La construcción de un sueño

Siempre hay tiempo para un sueño.

Siempre es tiempo de dejarse llevar por una pasión
que nos arrastre hacia el deseo.

Siempre es posible encontrar la fuerza necesaria
para alzar el vuelo y dirigirse hacia lo alto.

Y es allí, y sólo allí, en la altura, donde podemos
desplegar nuestras alas en toda su extensión.

Sólo allí, en lo más alto de nosotros mismos, en
lo más profundo de nuestras inquietudes,

podremos separar los brazos, y volar.

La construcción de un sueño. Dulce Chacón.

La construcción de un sueño

Esperar la independència…

Ahir vaig preguntar a un fòrum en català sobre videojocs sobre quina era la situació del català als videojocs (al programari privatiu, és clar).

Gairebé la idea generalitzada a les respostes era:

“Si no hi ha estat independent, no hi ha força per demanar traducció de videojocs al català”

S’afirmava també que “és la Generalitat qui ho ha de fomentar”. No dic que no. No dic que amb un Estat Independent no siga més fàcil aconseguir que el català estiga present en molts llocs on ara és ignorat. No dic que la Generalitat no haja de fer un esforç per aconseguir fomentar l’ús del català als videojocs.

Ara bé, no podem esperar la independència per aconseguir allò que volem respecte al català. Per diferents raons:

1. Mai heu pensat que potser mai aconseguirem la independència?. Significa això que la “no-independència” suposarà la desaparició del català?. Llavors anem malament si pensem així, perquè significa que un dia podem rendir-nos.

2. No podem esperar la independència (encara que siga dintre de 100 anys) per aconseguir allò que volem respecte al català. Si volem el català als videojocs, hem de lluitar per això ara, però no hem de dir que “això és impossible mentre no siguem un estat independent”. Sobretot perquè això no és veritat: Microsoft ha traduït el Windows al català, i l’Office també (una altra cosa és criticar com s’ha fet, però s’ha fet).

Així que si volem una cosa, hem de lluitar per ella, estem a la situació que estem.

A arrel d’això, cal pensar com fomentar el català encara que no tinguem un estat propi. Hem d’aconseguir que aquells que viuen a les nostres terres i l’entenen, puguen accedir a continguts en català de qualitat. És a dir, aconseguir que persones castellano-parlants que coneixen el català, accedisquen a continguts en català per la seua qualitat. D’aquesta forma pense que sí estaríem aconseguint fomentar la llengua.

Bé, en fi. Només són coses que tinc pel cap…

Esperar la independència…

Playa Girón

Compañeros poetas,
tomando en cuenta los últimos sucesos
en la poesía, quisiera preguntar
—me urge—,
¿qué tipo de adjetivos se deben usar
para hacer el poema de un barco
sin que se haga sentimental, fuera de la vanguardia
o evidente panfleto,
si debo usar palabras como
Flota Cubana de Pesca y
«Playa Girón»?

Compañeros de música,
tomando en cuenta esas politonales
y audaces canciones, quisiera preguntar
—me urge—,
¿qué tipo de armonía se debe usar
para hacer la canción de este barco
con hombres de poca niñez, hombres y solamente
hombres sobre cubierta,
hombres negros y rojos y azules,
los hombres que pueblan el «Playa Girón»?

Compañeros de historia,
tomando en cuenta lo implacable
que debe ser la verdad, quisiera preguntar
—me urge tanto—,
¿qué debiera decir, qué fronteras debo respetar?
Si alguien roba comida
y después da la vida, ¿qué hacer?
¿Hasta donde debemos practicar las verdades?
¿Hasta donde sabemos?
Que escriban, pues, la historia, su historia,
los hombres del «Playa Girón».

Playa Girón

Madre

Més d’una vegada veureu en aquest blog una cançó de Silvio Rodríguez. I és que, de vegades, sent alguna cançó d’ell que es cola a la llista de reproducció… (què modern).

