Eleccions Europees – 25 de maig de 2014

Al llarg de la meua vida he passat per diferents punt de vista quant a la importància de votar a unes eleccions.

Allà pel 2000, quan vaig tindre la primera oportunitat per votar, ho considerava tot un privilegi. Per fi podia participar en «la festa de la democràcia».

Des d’un ben principi ja tenia clar que cap partit complia amb les meues idees i que havia d’acabar resignant-me votant a aquell partit que a nivell global s’assemblara a allò que jo voldria.

Unes eleccions… altres eleccions i més eleccions. I en 15 només he pogut aprendre que votar una vegada cada 4 anys no és democràcia. És simplement cedir el poder a algú durant aquest període de temps, alhora que nosaltres perdem el dret a dir-ne res més.

Ja votem dreta o esquerra, centre dalt o centre baix, radicals, moderats, independentistes, espanyolistes, catalanistes, verds, rojos, blaus, antitaurins, falangistes, comunistes, compromesos, etc. El resultat serà el mateix: no tindrem a dir-ne res més durant 4 anys.

Cal esmentar, però, que hi ha partits que estan més compromesos en retornar-nos aquest poder de decisió (almenys en part) als ciutadans: volen permetre’ns poder votar de manera vinculant tot allò que es voti al parlament. És el cas del Partit Pirata. Però això no és suficient. Continuarem amb un sistema governat que s’autocorromp, pel simple fet que el poder corromp les persones.

Ens han dit tota la vida que vivim en una democràcia. Una democràcia és un sistema on el poble té el poder. Però la realitat és que vivim en una oligarquia. El sistema ‘representatiu’ no és més que un sistema per mantindre el poder en uns pocs.

Democràcia – el poder del poble

Cal tornar molt abans en la història per veure un exemple clar de democràcia. Voleu saber-ne més? Vegeu el vídeo següent i després decidiu si realment vivim en una democràcia o no.

Vídeo d’introducció (6 minuts)

Vídeo més llarg (1h), per si voleu més detalls

Anuncis
Eleccions Europees – 25 de maig de 2014

Another Earth

Aquesta tarda de dissabte he vist «Another Earth» (per si algú la vol mirar, aquí teniu un enllaç interessant).

La peli tracta d’una pseudorealitat del nostre món al qual es descobreix un planeta que sembla ser exactament igual a la Terra. Amb aquesta excusa la peli s’endinsa en la vida dels dos personatges principals sobre els quals aquest descobriment té un efecte [devastador] immediat.

Com tota bona peli filosòfica que m’arriba al cor, està rodada en un format pràcticament igual a Primer, on existeix un lleu efecte «lomo» continu amb plans molt propers que tracten d’atrapar els detalls més ínfims provant de mostrar tot allò que no es veu però que se sent.

I, sobretot, la pregunta sobre què ens diríem a nosaltres mateixos si ens trobàrem en un altre món, igual al nostre. Estaríem satisfets amb les nostres vides? Tindríem alguna cosa a dir-nos?

Another Earth

Què vol dir «Destí»?

«Què vol dir destí, Mul·là?»

«Suposicions.»

«En quin sentit?»

«Tu suposes que les coses aniran bé, i si no succeeix així, a això li dius mala sort. Suposes que les coses aniran malament, i si no succeeix així, a això li dius bona sort. Suposes que algunes coses hauran de succeir o no, i manques d’intuïció fins a tal punt que no saps què ha de succeir. Suposes que el futur és desconegut.

«Quan el futur et sorprèn, llavors a això li dius Destí».

Les ocurrències de l’increïble mul·là Nasrudín

Què vol dir «Destí»?

Entenent l’Stallman

El Richard Stallman, gurú del programari lliure i filòsof entre els filòsofs. Sempre polèmic. Sempre generant tot tipus de reaccions adverses. Després de la mort d’Steve Jobs va dir el següent:

As Chicago Mayor Harold Washington said of the corrupt former Mayor Daley, “I’m not glad he’s dead, but I’m glad he’s gone.” Nobody deserves to have to die – not Jobs, not Mr. Bill, not even people guilty of bigger evils than theirs. But we all deserve the end of Jobs’ malign influence on people’s computing.

La frase que ha donat la volta al món és aquella que diu: «No m’alegre que haja mort, però m’alegre que ja no estiga aquí». Aquesta frase, dita el dia després que l’Steve Jobs morira, ha estat una de les coses més políticament incorrectes que mai haja dit aquest home. Però que siga «políticament incorrecte» no vol dir absolutament res. La «correcció política» és, d’entrada, una espècie d’acord social pel qual tots hem de comportar-nos d’una o altra manera perquè hem de preservar una imatge i mostrar un respecte normalment fictici envers els altres.

Stallman no necessita fer això. Ell pot ser maleducat si ho vol. Sempre ha estat així, i com més gran és, menys pèls a la llengua té. Tornem a les seues declaracions, però.

