Una nova etapa

Hui s’acaba una etapa molt important en la meua vida. Una etapa que ha durat una miqueta més de dos anys i que ha marcat de forma definitiva el meu futur. És possible que si no haguera estat per la crisi mai haguera començat la feina que hui deixe. No haguera conegut uns companys que, en certa manera, seran companys meus per tota la vida.

Tinc la sort d’haver tingut un cap molt comprensiu, bona persona i que m’ha ensenyat molt durant aquests dos anys. No sé si hi ha molts com ell, però realment li agraïsc haver estat tan bo amb mi. Trobar algú que siga «bona persona», un concepte que tinc ben definit, no és molt comú (cosa que no vol dir que la resta de gent siguen el contrari).

I ara s’inicia una nova etapa. Tindré la sort de treballar en una companyia que treballa amb solucions de programari lliure i podré endinsar-me més en Magento, Drupal, OpenERP així com començar a treballar amb tècniques àgils de gestió d’equips.

Em sent com quan tenia 13 anys i arribava la fi del curs al juny i eixia del col·legi sabent que no veuria molts dels meus companys durant almenys dos o tres mesos.

Els canvis són bonics i necessaris, però he d’admetre que sóc una persona que li agrada el caliu de les persones que conec a fons, dels llocs que visite habitualment, de les coses que conec.

Però també he d’admetre que és excitant obrir-se a noves possibilitats. Tinc gairebé 30 anys i és moment de fer un pas endavant.

Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, companys, durant aquest temps.

Ens veiem demà! (.cat)

Anuncis
Una nova etapa

Només repetint

Ahir vaig acabar una novel·la anomenada «Desconfia de tothom». La protagonista té un tipus d’amnèsia que fa que cada cop que se’n va a dormir, oblide tot allò que ha viscut eixe dia. Amb la qual cosa, els anys passen i ella es pensa que s’alça pel matí amb una edat i una realitat que ja no hi són allà.

A la història, la protagonista decideix començar a escriure un diari que ella mateixa llig cada matí, com si fora la primera volta que el llig. Això li permet cada matí intentar aconseguir saber qui és i en quina realitat viu, tot i que, en el fons, viu havent-se de creure que el que hi ha escrit al diari és cert.

I cada matí té la mateixa sensació quan llig el diari i sempre acaba escrivint d’una o altra manera com d’estrany li sembla fer-ho i haver-s’ho de creure. Però ho fa, ho reescriu, perquè el seu jo que s’alça cada matí sense saber res, ho necessita.

Una cosa semblant em passa quan vull parlar de les coses que em passen, del món, de la meua vida: sé que abans que jo, hi ha infinitat de persones que ja han viscut, que ja han parlat de tot allò que jo vull parlar. I molts cops, quan vull parlar, em ve al cap que només estic repetint. Però he de provar d’entendre que aquest bloc és per mi. Que si escric, ho faig per mi i per ningú més.

Si pense així, potser sí que escriuré una mica més. Perquè tinc el bloc abandonat.

cer

Només repetint