Nacionalisme, valencianisme… què collons?

Sóc d’Alacant. Concretament d’un poble on, tot i ser valenciano-parlant la darrera generació, la meua generació ja no ho és. En gran mesura perquè els pares van decidir, per una raó o altra, parlar en castellà als seus fills. No vull discutir aquestes raons, cadascú tindrà les seues.

Els meus avis parlaven en valencià, però als meus pares no els van educar en valencià -tot i que eren de Gandia-. Així, els meus pares ja eren castellano-parlants i jo he sigut, i sóc, castellano-parlant. Ara bé, no fa molt de temps vaig decidir començar a parlar en valencià: tot i que no és la meua llengua materna, el valencià sempre ha estat al nostre voltant. Vaig decidir -no de sobte, és clar- que parlaria en valencià sempre que poguera, vaig pensar que escriuria en valencià sempre que poguera i que llegiria en valencià i veuria pel·lícules en valencià sempre que poguera.

La pregunta és: per què?. Per què faig una cosa que de primeres no té res a veure amb mi? (per això de que sóc castellano-parlant i no pas valenciano-parlant). Doncs la resposta no és clara, no sé explicar un per què. Sí sé que el començament va ser idea meua: va ser quan vaig començar a llegir sovint. Als désset anys.

Em van recomanar un llibre que es deia “León el africano”. Llavors, quan vaig anar a la papereria, vaig pensar que era una llàstima, ara que quedava poc per acabar l’institut, deixar el valencià. Així que vaig preguntar si el tenien en valencià i m’ho vaig comprar i ho vaig llegir. A partir d’eixe moment vaig comprar llibres en valencià sempre que hi havia traducció. Potser eixe va ser el començament del meu interès i estima per la llengua.

Més tard vaig conèixer la meua xicota. La seua família era, i és, valenciano-parlant. Al principi jo parlava en castellà amb ells, perquè normalment jo m’expressava en castellà i ells, és clar, parlaven en castellà amb mi. Un bon dia vaig decidir pel meu compte, perquè estava bé practicar el valencià, a parlar valencià amb ells. Així, a partir d’eixe moment vaig trobar a algú amb qui em veia sovint i amb qui parlava en valencià. Ningú em va forçar en cap moment, de cap manera. Vaig ser jo qui ho vaig decidir parlar una miqueta més.

I el temps va passar, i cada vegada vaig trobar més persones que parlaven valencià. I amb tot això, vaig anar agafant una miqueta la consciència de llengua. És a dir, vaig entendre que el valencià és la llengua dels valencians. Sí, el castellà també ho és, i això està bé, però el castellà gaudeix de bona salut i no corre perill, el valencià sí. Agafada la consciència, la resta ve sol: es tracta de fomentar la llengua. És clar que mai s’ha de fer imposant res a ningú, jo no ho impose. Jo simplement prove de parlar valencià sempre que puc. I si hi ha cap problema, doncs canvie (clar, les situacions són diferents i cada una requereix una actitud per part nostra, hem de procurar ser sempre didàctics).

Pel foment de la llengua, a nivell polític, és clar quines opcions hi ha al País Valencià: Esquerra Unida, el Bloc o ERPV (Esquerra i País també, i d’altres més petits). En aquest sentit, accepte que segons els meus interessos, hi ha exclusió d’alguns partits. Ara continuaré amb això.

Algunes persones amb qui parle en valencià, em diuen Pau. El meu nom, realment, és Pablo. Jo no tinc cap problema si volen dir-me d’una manera o d’una altra. Gent d’aquest mateix entorn ha valencianitzat el seu nom: de Ricardo a Ricard, de Pepe a Pep, de Pedro a Pere (hi ha qui s’ha canviat el nom al dni). És dolent això?, un amic meu diu que és una espècie d'”iniciació”.  Passa una cosa i és que fins i tot hi ha gent, quan he donat algun curs en valencià, que em diu Pau. I no són ni tan sols valenciano-parlants. És a dir, al principi del curs jo els deia que el meu nom era Pablo i, tot i així, hi havia qui em deia Pau. Per què? No ho sé, ni m’importa. Al final m’ha fet gràcia la cosa i si em diuen Pau no dic res, no em desagrada. Per ara no tinc pensat canviar-me el nom al dni. I si algun dia vull, què passa?.

