Sense TV3

Recorde que quan era xicotet només veia dos o tres canals a casa: TVE1, TVE2 i Canal 9. La programació era força dolenta, però a Canal 9 feien “Mr. ED”, una sèrie on hi havia un cavall que parlava. M’encantava.

Després van arribar més canals, entre ells, TV3. No tenia cap problema en entendre el que allà es parlava, tot i ser valencià del sud i estar a una família on els meus avis havien deixat de parlar en valencià per parlar en castellà als meus pares que a mi també em van parlar en castellà. Però jo entenia TV3 sense cap problema.

I va arribar Bola de Drac, i tant el Govern valencià com el català es gastaren els calers per traduir la sèrie. El resultat va ser una generació de valencians que vam aconseguir un bon nivell de la llengua en dues variants gràcies a Son Goku i els seus companys. La cosa va més allà, però, i és que molts xiquets murcians també van aprendre valencià gràcies a això.

TV3 era un canal més en la nostra llengua. Diria que gairebé tothom el posava al número “3” del televisor, fins i tot abans que antena3. Tot i que no era un canal molt vist al País Valencià, sí que és cert que poca gent no negava que era un canal de qualitat, amb continguts de qualitat i en un nivell lingüístic de qualitat -comparat amb Canal 9-.

Ara ja no en tenim de TV3. Ara, els xiquets valencians no sentiran parlar ningú en altres dialectes (cosa molt necessària per fer fora qualsevol fantasma de secessió lingüística). Tot i les queixes de Camps i els seus alardejos respecte a com promociona el valencià, la realitat era que TV3 feia el paper educatiu en aquest País.

Sense TV3, som menys valencians.

Sense TV3.

Anuncis
Sense TV3

La ruïna de la Comunitat Valenciana

La ruïna de la «Comunitat Valenciana» no ve per la fi de la construcció, ni per la crisi internacional, ni ve per la mala sort.

La ruïna de la «Comunitat Valenciana» ve perquè vam decidir abandonar la nostra indústria, la nostra horta, per altres coses que donaven un benefici més ràpid.

La nostra ruïna ve i vindrà perquè vam abandonar allò que era nostre i ens vam vendre a les immobiliàries, als constructors i als promotors.

I ara que ho hem deixat anar tot, les nostres indústries i les nostres hortes estan mortes.

La «Comunitat Valenciana» ja no serveix. Ara hauríem de tornar a allò que som i que és nostre.

Ara és l’hora del país. Ara és l’hora dels valencians.

___

(sé que quan llija això dintre d’uns anys em faré vergonya, però tira que va!)

La ruïna de la Comunitat Valenciana

Els valencians i el català

Per a la darrera trobada de Softcatalà vaig estar preparant una presentació sobre els 9 mesos de Softvalencià (la pàgina, la iniciativa). Cercant informació sobre la IANA, la BCP 47 i l’acceptació de la subetiqueta valència per al codi ca (en referència al codi d’idioma) vaig trobar-me amb una enquesta molt curiosa del CIS de fa uns anys.

L’estudi sociològic del País Valencià tenia entre les preguntes una de molt interessant: «¿Considera que el valenciano es una lengua diferente i diferenciada del catalán?». El resultat era realment decebedor: a Castelló un 50% considerava que, efectivament, el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català. A València aquest percentatge pujava al 60% i a Alacant pujava fins al 70%.

Deixant a banda la forma en què es va fer l’enquesta i el percentatge de persones que era valenciano-parlant i va respondre negativament, aquesta és una realitat trista. Malgrat a l’escola s’ensenya d’una forma o altra que «compartim llengua amb catalans, balears i algunes altres zones», els professors no sempre són clars (bé, tampoc no crec que siga un percentatge important).

Els valencians i el català

Imposició d’una llengua

Clamen molts des de l’Espanya profunda i no tan profunda que el sistema educatiu en particular i el Govern de la Generalitat de Catalunya en general imposen el català a la societat catalana.

Si ho mirem fredament, així és. S’imposa un sistema d’immersió lingüística en català i els pares no tenen l’opció a triar cap altra alternativa per als seus fills.

Vaja.

Viatgem 50 anys enrere. Franco feia el mateix.

Déu ni do, si ara resulta que estem el mateix que feia Franco.

Anem 100 anys enrere, o més enllà. El que ens trobaríem és que l’educació a Catalunya (i no sé si al País Valencià) era generalment en català, si més no una barreja segons la zona geogràfica. No imposicions.

Ara avancem en el temps i imaginem que aquest sistema de fa de més de 100 anys haguera avançat fins a on estem ara. Probablement aquest sistema «natural» haguera arribat exactament al mateix sistema que tenim ara: la immersió lingüística. Aquest sistema evolucionat permet a tots els ciutadans catalans acabar els estudis coneixent català i castellà.

Per tant, el sistema actual no és impositiu de la manera que molta gent de l’Espanya profunda i no tan profunda es pensa. El model actual és, amb tot l’encert, l’evolució natural d’un sistema natural que s’ha vist interromput en nombroses ocasions per dictadures i dictats que venien d’Espanya.

Personalment considere la immersió lingüística un encert, una de les millors decisions fetes després de la dictadura a Catalunya. Una llàstima que al País Valencià no es duguera a terme.

Imposició d’una llengua

Uniforme a les escoles

Hui es publica una notícia a Pagina26 que parla sobre el fet que 60 col·legis del País Valencià faran servir l’uniforme el curs que ve.

