Adéu, Barcelona. Adéu Vila de Gràcia.

Fa un parell de mesos, abans de marxar de Barcelona, vaig començar a escriure això…

Al febrer de 2009 vam arribar a Barcelona. El 2007 i el 2008 havien estat anys de preparar el canvi: acabava la carrera, havia de pensar què fer amb el meu futur. A principis de 2008 vaig estar vivint a Irlanda un parell de mesos, després vaig tornar per acabar el projecte de final de carrera.

La N* i jo vam decidir anar a Irlanda per aprendre anglès. No vam durar més de mes i mig, ja que la situació començava a estar fotuda per allà. El Nadal de 2008-2009 ja estàvem novament a Alacant, decidint quin seria el nostre futur.

El nostre futur va ser Barcelona, on hem passat els darrers 4 anys i mig.

D’entrada vam viure un parell de mesos a casa del germà de la N*, amb la seua cunyada i la seua mare. Recorde aquells dies com una època una miqueta fosca, però ja començava a quedar amb la gent de Softcatalà, i allò era com un primer senyal que les coses a Barcelona acabarien millorant molt. Probablement els meus companys de Softcatalà no en són conscients, però el fet d’anar a les reunions, les trobades, les jornades de treball… va fer que Barcelona anara fent-se la meua casa, i van ser un punt de suport molt important per sobrepassar la por del canvi.

A l’abril vam trobar pis a prop de la Sagrada Família. En aquells mesos, jo havia trobat dues feines: de professor de cursos de Microsoft Office a algunes empreses en el Baix Llobregat i programador a Tirabol. La feina de professor la vaig deixar ben ràpid, massa maldecap moure’s cada dia en tren pel Baix Llobregat.

La feina de Tirabol va ser una de les millors coses que em van passar a Barcelona. Allà vaig fer grans amics, vaig poder aprendre la professió a la qual ara em dedique i em va servir com punt d’endinsament cap a la ‘realitat catalana’.

En un principi treballava 4 hores i guanyava 500€ al mes. En la meua vida havia sigut tan pobre. Però he d’admetre que era molt feliç. No gastava res i només havia de gaudir de la ciutat, de la bici i els voltants… Ma mare havia d’ajudar-me econòmicament, però.

Al cap d’un any va començar tot el tema de Barcelona Decideix. Allà vaig descobrir finalment com d’important és el desig de ser un Estat Propi de Catalunya. El moviment és increïblement social, a més de polític. No es tracta de conflictes, ni de feixisme, ni d’altres merdes. Es tracta de convertir en realitat un desig que porta més de 100 anys en el cap de la societat catalana.

A l’estiu de 2010 la N* i jo vam decidir canviar de pis. El pis de Sagrada Família era massa sorollós. Els autobusos turístics passaven cada dia per sota de la nostra finestra i allò era inaguantable. Així finalment ens vam mudar a la Vila de Gràcia.

Vila de Gràcia

A partir del moment que ens vam mudar a la Vila de Gràcia, es va iniciar una de les etapes més felices de la meua vida. Viure a Gràcia és una experiència realment bona: vivim a un poble a dintre de Barcelona. L’únic punt en contra és que els preus són cars, però bé, t’acostumes.

Al juny de 2011 vaig canviar de faena i vaig començar a treballar a Smile Iberia. A nivell professional el desenvolupament ha estat molt gran i he pogut ampliar molt els meus coneixements i experiència. D’altra banda, però, he après què és l’estrès i l’envelliment prematur per culpa d’ell. 😛

Ara, després de 4 anys i mig a Barcelona, acabe l’etapa.

Adéu, Barcelona. Adéu Vila de Gràcia.

Nou Canal 9 #RTVVnoestanca

Qui m’ho haguera dit, que després de més de 15 anys ignorant la televisió valenciana ara m’entrarien ganes de tornar a vore-la. Crec que el tancament proposat pel govern del PP és el millor que li podia passar: el resultat és que per fi molta gent ha despertat, ha pogut eixir de la cova a la qual s’havien clavat de forma voluntària i finalment cridar contra aquells que els van forçar directament o indirecta a quedar-se allà dins.

El que més m’agrada del Nou Canal 9 és que ara és una televisió lliure. Televisions lliures d’este tipus i a esta escala no hi ha moltes. Crec que tots els valencians han de gaudir-la mentres dure, que no serà molt. No puc evitar comparar este tancament amb l’explosió d’una estrella supernova: Canal 9 s’havia fet gran, gran… molt gran. De sobte, amb l’ERE, es va contraure. Amb la decisió de tancar-la, finalment esta supernova ha esclatat, i és un escenari preciós, magnífic, que ens permet vore coses que no havíem vist mai i que probablement passarà molt de temps fins que les tornem a vore.

Per això, malgrat el passat, vull donar les gràcies a tots els que han eixit de la cova en què es trobaven i han vist la llum. Gràcies per conduir esta llum a través del senyal de Canal 9.

Si tinguera molts diners, vos muntava una tele per a que continuàreu així per molt de temps.

Nou Canal 9 #RTVVnoestanca