Que no ens prenguin el pel

Avui mateix hem pogut saber que la Comissió Europea ha confirmat la multa a Microsoft per valor 497,2 milions d’euros. A partir d’aquest moment, Microsoft té dos mesos per recórrer aquesta sentència.

La sentència parla sobre l’aprofitament de la posició dominant de Microsoft per tal d’expulsar del mercat a altres competidors: com que tenia (i té) presència al 95% dels ordinadors, el fet d’incloure programes com el reproductor de Windows feia (i fa) fora a altres possibles competidors.

Després de désset mesos de deliberament, s’ha arribat a aquesta decisió que molts aplaudeixen però que altres no veiem amb bons ulls.

Per què? Per què pensem que ens estan prenent el pèl?

Doncs simplement perquè aquesta sentència no fa referència al problema real: i és que als consumidors ens obliguen a comprar Windows juntament amb l’ordinador. El problema no és realment si Windows duu o no duu el Media Player o el Movie Maker. El problema és que el fet que Windows estiga a tots els ordinadors nous fa que la gent no es preocupe, ni plantege, que a l’hora de triar un ordinador també pot triar el sistema operatiu.

Però és que, en aquest sentit, és clar que si donàrem a triar als consumidors quin sistema instal·lar als seus ordinadors, la gran majoria triaria GNU/Linux per raons bàsiques i evidents que fins la meua mare, usuària de linux, entén.

Hem d’entendre i fer entendre que aquesta sentència és només una presa de pèl. Microsoft paga a la UE un cànon per tal de continuar present a tots els ordinadors nous que es compren. I els usuaris som i serem víctimes d’aquest ultratge. Bé, potser dir “víctimes” és exagerat, però realment el que passa és que no tenim llibertat de triar com volem que siga el nostre ordinador, i menys encara quin sistema operatiu s’ha de triar.

Anuncis
Que no ens prenguin el pel

Playa Girón

Compañeros poetas,
tomando en cuenta los últimos sucesos
en la poesía, quisiera preguntar
—me urge—,
¿qué tipo de adjetivos se deben usar
para hacer el poema de un barco
sin que se haga sentimental, fuera de la vanguardia
o evidente panfleto,
si debo usar palabras como
Flota Cubana de Pesca y
«Playa Girón»?

Compañeros de música,
tomando en cuenta esas politonales
y audaces canciones, quisiera preguntar
—me urge—,
¿qué tipo de armonía se debe usar
para hacer la canción de este barco
con hombres de poca niñez, hombres y solamente
hombres sobre cubierta,
hombres negros y rojos y azules,
los hombres que pueblan el «Playa Girón»?

Compañeros de historia,
tomando en cuenta lo implacable
que debe ser la verdad, quisiera preguntar
—me urge tanto—,
¿qué debiera decir, qué fronteras debo respetar?
Si alguien roba comida
y después da la vida, ¿qué hacer?
¿Hasta donde debemos practicar las verdades?
¿Hasta donde sabemos?
Que escriban, pues, la historia, su historia,
los hombres del «Playa Girón».

Playa Girón

Tots d’uniforme, tots iguals

Doncs sembla que la presidenta de la Comunitat Autònoma Madrilenya vol (o més bé desitja) que tots els alumnes de les escoles porten uniforme.

I és que ja sabem que si tots som iguals, s’acaben els conflictes i Na Esperança Aguirre ho sap bé. I com a bona política i legionària (de Crist, no dels conductes de refrigeració dels hospitals), doncs proposa com s’ha de millorar el món. I què menys que fer-ho proposant el foment d’una cosa que està de moda:

Pensem tots iguals, vestim tots iguals.

Collons, si és que fins i tot els Simpsons es burlen d’això.

Tots d’uniforme, tots iguals

El càncer

A la vida potser arribe un moment. Un moment a partir del qual sabem quan serà la nostra mort. Un any, dos anys, tres anys. Qui sap.

A més d’això, sabem que d’aquest moment endavant les coses només empitjoraran, i no hi podrem fer res. Llavors potser és moment de deixar les coses fetes a un món que viurà sense nosaltres. Ens tocarà plantejar-nos si la nostra vida ha valgut per res, ens tocarà comprovar qui ens estima i qui no ens estima tant.

I és que, per molt que ho diguen, no tenim consciència de la nostra pròpia mort. D’alguna forma pensem que serem eterns o que ja hi haurà temps per fer altres coses. Que el temps passarà i que nosaltres som i serem sempre en ell.

I de sobte saps que no. Saps que hauràs de morir a un llit, probablement amb una dosi de morfina per evitar el sofriment i per tindre una punyetera mort dolça. I aquells qui t’estimen estaran a prop, o no, o a una altra habitació incapaços de veure el cos que potser un dia estimaren. Un cos ara consumit i desfet per una flor que creix a dins i se’ns menja.

I la vida seguirà quan ja no hi siguem ací. Plourà, farà vent i les onades no deixaran d’arribar a les platges. Hi haurà les mateixes coses que sempre han hagut i nosaltres ja no serem part d’elles, ja no serem protagonistes de la vida.

