Tinc dos vides que es suïciden
precipicis que t’obliden
i una mandra per llevar…
Com un peix carregat d’espines
verdor entre corrents marines
i m’oblido de nedar.
Tot m’enllaça a la rutina
ja sols queda l’afonia
d’aquells dies plens de vida
que no em deixen continuar.
A la nevera és primavera
aquest hivern no em desespera
potser em trobes congelat…
T’has encanyat a la retina
si vols et mostre una sortida
tinc els nervis destrossats…
Tinc talls de llum i d’energia
aquest silenci no m’abriga
em sento com la serpentina
lligat al terra del teu ball/vall.
Tot m’enllaça a la rutina
ja sols queda l’afonia
d’aquells dies plens de vida
que no em deixen continuar.
Tinc talls de llum i d’energia
aquest silenci no m’abriga
em sento com la serpentina
lligat al terra del teu ball/vall.