27

Bé,  ja tinc 27, uno menys!!!

Celebrem-ho amb Silvio:

Hoy sé que no hay nada imposible
Anoche supe la verdad
Creí a mi alma inservible
Pero era cansancio vulgar, nada más

Tú eres un don de la brisa
Un ser de la resurrección
Un pájaro con una risa
Capaz de arrastrar a la noche hasta el sol

Río, río, río
Río de verdad
Como un animal
Que ha sido puesto en libertad

Río
Me dejo ir en mano alegre, voy previendo
Porque mañana, a lo mejor, hay un entierro
Y una mordida de pantera en lo más mío

Río
Y no es un desafío
A la vida del sueño
Es que vivo camino al cementerio

Anuncis
27

Somnis…

Aquest cap de setmana hem baixat a Alacant per arreplegar i empaquetar algunes coses per al nou pis que ja tenim a Barna. Portem uns quants dies sense parar i estic fet pols. A més, tinc somnis estranys… o no tan estranys, però sempre relacionats amb el pis d’una o altra manera (cosa completament normal).

En fi, la qüestió és que entre tots els somnis d’aquesta nit, recorde un on estava en front d’un espill, amb els cabells llargs (jo els tinc i sempre els he tingut curs), amb uns quants anys més. Davant de l’espill mirava el meu cabell, tenia canes, moltes canes. Després he despertat amb una sensació i un sentiment estrany, pensant en com de ràpida passa la vida i conforme més vells ens fem, més ràpida va.

Recorde que la meua àvia (a qui deiem “mami”) sempre preguntava quin dia de la setmana era, i sempre deia: “Ja és dijous?!, què ràpid passen els dies”.

Llavors, quan he despertat, no he pogut evitar pensar que un dia seré jo qui estarà allà, en el lloc de la meua àvia i potser un dels meus nets em mirarà i recordarà les meues paraules, i algun dia tindrà un somni, algun cap de setmana.

Somnis…