Les varietats del català al Principat

La gran varietat de parlars catalans al llarg i ample del domini lingüístic és realment una riquesa pròpia digna d’estudi. De fet, d’estudis hi ha milions i tots molt i molt interessants.

Ara bé, una cosa és llegir i una altra cosa és viure. Normalment aquests estudis són molt objectius -com ho han de ser-, però no sempre recullen les impressions que uns parlants d’una varietat tenen de les altres. Sense anar més enllà, els blaveros es pensen que el valencià és una llengua diferent del català i al llarg del temps s’han donat molts arguments realment estúpids com que: “el català és més grotesc i el valencià és més suau”.

Diguen com li diguen a la llengua, aquests blaveros parlen el mateix que la gent de Barcelona, malgrat s’empenyen en dir que no, que el que es parla a València no és el mateix (i a més presenten llistes de paraules). Sense aprofundir molt, només comentaré que aquesta gent només es mira el melic i no sap que al Principat hi ha més català que el català de Barcelona i voltants.

I ací és on volia arribar. Després de passar un temps a Barcelona he d’admetre que no m’agrada el català que ací es parla, per diverses raons:

  • Primer de tot, pels castellanismes catalanitzats: seguru, tornillu, sueltu i altres paraules castellanes que a l’igual que a València, han entrat amb força: pues i después
  • Segon, la “e” oberta fins a convertir-se en una “a”. Així, “les cases” sona com “las casas”, “les primeres” com “las primeras”… a voltes em pareix estar sentint castellà.
  • Tercer, el desconeixement d’alguns termes bàsics. M’he trobat amb molta gent que considera algunes paraules com “passades de moda” o “inexistents”: de forma que l’adaptació de la paraula castellana ha substituït directament a la paraula original catalana.

Sembla que no sóc l’únic que s’adona d’això, doncs a Tarragona i Lleida ben que els diuen els “kamakus” (Què maco!). Tot i així, aquests “kamakus” representen el grup dialèctic més gran de tot el domini lingüístic, podent arribar als 4 milions. Per això mateix haurien de tindre cura en com porten el seu lideratge i no parle només d’aspectes subjectius, sinó d’empobriment de la pròpia llengua: pèrdua d’s sonores, de les diferents “e”, per no parlar del vocabulari.

Per acabar, dos casos molt curiosos:

  • La pronunciació de la “s” sonora és cada vegada més semblant a la “s” sorda. Quan vaig arribar a Barcelona no ho vaig notar, el que notava era que quan jo deia “cosa” o “casa”, la pronunciació era subtilment diferent. La “s” sonora d’Alacant és realment molt sonora, no sé com descriure-ho, és com si el so vinguera de més endins que no pas la “s” de Barcelona.
  • Dir 10, Déu i deu són tres coses diferents que es pronuncien diferent. El número “10” es pronuncia amb una “e” prou oberta a Alacant, quasi diem “Dau”. Altra cosa és el verb “deure”, que es pronuncia amb una “e” neutra. Finalment, el nostre senyor-totpoderós-lliure-albir clarament té una “e” tancada. De fet, a Elx hi ha una dita que és “Déu deu 10”. Un barceloní diria tres vegades la mateixa paraula, sense diferenciar entre l’una i l’altra.

Cap varietat dialectal se’n lliura realment de certs empobriments de la llengua. El català central, però, com a “líder”, hauria de tindre cura en no empobrir innecessariament la Nostra Llengua.

Les varietats del català al Principat

Hem d’aprendre

Arriscant-me a ser massa repetitiu amb el tema, no vull deixar de banda això que comentaré ara i que va passar fa unes setmanes. De fet, és possible que ho comentara. Hui m’ha vingut alguna cosa nova al cap.

La qüestió ve a ser que a un bloc d’un xic valencià (que escriu en castellà i que alguna vegada es passa per somgnu i comenta en valencià), jo vaig escriure un parell de voltes en valencià (al seu bloc en castellà). Allà un parell d’usuaris van queixar-se i es va iniciar la típica discussió de la qual ja estem tots cansats respecte al valencià i al castellà, de respectar als altres, etc.

Bàsicament, qui es queixava era un usuari castellà. Va mostrar-se prou enfadat al principi, i amb alguns comentaris d’altres persones es va encendre una miqueta més. Després de… 20? comentaris jo no havia dit res (més enllà del primer comentari que va suscitar la discussió).