He de dir que les compartisc.

Steve Jobs ha estat un visionari. Un gran creador. Un inventor. Probablement trigarem molt en veure algú com ell. Però Steve Jobs promovia un tipus de programari que feia allò que l’Stallman ha estat lluitant durant anys i panys: el programari i maquinari d’Steve Jobs ha creat esclaus tecnològics. S’ha de dir que si Apple no haguera existit, probablement Linux haguera tingut més èxit del que ha tingut a nivell domèstic.

Una persona tan brillant com Steve Jobs no ha ajudat de cap manera al programari lliure. Se n’ha aprofitat d’ell i no ha retornat res a la comunitat.

Steve Jobs estava al «dark side». Era un gran líder. Un visionari. Però no del nostre bàndol. I per això és normal que Stallman s’alegre que ja no hi siga. Probablement al món GNU/Linux li manca eixa creativitat que tenia l’Steve Jobs.

Per acabar vull deixar aquest meravellós discurs d’aquesta gran persona:

Entenent l’Stallman

Parlar amb propietat…

Ahir vaig poder fer una xarrada sobre el GNOME3 a la Volcànica.cat. No va eixir com em pensava. Per una part, va estar molt bé, ja que es va crear un debat interessant sobre la llibertat del programari i sistemes operatius. Però va ser un debat on no vaig saber defendre/mostrar clarament les meues idees.

A l’hora de plantejar un debat, de qualsevol tipus, la meua forma de defendre les meues idees és completament innòcua. Parle saben que TOT en aquest món és relatiu, tot depèn d’unes condicions que van des d’allò més interior de cada un de nosaltres, d’allò que hem après, d’allò que veiem cada dia, de la cultura del nostre país, del nostre continent, del nostre món i, fins i tot, del nostre univers.

Els nostres principis podrien ser uns altres si les condicions foren diferents. Ser de dretes o d’esquerres, que ens agrade més aquest equip o aquest altre.

En realitat, no hi ha res objectiu. Bé, potser la ciència en la seua essència més pura (les matemàtiques).

Llavors, tenint present això, em costa molt defendre les meues idees. I amb això em vaig trobar ahir. És una cadena de pensaments que bloqueja qualsevol tipus d’afirmació lògica en la meua ment. I sóc incapaç de dir res més enllà de: «això és el que jo pense, no vull convèncer ningú».

Podria dir que: «sé que tinc raó», que hi ha arguments per rebatre les bajanades que diuen altres. Però eixos altres ho diuen amb una «propietat», que semblen impossible de convèncer. Encara que no tinguen raó…

En definitiva, he de mirar-me això. Ja està bé de no saber defendre els meus principis, encara que siga de forma no invasiva.

Parlar amb propietat…

Aquells immigrants indesitjats

És complicat. Molt més complicat del que sembla.

A Catalunya hi ha pobles on la «immigració» pot arribar a suposar el 50% del total de la població. Evidentment no parlem d’immigració «guai», sinó d’aquells pobres indesitjats que venen a aprofitar-se de la nostra sanitat, educació i a robar-nos la poca feina que hi ha.

Per sort, els polítics ja comencen a prendre cartes en l’assumpte i actuar per acabar amb el lliure albir del qual han disposat durant els darrers anys. S’ha acabat això d’anar tranquil·lament pel carrer o d’intentar mantindre negocis il·legals. Ara s’acabarà amb tot això.

Immigrants de Catalunya, ara heu de tindre por. No us volen. Si no teniu calers, no vingueu aquí per cercar millors oportunitats. Aquí no hi ha res per vosaltres. I els que ja hi sou aquí, tremoleu, perquè algun dia obriran la vostra porta per fer-vos fora.

El primer pas és acabar amb els vostres negocis de merda. El segon, fitxar-vos. Després ja decidirem què farem.

____

Malgrat aquestes paraules són pur cinisme, la realitat és que s’està produint una situació molt seriosa, concretament a Badalona. La gent dóna suport a mesures com les descrites a dalt. I la resta… calla. Jo no visc a un barri ple d’immigrants, així que és molt fàcil parlar des de la distància.

Però també és cert que la distància dóna certa objectivitat, molt necessària en casos com aquests o altres.

No ho sé si la història ens ensenya alguna cosa. Al final sembla que ens n’oblidem i que hem de tornar a reviure les coses, tornar a errar.

Passat el temps, sembla clar que no es pot rebre una onada tan massiva d’immigració. Perquè això crea conflictes culturals molt importants (siga d’on siga la immigració) i conflictes econòmics greus per la raó següent:

Crec que acceptar la immigració ha de suposar integrar-la. Som una societat amb uns principis que poden canviar, però els immigrants, siguen espanyols o del Congo, han d’emmotllar-se a la nostra cultura. Nosaltres també ens adaptem a la seua cultura, però no podem fer-ho en la mateixa mesura.