I les persones que volem ens oblidaran perquè les seues vides hauran de continuar.

Som records. Som i serem records al nostre cap, a la ment de les persones del nostre voltant.

Potser ens hauríem de plantejar la vida abans que la vida es plantege si vol seguir amb nosaltres.

  • Per l’Anna
El càncer

El GRUB, l’FNAC i Media Markt

M’ha passat una cosa que ja feia temps que esperava que em passara com a bon usuari del sistema GNU/Linux que sóc. I és que quan he de comprar un ordinador, sempre he de fer algunes preguntes sobre si això funciona amb GNU/Linux, si me l’instal·len, si tal i si qual. Sé que el 99% de les ocasions que ho pregunte, em diran que NO. Bàsicament que no hi ha suport, que no asseguren res, que el Windows el posa el fabricant, etc.

Bé, jo només vull que sàpien que joc faig servir linux i que pregunte per tal de fer-me notar, res més. Ara bé, i d’això parla aquest article, què passa amb el suport i aquestes coses si instal·lem linux?.

Doncs en general els que treballen als diferents llocs informàtics veuen la llum quan dius “linux” perquè llavors ells diuen: “Ho sento, però no donem suport per a linux”. I jo els dic: “Gràcies, em passaré a Windows que segur que si el fa servir molta gent és perquè és millor”.

Fora sarcasmes i al gra.

Capitol 1. Comprem un ordinador a Media Markt

Dilluns passat Neus i jo anàrem a al Media Markt a comprar un portàtil. Vam estar mirant i vam veure un LG amb molt bones característiques, el model concret ara no el recorde, però recordeu que era LG. La qüestió és que el vam comprar, vaig preguntar si el Vista no el podíem llevar i em van dir que no. Bé, quin remei. Vam dur a casa l’ordinador i vam provar una mica el Windows Vista.

Wow! Què bonic! Això sí que tecnologia punta.

O no. Perquè vam voler connectar-nos a la xarxa sense fils que té la Neus a sa casa i no es podia. Detectava la xarxa sense fils sense cap problema, però quan volíem connectar era impossible. I el windows no deia més que “pruebe de nuevo”. Total, que a un amic li va passar el mateix al juny quan es va comprar l’ordinador, i no vam esbrinar com arreglar-ho. En aquell cas vam provar amb Ubuntu, sense instal·lar-lo ni res, i des de linux es connectava sense problemes. Així que vaig decidir fer el mateix amb el nou ordinador que havíem comprat.

Fique el cd d’ubuntu, li done a que inicie en mode gràfic i… error. Mentre s’iniciava el sistema donava un error molt estrany d’initramfs de sa puta mare que ningú entendria. Ok, prove amb un altre linux. Res, linux no arrenca en aquest ordinador.

Esta bé, no ens amoïnem. Anem a provar XP, que diuen que és millor que Windows Vista. Fiquem el cd de l’XP i… res, error incomprensible.

D’acord, hi ha alternatives. Prove Wubi, l’instal·lador d’Ubuntu des de Windows. Una passada: baixem un paquet de 10 megues i només indicant-li nom d’usuari i contrasenya i l’espai que volem ho fa tot. Finalment instal·la Ubuntu. Però Ubuntu no és capaç de reconèixer la targeta sense fils de l’ordinador.

Així que, després d’aquests problemes, decidim que s’ha de tornar l’ordinador: perquè no pot ser que no puguem instal·lar ni linux ni windows xp i menys encara que al windows vista no funcionen les coses bé.

Fi del primer capítol.

Capitol 2. El malson

Jo he comprat moltes coses a Media Markt, moltes. I algunes d’elles les he tornades per diverses raons: mal funcionament, algun defecte o simplement perquè m’ho havia repensat i ja no ho volia. Sempre havia estat content amb el servei de devolucions. Però clar, això era perquè no m’havia passat res realment estrany.

Vam anar al Media Markt i vam fer la típica qua que hi ha per retornar les coses. Parlem amb la xica, li diem que la xarxa sense fils no funciona a Windows Vista i que a més ens ha sigut impossible instal·lar XP o Linux. “Bé” diu la xica, i s’emporten l’ordinador per provar que no estiga malament ni tinga defectes.

Al cap de 5 minuts ix un tio. I ens diu que hem de pagar la reconfiguració. Bé, us explique: el Wubi havia instal·lat el gestor d’arrencada del windows per tal que es poguera iniciar Ubuntu (ni tan sols havia instal·lat el grub!) i, clar, com que allà no tenen ni puta idea de què collons era eixe menú que els eixia en iniciar l’ordinador, doncs van dir que “s’havia de reconfigurar”.

