Per què vull la independència de Catalunya?

Sovint els meus amics, companys, coneguts em demanen per què estic a favor de la independència de Catalunya. Sempre prove d’explicar-ho de la mateixa manera:

  • Jo no he estat un ‘independentista de tota la vida’, de fet sempre he defensat que la millor solució seria tindre un Estat Espanyol federal o confederal, on puguen existir regions amb un status diferent a la resta, corresponent-se amb les diferents particularitats ‘regionals’ (o nacionals) i que respongui també amb la voluntat ciutadana de cada regió (o nació).
  • Podríem dir que des del principi del període democràtic iniciat el 78, els polítics catalans han demanat en major o menor mesura aquest canvi. La solució va estar l’anomenat ‘café para todos’ (es van cedir poders a totes les regions). Això devia ser un primer pas per arribar més lluny en l’autogovern de les comunitats autònomes.
  • Durant molts anys, la situació s’ha mantingut amb un tira i arronsa on el govern català demanava més competències que de vegades es donaven, de vegades no. Tot i així, quedava clar que la situació de Catalunya dintre d’Espanya era la de ser solidària i ajudar a la resta de regions a desenvolupar-se. És aquest un dels punts on més conflicte hi ha hagut durant els darrers 30 anys. Però aquest no ha estat un punt clau per fer canviar la gent respecte al desig d’independència. Hi ha moltes més coses que els diners.

Des de Catalunya s’ha provat de forma continuada a tenir més autogovern i a poder gestionar més els diners propis, l’educació, la seguretat… tot. Això podria haver estat una simple ‘batalla política’ entre el govern català i espanyol, però la realitat és que des del govern espanyol i els mitjans espanyols s’ha jugat contínuament a menysprear les peticions d’autogovern de Catalunya, s’ha jugat a mostrar els polítics catalans com d’éssers egoistes que manipulen la societat catalana pels seus interessos.

Un punt interessant de la relació entre Catalunya i Espanya va ser l’arribada al poder del govern de Zapatero. Catalunya va estar governada pel PSC, ERC i iCV. Va ser un punt interessant de la relació perquè va haver-hi més negociació del que s’havia vist abans. Va haver-hi algunes fites (petites i parxejades i insuficients), com el retorn dels papers de Salamanca o la transferència de Rodalies, per no parlar de l’Estatut.

Tot això, des dels mitjans espanyols es va vendre com una victòria dels ‘independentistes’, com una cessió inadmissible… i els mitjans espanyols van jugar a crear un vertader odi contra els polítics catalans (que de rebot creava odi contra els catalans en general) que sempre havien demanat més poder per a ells mateixos.

Ha de quedar clar que demanar més poder per un mateix no té per què ser res dolent. És una opció, una decisió, i la realitat és que des de Catalunya s’ha fet amb tot el respecte possible. No sempre de manera perfecta, però.

________________

Arribats a aquest punt, puc explicar per què votaré Sí-Sí:

  • Espanya no té cap desig de continuar cedint poder a les regions, més bé al contrari.
  • Espanya no té cap interès en conservar la riquesa cultural de les regions.
  • El govern espanyol s’ha dedicat a dinamitar els pilars que havien de sustentar Catalunya:
    • L’Estatut, que hauria estat vertaderament un punt de ‘pau’, va ser retallat en els punts clau
    • El sistema educatiu català, que després de 30 anys de funcionament assegura que tots els ciutadans catalans coneguin el català i el castellà amb molt bon nivell

I és aquest últim punt el que definitivament m’ha fet recapacitar que ESPANYA (sí, no només el govern espanyol, sinó també la gran part de la població espanyola), no vol que Catalunya siga diferent. No vol el català. No l’entén. No s’entén que Catalunya vulga un encaix diferent a Espanya.

Això que es demana no és un cas tan estrany: no molt lluny d’aquí tenim Suïssa, un país molt més petit que Espanya, dividit en quatre regions, on a cada regió es parla una llengua diferent i no sempre es coneix la llengua de les altres regions. On cada regió té un sistema de govern diferent, sense intervenir en la resta. Però són un únic país.

