Imposició d’una llengua

Clamen molts des de l’Espanya profunda i no tan profunda que el sistema educatiu en particular i el Govern de la Generalitat de Catalunya en general imposen el català a la societat catalana.

Si ho mirem fredament, així és. S’imposa un sistema d’immersió lingüística en català i els pares no tenen l’opció a triar cap altra alternativa per als seus fills.

Vaja.

Viatgem 50 anys enrere. Franco feia el mateix.

Déu ni do, si ara resulta que estem el mateix que feia Franco.

Anem 100 anys enrere, o més enllà. El que ens trobaríem és que l’educació a Catalunya (i no sé si al País Valencià) era generalment en català, si més no una barreja segons la zona geogràfica. No imposicions.

Ara avancem en el temps i imaginem que aquest sistema de fa de més de 100 anys haguera avançat fins a on estem ara. Probablement aquest sistema «natural» haguera arribat exactament al mateix sistema que tenim ara: la immersió lingüística. Aquest sistema evolucionat permet a tots els ciutadans catalans acabar els estudis coneixent català i castellà.

Per tant, el sistema actual no és impositiu de la manera que molta gent de l’Espanya profunda i no tan profunda es pensa. El model actual és, amb tot l’encert, l’evolució natural d’un sistema natural que s’ha vist interromput en nombroses ocasions per dictadures i dictats que venien d’Espanya.

Personalment considere la immersió lingüística un encert, una de les millors decisions fetes després de la dictadura a Catalunya. Una llàstima que al País Valencià no es duguera a terme.

Imposició d’una llengua

Uniforme a les escoles

Hui es publica una notícia a Pagina26 que parla sobre el fet que 60 col·legis del País Valencià faran servir l’uniforme el curs que ve.

Això em porta un cert conflicte intern. De fet, és possible que d’aquest tema ja n’haja parlat abans al bloc. Amb qui sí ho he fet ha estat amb la meua cunyada, que ja té dues filles. La seua opinió és bàsicament pràctica: si la meua filla porta sempre el mateix uniforme ja no m’hauré de preocupar quina roba posar-li cada matí. També s’acaba amb les diferències entre els alumnes. Arguments de pes, cal dir.

Els arguments en contra, sense tindre en compte l’associació inevitable que moltíssima gent fa tot relacionant l’uniform amb la dictadura i el feixisme, podrien centrar-se bàsicament en l’eliminació de la individualitat de cada alumne. Tinc amics que han estat a escoles on havien de portar uniformes i amics que han estat a escoles sense uniforme. Realment no aprecie una gran diferència entre ells.

Però tampoc recorde que ma mare ho haja passat malament a l’hora d’haver de vestir-me per anar a l’escola. I no estic parlant dels 6 o 7 anys, sinó dels 13, 14 o 15 anys, quan encara s’hauria de portar l’uniforme en el sistema actual.

Crec que els arguments en contra no tenen una justificació pràctica, sinó idelògica. Eixa és la raó per la qual no m’agradaria que el meu fill o la meua filla anara a una escola amb uniforme. M’és inevitable pensar que l’uniforme crea una espècie de control, de “normalitat”, tot amagant la personalitat de cada u: el resultat podria ser un endarreriment en la forma de pensar de tots, simplement pel fet que els “diferents” tindrien més problemes a l’hora de manifestar les seues diferències.

Si no es mostren les diferències, llavors les coses “diferents” no són enteses pels demés. I la gent que no té la possibilitat de veure coses diferents sempre és una mica més tancada que aquells que sí han tingut l’oportunitat de conèixer gent diferent. Sé que és una mica embolicat, però crec que queda clar de què parle.

Bàsicament: eliminar les diferències pot suposar crear a gent que siga incapaç d’entendre les coses que són diferents a la vida.

Au, quan he començat l’article no tenia clara la meua ment. Ara sí que ho tinc clar!! No als uniformes!!

Uniforme a les escoles

De tornada a Alacant

Passat divendres, després de dos mesos sense tornar a casa, vaig arribar a l’estació d’Alacant-Terminal. Com que la meua mare no està molt per vindre a arreplegar-me i el nombre d’amics als quals puc demanar incondicionalment i sense cap problema que vinguen per mi és reduït, em tocà tornar en bus a casa.

