Contestació a aquest article a LibertadDigital:

http://www.libertaddigital.com/opiniones/opinion_38979.html

Buenas

Acabo de leer su artículo "Nacionalismo lingüístico". Soy
valenciano-parlante (y por ende, catalano-parlante) y defiendo la lengua
que utilizo: la fomento, procuro utilizarla siempre que puedo. Soy de
aquellos que primero se dirige en su lengua propia y si el receptor de
mi mensaje no lo entiende, pues cambio sin problema alguno.

Bien, sobre su artículo. Sólo quería comentarle dos puntos: uno
referente a su queja de que la televisión mallorquina sea íntegramente
en catalán y eso de "la lengua con la que más gente nos escuchará".

Respecto a lo primero, hay que tener en cuenta que de todos los canales
que se ven en televisión: TVE1, TVE2, Antena3, Telecinco, Cuatro, La
Sexta, etc. ninguno que sea privado emite programación alguna que no sea
en castellano y los públicos como TVE1 o TVE2 (a escala nacional) emiten
menos de media hora diaria (si es que la emiten). Delante de este
panorama, es normal que los que somos valenciano/catalano-parlantes
exijamos un canal íntegramente en catalán. Porque, como usted bien dice,
el 40% de los mallorquines habla catalán. Y de las televisiones que se
ven en Mallorca, no llega al 10% el uso de esta lengua en sus programas
(si no fuera porque ven TV3, Canal 33 y alguno más, la presencia del
catalán sería ridícula).

Mire, no entiendo su queja. Si el caso fuese que usted no puede ver ni
un canal en castellano porque el gobierno no lo permite, pues entendería
su queja y le apoyaría: porque el castellano es también una lengua
oficial que habla gran parte de la población.
Ahora bien, este no es el caso, sino todo lo contrario. Somos "nosotros"
quienes no encontramos espacio televisivo para nuestra lengua y es
normal que reivindiquemos su uso. ¿En serio es eso lo que quiere
evitar?. Ya, entiendo que la TV es pública y que debe respetar todas las
"realidades lingüísticas". En tal caso le aseguro que TVE1, TVE2, etc
deberían pensar en poner unos cuantos contenidos más no sólo en catalán,
sino también en euskera, gallego, asturianu, etc.

Respecto a lo segundo, sólo quería comentarle que cuando quiero que me
entienda mucha gente, procuro hablar en inglés.

Anuncis

Madre

Més d’una vegada veureu en aquest blog una cançó de Silvio Rodríguez. I és que, de vegades, sent alguna cançó d’ell que es cola a la llista de reproducció… (què modern).

I llavors la impaciència, els nervis i les preocupacions per les coses quotidianes desapareixen. I gaudisc d’una cançó que dura gairebé dos minuts. Però quins dos minuts. La que estic sentint ara es diu “Madre”… (i això que no crec en pàtries, tot i que s’ha de dir que les pàtries d’abans no eren les d’ara que gairebé són marques).

 

MADRE (1974)
Madre, en tu día

no dejamos de mandarte nuestro amor.
Madre, en tu día
con las vidas construimos tu canción.Madre, que tu nostalgia se vuelva el odio más feroz.
Madre, necesitamos de tu arroz.
Madre, ya no estés triste, la primavera volverá,
madre, con la palabra libertad.

Madre, los que no estemos para cantarte esta canción,
madre, recuerda que fue por tu amor.

Madre, en tu día
Madre Patria y Madre Revolución,
Madre, en tu día
tus muchachos barren minas de Haiphong.

Madre

Nacionalisme, valencianisme… què collons?

Sóc d’Alacant. Concretament d’un poble on, tot i ser valenciano-parlant la darrera generació, la meua generació ja no ho és. En gran mesura perquè els pares van decidir, per una raó o altra, parlar en castellà als seus fills. No vull discutir aquestes raons, cadascú tindrà les seues.

Els meus avis parlaven en valencià, però als meus pares no els van educar en valencià -tot i que eren de Gandia-. Així, els meus pares ja eren castellano-parlants i jo he sigut, i sóc, castellano-parlant. Ara bé, no fa molt de temps vaig decidir començar a parlar en valencià: tot i que no és la meua llengua materna, el valencià sempre ha estat al nostre voltant. Vaig decidir -no de sobte, és clar- que parlaria en valencià sempre que poguera, vaig pensar que escriuria en valencià sempre que poguera i que llegiria en valencià i veuria pel·lícules en valencià sempre que poguera.