No s’entén que Catalunya vol un encaix diferent a Espanya. No és un cas tan estrany: no molt lluny d’aquí tenim Suïssa, un país molt més petit que Espanya, dividit en quatre regions, on a cada regió es parla una llengua diferent i no sempre es coneix la llengua de les altres regions. On cada regió té un sistema de govern diferent, sense intervenir en la resta. Però són un únic país.

Però Espanya no vol això. La dreta espanyola, amb una mentalitat que es remunta abans de Franco, vol una Espanya única i homogènia. França és un bon exemple d’això.

Cal dir que això no té per què ser dolent si tothom hi està d’acord. Però els catalans no ho estan, i no es pot forçar-los.

Llavors, votaré Sí Sí perquè:

  • La supervivència de la llengua catalana passa per tindre un govern que lluiti per ella i per donar-li l’status que es mereix.
  • Puguem decidir sobre com de solidaris volem ser per tal de no frenar el nostre propi desenvolupament.
  • Per poder prendre decisions sobre nosaltres mateixos sense que un exèrcit de mitjans (i de vegades de militar) ens amenacen i ens ridiculitzen i insulten
  • Per poder fer un país nou, més just, que reflectisca millor la societat catalana (que és diferent, ni millor ni pitjor, a l’espanyola).
  • Per fer un país vertaderament democràtic, on el poble decidisca sobre les decisions que afecten al poble i no només sobre les persones que el governen. Aquest canvi sí és possible amb un nou Estat Català, però no ho serà mai més a l’Estat Espanyol.

_______________

La meua cultura és espanyola, no he crescut en Catalunya (vaig arribar als 27 anys), però la realitat és que el futur és més bonic amb una Catalunya fora d’Espanya que a dins. Sí que vull que Catalunya esdevinga un estat, i Sí que vull que Catalunya siga un estat independent. Tenim l’oportunitat de crear la democràcia que volem, de crear un nou país més just, més democràtic… a qui no li agrada la idea?

Aixo sí, res no serà fàcil. Això és només el primer pas.

Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí

 

Anuncis
Per què vull la independència de Catalunya?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Així està la cosa:

1. El PP crea amb Zaplana l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998.


 

2. En un principi, es va criticar moltíssim esta acció, s’argumentava que el que es volia fer era donar ales als secessionistes lingüístics. El temps ja ha mostrat que això no ha estat així. Cal afegir també que la creació de l’AVL va ser un moviment tàctic.


 

3. Amb el pas dels anys, l’AVL va anar fent faena, sobretot fent coses que calia fer i que no anaven en direcció del secessionisme lingüístic, sinó de l’enriquiment de la nostra llengua:


 

4. Tot i que a l’AVL hi ha hagut membres que defensaven que ‘el valencià és una llengua distinta del català’, quan va arribar l’hora de definir la llengua dels valencians, va quedar clara la postura de l’AVL. De fet, si llegim una miqueta la història dels seus membres, podem trobar que alguns d’ells van pertànyer a la RACV (dedicada a crear una normativa secessionista del valencià): el mateix president, Ramon Ferrer o Àngel Calpe, per posar un parell d’exemples.

«Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.»

Per aquesta definició, l’AVL ha rebut ‘amenaces’ del PP valencià. L’última ve de M. José Català que demana a l’AVL que canvie la definició del valencià. Però, calla tu, diu que «estoy abierta» (al diàlogo).


 

Ja veurem com acaba això, però el PP està posant-se realment estúpid amb això. Encara que siga una estratègia electoral: la qüestió és que ja està bé d’utilitzar el valencià com a arma política. Ja està bé! No tenen cap dret.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Un any per oblidar, un any per recordar

Ací la tenim.  La fi de l’any 2013.