Quan vaig pujar al bus, li vaig demanar al conductor:

– “Quant costa un bitllet?”

El conductor va respondre:

– “¿Qué?”

I jo vaig repetir:

– “Quant costa un bitllet?”

I el conductor repetí:

– “¿Qué?”

Llavors, vaig decidir canviar l’estratègia:

– “Quin preu?”

Però el conductor no es deixà guanyar:

– “¿Qué?”

I jo, estranyat, li digué novament:

– “Quin preu?”

I el conductor va dir, amb un to prou estúpid com per fer-me sentir estúpid:

– “No te entiendo”

Llavors, vaig bloquejar-me. No vaig saber què dir, més que passar al castellà i demanar-li el preu en castellà. No em va molestar que no sapiguera parlar o entendre el valencià, allò que em va fotre va ser la seua actitud estúpida davant d’una persona que li parlava en valencià.

Vaig seure i llavors al meu cap començaren a rondar les típiques idees: “li ho hauria d’haver dit en anglès o en francés”, i llavors segur que m’haguera entés. Però no. També podria haver-li demanat el full de reclamacions: com a ciutadà del País Valencià tinc dret a poder dirigir-me en valencià a tot arreu (tot i que no existeix l’obligació de respondre en valencià).

El cas és que l’actitud del conductor era clara: “Si me hablas en valenciano no te voy a atender”. Perquè la diferència entre “Quant costa un bitllet?” i “¿Cuánto cuesta un billete?” és bàsicament de tres vocals. Hi ha castellans-parlants que es mengen més vocals.

Em fot que aquest home no m’haja respectat. Els que parlem valencià sempre hem respectat els castellans, però moltes vegades ens hem trobat amb castellans que no només no ens respecten, sinó que ens fan sentir menyspreats.

No vaig poder pensar res més que:

BENVINGUT A ALACANT!!

De tornada a Alacant

Desarmat

Desarmat em sent quan tracten d’eliminar el terme País Valencià dels carrers. Quan Font de Mora diu que el valencià està més present que mai a la vida valenciana. O quan els ineptes del PSPV no saben fer altra cosa que enfocar-se en acusar a Camps de coses en les quals s’hauria de centrar la justícia.

Desarmat i després, desfet. Desfet perquè fa molt de temps que no se sent una bona notícia referent al País Valencià: tot són decepcions i actuacions del govern de Camps, del PSPV, d’Esquerra Unida, d’Esquerra Republicana, del Bloc i de gairebé tots els partits polítics de la meua terra. A això hem d’afegir un fet concret relacionat amb ACPV que m’ha mostrat en certa part la seua ignorància en certs aspectes relacionats amb la tecnologia i Internet.

Desfet i finalment, desterrat. Perquè així és com acabarem els pocs valencians que s’empenyen en continuar defenent la nostra cultura i la nostra llengua.

-un altre dia tocarà alguna cosa més positiva-

Desarmat

Un Estat multilingüe?

Sovint es discuteix a La Tafanera i altres pàgines d’entorn català sobre la necessitat d’independència per tal que el català siga completament respectat i tinga “tots els drets” que tenen llengües amb molts menys parlants. Estic completament d’acord en què el millor escenari per a la salut de la nostra llengua seria el d’un Estat Propi.

Ara bé, existeixen altres situacions possibles, i no cal anar molt lluny per veure exemples com Suïssa o Bèlgica on existeixen “zones” on es parla una llengua i “zones” on es parla una altra llengua i els parlants d’una zona sovint no saben parlar la llengua de l’altra zona. A Bèlgica existeix una situació amb gent que vol separar el país, tenim dues llengües i dues classes socials històriques: la francesa que fou rica en el passat i la flamenca, que va ser la pobre però que amb el pas dels anys ara és la més rica.

A Suïssa no existeixen dos, sinó quatre llengües diferents on sovint un no pot viatjar a les altres zones perquè la diferència és abismal. A Suïssa es parla el alemany suís, el francès, l’italià i residualment el romanç. Aquells qui parlen francès o italià poden entendre’s en major o menor mesura, però entre els que parlen la variant suïssa de l’alemany no s’entenen amb els francesos (i a l’inrevés passa igual). A l’escola poden triar una de les altres llengües a més de la pròpia, i així viuen. I ells no sembla pas que vulguen independitzar-se els uns dels altres.

