Sentiment de nació

Ahir, com cada cert temps, el meu germà arriba de Madrid amb tota la família. Per descomptat que tot va bé, que em fa molta alegria vore-lo, etc.

El problema és que sempre ix en major o menor intensitat algun tipus de discussió política. No m’agrada discutir d’aquestes coses amb la família, perquè no val la pena.

Tot i així, ahir en vam parlar. Comentava la meua cunyada amb la meua mare que feia un parell de dies havien fet un programa a Telemadrid on es parlava sobre si la “identitat nacional” espanyola havia sorgit a arrel de la rebelió contra les tropes franceses: fa 200 anys.

Un altre tema és que caldria parlar de l’antiguitat de la Corona d’Aragó, del Regne de València, de la pèrdua dels nostres drets, etc. Però això no es pot discutir amb gairebé ningú: és el passat i el passat cal oblidar-lo (diuen).

Doncs bé, la petita discussió va iniciar-se a partir d’això, ja que ell va comentar que “aquí todos somos españoles”. Jo li vaig dir: “per descomptat que ho som, al nostre DNI ho posa, ara bé, una cosa és que institucionalment i formal siguem espanyols i una altra cosa és “sentir-se espanyol””. La meua cunyada em va dir directament en dir això: “¿Es que tú no te sientes español?”, prou sorpresa pel meu comentari. Jo vaig explicar que, efectivament el meu DNI diu que jo sóc espanyol i això és així i ningú pot dir el contrari; però que jo no tenia cap sentiment de ser “espanyol”.

Per què?. Doncs perquè jo em pregunte seriosament què collons és “ser espanyol”. Si això significa sentir “amor” per la meua terra i les meues costums, doncs podria ser espanyol. Però jo estic parlant en tot cas d’Alacant, no pas de Galícia. I un gallec que ama la seua terra no pot dir que ame “Espanya”, perquè el concepte és tan ambigu com dir que som del món.

M’estime la meua terra perquè he nascut a ella, igual que haguera pogut néixer en un altre lloc i també l’haguera estimat. Que tracten de dir-me que això significa ser “espanyol” o ser “català” o ser el que siga, doncs em repateja. He d’admetre, però, que això d’espanyol em fa una més mica de ràbia que altres “nacionalitats” pel fet que sovint em trobe atacat quan dic que jo no em sent espanyol.

Ma mare em va explicar que el meu pare (mort ja fa 10 anys) pensava igual que jo quan era jove. Això està bé, i és una llàstima no haver pogut parlar amb ell a aquestes altures de la meua vida. El meu pare va ser moltes coses dolentes, ho sé, però sembla que també va tindre algunes de “bones” o, millor dit, algunes de coincidents amb mi pel que he pogut esbrinar amb el pas dels anys.

No sóc “ciutadà del món”. Jo sóc d’Alacant. Sóc de Barcelona. Sóc de Dublín. Sóc dels llocs on habiten els meus records.

Si existeix alguna cosa, són les ciutats. No els països.

Sentiment de nació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s