més.

Al 99 va morir mon pare. I com que no tenia germans, només una tieta, la part de la seua família va quedar una mica buida.

Els meus avis per part de ma mare, varen vindre a Sant Joan a viure a principis dels 90. Deixaren Gandia, una ciutat que cada dia m’agrada més, i es vingueren a viure a la Rambla del meu poble. Gairebé després de 10 anys vivint i després de moltes recaigudes, el meu avi (a qui també deiem “avi”) va morir. El problema es que va morir poc a poc, va anar apagant-se, anant i venint d’urgències, amb problemes… fins que un matí ja no es va despertar.

El meu avi era de Gandia de tota la vida, era d’aquests valencians de pura cepa. Recorde que em deia:

– Valenciano y catalán no son lo mismo, porque en valenciano decimos “mosatros” y los catalanes dicen “nosaltres”.

No sabeu com m’agradaria ara parlar amb ell i aprendre el seu “valencià”, tenia un accent molt bonic: d’aquestos que ja no es troben. Recorde que alguns estius els meus pares em deixaven a Gandia amb ells. Quan el meu avi feia la migdiada jo li treia els diners de la butxaca… jeje (cinc-centes pessetes) i després em comprava alguna coseta. Supose que ell s’adonava però no em deia res -tot i que era un ràcan d’aquí t’espere-.

La “mami” (la meua àvia) era ja l’única que em quedava. Curiosament ella havia estat la que sempre es queixava, la que sempre ha sigut més “depressiva” i que més problemes ha donat. Però ha sigut la que més ha viscut. Realment no tinc molts records “bons” d’ella. Sempre ha estat plorant, queixant-se, penedint-se… i clar, va arribar un moment al qual em costava molt ser-hi amb ella. Tot i així, quan la van portar al Geriàtric va canviar. Allà sempre estava atesa, i això és el que ella volia: que li feren cas. Durant eixos mesos sí que anava a veure-la molt i vaig aprendre moltes coses.

De tot allò, i per recordar-la ara, us contaré què em deia. No he plorat quan ma mare m’ha dit que ha mort. Però sí que plore ara, que recorde el que em va dir durant eixos mesos als quals va renàixer i se’n va oblidar una mica del dolor.

Em va dir, que un dels millors records de la seua vida era el seu pare. Quan era una xiqueta el seu pare, que era de Vinaròs, li deia:

– Maca, maqueta.

… mentre li acariciava la galta

Durant eixos mesos la “mami” va començar a parlar valencià amb mi. Més tard es va tornar a apagar… fins avui.

Ja no tinc avis.

Ja no tinc avis

Un pensament sobre “Ja no tinc avis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s