Per recordar

  • Haver-nos mudat a Montpeller i haver-ne après francès
  • Haver-me conegut una miqueta millor, saber que estic maleïdament boig i que el pas dels anys només millora això
  • Haver esbrinat una miqueta més quines són les persones que més estime en aquest món
  • Que he après a fer magdalenes, tot i que encara no he pillat el punt

Per oblidar

  • Malgrat les vacances, no haver tingut temps per desconnectar de l’estrès
  • Els projectes que he perdut, malgrat els meus esforços
  • Que tot s’haja centrat excessivament en la faena
  • Que de vegades no sóc l’home que m’agradaria ser i repetisc patrons dels hòmens que mai m’han agradat
  • Que no he cuinat molt…

I per l’any que ve?

  • Un objectiu que no puc compartir públicament
  • Un altre objectiu que no puc compartir públicament
  • Viatjar als EUA
  • Aprofitar i conèixer França

I sempre tindre presents:

  • Mon pare, encara que ja fa molt de temps que no és ací i que només el veig en somnis.
  • Ma mare, que m’estima com ningú!
  • Javi, el meu germà.
  • Neus, companya de viatge.

 

Un any per oblidar, un any per recordar

Adéu, Barcelona. Adéu Vila de Gràcia.

Fa un parell de mesos, abans de marxar de Barcelona, vaig començar a escriure això…

Al febrer de 2009 vam arribar a Barcelona. El 2007 i el 2008 havien estat anys de preparar el canvi: acabava la carrera, havia de pensar què fer amb el meu futur. A principis de 2008 vaig estar vivint a Irlanda un parell de mesos, després vaig tornar per acabar el projecte de final de carrera.

La N* i jo vam decidir anar a Irlanda per aprendre anglès. No vam durar més de mes i mig, ja que la situació començava a estar fotuda per allà. El Nadal de 2008-2009 ja estàvem novament a Alacant, decidint quin seria el nostre futur.

El nostre futur va ser Barcelona, on hem passat els darrers 4 anys i mig.

D’entrada vam viure un parell de mesos a casa del germà de la N*, amb la seua cunyada i la seua mare. Recorde aquells dies com una època una miqueta fosca, però ja començava a quedar amb la gent de Softcatalà, i allò era com un primer senyal que les coses a Barcelona acabarien millorant molt. Probablement els meus companys de Softcatalà no en són conscients, però el fet d’anar a les reunions, les trobades, les jornades de treball… va fer que Barcelona anara fent-se la meua casa, i van ser un punt de suport molt important per sobrepassar la por del canvi.

A l’abril vam trobar pis a prop de la Sagrada Família. En aquells mesos, jo havia trobat dues feines: de professor de cursos de Microsoft Office a algunes empreses en el Baix Llobregat i programador a Tirabol. La feina de professor la vaig deixar ben ràpid, massa maldecap moure’s cada dia en tren pel Baix Llobregat.

La feina de Tirabol va ser una de les millors coses que em van passar a Barcelona. Allà vaig fer grans amics, vaig poder aprendre la professió a la qual ara em dedique i em va servir com punt d’endinsament cap a la ‘realitat catalana’.

En un principi treballava 4 hores i guanyava 500€ al mes. En la meua vida havia sigut tan pobre. Però he d’admetre que era molt feliç. No gastava res i només havia de gaudir de la ciutat, de la bici i els voltants… Ma mare havia d’ajudar-me econòmicament, però.

Al cap d’un any va començar tot el tema de Barcelona Decideix. Allà vaig descobrir finalment com d’important és el desig de ser un Estat Propi de Catalunya. El moviment és increïblement social, a més de polític. No es tracta de conflictes, ni de feixisme, ni d’altres merdes. Es tracta de convertir en realitat un desig que porta més de 100 anys en el cap de la societat catalana.

A l’estiu de 2010 la N* i jo vam decidir canviar de pis. El pis de Sagrada Família era massa sorollós. Els autobusos turístics passaven cada dia per sota de la nostra finestra i allò era inaguantable. Així finalment ens vam mudar a la Vila de Gràcia.