Bé, què passa?. Doncs que hi ha gent,  cal dir que jo abans també ho pensava (quan realment no pensava molt sobre aquestes coses més que el punt fàcil de “independentisme=radicalisme dretòs”), que veu que canviar-se el nom al valencià és ja “la leche”, és arribar a un punt de radicalisme o incoherència que no té sentit. Doncs jo ja no ho crec així. De fet, pense que cadascú fa el que vol amb el seu nom i si decideix canviar-lo, està bé. Clar, més d’un pensarà que “canviar-se el nom per ideologia” no té sentit però… realment és per ideologia?, si un es canvia el nom és per moltes més coses. El que passa és que la gent que critica aquests casos potser no ho ha vist des de dins i, com passa realment amb el món del valencianisme/catalanisme, molta gent critica des de fora aquestes coses.

Cal dir-ho, al País Valencià hi ha un sector valencianista que a les grans ciutats està prou amagat (sobretot a Alacant) i això fa que molta gent es pense que ni tan sols existeix. Però quan un puja cap amunt i arriba a València, Castelló, Vinaròs i, més enllà, a Cataluya, doncs pot arribar a veure que sí existeix un moviment catalanista/valencianista i, com a mínim, arribar a respectar-lo.

Per mi, el principal problema, és que la gent no respecta que hi hagem alguns que pensem així. Ens titllen de nacionalistes “radicals” i a més, diuen que “nacionalisme” i “esquerra” no té res a veure. Ja ho he dit moltes vegades, no em considere nacionalista, però ho considere tan vàlid com qui vol que Espanya siga una (sempre en sentit democràtic i tot això). És a dir, hi ha opcions polítiques, i els mateixos que titllen de irracional els nacionalismes, estan negant un grup molt gran a Espanya. No és just, no és just que aquesta gent titlle d’irracional una opció i no una altra.

No ho sé… ja continuaré.

Nacionalisme, valencianisme… què collons?

7 pensaments sobre “Nacionalisme, valencianisme… què collons?

  1. Si et consideres una mica valencianista, no digues que eres d’Alacant, home😉
    Això de les províncies (Castelló, València i Alacant) ha sigut una desgràcia històrica que ens ha esquarterat com a país en el sentit que els “alacantins” i els “castellonencs” no se senten “valencians” sinó de la seua ciutat o poble i de la seua província, mentre que els “valencians” (de la província) abandonen en la seua concepció mental els de les comarques “castellonenques” i “alacantines” (sobretot estes darreres). Millor fer i concebre un “País Valencià” amb comarques, totes elles valencianes (ja siguen els Ports, l’Horta o el Comtat).
    Per cert, jo estic en la mateixa situació: criat en castellà de família valencianoparlant, que he decidit reprendre la llengua davant eixa barbaritat d’abandonar la llengua dels avantpassats. Ànim, treball i sort, que els necessitem.

  2. molt bon escrit. Dona gust veure que la gent al País València es desperta. I estem d’ acord en que cadascu es sent el que es sent. I lo principal és respectar.😛

  3. El problema dels “nacionalismes” es que aquest nom l’han demonitzat els espanyols. Ser espanyol, sentir Espanya, la patria espnyola, la “seleccion”, les banderes de no se quants metres a la plaza de colon de Madrid, els himnes a les concentracions… tot aixo esta be i no es ser nacionalista. Ara si a tot aixo li posem enlloc d’Espanya, doncs Catalunya o Euskadi llavors ‘es nacionalista. Patetic.
    Jo no soc nacionalista, soc catala i prou. No considero la meva nacio ni millor ni pitjor que d’altres, es la meva i ja esta. No la proclamo, no ho necessito.
    Aixo si, nosaltres som nacionalistes, pero ells no.
    Endavant Pais Valencia, no us rendiu. La lluita es vostra, ni dels espanyols, ni dels catalans, ni de ningu mes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s