Vaig explicar el meu punt de vista, quin era la raó per la qual havia escrit en valencià. Aquest xic va irritar-se una mica més i digué que no tornaria a llegir res en valencià/català -perquè no l’entenia- (amb aquest xic ja havia tingut contacte abans per una discussió sobre KDE/GNOME, així que s’havia passat per somgnu). Jo li vaig contestar que a mi m’era igual que el seu bloc estiguera en castellà, que jo el continuaria visitant malgrat tot el que s’havia dit allà; que jo simplement m’adreçava en valencià, no per fotre, sinó perquè l’autor del bloc al qual es va iniciar la discussió coneixia el valencià i a ell em dirigia. Evidentment, si el bloc és castellà i l’autor no entén el valencià… doncs no em dirigiré en valencià, simplement perquè no m’entendrà.

Total, que la discussió va acabar amb un parell de disculpes per ambdues bandes. I ara, un parell de vegades, aquest mateix usuari que es va queixar i que va dir que no llegiria res en valencià, ha fet un par de comentaris a somgnu. Els ha fet en castellà, i no hi ha hagut cap problema.

El que he aprés arran de tot això és que ni els catalans ni els castellans són realment sectaris, però tots dos tenim un punt fàcil per encendre’ns i sentir-nos ofesos. Això que he explicat és un cas que va acabar més o menys bé, tampoc no sé explicar com s’ha aconseguit. El que sí que sé és que la televisió i molts mitjans de comunicació -no vull dir “la gent”- ens estan empentant cada vegada més a un clima al qual sentir-nos ofesos pel que diuen els altres és cada vegada més comú.

El castellà té poc a perdre. Però nosaltres ho podem perdre tot. Així que hauríem de sentir-nos menys ofesos per allò que comenten els altres.

Hem d’aprendre

Blok, amb ‘k’ (ni ‘blog’ ni ‘bloc’)

Fa uns anys (no sé si dos, tres o quatre), va iniciar-se la discussió sobre si el terme “blog” anglès hauria de tindre una traducció o fer-se servir de forma directa. Després d’uns quants intents fallits per part del Termcat, finalment es va decidir per l’opció “Bloc” amb “c”, que sona igual que “Blog” amb “g”.

A partir d’eixe moment s’iniciaren moltes discussions més sobre la poca idoneïtat del terme triat: “Bloc” amb “c”. Articles de dues pàgines s’han escrit… i fins i tot s’han iniciat campanyes de “Açò és un blog amb g”. No són molts els casos en què es produeix aquest tipus de reaccions deprés d’haver de decidir coses d’aquesta mena. El mateix va passar amb els termes “desar” i “cercar” relatius a l’àmbit del programari.

El cas de “Bloc” és ben bé més curiós, i potser per això ha provocat més enrenou que no pas altre decisions del Termcat. El fet que Blog i Bloc es pronuncien igual pot donar a entendre fàcilment que l’extremisme lingüístic del Termcat arriba fins a límits insospitats. Sí, allò que el Termcat decideix no és sempre bo, i parle per experiència ara que volen introduir els infinitius (en lloc dels imperatius) en els diàlegs usuari-ordinador. Des de Softcatalà hem deixat clar que no estem d’acord amb aquest canvi. Tot i així, encara no és una decisió definitiva, esperem que canvien.

Però “Bloc” ja porta un temps acceptat. Ja va haver-hi una discussió i una decisió final que caldria acceptar. Qui vulga fer servir “Blog”, que ho faça. Tot i així, la paraula catalana que finalment s’ha decidit com a traducció de “Blog” és “Bloc”. A l’igual que mai veurem “software” a un diccionari de l’IEC, però sí probablement veurem “programari”.

Si les discussions continuen, igual podríem proposar “Blok” o fins i tot “Block”, que sonen igual i també són molt boniques. Cadascú podrà fer servir la que vulga. Per mi l’únic problema que em suposa és que com programe webs, a vegades fem servir “bloc” i a vegades “blog” a les taules de la base de dades… i això pot portar molts maldecaps…

Blok, amb ‘k’ (ni ‘blog’ ni ‘bloc’)

Castellans a València, el valencià ja no serà un mal de cap

Podeu triar la llengua en la que el vostre fill estudiarà (castellano por supuesto) i ara també podreu ser funcionaris que només parlen castellà (ni tan sols caldrà que l’entengueu).

La Generalitat i “alguns sindicats” sembla que així ho han acordat, i ho denuncia Escola Valenciana.

No tinc molt a dir, només que la REALITAT és que els valenciano-parlants del meu poble recolzen aquest canvi: valenciano-parlants que no parlen fora de sa casa o del seu reduït àmbit diari al poble.

Si el valencià mor, que és el que farà, és per culpa dels valencians: d’esquerres i de dretes, és important no confondre’s en aquest aspecte.

Jo eliminaria directament el valencià de les escoles i de canal 9, a veure si així algun valencianet d’algun poblet reacciona.

Castellans a València, el valencià ja no serà un mal de cap