La gran varietat de parlars catalans al llarg i ample del domini lingüístic és realment una riquesa pròpia digna d’estudi. De fet, d’estudis hi ha milions i tots molt i molt interessants.
Ara bé, una cosa és llegir i una altra cosa és viure. Normalment aquests estudis són molt objectius -com ho han de ser-, però no sempre recullen les impressions que uns parlants d’una varietat tenen de les altres. Sense anar més enllà, els blaveros es pensen que el valencià és una llengua diferent del català i al llarg del temps s’han donat molts arguments realment estúpids com que: “el català és més grotesc i el valencià és més suau”.
Diguen com li diguen a la llengua, aquests blaveros parlen el mateix que la gent de Barcelona, malgrat s’empenyen en dir que no, que el que es parla a València no és el mateix (i a més presenten llistes de paraules). Sense aprofundir molt, només comentaré que aquesta gent només es mira el melic i no sap que al Principat hi ha més català que el català de Barcelona i voltants.
I ací és on volia arribar. Després de passar un temps a Barcelona he d’admetre que no m’agrada el català que ací es parla, per diverses raons:
- Primer de tot, pels castellanismes catalanitzats: seguru, tornillu, sueltu i altres paraules castellanes que a l’igual que a València, han entrat amb força: pues i después
- Segon, la “e” oberta fins a convertir-se en una “a”. Així, “les cases” sona com “las casas”, “les primeres” com “las primeras”… a voltes em pareix estar sentint castellà.
- Tercer, el desconeixement d’alguns termes bàsics. M’he trobat amb molta gent que considera algunes paraules com “passades de moda” o “inexistents”: de forma que l’adaptació de la paraula castellana ha substituït directament a la paraula original catalana.
Sembla que no sóc l’únic que s’adona d’això, doncs a Tarragona i Lleida ben que els diuen els “kamakus” (Què maco!). Tot i així, aquests “kamakus” representen el grup dialèctic més gran de tot el domini lingüístic, podent arribar als 4 milions. Per això mateix haurien de tindre cura en com porten el seu lideratge i no parle només d’aspectes subjectius, sinó d’empobriment de la pròpia llengua: pèrdua d’s sonores, de les diferents “e”, per no parlar del vocabulari.
Per acabar, dos casos molt curiosos:
- La pronunciació de la “s” sonora és cada vegada més semblant a la “s” sorda. Quan vaig arribar a Barcelona no ho vaig notar, el que notava era que quan jo deia “cosa” o “casa”, la pronunciació era subtilment diferent. La “s” sonora d’Alacant és realment molt sonora, no sé com descriure-ho, és com si el so vinguera de més endins que no pas la “s” de Barcelona.
- Dir 10, Déu i deu són tres coses diferents que es pronuncien diferent. El número “10” es pronuncia amb una “e” prou oberta a Alacant, quasi diem “Dau”. Altra cosa és el verb “deure”, que es pronuncia amb una “e” neutra. Finalment, el nostre senyor-totpoderós-lliure-albir clarament té una “e” tancada. De fet, a Elx hi ha una dita que és “Déu deu 10”. Un barceloní diria tres vegades la mateixa paraula, sense diferenciar entre l’una i l’altra.
Cap varietat dialectal se’n lliura realment de certs empobriments de la llengua. El català central, però, com a “líder”, hauria de tindre cura en no empobrir innecessariament la Nostra Llengua.