Vila de Gràcia

A partir del moment que ens vam mudar a la Vila de Gràcia, es va iniciar una de les etapes més felices de la meua vida. Viure a Gràcia és una experiència realment bona: vivim a un poble a dintre de Barcelona. L’únic punt en contra és que els preus són cars, però bé, t’acostumes.

Al juny de 2011 vaig canviar de faena i vaig començar a treballar a Smile Iberia. A nivell professional el desenvolupament ha estat molt gran i he pogut ampliar molt els meus coneixements i experiència. D’altra banda, però, he après què és l’estrès i l’envelliment prematur per culpa d’ell. 😛

Ara, després de 4 anys i mig a Barcelona, acabe l’etapa.

Adéu, Barcelona. Adéu Vila de Gràcia.

Des de Montpellier (I)

A la faena ens van oferir fa unes setmanes anar a Montpellier a treballar durant un mes (a un colega i a mi). L’oportunitat era molt bona: treballar amb gent amb la qual normalment treballem pel xat de la faena, aprendre francès, viure a una ciutat molt xula…

Així que hui, dues setmanes després, ja estem a Montpellier. Tot i que acabem d’arribar, ja tenim la primera anècdota: el tren eixia de Barcelona a 3/4 de cinc de la vesprada i se suposa que arribava a 1/4 de deu de la nit. Doncs bé, hem arribat a 1/5 de dotze.

Quan hem arribat Portbou (últim poble de Catalunya abans de la frontera amb França, per la costa), el tren ha trigat molt en eixir. Allà es fa el canvi de vies, però pareixia que trigava més del que tocava. Al cap d’una hora i quart, el tren ha eixit cap a Perpinyà.

I quan hem arribat a Perpinyà, tot s’ha fotut. El tren s’ha quedat parat en aquella estació durant 1 hora més, i molta gent eixia del tren amb les maletes, però per allà no passava cap revisor que diguera res. Com més temps passava, més gent deixava el tren. En aquest punt el meu colega i jo estàvem molt ratllats: què collons se suposa que havíem de fer? A tota la gent que preguntàvem, ningú no tenia res més que una vaga idea del que passava: «Hi ha hagut un accident a Montpellier» deien uns. He anat al bar, he preguntat a la cambrera, i m’ha explicat que pel que sembla, a un revisor de no sé on (teòricament a França) li havien donat una pallissa, i que per això tots els revisors de tota França estaven en vaga.

Al final hi ha hagut una onada de gent que marxava del tren correns. I nosaltres els hem seguit. Sembla que passava un altre tren que sí que anava a Montpellier. Doncs allà hem anat nosaltres. Aquest segon tren era una espècie de rodalies que recordava molt als anys 80, amb el terra inclinat cap arrere…

El tren ha eixit cap a Montpellier (per fi) i res, ja estàvem més tranquils. La nostra sorpresa ha arribat quan en arribar a una estació (Béziers, crec), hem vist com el Talgo que havíem abandonat ara ens passava al davant.

Finalment, quan hem arribat a Montpellier, el Talgo ja feia estona que havia arribat. Així que ja veieu de què ens ha servit el canvi.

Com bons catalans, no volíem pagar taxi, i hem decidit anar a l’hotel caminant. 25 minutets per carrers buits i amb frescoreta. Però per fi a Montpellier i amb ganes d’aprendre molt aquest mes.

Un primer dia divertit! (però esgotador)

Des de Montpellier (I)

«Si no me lo dices en español o en inglés, no te entiendo»

Aquest cap de setmana estic de tornada a Alacant. Ahir al tren vaig anar un moment al bar a demanar-me un entrepà per sopar. A la xica que era allà li vaig dir: «Posa’m un entrepà de pernil i formatge».

La xica em va dir: «No te entiendo. No sé qué es un entrepà ni lo demás que has dicho».

Aquí la vaig cagar. Perquè vaig posar-me de mala baba. Li vaig dir que no era tan complicat, li vaig dir: «Un entrepà és això», senyalant l’entrepà de la foto. I diu ella: «Ahhh! Un bocadillo! Mira, yo, o castellano o inglés, si no, no entiendo». I li vaig dir: «D’acord, en anglès».