La pregunta és: per què?. Per què faig una cosa que de primeres no té res a veure amb mi? (per això de que sóc castellano-parlant i no pas valenciano-parlant). Doncs la resposta no és clara, no sé explicar un per què. Sí sé que el començament va ser idea meua: va ser quan vaig començar a llegir sovint. Als désset anys.

Em van recomanar un llibre que es deia “León el africano”. Llavors, quan vaig anar a la papereria, vaig pensar que era una llàstima, ara que quedava poc per acabar l’institut, deixar el valencià. Així que vaig preguntar si el tenien en valencià i m’ho vaig comprar i ho vaig llegir. A partir d’eixe moment vaig comprar llibres en valencià sempre que hi havia traducció. Potser eixe va ser el començament del meu interès i estima per la llengua.

Més tard vaig conèixer la meua xicota. La seua família era, i és, valenciano-parlant. Al principi jo parlava en castellà amb ells, perquè normalment jo m’expressava en castellà i ells, és clar, parlaven en castellà amb mi. Un bon dia vaig decidir pel meu compte, perquè estava bé practicar el valencià, a parlar valencià amb ells. Així, a partir d’eixe moment vaig trobar a algú amb qui em veia sovint i amb qui parlava en valencià. Ningú em va forçar en cap moment, de cap manera. Vaig ser jo qui ho vaig decidir parlar una miqueta més.

I el temps va passar, i cada vegada vaig trobar més persones que parlaven valencià. I amb tot això, vaig anar agafant una miqueta la consciència de llengua. És a dir, vaig entendre que el valencià és la llengua dels valencians. Sí, el castellà també ho és, i això està bé, però el castellà gaudeix de bona salut i no corre perill, el valencià sí. Agafada la consciència, la resta ve sol: es tracta de fomentar la llengua. És clar que mai s’ha de fer imposant res a ningú, jo no ho impose. Jo simplement prove de parlar valencià sempre que puc. I si hi ha cap problema, doncs canvie (clar, les situacions són diferents i cada una requereix una actitud per part nostra, hem de procurar ser sempre didàctics).

Pel foment de la llengua, a nivell polític, és clar quines opcions hi ha al País Valencià: Esquerra Unida, el Bloc o ERPV (Esquerra i País també, i d’altres més petits). En aquest sentit, accepte que segons els meus interessos, hi ha exclusió d’alguns partits. Ara continuaré amb això.

Algunes persones amb qui parle en valencià, em diuen Pau. El meu nom, realment, és Pablo. Jo no tinc cap problema si volen dir-me d’una manera o d’una altra. Gent d’aquest mateix entorn ha valencianitzat el seu nom: de Ricardo a Ricard, de Pepe a Pep, de Pedro a Pere (hi ha qui s’ha canviat el nom al dni). És dolent això?, un amic meu diu que és una espècie d'”iniciació”.  Passa una cosa i és que fins i tot hi ha gent, quan he donat algun curs en valencià, que em diu Pau. I no són ni tan sols valenciano-parlants. És a dir, al principi del curs jo els deia que el meu nom era Pablo i, tot i així, hi havia qui em deia Pau. Per què? No ho sé, ni m’importa. Al final m’ha fet gràcia la cosa i si em diuen Pau no dic res, no em desagrada. Per ara no tinc pensat canviar-me el nom al dni. I si algun dia vull, què passa?.

Bé, què passa?. Doncs que hi ha gent,  cal dir que jo abans també ho pensava (quan realment no pensava molt sobre aquestes coses més que el punt fàcil de “independentisme=radicalisme dretòs”), que veu que canviar-se el nom al valencià és ja “la leche”, és arribar a un punt de radicalisme o incoherència que no té sentit. Doncs jo ja no ho crec així. De fet, pense que cadascú fa el que vol amb el seu nom i si decideix canviar-lo, està bé. Clar, més d’un pensarà que “canviar-se el nom per ideologia” no té sentit però… realment és per ideologia?, si un es canvia el nom és per moltes més coses. El que passa és que la gent que critica aquests casos potser no ho ha vist des de dins i, com passa realment amb el món del valencianisme/catalanisme, molta gent critica des de fora aquestes coses.

