Una mica més lluny, una mica més a prop

Ahir, mentre veníem el meu cunyat i jo a Alacant des de Barcelona, allà a les huit o les nou de la nit, justament passàvem per Gandia. De Gandia és tota la meua família. Curiosament, però, ja no tenim ningú allà a qui vulguem visitar. Sembla que ja serà sempre que tindré aquesta sensació en passar per Gandia: un munt de records de quan era un xiquet i que ara ja tinc clar que m’acompanyaran tota la vida, i una tristor perpètua que ja m’ha ensenyat que els nostres pares algun dia se n’aniran i que d’ells només ens quedaran llocs que ens transmetran records.

Ara que visc a Barcelona, sabent que viuré allà per molt de temps, ara que sembla que sóc una mica més lluny de la que ha estat la meua terra durant molt de temps, em sent una mica més a prop, ho veig tot amb altres ulls.

Allò que més m’impacta és la meua mare. Durant tot el temps que he viscut amb ella no m’he adonat que s’ha anat fent gran, a l’igual que ella no s’haurà adonat com jo he evolucionat (bé, segur que sí que ho ha fet, però tot així l’evolució conjunta ens fa adonar-nos menys dels nostres canvis).

Cada vegada que torne a Alacant veig ma mare i la meua terra amb altres ulls. Veig els canvis i veig coses que abans no veia. És com si el fet d’allunyar-me m’haguera donat un punt de vista més profund, com si ho estiguera veient de molt a prop.

Una mica més lluny, una mica més a prop