El càncer

A la vida potser arribe un moment. Un moment a partir del qual sabem quan serà la nostra mort. Un any, dos anys, tres anys. Qui sap.

A més d’això, sabem que d’aquest moment endavant les coses només empitjoraran, i no hi podrem fer res. Llavors potser és moment de deixar les coses fetes a un món que viurà sense nosaltres. Ens tocarà plantejar-nos si la nostra vida ha valgut per res, ens tocarà comprovar qui ens estima i qui no ens estima tant.

I és que, per molt que ho diguen, no tenim consciència de la nostra pròpia mort. D’alguna forma pensem que serem eterns o que ja hi haurà temps per fer altres coses. Que el temps passarà i que nosaltres som i serem sempre en ell.

I de sobte saps que no. Saps que hauràs de morir a un llit, probablement amb una dosi de morfina per evitar el sofriment i per tindre una punyetera mort dolça. I aquells qui t’estimen estaran a prop, o no, o a una altra habitació incapaços de veure el cos que potser un dia estimaren. Un cos ara consumit i desfet per una flor que creix a dins i se’ns menja.

I la vida seguirà quan ja no hi siguem ací. Plourà, farà vent i les onades no deixaran d’arribar a les platges. Hi haurà les mateixes coses que sempre han hagut i nosaltres ja no serem part d’elles, ja no serem protagonistes de la vida.

I les persones que volem ens oblidaran perquè les seues vides hauran de continuar.

Som records. Som i serem records al nostre cap, a la ment de les persones del nostre voltant.

Potser ens hauríem de plantejar la vida abans que la vida es plantege si vol seguir amb nosaltres.

  • Per l’Anna
El càncer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s