I vam parlar en anglès. S’ha de ser gilipolles, i no ho dic només per ella, sinó també pel gilipolles de mi mateix.

Probablement haguera estat molt més didàctic haver-li dit: «Mira, entrepà en castellà li dieu «bocadillo», pernil, «jamón» i formatge, «queso»». I si ho haguera dit amb un somriure, probablement la xica hauria pensat: «mira que és simpàtic». Però no, vaig aconseguir exactament el efecte contrari. Un efecte que no m’agrada crear. Jo no vull crear ni revifar cap conflicte.

La seua actitud no va ser correcta, ja d’entrada es va mostrar estúpida davant de la llengua. Però posar-me al seu nivell no va ser la solució. Sobretot perquè vaig acabar tremolant. Tremolant.

Vaig tornar al meu seient i mig hora més tard vingué un home que em va preguntar si podia seure al meu costat. Bàsicament venia a donar-me un sermó respecte al que havia passat, perquè ho havia vist tot. Supose que ell es pensava jo era un estúpid per com havia actuat, i no negue que eixa fora la impressió que vaig donar, però també vaig poder aclarir-li la meua posició, que ben explicada, és fàcil de compartir.

Però clar, amb la xica la vaig cagar. Em vaig posar nerviós. He de trobar-me més sovint amb aquestes situacions per saber com actuar.

Això sí, que al meu país em diguen que no puc fer servir la meua llengua, em fot.

«Si no me lo dices en español o en inglés, no te entiendo»

Un possible motiu de pes per al .val

Existeix una campanya des de diferents sectors valencianistes per tal de fomentar la creació del domini .val. D’entrada, considere que no és necessari atès que el domini .cat inclou les vindicacions que es demanen per al .val. Tot i així, la realitat és que els dominis .cat contractats des del País Valencià són molt pocs (li vaig preguntar directament al Jordi Iparraguirre, president de la Fundació .CAT).

El .CAT ha estat un èxit rotund. És una de les poques iniciatives que s’han dut a terme durant els últims anys que realment han suposat la creació d’un focus de cultura, difusió i conscienciació del català i d’allò que està relacionat amb el català i els catalans.

https://i1.wp.com/www.puntval.org/img/puntval.gif

El .CAT ha creat un model rendible que genera molts diners i que la Fundació .CAT torna a la societat en forma d’obra social (mireu les ajudes de la Fundació .CAT).

Vist això: seria possible que un domini .VAL acabara tenint un èxit semblant? Probablement l’èxit seria força menor, però al País Valencià tenim una manca molt important d’ens que lluiten amb èxit per la nostra cultura i la nostra llengua. No vull menysprear Escola Valenciana o ACPV, però eixes dues entitats viuen de les subvencions. Jo parle d’ens rendibles.

Al .VAL s’afegirien d’entrada tots els organismes públics. També podrien afegir-se empreses i particulars. És en aquest segon cas on ens la jugaríem. D’entrada, podríem pensar que l’èxit no seria molt… Però i si ho fora? Per desgràcia existeix un punt en contra important: qui es faria amb el control d’aquest organisme en cas que així s’aconseguira? Existeix un sector que promou el .val com a cosa contrària al .cat, són moltes les adhesions que s’han afegit a la iniciativa que provenen d’eixe sector. Un .VAL sota el control d’eixa gent podria fer molt de mal.

Per desgràcia, aconseguir un domini .VAL és una cosa que està fora del nostre abast. No només perquè s’han de pagar molts diners per aconseguir-ho, sinó perquè la IANA, l’organisme que s’encarrega d’aquestes coses, no sembla molt disposada a acceptar més dominis d’aquest estil.

Cal felicitar a la gent que va impular el .CAT: ho van aconseguir a temps i el resultat és impressionant. També cal felicitar a tota la gent que dia a dia treballa a la Fundació .CAT, ja que la tasca que fan per la nostra cultura i la nostra llengua és, senzillament, impagable.

Un possible motiu de pes per al .val