Bé, aquell va ser el moment que durant molt de temps havia esperat: que uns incultes em feren això. I és que normalment als usuaris que no tenen ni idea els diuen coses com aquestes o com “s’ha de canviar la ram” i com que la gent no sap, accepta. I llavors han de pagar el que costa allò que es canvia (que això no ho pose en qüestió) i uns 30-40€ de servei tècnic (amb això estic totalment en desacord). I clar, veient que un GILIPOLLES tractava de clavar-me-la doblà, doncs me vaig posar a cridar, vaig dir més o menys això:

COM? NO PENSE PAGAR NI UN DURO PER LA RECONFIGURACIÓ. PRIMER PERQUÈ JO HE COMPRAT UN ORDINADOR I NO PAS UN SISTEMA OPERATIU.

En aquest punt el xic va dir que no, que jo havia comprat totes dues coses. D’acord, té raó. Però una cosa és que m’obliguen a comprar-lo i una altra és que m’obliguen a deixar-ho posat.

NO PENSE PAGAR-VOS NI UN DURO EN FER UNA RECONFIGURACIÓ QUE ÉS NOMÉS FICAR UN CD I DEIXAR QUE HO FAÇA. I ENCARA MENYS QUAN SÉ QUE LA RECONFIGURACIÓ LA FEU S’HAJA O NO INSTAL·LAT UN ALTRE SISTEMA OPERATIU.

Ací el xic va dir que això del carregador d’arrencada era una cosa més seriosa. I llavors…

DONCS SI S’HA DE FER LA RECONFIGURACIÓ LA FAIG JO A CASA I VULL EL PUTO FULL DE RECLAMACIONS

I res, vaig posar la reclamació queixant-me de la política abusiva de Media Markt en el tema dels sistemes operatius i més abusiva encara pel fet d’haver-me de cobrar per una cosa que farien igualment. I és que llavors me’n vaig adonar més que mai que és una putada que t’obliguen a comprar ordinadors amb un sistema operatiu concret. Ja no dic que siga el windows, sinó que ENS OBLIGUEN A COMPRAR ORDINADORS AMB WINDOWS. I per això hem de queixar-nos.

Vam anar a casa la Neus i jo, vam ficar el cd de recuperació i en 30 minuts ja estava l’ordinador com recent comprat. Per la vesprada va anar Neus a tornar-lo i ja no va tindre cap problema.

Capitol 3. La creuada, amics i enemics

A partir d’aquest punt decidim no comprar l’ordinador a Media Markt, tot sabent que realment aquesta política és molt probable que la trobem a qualsevol altre lloc. Anem al Corte Inglés.

Pujem a Electrònica i mirem ordinadors, veiem un Toshiba i també un LG com el de Media Markt. Llavors li preguntem al dependent d’allà què tal era i també si es podia instal·lar linux i tot això. L’home, MOLT AMABLE, ens va explicar que els ordinadors estaven dissenyats per Vista i que ni XP ni Linux tenien per què funcionar. Ho va dir molt correctament, en cap moment de manera prepotent pel fet que jo li haguera dit “linux”.

Sabeu què passa? Que quan un client diu “linux” els dependents pensen “aquest és un listillo” i llavors ja es posen a la defensiva, cosa que li va passar al de Media Markt. Però al del Corte Inglés en cap moment se li va veure aquest rotllo gilipolles, sinó que tot i no sabent molt del tema, ens va explicar pausadament, tot responent les meues preguntes pesades com a usuari linux que sóc, i sense posar-se xulo en cap moment. Li vam explicar què havia passat a Media Markt i ens va dir que ell no sabia què haguera passat en atenció al client de El Corte Inglés, però que “creu” que no haguera passat res. No ens ho podia assegurar, però tot ho deia tot respectant la nostra posició.

Perfecte, eixim contents pel tractament que hem tingut. Quina diferència dels mañacos de Media Markt. Ara anem a l’FNAC on, en principi, sabem que el tracte sol ser bo.

Entrem, pregunte per un amic, però no hi és. Així que ens aten un altre xic, simpàtic inicialment. Llavors li preguntem d’ordinadors, ens recomana un o un altre… i finalment li pregunte: què passa si instal·le linux?. En aquest moment canvia una mica la seua cara. Llavors li explique què ens va passar a Media Markt i què hagueren fet els de l’FNAC. I em contesta, tot posant-se estúpid, que el mateix. I llavors li pregunte que què passava si em comprava un mac i instal·lava bootcamp… i em diu que tampoc l’hagueren acceptat. I jo em pense que realment no haguera estat així, però bé, eixa no és la qüestió.

La qüestió és que el tio de l’FNAC va posar-se estúpid quan jo em vaig posar una mica “pesat” amb linux. I així vam poder veure quina és la professionalitat de cada lloc: AL CORTE INGLÉS SÓN PROFESSIONALS, ens tractem com a clients i com a clients tenim raó. Els de l’FNAC i Media Markt ens van tractar com a grans en el cul que com que s’ixen de la norma cal llençar a fora el més ràpid possible.

A part del tracte rebut a cada lloc, el que més m’ha fotut ha sigut l’obligació de comprar Windows Vista quan ja està documentat que és una merda punxà en pal (sí, igual que aquelles de l’Arale).

El GRUB, l’FNAC i Media Markt