Referents valencians

Ahir vaig tindre l’oportunitat d’anar a una xerrada sobre les Normes de Castelló a l’Aula de la Cultura de Mutxamel amb la presència de Verònica Cantó de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (Catalana).

La “xerrada” va ser més una “lectura”. Tot i que no va ser molt avorrida, tampoc va ser divertit sentir a la dona llegint tota la ponència (tot i que llegia molt bé i amb bones entonacions).

Per descomptat va ser més interessant el torn de preguntes. Bàsicament molts es van centrar en l’aspecte polític de l’AVL a la qual cosa la ponent va asssegurar que “l’AVL és completament independent dels polítics”. En altre moment jo vaig tractar de preguntar en quin punt de la història del nostre país derivà el nom de “català” a “valencià”. És a dir, tenint en compte que el Regne de València es va repoblar amb catalans i aragonesos, en quin moment aquests catalans van començar a sentir-se valencians pròpiament dit i van començar a anomenar la seua llengua com “valencià”.

La seua resposta fou poc clara. De fet, va començar a batallar contra alguns aspectes d’erudits catalans que no acceptaven formes valencianes, que passaven de nosaltres, etc. Va ser una actitud una mica estranya, tot i que supose que justificada -ja que ella ha tingut oportunitat de barallar-se amb filòlegs catalans-.

Bé, però, la part interessant la posà un xic que hi era allà amb un accent curiòs. Parlava valencià, però tenia alguns tons mallorquins o no sé a saber d’on. La qüestió és que va proposar la idea de millorar els doblatges i els programes/sèries pròpiament valencians. Molts valencians hem pogut vore sovint a Canal 9 que les sèries pròpies o doblades fan servir un valencià llunyà, poc natural, poc valencià. La ponent ens va explicar que diferents medis del país s’han reunit i que una guia d’estil sobre això està en camí.

Des d’aquest punt va eixir un altre punt important: els referents valencians. Va quedar clar que per fomentar la llengua, entre d’altres coses, es necessiten referents que la facen servir i que inherentment, la promocionen. Això passa a Catalunya, passa a Espanya, passa a tot el món, però al País Valencià no tenim referents que parlen en valencià més enllà de Núria Roca i Polop (el porter del Sevilla). Vam estar tots d’acord sobre la necessitat de referents, de persones públiques que parlen en valencià.

Una altra qüestió no menys important que vaig tractar de fer-li notar a la membre de l’AVL va ser la presència del valencià a Internet. No hi ha res, som quatre matats qui tenim blocs en valencià i menys encara si parlem de pàgines d’informació. Fins i tot gent que defensa el valencià és incapaç de fer coses en valencià o cercar continguts en valencià a la xarxa. En aquest cas estic parlant del dialecte valencià i de la societat valenciana en general. La nostra presència a la xarxa és llastimosa i sempre hem d’anar a parar a continguts en variant oriental.

Això d’anar a parar als continguts en català oriental no suposa cap problema, però mostra sempre la nostra probressa i poca presència a internet.

Per acabar, com a dada curiosa, cap a l’any 1900, gairebé tota la població de Castelló parlava només valencià i poca era la gent que alguna vegada sentia a la seua vida el castellà.

Quina és ara la situació?. La inversa.

Referents valencians

2 pensaments sobre “Referents valencians

  1. Hi trobaràs bastants respostes en este llibre (si te’l compres), tot i que encara queda molt per a investigar.

    Et puc avançar que va ser durant la segona meitat del segle XIV (cinc o sis generacions després de la conquesta) que el nom de “valencià” començà a estendre’s per a la llengua (probablement el sentiment de ser “valencians” entre els governants de les viles reials va començar ja a finals del segle XIII).

    De qualsevol manera, ací rau una de les desgràcies del pancatalanisme: la ignorància vers la història. El nom de “català” per a la llengua mai va ser un nom comú entre el poble en cap moment. En el segle XIII al català no se li deia “català” sinó “romanç” o “pla” en contrast amb la llengua culta, que era el llatí. I a partir del segle XIV ja comencen a obrir-se pas directament els noms territorials, si més no el “català” i el “valencià” (el “mallorquí” segurament tardaria més). Per tant, el nom de “llengua catalana” com a nom comú a tots els territoris va tindre una vida efímera entre els sectors cultes més elitistes (de la cancelleria reial, per exemple). En tot cas, et recomane el llibre esmentat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s