Pàgina26.cat, actualitat en valencià

Sé que aquest bloc no el llegeix molta gent del País Valencià (si és que el llegeix algú). La qüestió és que avui volia fer un apunt sobre una pàgina de notícies en valencià que està prou bé.

Normalment, qui defenem l’ús de valencià a la xarxa no hem tingut oportunitat de tindre un mitjà d’informació relativament seriós, actualitzat i atractiu. Generalment sempre havíem d’acabar a VilaWeb, que no està malament, però se centra més al Principat (tot i les edicions locals).

Pàgina26.cat, en canvi, se centra molt més al País Valencià i ho fa amb una publicació important d’articles (una mica curts, això sí), però de tots els temes actuals de política, societat, etc. Ja no passa un sol dia sense pegar-li una ullada.

A més, al contrari del que fan altres medis informatius, no ignora partits com Iniciativa o Esquerra Unida. Així que si podeu, visiteu Pàgina26.cat i pegueu-li una ullada.

Pàgina26.cat, actualitat en valencià

Una ciutat que no funciona

El 27 de desembre caducava el meu DNI. Així que quan he tingut un matí lliure, he agafat el cotxe des de Sant Joan (el meu poble) cap a la policia a Alacant. No parlaré molt de les voltes que cal donar per poder aparcar o del preu que hem hagut de pagar durant anys a uns pàrkings que s’aprofitaven dels seus usuaris (fins que un jutge va haver de parar-los els peus). La qüestió és que necessite més o menys 45 minuts per arribar des de ma casa fins al meu destí si parlem d’un matí normal.

He anat directe a on tota la vida s’han fet els dni’s (allà darrere d’Òscar Esplà), estan fent un edifici nou. Així que el senyor de les fotografies m’ha explicat molt amablement com arribar a la nova seu de la policia. Per sort estava més o menys a prop. A la porta hi havia amuntonada una bona quantitat de gent, i un policia. Sembla que el policia donava “cites” per fer-se el DNI. Li he demanat cita i… resulta que fins a les 6 de la vesprada no hi havia torn. Bé, he fet un viatge per agafar cita. Ara tornem a Sant Joan -la tornada es fa només en 35 minuts-.

A les 17.30 he eixit novament cap a Alacant, pensava que amb mig hora -ja que era per la vesprada-, hi tindria suficient. Doncs no. De fet, he arribat a les 18.20 i el meu torn ja s’havia passat. He parlat un poc amb la gent que hi havia esperant: ningú sabia que havia d’agafar cita, i han hagut de fer dos viatges. Fins i tot hi havia gent de Villena. Sempre hi ha molta gent que no veu bé que a una cua hi arribe gent tard i se li passe el torn. Així que, tot i que no he volgut “colar-me” en cap moment, les fletxes i canonades de dues dones que allà hi eren, m’han fet mal. La funcionària que allà hi havia m’ha dit que tenia dret fins a les 18.30, així que estava a dins del torn. Però aquestes dones tan simpàtiques m’han llevat les ganes d’esperar. Així que he agafat novament cita. Per al dissabte, a les 9 del matí -tractaré d’eixir a les 8-.

Aquestes coses passen, és inevitable. És inevitable que la gent preferisca fer servir el cotxe propi a agafar un transport públic que podríem considerar inexistent. És inevitable passar per cues interminables quan un agafa el cotxe des de Sant Joan/Campello/Mutxamel quan no hi ha hagut un model de creixement raonable (ara som unes 100.000 persones més que fa sis anys a la ciutat i voltants) i en canvi les infraestructures no han augmentat gairebé gens. Tram?, només ha substituït al trenet, encara que s’ha ampliat una mica el seu recorregut a dins d’Alacant, per a poc ha servit; i ara l’estan fent només per a Sant Vicent, mentre que els pobles que estem al nord d’Alacant hem d’agafar el 23 (autobús impredictible) o el cotxe (i amb això contaminar més i estressar-nos més).

