Dissabte me’n vaig a Irlanda. Aquesta vegada la Neus se’n ve amb mi i estarem allà com a mínim mes i mig. Si restem o no més temps dependrà de si trobem treball o no, cosa que ara, amb el temps de crisis, no sabem exactament com afectarà.
Mentrestant toca anar preparant la maleta, acomiadar-se dels amics, dels familiars, de les muntanyes, dels carrers, de la ciutat… i del sol. D’aquests últims ja m’he acomiadat: vaig pujar al Cabeçó d’Or fa poc, he estat passejant pel poble, he fet algunes fotos dels voltants…
Ara resta acomiadar-se dels amics. Una de les coses que més m’agrada fer és anar a menjar a casa dels meus amics. Normalment les mares saben receptes molt bones i jo gaudisc moltíssim tastant-les. A les dues últimes setmanes he provat dos plats típics d’Alacant (d’acord, d’Alcoi): les bajoques farcides (els d’Alcoi li diuen “bajoca” a la “pebrera”) i coquetes fregides.
És possible que la tradició culinària d’un lloc siga una part tan important de la cultura com ho podria ser la llengua (i, per sort, encara no s’ha polititzat això de la gastronomia). Per això m’he proposat començar a fer coses que es fan per ací, i demanar a ma mare que m’explique receptes de Gandia.
Aquesta nit, tenim sopar de cloenda d’un període molt llarg d’estudis (ja sabeu que ja sóc enginyer!), i per això he decidit fer coquetes fregides. Ara mateix ja tinc la massa preparada, deixant-la pujar. La recepta deia 45 mintus, però es quedarà el doble, ja que l’he pastat una mica abans d’hora. Miraré de fer alguna foto si m’ixen bé.
Ummmmmmmmmmmmmmmm, coqueteesssssssssssssss!!