Si tenim tants i tants i tants immigrants, l’única manera de resoldre el conflicte (que puga pensar) seria:

1. Gastar-se una pasta gansa en immersió social. Els fills d’aquesta gent hauran de ser catalans.

2. S’ha d’establir quanta immigració es pot rebre. Catalunya ha tingut dues onades brutals d’immigració: l’espanyola dels anys 60 i la «mundial» d’aquesta passada dècada. D’espanyols encara queden molts guetos de gent que mai es va voler integrar. Hem d’evitar que això passe també amb els immigrants que han vingut ara.

El que no podem fer, però, es tancar-los els negocis o perseguir-los. Perquè així només fomentem més l’odi.

Aquesta és una reflexió que podria variar en molts sentits, però volia posar-la per algun lloc…

Aquells immigrants indesitjats

La falsa il·lusió de les grans feines i els grans guanys

Des de fa gairebé dos anys m’estic llegint poc a poc el llibre No Logo, de Naomi Klein. El llibre parla bàsicament del sistema en el qual vivim i de com les empreses han anat evolucionant al llarg del temps així com les marques que s’han anat creant.

Un dels últims capítols que he llegit explica la falsa aparença que ens fa pensar al món existeixen «grans empreses» on treballar com poden ser Microsoft, Apple o d’altres, quan la realitat és ben diferent. Aquestes empreses han evolucionat al llarg del temps per esdevenir una marca central i una seu relativament petita de forma que tota la resta de serveis està completament externalitzat. Això vol dir que mentre que Microsoft és una empresa on la gent programa i publicita la seua marca, els serveis de neteja, transport, producció, etc. són empreses externes a Microsoft.

Podríem acceptar una situació com aquesta, per descomptat. El problema ve bàsicament pel fet que, mentre que a la part on es troben els programadors i dissenyadors existeix una satisfacció molt gran amb la feina que es fa per part dels treballadors, que són molt ben tractats, a les empreses externes passa totalment al contrari. Microsoft, com qualsevol altra empresa, es preocuparà de pagar el preu mínim a totes les empreses que subcontracta. Això es tradueix en què aquestes empreses poden tractar els seus treballadors com els done la gana. I clar, com menys paga Microsoft a eixes empreses externes, pitjor tractats estaran els empleats d’eixes subcontractes.

Ara bé, d’aquestes subcontractes que parlem són les que són als mateixos EUA. Però si anem a les plantes de producció la cosa s’agreuja seriosament. L’obsessió per estalviar diners ha portat a gairebé el total de les grans empreses a produir a la Xina. I tots sabem que l’explotació a les fàbriques d’aquell país i dels països veïns és vergonyosa. Els treballadors d’eixos països estan sotmesos a una explotació tan dura que fins i tot arriben a suïcidar-se, com ha estat el cas de la fàbrica on es produeixen els telèfons d’Apple, on fins i tot Apple ha hagut d’emetre una nota de disculpa.

____

Externalitzar és la solució perfecta per a Apple, Microsoft, Nike, etc. per no haver-se de disculpar per explotació. Elles simplement cerquen el preu més competitiu, no és cosa seua que les companyies que contracten exploten els seus treballadors. A més, ajuden a desenvolupar països en vies de desenvolupament. Fins i tot hauríem d’estar-los agraïts.

Això és en realitat una introducció per parlar d’una altra cosa: el fantasma de les grans feines i els grans guanys. Per descomptat que en aquesta vida existeixen grans feines amb grans guanys. Tots pensem que treballar a Google, Microsoft, Apple és el millor que pot haver-hi en el món. Per descomptat ho és, si no treballes per alguna de les seues subcontractes. Heu de tindre en compte que aquestes meravelloses feines no arriben al 10% del total de treballadors que tenen aquestes companyies. Tot i així, continuen mostrant-nos un món meravellós d’empreses meravelloses amb feines ben remunerades al qual sembla que tothom ha de tindre la il·lusió d’accedir-hi.

També existeixen altres casos, com és el fet de: «tal noi va desenvolupar una aplicació que li ha fet guanyar XX.XXXX mil euros» com hem pogut veure amb el noi que va guanyar 10.000€ al mes gràcies a una aplicació per Android o, sense anar més lluny, nois que desenvolupen aplicacions com el Facebook o semblants i es fan d’or.

Això són il·lusions que es troben a la mateixa alçada de la probabilitat que guanyem la loteria. Pot passar? Sí. Ens passarà a nosaltres? Probabilísticament no.

____

No puc evitar pensar que tots els productes electrònics que tenim a casa han estat fabricats per gent que probablement té les pitjors feines del món amb els sous més baixos imaginables.

La falsa il·lusió de les grans feines i els grans guanys