Cal dir-ho, al País Valencià hi ha un sector valencianista que a les grans ciutats està prou amagat (sobretot a Alacant) i això fa que molta gent es pense que ni tan sols existeix. Però quan un puja cap amunt i arriba a València, Castelló, Vinaròs i, més enllà, a Cataluya, doncs pot arribar a veure que sí existeix un moviment catalanista/valencianista i, com a mínim, arribar a respectar-lo.

Per mi, el principal problema, és que la gent no respecta que hi hagem alguns que pensem així. Ens titllen de nacionalistes “radicals” i a més, diuen que “nacionalisme” i “esquerra” no té res a veure. Ja ho he dit moltes vegades, no em considere nacionalista, però ho considere tan vàlid com qui vol que Espanya siga una (sempre en sentit democràtic i tot això). És a dir, hi ha opcions polítiques, i els mateixos que titllen de irracional els nacionalismes, estan negant un grup molt gran a Espanya. No és just, no és just que aquesta gent titlle d’irracional una opció i no una altra.

No ho sé… ja continuaré.

Nacionalisme, valencianisme… què collons?

Els dominis .CAT

No fa molt, s’ha iniciat una campanya per part dels domini.cat per a què posem a les nostres pàgines un quadret com el següent:

Cada dia ixen 5 nous enllaços als quals la gent pot fer clic i visitar altres pàgines amb domini .cat. No està mal la idea, jo ja ho he afegit a somgnu. Parlant de somgnu, al desembre vaig demanar el alta per tindre el domini http://www.somgnu.cat, llavors m’ho van denegar. Clar, suposadament has d’assegurar que fomentaràs el català o la cultura catalana i jo vaig donar com a adreça de referència el meu antic blog (http://mdk.blogia.com). Jo explicava una miqueta sobre què tractaria la pàgina i eixes coses, però res, no m’ho van donar. També van tindre raó en certa manera, el meu blog no tenia res (o poc) a veure amb la finalitat a la qual anava somgnu. Als set mesos ho vaig demanar (a principis d’aquest agost) i m’ho van donar.

Està bé, ja som .cat.

Bé. Però tornem al principi i al quadret que fa referència a altres direccions .cat. I és ací on trobem el forat dels dominis .cat, un forat estrepitós. I és que dels 5 dominis .cat que ixen cada dia, tres d’ells estan inactius, en construcció o simplement encara no s’han comprat i l’empresa de hosting ja se n’aprofita d’ells.

Si mirem els enllaços de dalt:

I cada dia la mateixa cosa, 5 nous enllaços dels quals la meitat no funcionen. Clar, i després diuen que hi ha 20.000 dominis validats:

 Una llàstima que hi haja tants dominis inactius. Aviam, realment no és problema dels dominis .cat, més bé és problema de que l’script que mostra aleatòriament dominis .cat, no està ben programat, perquè no pot ser que més de la meitat de les pàgines que mostra cada dia, no estiguen actives, estiguen en construcció o simplement no estiguen registrades.

Pense que per crear una xarxa en català no és necessari augmentar la quantitat, sinó la qualitat. La viquipèdia és un bon exemple: hi ha molts articles, però la qualitat de gran part d’ells és pèssima.  Això es comprova simplement prement-el botó d’article a l’atzar i és probable que ens trobem amb un article de tres línies en construcció, o bé tres línies i ja els va bé, etc.

Si sóc català, no sóc tonto. Jo busque els continguts que tinguen qualitat per informar-me, si són en català, millor. La viquipèdia està molt bé, però hi ha articles que en castellà estan molt millor i preferisc la versió castellana que la catalana. Per això dic que és millor qualitat que quantitat: més val 10.000 articles en català de gran qualitat que 70.000 dels quals 69.000 són de qualitat molt baixa.

Doncs el mateix portat a les pàgines web: més val que les pàgines que hi haja siguen de qualitat per tal de que els catalans les visiten pel seu contingut, i no només per la seua llengua.

Els dominis .CAT

No em crec res

Avui un brot de febre abtosa o obtusa o no sé què al Regne Unit. Sabeu què?, que ja me’n fot tanta merda i tanta alarma per a res.

El problema de tot això és que el dia que realment passe el que haja de passar, ens ho prendrem com una gilipollà i llavors serà quan tot pegue un esclafit, que potser ja ens toca. Que si la gripe aviar, que si les vaques boges, que si la peste porcina que si no sé què, que si no sé quants…

De vegades ja em sembla que es riuen de nosaltres, de debò que em sent com els de 1984: ficat fins al coll en tota aquesta merda i amb por de fer-ne res.

Som gilipolles.

No em crec res