El infierno vasco

Avui estava llegint el diari Público, la secció de cine, i a la dreta, una mica amagat, he trobat una peli que es diu: “El infierno vasco”.

És clar que el títol parla per sí mateix, i el vídeo que han penjat a Youtube encara diu més coses. Realment hem crida molt l’atenció la parcialitat d’alguns testimonis i les floritures generals que adornen tot el documental.

La diferència amb “La Pelota Vasca” és brutal. No dic que aquesta gent no tinga raó en el que diuen, però és un documental pasteler, tractant “d’arribar al cor” de les persones amb els testimonis de gent que ha passat de prop o de lluny per tot això. El que no es troba (almenys al vídeo del Youtube), són arguments diferents: són tots de la mateixa calanya. Això fa que el documental siga pobre.

Anuncis
El infierno vasco

Ja sóc enginyer!! I amb matrícula d’honor al projecte!!

Avui, després de huit anys des que vaig començar la carrera, he superat el projecte de final de carrera amb, ni més ni menys, una Matrícula d’Honor!!.

La veritat és que no m’ho esperava. Al llarg de tots aquests mesos als quals m’he dedicat al projecte, no tenia clar si realment el que estava fent servia o no com a projecte, ja que en tot moment el vaig fer pel meu compte.

Que conste que he fet el projecte només sota un sistema GNU/Linux. Quan feia els plànols, en lloc d’instal·lar el Windows vaig fer servir el VirtualBox i va anar meravellosament bé. Així que vull escriure un article amb indicacions de tot allò que he fet.

Així ja he acabat un període molt important de la meua vida, i comença un altre apassionant (perquè me’n vaig a l’estranger, una altra volta). L’única cosa que em preocupa és veure com aconseguiré continuar amb SomGNU, tot i que sé que l’Álvaro s’hi dedica i li posa moltes ganes, no puc deixar-li tota la responsabilitat a ell (sobretot perquè té altres projectes).

Ja vorem com va tot. El 15 de novembre se n’anirem Neus i jo cap a Irlanda (en principi un mes i després tornarem per a nadal).

Ja sóc enginyer!! I amb matrícula d’honor al projecte!!

Engendro Colectivo

Aquests dies s’està celebrant el Certamen Ubica al meu poble, Sant Joan d’Alacant. És un certamen d’art que organitza i va crear el meu millor amic.

Entre totes les obres que aquest any han estat elegides, hi ha una que perteneix a Engendro Colectivo. Han fet una obra genial, m’encanta. Ells han decidit fer un documental del poble, però no un documental típic i estúpid, sinó un documental on les mateixes persones del poble expliquen quins són els llocs especials, les persones especials, les olors especials, etc.

Com ells diuen:

El proyecto Turismo Local, es un trabajo experimental. En él, el colectivo artístico realiza un trabajo con la esperanza de dotar de pequeñas herramientas a la población local intentando conseguir rescatar los resquicios ocultos en la memoria popular que logren hacer entender y compartir con los propios lugareños la historia del lugar en el que habitan, para conseguir ser conscientes de los cambios, con la intención de no perder nunca la identidad que hizo que el pueblo de Sant Joan sea como es hoy.

Desde el Engendro Colectivo, se plantea un diálogo, en el que el primer emisor es el propio pueblo, trabajando mediante entrevistas, investigaciones, historias populares no contrastadas y pequeñas leyendas que han sobrevivido al paso del tiempo en la sabiduría popular y en las palabras contadas entre risas una tarde de verano.

Mediante un proceso de retroalimentación emisor/receptor, el colectivo crea una nueva guía turística, procesando toda la información recogida, para conformar nuevos mapas del pueblo en el que aparecen personajes, lugares que ya no existen, antiguos caminos y olores, siendo el pueblo de Sant Joan el que recibe un mensaje creado por ellos mismos y para ellos mismos, fomentando el (re)descubrimiento de su propio entorno, y la necesidad de valorarlo frente a la creación de nuevos pueblos carentes de personalidad al servicio del turista.

I el documental paga la pena. Certament han aconseguit anar més enllà. Ara bé, hi ha una cosa que realment em fot i que no l’han tinguda en compte. Parlen de recuperar la memòria, antics camins, olors, etc. Parlen del redescobriment de l’entorn, parlen de tot allò que fa que el poble, siga poble.

Però s’obliden de la llengua. Sant Joan d’Alacant ha estat un poble de parla valenciana fins que famílies com la meua van arribar. Els habitants del poble, a l’igual que a d’altres pobles, van decidir expressar-se en castellà amb els demés fins al punt de què avui en dia, ningú no diria que Sant Joan va ser un poble de parla valenciana.

Això s’ignora al documental. Només una persona (un regidor del Bloc) parla en valencià al documental. La resta, gent del poble que la seua llengua és el valencià, TOTS PARLEN EN CASTELLÀ. I els d’Engendro Colectivo no s’han adonat que ells mateixos han caigut en la trampa contra la qual lluitaven.

Al mateix nivell dels records dels llocs amb personalitat del poble, potser inclús més amunt, es troba la llengua que parla la gent del poble i és la que crea consciència de poble (és clar que potser a un nivell més ample). Però ignorar això és com ignorar la meitat del que s’està perdent a Sant Joan d’Alacant.

Com deia Unamuno, “La lengua es la sangre de mi espíritu”. I a Sant Joan (i a molts pobles del País Valencià), s’ha perdut molt més que l’entorn i la personalitat dels pobles; s’ha perdut la personalitat dels mateixos pueblerins.

Engendro Colectivo