La coca

Ara fa uns dies va eixir a la portada de tots els diaris que Espanya és el primer consumidor de cocaïna de tot el món. No m’estranya gens ni mica. Gairebé tothom que conec l’ha provada.

Potser penseu que això al vostre entorn no passa, realment el que passa és que la gent ho amaga relativament bé. Que tothom consumeix és un secret que tothom coneix.

Mon pare deia que als xiquets no podíem educar-los sent massa protectors i catastròfics davant certs aspectes a la vida, sobretot quan es parla de drogues en general. M’explicava metafòricament que a un xiquet que s’està apropant a un barranc no podem dir-li, quan encara li falten 20 metres, que si avança un poc es caurà. El que passarà és que quan el xiquet avance 5 metres i veja que no s’ha caigut, llavors creurà que pot avançar molt més.

Potser això ens ha passat al llarg de la nostra vida: ens han ensenyat que TOTES LES DROGUES SÓN MOLT DOLENTES, que si les prens et faràs addicte i drogoaddicte, etc. Clar, quan un pren una pastilla o es fa una ratlla doncs… passa tot el contrari: les primeres vegades no sents pas la necessitat de tornar-ho a provar (quant a necessitat addictiva) sinó que com que realment veiem que no ens hem fet addictes, doncs ho tornem a provar unes quantes vegades més. Fins que arriba un punt al qual, la cosa canvia.

Si no prenem alguna cosa, no ens ho passem bé. Clar, això no arriba a ser encara una addicció física, perquè la persona pot no prendre res i eixir igualment i passar-s’ho relativament bé, però no és el mateix.

En eixe moment ja som addictes. Depèn de cadascú deixar-ho o continuar. Però no tots els que continuen acaben com la imatge de “drogoaddicte” que tenim, per a res. Eixos realment són molt pocs. Els que són una gran majoria i són tan addictes com els “drogoaddictes” dels que parlem, són els altres, els que sí tenen per continuar consumint cada cap de setmana, cada dos o tres dies, cada dia o… cada hora.

No ens equivoquem, aquesta gent trigarà molt de temps en demacrar-se -això depèn de cadascú-. Que acabaran demacrats, no ho dubtem, però no el primer any, ni el segon. Per això la metàfora del meu pare té tant de sentit: quan la gent duu un temps consumint i veu que res canvia (almenys res que ells puguen notar), es pensa que podrà continuar molt més.

I després, doncs alguns acaben malament, d’altres no. Supose que això depèn de la pasta que tinga cadascú.

Quanta gent consumeix al nostre entorn?. Jo puc dir que n’hi ha més que en consumeixen que els que no consumeixen pas.

La coca

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s