Per tant, deduïsc, que la llengua no és del tot un factor clau a l’hora d’obtindre la independència i hem d’anar amb compte en fer-la servir com a excusa per demanar-la. Per gràcia o per desgràcia, s’ha de continuar ensenyant a respectar que el català és la llengua que catalans, valencians i balears parlem des de sempre, però no podem menysprear aquells que parlen castellà. Almenys no per ara: si es vol un Estat Independent, cal obtindre el suport de tothom, i els castellans que viuen a les nostres terres són molts… i parlen castellà.

És una qüestió pràctica i tàctica… res més. Amb el pas del temps ja podrem fer desaparéixer el castellà… jeje.

Un Estat multilingüe?

Els candidats a liderar el PSPV

A partir d’avui, 26 de setembre, i durant tot el cap de setmana, s’inicia l’XIè congrès del Partit Socialista del País Valencià.

Una de les polèmiques més “serioses” durant les darreres setmanes fou la proposta d’alguns militants de canviar les sigles de PSPV a PSCV (Comunitat Valenciana). Sembla que això finalment no prosperarà ja que, per sort, algunes veus s’hi han oposat dient que això desvirtua el partit. He d’admetre que és bo que encara existisquen alguns valencianistes a dins del PSOE (i m’agradaria fer menció a l’alcaldesa de Mutxamel, que tot i que no ho fa bé en molts aspectes, sí que mostra una aptitud més positiva que d’altres envers al foment de la nostra cultura i la nostra llengua).

El nom, per desgràcia, és important. Aquells qui defenem el terme “País Valencià” per anomenar la nostra terra, sabem bé que el PSPV no fa gaire cosa. Ara bé, el fet que les segles “PV” encara formen part de “PSPV” donen una certa “escalfor” i ens evita una mica el sentiment de solitud que provocaria la pèrdua de les mateixes.

En fi, i què passa amb els futurs candidats?. Tenim 3: Jorge Alarte, Ximo Puig i Francesc Romeu. Els conec ben poc i, així de primeres, Francesc Romeu és el que més m’agrada. Ara bé, això és una impressió basada en gilipollaes, així que no compta. He volgut fer una xicoteta anàlisi dels seus blocs i m’he trobat amb què:

  • Tot i que menús i demés coses es mostren en valencià, les notícies es troben en castellà en su gran majoria.
  • Els vídeos de Jorge Alarte són tots en castellà.
  • Francesc Romeu fa un vídeo on barreja castellà i valencià (incoherències de la vida)
  • Ximo Puig parlava en valencià als vídeos que he vist

Cal ser realista i afirmar que Puig no té l’imatge d’un bon candidat. Ja, ja sé que la imatge no ho és tot, però les coses són així. Alarte i Romeu sí que fan més la pinta de “candidats”. A més, són jóvens i això sempre és un punt a favor per a la renovació.

Necessitem però, un líder que realment aconseguisca unir a un PSPV que cada vegada està més dividit i dirigit per incompetents. Necessitem un pacte entre els candidats de forma que només hi haja un guanyador per gran majoria que siga acceptat i respectat per tots.

Si no aconseguim això, tenim PP fins a, com a mínim, 8 anys més.

Els candidats a liderar el PSPV

Dies de pluja

Ara mateix estic a la universitat d’Alacant i a fora plou que dóna gust. M’encanta treballar mentre a fora plou, la sensació d’estar protegit a dins, el soroll continu de la caiguda de les gotes de pluja i… sobretot… el fet que no he de suportar mirar a fora i veure un gran sol i aleshores sentir-me un desgraciat per no poder anar a fora a gaudir-lo.

Durant aquests dies estic acabant el projecte de final de carrera. Dilluns passat el tribunal va acceptar la meua proposta de projecte, per la qual cosa ara ja puc presentar-lo. Encara em queden coses per enllestir, i en això estic.

Buf, no sabeu les ganes que tinc d’acabar-ho ja d’una vegada. Són 8 anys de carrera, i el pitjor de tot és que durant els dos darrers anys no he fet gairebé res: només tenia unes poques assignatures i el projecte. Supose que això mateix és el que ha fet que haja trigat tant en acabar.