No podem sinó posar-nos les mans al cap quan veiem com Alacant es desborda i es queda sense pressupost i a València es fan megaestructures fetes per un arquitecte que cada dia ens dóna mer raons per no tornar-lo a contractar.

Almenys tenim la Volvo’s Cup.

Una ciutat que no funciona

El problema del creixement

Una de les qüestions més conflictives amb les quals ens les hem d’apanyar a les zones on s’ha construït molt és: hem d’aturar el procés de construcció? això suposaria que molta gent perdera el seu treball? seria finalment bo o dolent per a tots?.

La resposta no arriba a estar clara. Però se’ns acusa moltes vegades d’anar “en contra del creixement”. És clar que “nosaltres” no ens oposem al creixement, ens oposem al creixement insostenible al qual hem estat sotmesos durant els darrers anys.

Sembla que la cosa finalment s’estabilitza al País Valencià, i ciutats com València ja perden una mica de població -tot i que es continua construint-. No només València, sinó també Alacant i altres ciutats importants -però es continua construint-.

El procés ha estat devastador. Hem estat 10 anys de creixement brutal, de canvi de paisatge, d’augment de la població exagerat, etc… I el problema és que no s’ha respectat el nostre entorn. Per totes aquestes coses, un dia que tornàvem de Tabarca i mirava la invasió urbanística a les muntanyes de Sant Pola, vaig escriure això (ja ho vaig publicar):

Lleveu-me els records

un a un.

Ompliu-los de ciment

i de llums.

No deixeu que reconega

la meua terra.

Com si la guerra

haguera passat per ella.

Feu que aquesta ja no siga

la meua llengua.

Doneu-me una altra

d’una altra terra

que s’emporte

l’únic que em queda.

Ara ja ha passat la tempesta, i les preocupacions són moltes. És curiós, però, per exemple, que la gent de fora vota al PP. A Mutxamel l’exemple és molt clar: el poble sempre ha estat més o menys del PSOE. Ha crescut molt pels voltants, s’han fet urbanitzacions i aquestes coses. Aleshores, quan es fa el recompte de vots, al centre del poble sempre continua guanyant el PSOE i IU, però als voltants el PP guanya. Qui ve de fora, vota al PP -podríem resumir-.

Una altra qüestió que preocupa és que molta gent de fora passa del valencià fins a punts preocupants: no només no l’aprenen, sinó que es queixen que els cartells o els anuncis oficials estiguen en valencià. Molts demanen “les dues llengües”, és clar que tenen el seu dret: però si passen del valencià… jo no els done ni aigua. Si els donem tot en castellà, mai es preocuparan d’aprendre valencià. Més enllà, a Mutxamel hi ha un partit: “Gent d’ací” que es queixa de l’ús del valencià i demana “bilingüisme”, i curiosament ells sempre ho fan tot en castellà.

Aquests anys han suposat passar d’estat dolent a estat més crític en molts aspectes, els més importants: destrucció del paisatge i destrucció de la nostra cultura. Bé, però, sembla que la cosa s’atura una mica, però… per quan de temps?.

Ja ho veurem.

El problema del creixement

Aigua

A la “Comunidad Valenciana” la gent es queixa sobre la mancança d’aigua. Si alguna vegada heu vist a Catalunya Canal 9, podríeu haver admirat un anunci que van fer on posaven tres o quatre fileres de gots amb aigua i deien: “Esta es el agua que el Ebro tira al mar cada año” i després posaven només un got d’aigua i deien: “Esta es el agua que necesita la Comunidad Valenciana”.

També hi havia un altre anunci que deia: “Si el agua es un derecho fundamental, ¿por qué a los valencianos se nos niega?”.

I després, el Camps i companyia donen permís per fer un Manhattan a Cullera:
http://www.levante-emv.com/secciones/no … nformacion

Què hem de fer per tirar a aquestos peperos?. Bufff, quina ràbia.

