Des de Montpellier (I)

A la faena ens van oferir fa unes setmanes anar a Montpellier a treballar durant un mes (a un colega i a mi). L’oportunitat era molt bona: treballar amb gent amb la qual normalment treballem pel xat de la faena, aprendre francès, viure a una ciutat molt xula…

Així que hui, dues setmanes després, ja estem a Montpellier. Tot i que acabem d’arribar, ja tenim la primera anècdota: el tren eixia de Barcelona a 3/4 de cinc de la vesprada i se suposa que arribava a 1/4 de deu de la nit. Doncs bé, hem arribat a 1/5 de dotze.

Quan hem arribat Portbou (últim poble de Catalunya abans de la frontera amb França, per la costa), el tren ha trigat molt en eixir. Allà es fa el canvi de vies, però pareixia que trigava més del que tocava. Al cap d’una hora i quart, el tren ha eixit cap a Perpinyà.

I quan hem arribat a Perpinyà, tot s’ha fotut. El tren s’ha quedat parat en aquella estació durant 1 hora més, i molta gent eixia del tren amb les maletes, però per allà no passava cap revisor que diguera res. Com més temps passava, més gent deixava el tren. En aquest punt el meu colega i jo estàvem molt ratllats: què collons se suposa que havíem de fer? A tota la gent que preguntàvem, ningú no tenia res més que una vaga idea del que passava: «Hi ha hagut un accident a Montpellier» deien uns. He anat al bar, he preguntat a la cambrera, i m’ha explicat que pel que sembla, a un revisor de no sé on (teòricament a França) li havien donat una pallissa, i que per això tots els revisors de tota França estaven en vaga.

Al final hi ha hagut una onada de gent que marxava del tren correns. I nosaltres els hem seguit. Sembla que passava un altre tren que sí que anava a Montpellier. Doncs allà hem anat nosaltres. Aquest segon tren era una espècie de rodalies que recordava molt als anys 80, amb el terra inclinat cap arrere…

El tren ha eixit cap a Montpellier (per fi) i res, ja estàvem més tranquils. La nostra sorpresa ha arribat quan en arribar a una estació (Béziers, crec), hem vist com el Talgo que havíem abandonat ara ens passava al davant.

Finalment, quan hem arribat a Montpellier, el Talgo ja feia estona que havia arribat. Així que ja veieu de què ens ha servit el canvi.

Com bons catalans, no volíem pagar taxi, i hem decidit anar a l’hotel caminant. 25 minutets per carrers buits i amb frescoreta. Però per fi a Montpellier i amb ganes d’aprendre molt aquest mes.

Un primer dia divertit! (però esgotador)

Des de Montpellier (I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s