Ara, però, sembla que en dos – tres setmanes seré, per fi (si el tribunal m’aprova, clar està) titulat en Enginyeria Industrial. Ja vorem si algun dia sóc “Enginyer Industrial”.

Mentrestant, a fora està plovent com feia mesos que no plovia.

Dies de pluja

Referents valencians

Ahir vaig tindre l’oportunitat d’anar a una xerrada sobre les Normes de Castelló a l’Aula de la Cultura de Mutxamel amb la presència de Verònica Cantó de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (Catalana).

La “xerrada” va ser més una “lectura”. Tot i que no va ser molt avorrida, tampoc va ser divertit sentir a la dona llegint tota la ponència (tot i que llegia molt bé i amb bones entonacions).

Per descomptat va ser més interessant el torn de preguntes. Bàsicament molts es van centrar en l’aspecte polític de l’AVL a la qual cosa la ponent va asssegurar que “l’AVL és completament independent dels polítics”. En altre moment jo vaig tractar de preguntar en quin punt de la història del nostre país derivà el nom de “català” a “valencià”. És a dir, tenint en compte que el Regne de València es va repoblar amb catalans i aragonesos, en quin moment aquests catalans van començar a sentir-se valencians pròpiament dit i van començar a anomenar la seua llengua com “valencià”.

La seua resposta fou poc clara. De fet, va començar a batallar contra alguns aspectes d’erudits catalans que no acceptaven formes valencianes, que passaven de nosaltres, etc. Va ser una actitud una mica estranya, tot i que supose que justificada -ja que ella ha tingut oportunitat de barallar-se amb filòlegs catalans-.

Bé, però, la part interessant la posà un xic que hi era allà amb un accent curiòs. Parlava valencià, però tenia alguns tons mallorquins o no sé a saber d’on. La qüestió és que va proposar la idea de millorar els doblatges i els programes/sèries pròpiament valencians. Molts valencians hem pogut vore sovint a Canal 9 que les sèries pròpies o doblades fan servir un valencià llunyà, poc natural, poc valencià. La ponent ens va explicar que diferents medis del país s’han reunit i que una guia d’estil sobre això està en camí.

Des d’aquest punt va eixir un altre punt important: els referents valencians. Va quedar clar que per fomentar la llengua, entre d’altres coses, es necessiten referents que la facen servir i que inherentment, la promocionen. Això passa a Catalunya, passa a Espanya, passa a tot el món, però al País Valencià no tenim referents que parlen en valencià més enllà de Núria Roca i Polop (el porter del Sevilla). Vam estar tots d’acord sobre la necessitat de referents, de persones públiques que parlen en valencià.

Una altra qüestió no menys important que vaig tractar de fer-li notar a la membre de l’AVL va ser la presència del valencià a Internet. No hi ha res, som quatre matats qui tenim blocs en valencià i menys encara si parlem de pàgines d’informació. Fins i tot gent que defensa el valencià és incapaç de fer coses en valencià o cercar continguts en valencià a la xarxa. En aquest cas estic parlant del dialecte valencià i de la societat valenciana en general. La nostra presència a la xarxa és llastimosa i sempre hem d’anar a parar a continguts en variant oriental.

Això d’anar a parar als continguts en català oriental no suposa cap problema, però mostra sempre la nostra probressa i poca presència a internet.

Per acabar, com a dada curiosa, cap a l’any 1900, gairebé tota la població de Castelló parlava només valencià i poca era la gent que alguna vegada sentia a la seua vida el castellà.

Quina és ara la situació?. La inversa.

Referents valencians

Grups “d’extrema esquerra” i “d’extrema dreta”

Desgraciadament, i degut a l’existència d’ETA i d’alguns altres grups armats que han existit a l’Estat durant el segle XX, existeix ara mateix un cert problema a l’hora de considerar què són “grups d’extrema esquerra” i “grups d’extrema dreta”.

Hui al diari INFORMACIÓN es podia llegir una notícia sobre un enfrontament que anir va haver “entre grups d’extrema esquerra i extrema dreta”. Per la forma de redactar-ho, és clar que sembla que tots dos grups siguen la mateixa cosa, en busca de la mateixa cosa: baralles.