Aigua

Tanquen les emissions de TV3 a Alacant

La generalitat valenciana va tancar anit, després de 20 anys d’emissions, el repetidor de TV3. Si mirem enrere, ACPV va instal·lar els repetidors per rebre l’única cadena que la nostra llengua que hi havia a l’Estat Espanyol. Aleshores Canal 9 no existia i era una forma de difondre i donar ressò a la nostra llengua.

Durant 20 anys no s’ha dit res. El Govern del PSPV no va dir res i el Govern de Camps ha actuat quan ha vist que TV3 suposa una propaganda contrària als seus interessos. El pitjor de tot és que han posat una multa de 300.000€ a ACPV, que no té sentit.

El pitjor de tot és que aquest és un tema que a la “gran majoria” dels valencians no els interessa. A aquests valencians només podem dir-los que:

Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a buscar a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.

Tanquen les emissions de TV3 a Alacant

Esperar la independència…

Ahir vaig preguntar a un fòrum en català sobre videojocs sobre quina era la situació del català als videojocs (al programari privatiu, és clar).

Gairebé la idea generalitzada a les respostes era:

“Si no hi ha estat independent, no hi ha força per demanar traducció de videojocs al català”

S’afirmava també que “és la Generalitat qui ho ha de fomentar”. No dic que no. No dic que amb un Estat Independent no siga més fàcil aconseguir que el català estiga present en molts llocs on ara és ignorat. No dic que la Generalitat no haja de fer un esforç per aconseguir fomentar l’ús del català als videojocs.

Ara bé, no podem esperar la independència per aconseguir allò que volem respecte al català. Per diferents raons:

1. Mai heu pensat que potser mai aconseguirem la independència?. Significa això que la “no-independència” suposarà la desaparició del català?. Llavors anem malament si pensem així, perquè significa que un dia podem rendir-nos.

2. No podem esperar la independència (encara que siga dintre de 100 anys) per aconseguir allò que volem respecte al català. Si volem el català als videojocs, hem de lluitar per això ara, però no hem de dir que “això és impossible mentre no siguem un estat independent”. Sobretot perquè això no és veritat: Microsoft ha traduït el Windows al català, i l’Office també (una altra cosa és criticar com s’ha fet, però s’ha fet).

Així que si volem una cosa, hem de lluitar per ella, estem a la situació que estem.

A arrel d’això, cal pensar com fomentar el català encara que no tinguem un estat propi. Hem d’aconseguir que aquells que viuen a les nostres terres i l’entenen, puguen accedir a continguts en català de qualitat. És a dir, aconseguir que persones castellano-parlants que coneixen el català, accedisquen a continguts en català per la seua qualitat. D’aquesta forma pense que sí estaríem aconseguint fomentar la llengua.

Bé, en fi. Només són coses que tinc pel cap…

Esperar la independència…

De la pluja i el Riu Sec

Aprofitant la pluja d’aquests dies que, per cert, els mitjans de comunicació sempre fan més gran que no ho és pas en realitat, he anat al Riu Sec per veure com anava de sec. La primavera passada va ploure molt i el riu estava molt bonic, molt verd, amb un riuet més o menys constant del qual inclús a l’Agost encara quedava un fil d’aigua (que no corria, és clar).

Doncs bé, vaig agarrar la bici i vaig anar a vore com anava allò, i com ja m’imaginava hi havia molta aigua, però molta. Ací teniu la prova (si feu clic sobre les imatges, les podreu vore més grans):

La veritat és que és molt bonic veure aquestes coses prop de casa. Estem acostumats a que la nostra terra siga un secarral, i veure una mica d’aigua i verd de tant en tant no està gens malament.

Però bé, ací no acaba la cosa. Com que anava amb la bici, vaig aprofitar per, en els punts on el camí creua el riu, gravar com passava a través d’ell. Ara fa un temps vaig posar al blog un vídeo de com creuava el riu, pel mateix punt que el que veureu ara. Però clar, aquesta vegada hi havia més aigua i abans de creuar-lo ràpid havia de fer un reconeixement. Vaig creuar-lo i vaig comprovar que per allà no podia passar ràpid. Quan volia tornar a per la càmera, me la vaig pegar. Si us fixeu en el vídeo, és graciós i tot.