Això em porta un cert conflicte intern. De fet, és possible que d’aquest tema ja n’haja parlat abans al bloc. Amb qui sí ho he fet ha estat amb la meua cunyada, que ja té dues filles. La seua opinió és bàsicament pràctica: si la meua filla porta sempre el mateix uniforme ja no m’hauré de preocupar quina roba posar-li cada matí. També s’acaba amb les diferències entre els alumnes. Arguments de pes, cal dir.

Els arguments en contra, sense tindre en compte l’associació inevitable que moltíssima gent fa tot relacionant l’uniform amb la dictadura i el feixisme, podrien centrar-se bàsicament en l’eliminació de la individualitat de cada alumne. Tinc amics que han estat a escoles on havien de portar uniformes i amics que han estat a escoles sense uniforme. Realment no aprecie una gran diferència entre ells.

Però tampoc recorde que ma mare ho haja passat malament a l’hora d’haver de vestir-me per anar a l’escola. I no estic parlant dels 6 o 7 anys, sinó dels 13, 14 o 15 anys, quan encara s’hauria de portar l’uniforme en el sistema actual.

Crec que els arguments en contra no tenen una justificació pràctica, sinó idelògica. Eixa és la raó per la qual no m’agradaria que el meu fill o la meua filla anara a una escola amb uniforme. M’és inevitable pensar que l’uniforme crea una espècie de control, de “normalitat”, tot amagant la personalitat de cada u: el resultat podria ser un endarreriment en la forma de pensar de tots, simplement pel fet que els “diferents” tindrien més problemes a l’hora de manifestar les seues diferències.

Si no es mostren les diferències, llavors les coses “diferents” no són enteses pels demés. I la gent que no té la possibilitat de veure coses diferents sempre és una mica més tancada que aquells que sí han tingut l’oportunitat de conèixer gent diferent. Sé que és una mica embolicat, però crec que queda clar de què parle.

Bàsicament: eliminar les diferències pot suposar crear a gent que siga incapaç d’entendre les coses que són diferents a la vida.

Au, quan he començat l’article no tenia clara la meua ment. Ara sí que ho tinc clar!! No als uniformes!!

Uniforme a les escoles

De tornada a Alacant

Passat divendres, després de dos mesos sense tornar a casa, vaig arribar a l’estació d’Alacant-Terminal. Com que la meua mare no està molt per vindre a arreplegar-me i el nombre d’amics als quals puc demanar incondicionalment i sense cap problema que vinguen per mi és reduït, em tocà tornar en bus a casa.

Quan vaig pujar al bus, li vaig demanar al conductor:

– “Quant costa un bitllet?”

El conductor va respondre:

– “¿Qué?”

I jo vaig repetir:

– “Quant costa un bitllet?”

I el conductor repetí:

– “¿Qué?”

Llavors, vaig decidir canviar l’estratègia:

– “Quin preu?”

Però el conductor no es deixà guanyar:

– “¿Qué?”

I jo, estranyat, li digué novament:

– “Quin preu?”

I el conductor va dir, amb un to prou estúpid com per fer-me sentir estúpid:

– “No te entiendo”

Llavors, vaig bloquejar-me. No vaig saber què dir, més que passar al castellà i demanar-li el preu en castellà. No em va molestar que no sapiguera parlar o entendre el valencià, allò que em va fotre va ser la seua actitud estúpida davant d’una persona que li parlava en valencià.

Vaig seure i llavors al meu cap començaren a rondar les típiques idees: “li ho hauria d’haver dit en anglès o en francés”, i llavors segur que m’haguera entés. Però no. També podria haver-li demanat el full de reclamacions: com a ciutadà del País Valencià tinc dret a poder dirigir-me en valencià a tot arreu (tot i que no existeix l’obligació de respondre en valencià).

El cas és que l’actitud del conductor era clara: “Si me hablas en valenciano no te voy a atender”. Perquè la diferència entre “Quant costa un bitllet?” i “¿Cuánto cuesta un billete?” és bàsicament de tres vocals. Hi ha castellans-parlants que es mengen més vocals.

Em fot que aquest home no m’haja respectat. Els que parlem valencià sempre hem respectat els castellans, però moltes vegades ens hem trobat amb castellans que no només no ens respecten, sinó que ens fan sentir menyspreats.

No vaig poder pensar res més que:

BENVINGUT A ALACANT!!

De tornada a Alacant

Desarmat

Desarmat em sent quan tracten d’eliminar el terme País Valencià dels carrers. Quan Font de Mora diu que el valencià està més present que mai a la vida valenciana. O quan els ineptes del PSPV no saben fer altra cosa que enfocar-se en acusar a Camps de coses en les quals s’hauria de centrar la justícia.

Desarmat i després, desfet. Desfet perquè fa molt de temps que no se sent una bona notícia referent al País Valencià: tot són decepcions i actuacions del govern de Camps, del PSPV, d’Esquerra Unida, d’Esquerra Republicana, del Bloc i de gairebé tots els partits polítics de la meua terra. A això hem d’afegir un fet concret relacionat amb ACPV que m’ha mostrat en certa part la seua ignorància en certs aspectes relacionats amb la tecnologia i Internet.

Desfet i finalment, desterrat. Perquè així és com acabarem els pocs valencians que s’empenyen en continuar defenent la nostra cultura i la nostra llengua.

-un altre dia tocarà alguna cosa més positiva-

Desarmat