El problema és, però, que la realitat és ben diferent. Durant els últims anys, grups d’extrema dreta neo-nazi han començat a omplir aquest “país”. És una extrema dreta perillosa, un jovent que sembla ha heretat la idea de la “Grandez de España” (en español por supuesto). I aquesta gent va en contra de mariques, hippies, esquerrosos i de qualsevol que els mire als ulls més de tres segons.

Això no ho he vist mai a un “grup d’extrema esquerra”. És ben cert que s’han pogut veure altres actituds poc acceptables, però això està a anys llum d’allò que aquests grups neo-nazis representen i poden suposar per a la societat en general i per als pobres joves que tinguen mala sort de creuar-se en el seu camí en particular.

Es confòn el terme “extrem” amb “violència”. Primer de tot no estic d’acord amb això que es diga que “Esquerra Republicana representa l’extrema esquerra”, però estic menys d’acord encara quan des dels mitjans de comunicació es pretenga associar amb la violència com fan a articles com el del diari INFORMACIÓN.

Si una opció política es pot considerar “extrema” serà perquè els canvis socials que es proposen seran importants, però no pas perquè vulguen la violència. Tractar de dir:

ERC -> Extrema esquerra

Grups d’extrema dreta i d’extrema esquerra -> Violents

ERC -> Violents

Pose a ERC com a exemple (ja que és prou clar i els pobres s’han vist molt en eixa sitiuació), però qualsevol altre grup polític que no fora el PP o el PSOE podria estar-hi a dins.

Així que, benvolgut diari DESINFORMACIÓN, hable con propiedad i no confonga termes. I no menyspree el perill dels “grups d’extrema dreta”. Que ni tan sols són això, sinó que eixos són els vertaders terroristes que no ens deixen anar tranquils pels carrers als ciutadans.

Grups “d’extrema esquerra” i “d’extrema dreta”

Aigua, Villena, DANONE i el transvasament

Ahir mateix vam poder conèixer una notícia que explicava que els regants de Villena havien arribat a un acord amb l’empresa multinacional DANONE per tal de vendre els excedents dels pous i aqüífers de la zona.

Això suposarà un ingrés extra pels regants i, a més, la construcció de la planta suposarà la creació d’uns quants llocs de treball (s’ha parlat d’uns 100).

Tot això és, sens dubte, una gran notícia perquè:

1. El fet que els regants puguen vendre excedents significa que Villena ja no es necessària aigua de cap transvasament.

2. Abans, aquest aigua s’enviava a Alacant. Això suposa que Alacant ja no necessita demanar més aigua a Villena i que els alacantins ens hem tornat més estalviadors i ara tenim tota l’aigua que necessitem.

3. Moltes persones a Villena obtindran treball i això suposarà una espanta important a la ciutat.

Ara bé. Curiosament, el dia abans d’anunciar-se aquest acord, l’alcaldessa de Villena es trobava reunida amb altres alcaldes i alcaldesses del PP (i un del PSOE) per demanar més aigua.

Durant molt de temps, molts dels que consideràvem que el transvasament de l’Ebre no era la millor solució pels problemes d’aigua que té Alacant ens hem sentit realment aïllats, ja que sembla que això de l’aigua era realment un problema que s’havia de solucionar el més ràpid possible, tot i que el sector de la construcció continuava funcionant a tota màquina.

Hi ha hagut vegades a les quals hem arribat a pensar que realment no hi havia més remei, sobretot quan des de Catalunya van anunciar el seu transvasament de l’Ebre cap a Barcelona. Semblava com si la nostra posició ja no es poguera mantindre perquè ni tan sols des de Catalunya s’havien mantingut ferms respecte als transvasaments.

Ara, però, per fi la realitat s’ha presentat davant els ulls dels alacantins i ens ha mostrat que tots eixos alcaldes del PP (i el del PSOE) que es van reunir per demanar aigua són tots uns hipòcrites. És clar que uns estaran enganyats i d’altres no. Així que l’hipòcrita major és, sense cap mena de dubte, el Excel·lentíssim President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.

Aigua, Villena, DANONE i el transvasament