El temps

Hui tornava de fer la compra amb el cotxe, sentia una cançó de Raphael que es diu “Chanson pour Patrick Dewaere”. Aquesta cançó, la primera vegada que la vaig escoltar no em va agradar molt, si l’escolteu sabreu per què. El to de la veu és… estrany.

Amb els anys he après que les cançons tenen els seus moments, que no existeix realment res que siga bo o dolent, sinó més bé cançons que s’emmotllen millor a la nostra vida… quan som xiquets, adolescents… quan ja ens fem mig-adults, adults o quan ja som persones grans… No tinc gaire clar que el dia que tinga 60 anys m’agraden les cançons que ara sent.

He d’admetre que, tot i això, sí que hi ha una cançó -o més bé un cantautor- que amb el pas del temps no li he perdut el gust: Silvio Rodríguez. És clar que no el sent cada dia, però de vegades hi ha èpoques que el tinc tot el dia posat: amb 25 anys, amb 20 i també ho feia amb 15 anys. Però… què són 10 anys?. Una mica més d’un 10% de la nostra vida, si és que realment arribem als 80 i no ens mata abans un càncer.

La qüestió (parlant m’he anat pels núvols)… la qüestió és que el sol em donava a la cara mentre conduïa. Durant uns segons he pogut vore la meua cara a l’espill retrovisor. Era curiós veure la textura que dóna l’edat, la pell és diferent. Podríem dir que és “pell d’home”, aquella pell que només tenia el nostre pare o el nostre avi… una pell diferent. De persona gran.

El temps dóna senyals. Dóna senyals que expliquen que està passant. Ens explica que la nostra vida és la dels nostres pares, és la dels nostres avis. Que no som més, ni menys que ells. Sobretot, però, ens ensenya que no som res.

Això sí, el sol d’aquesta vesprada… m’ensenya que res no importa mentre siguem vius i, sabeu què?. Que me’n vaig al carrer a pegar una volta!

Anuncis
El temps

La construcción de un sueño

Siempre hay tiempo para un sueño.

Siempre es tiempo de dejarse llevar por una pasión
que nos arrastre hacia el deseo.

Siempre es posible encontrar la fuerza necesaria
para alzar el vuelo y dirigirse hacia lo alto.

Y es allí, y sólo allí, en la altura, donde podemos
desplegar nuestras alas en toda su extensión.

Sólo allí, en lo más alto de nosotros mismos, en
lo más profundo de nuestras inquietudes,

podremos separar los brazos, y volar.

La construcción de un sueño. Dulce Chacón.

La construcción de un sueño

L’exili dels amants

D’ací a dues setmanes me’n vaig. Me’n vaig a Irlanda… durant quant de temps?, no ho sé. M’agradaria treballar allà i estar-hi fins que aprenga bé l’anglès. Tractaré d’escriure sovint al bloc en anglès que tinc, ja que ara no escric gairebé res… més que res perquè no sé dir més de quatre coses en anglès.

En fi, ja tinc la targeta sanitària europea (apunteu-vos-ho si alguna vegada aneu per Europa). M’han comentat que allà no és difícil trobar treball ja que hi ha agències que segons el nivell d’anglès, et donen un treball o un altre. M’han comentat també que l’anglès d’Irlanda és una transició entre l’americà i el d’Anglaterra. També m’han dit que els irlandesos són molt simpàtics.  Espere que tot això siga veritat…

En fi, ja sabeu: CANVIS. La meua vida canviarà i no sé cap a on!!!!. Això sí, sempre tenim cançons per a cada època i que ens ajuden a cremar el vell món.

L’exili dels amants

Sovint la vida ens roba les ganes de viure
en un món hermètic
on el diner és qui ho mou tot
jo tinc el cor ferit
però encara hi ha un romàntic
potser no estaré sol
potser no estarem sols
quan el pensament únic truqui a la porta
tu dis-li que som fora
que hem anat al camp
a recollir cançons i pètals per a l’esperança
que vam deixar una nota
som a l’exili dels amants
sovint t’adones que ningú ens representa
triar jo no vaig poder
potser el seu món no és el meu món
i em nego a creure
que sols hi ha un camí possible
potser no estaré sol
potser no estarem sols
quan la veritat llueixi per fi esplendorosa
en un crepuscle intacte de tot el vell dolor
riurem, beurem amb gresca
brindarem amb joia i festa
i vora la foguera
veurem com crema el vell món.