La qüestió és que m’he comprat uns nous pedals que s’enganxen tant al peu que quan vull llevar-me’ls, no puc. I clar, ja m’he pegat unes quantes òsties jo solet. Ací teniu un parell de fotos més. La segona és ja d’un camí que hi ha per darrere del poliesportiu de Sant Joan, la zona que jo conec com el camp de Sant Joan…

 

De la pluja i el Riu Sec

Aquesta és la nova València, la de la intoleràcia

El pas del temps mostra com canvien les coses, les formes de pensar, les visions sobre el món al que vivim. Després d’un gran canvi -la mort de Franco al 1975-, la societat va poder començar un procés d’obertura mental que li havia estat prohibit fins aleshores.

Aquest canvi, conjuntament amb el pensament “revolucionari” que hi havia a la resta del món amb lemes tipus:

“Prohibit prohibir”

“Feu l’amor i no pas la guerra”

etc…

Van calar profundament a la gent. De sobte, tothom es pujava al carro del progressisme, de la tolerància, de la revolució. Clar, no tothom pensava en les conseqüències del seu pensament: és a dir, ser “d’esquerres” pot semblar de primeres una cosa molt bonica i que, per lògica, tothom ho hauria d’acceptar. Ara bé, en realitat aquesta esquerra no era gens, ni ho és, una proposta fàcil (com tampoc ho és cap altra). Sembla que la gent d’aquella època es pensava que el món s’arreglaria si tiràvem els murs a terra. Però clar, les coses, evidentment, no van ser així.

I ací és on ix el punt d’inflexió. Hi ha qui va “reenfocar” la seua posició d’esquerres, mantenint els ideals però tenint en compte que s’ha d’ésser més realista a l’hora d’aplicar les idees i per altra part hi ha qui va prendre tot això de les “esquerres” com una gran mentida i ara, deixant completament de costat els ideals que un dia van moure el món, s’han fet únicament “realistes”.

Per això ara ja no m’agrada dir “d’esquerres” o de “dretes”. D’aquests dos grups que he parlat considere que uns han mantingut els principis i els altres s’han tornat egoistes. Producte d’aquest egoisme són, per exemple, totes aquelles organitzacions que revelen públicament la seua posició en contra de la immigració: fins al punt de manifestar-s’hi en contra.

Manifestantes convocados por España 2000 en Valencia queman fotos de Ibarretxe y Carod Rovira

Aquesta és la part més radical d’aquest grup “egoista”. Però aquesta part radical, no ens equivoquem, existeix perquè els “egoistes moderats” ho permeten. D’alguna forma són el reflex dels seus pensaments més interns. Segons les ciutats, aquesta faceta es presenta en major o menor mesura, però he d’admetre que és preocupant: perquè no representa cap ideal, només representa egoisme pur i dur.

Em pregunte què farien ells si visqueren a un país on no hi ha futur. Estic segur que també voldrien viure millor. I també provarien d’arribar-hi a un país on sí hagueren oportunitats com és el cas del nostre país.

El problema és que aquest pensament és molt a prop nostre, hi ha molta gent al nostre voltant que també ho pensa.

Aquesta és la nova València, la de la intoleràcia

Quim Monzó a la Fira de Fràncfort

Quim Monzó ha fet el discurs d’inauguració de la Fira de Fràncfort a la qual aquest any ha estat Catalunya com a convidada d’honor. Cal dir que “Catalunya” en aquest cas sí que fa referència als “Països Catalans” pel simple fet que realment es parla de la “Cultura literària catalana”, o siga, escriptors que escriguen en català.

El discurs és molt bo perquè se n’ix d’allò que és normal en aquest casos i paga la pena llegir-lo. Podreu llegir-lo a molts llocs, jo us el deixe també ací:

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un “bundesland” geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda…

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?…”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Quim Monzó

Quim Monzó a la Fira de Fràncfort