L’exili dels amants

L’institut

Hui estava tornant de la universitat d’Alacant cap a casa i he passat a prop del que un dia va ser el meu institut (ara ja no és institut, sinó un edifici més o menys abandonat). Llavors he recordat que a les vesprades la llum del sol entrava per les finestres d’aquella segona planta… una llum vermella, càlida i que, ara que ho pense, donava seguretat.

Eren temps als quals encara quedava molt de camí per fer a l’època de la innocència on el món, en el fons, no arribava més enllà del nostre poble, del poble del costat o, com a molt, de la ciutat d’Alacant.

Ara el món és obert, i el dia 3 de febrer marxe cap a Irlanda.

L’institut

Una ciutat que no funciona

El 27 de desembre caducava el meu DNI. Així que quan he tingut un matí lliure, he agafat el cotxe des de Sant Joan (el meu poble) cap a la policia a Alacant. No parlaré molt de les voltes que cal donar per poder aparcar o del preu que hem hagut de pagar durant anys a uns pàrkings que s’aprofitaven dels seus usuaris (fins que un jutge va haver de parar-los els peus). La qüestió és que necessite més o menys 45 minuts per arribar des de ma casa fins al meu destí si parlem d’un matí normal.

He anat directe a on tota la vida s’han fet els dni’s (allà darrere d’Òscar Esplà), estan fent un edifici nou. Així que el senyor de les fotografies m’ha explicat molt amablement com arribar a la nova seu de la policia. Per sort estava més o menys a prop. A la porta hi havia amuntonada una bona quantitat de gent, i un policia. Sembla que el policia donava “cites” per fer-se el DNI. Li he demanat cita i… resulta que fins a les 6 de la vesprada no hi havia torn. Bé, he fet un viatge per agafar cita. Ara tornem a Sant Joan -la tornada es fa només en 35 minuts-.

A les 17.30 he eixit novament cap a Alacant, pensava que amb mig hora -ja que era per la vesprada-, hi tindria suficient. Doncs no. De fet, he arribat a les 18.20 i el meu torn ja s’havia passat. He parlat un poc amb la gent que hi havia esperant: ningú sabia que havia d’agafar cita, i han hagut de fer dos viatges. Fins i tot hi havia gent de Villena. Sempre hi ha molta gent que no veu bé que a una cua hi arribe gent tard i se li passe el torn. Així que, tot i que no he volgut “colar-me” en cap moment, les fletxes i canonades de dues dones que allà hi eren, m’han fet mal. La funcionària que allà hi havia m’ha dit que tenia dret fins a les 18.30, així que estava a dins del torn. Però aquestes dones tan simpàtiques m’han llevat les ganes d’esperar. Així que he agafat novament cita. Per al dissabte, a les 9 del matí -tractaré d’eixir a les 8-.

Aquestes coses passen, és inevitable. És inevitable que la gent preferisca fer servir el cotxe propi a agafar un transport públic que podríem considerar inexistent. És inevitable passar per cues interminables quan un agafa el cotxe des de Sant Joan/Campello/Mutxamel quan no hi ha hagut un model de creixement raonable (ara som unes 100.000 persones més que fa sis anys a la ciutat i voltants) i en canvi les infraestructures no han augmentat gairebé gens. Tram?, només ha substituït al trenet, encara que s’ha ampliat una mica el seu recorregut a dins d’Alacant, per a poc ha servit; i ara l’estan fent només per a Sant Vicent, mentre que els pobles que estem al nord d’Alacant hem d’agafar el 23 (autobús impredictible) o el cotxe (i amb això contaminar més i estressar-nos més).

No podem sinó posar-nos les mans al cap quan veiem com Alacant es desborda i es queda sense pressupost i a València es fan megaestructures fetes per un arquitecte que cada dia ens dóna mer raons per no tornar-lo a contractar.

Almenys tenim la Volvo’s Cup.

Una ciutat que no funciona