I llavors la impaciència, els nervis i les preocupacions per les coses quotidianes desapareixen. I gaudisc d’una cançó que dura gairebé dos minuts. Però quins dos minuts. La que estic sentint ara es diu “Madre”… (i això que no crec en pàtries, tot i que s’ha de dir que les pàtries d’abans no eren les d’ara que gairebé són marques).

 

MADRE (1974)
Madre, en tu día

no dejamos de mandarte nuestro amor.
Madre, en tu día
con las vidas construimos tu canción.Madre, que tu nostalgia se vuelva el odio más feroz.
Madre, necesitamos de tu arroz.
Madre, ya no estés triste, la primavera volverá,
madre, con la palabra libertad.

Madre, los que no estemos para cantarte esta canción,
madre, recuerda que fue por tu amor.

Madre, en tu día
Madre Patria y Madre Revolución,
Madre, en tu día
tus muchachos barren minas de Haiphong.

Madre

Nacionalisme, valencianisme… què collons?

Sóc d’Alacant. Concretament d’un poble on, tot i ser valenciano-parlant la darrera generació, la meua generació ja no ho és. En gran mesura perquè els pares van decidir, per una raó o altra, parlar en castellà als seus fills. No vull discutir aquestes raons, cadascú tindrà les seues.

Els meus avis parlaven en valencià, però als meus pares no els van educar en valencià -tot i que eren de Gandia-. Així, els meus pares ja eren castellano-parlants i jo he sigut, i sóc, castellano-parlant. Ara bé, no fa molt de temps vaig decidir començar a parlar en valencià: tot i que no és la meua llengua materna, el valencià sempre ha estat al nostre voltant. Vaig decidir -no de sobte, és clar- que parlaria en valencià sempre que poguera, vaig pensar que escriuria en valencià sempre que poguera i que llegiria en valencià i veuria pel·lícules en valencià sempre que poguera.

La pregunta és: per què?. Per què faig una cosa que de primeres no té res a veure amb mi? (per això de que sóc castellano-parlant i no pas valenciano-parlant). Doncs la resposta no és clara, no sé explicar un per què. Sí sé que el començament va ser idea meua: va ser quan vaig començar a llegir sovint. Als désset anys.

Em van recomanar un llibre que es deia “León el africano”. Llavors, quan vaig anar a la papereria, vaig pensar que era una llàstima, ara que quedava poc per acabar l’institut, deixar el valencià. Així que vaig preguntar si el tenien en valencià i m’ho vaig comprar i ho vaig llegir. A partir d’eixe moment vaig comprar llibres en valencià sempre que hi havia traducció. Potser eixe va ser el començament del meu interès i estima per la llengua.

Més tard vaig conèixer la meua xicota. La seua família era, i és, valenciano-parlant. Al principi jo parlava en castellà amb ells, perquè normalment jo m’expressava en castellà i ells, és clar, parlaven en castellà amb mi. Un bon dia vaig decidir pel meu compte, perquè estava bé practicar el valencià, a parlar valencià amb ells. Així, a partir d’eixe moment vaig trobar a algú amb qui em veia sovint i amb qui parlava en valencià. Ningú em va forçar en cap moment, de cap manera. Vaig ser jo qui ho vaig decidir parlar una miqueta més.

I el temps va passar, i cada vegada vaig trobar més persones que parlaven valencià. I amb tot això, vaig anar agafant una miqueta la consciència de llengua. És a dir, vaig entendre que el valencià és la llengua dels valencians. Sí, el castellà també ho és, i això està bé, però el castellà gaudeix de bona salut i no corre perill, el valencià sí. Agafada la consciència, la resta ve sol: es tracta de fomentar la llengua. És clar que mai s’ha de fer imposant res a ningú, jo no ho impose. Jo simplement prove de parlar valencià sempre que puc. I si hi ha cap problema, doncs canvie (clar, les situacions són diferents i cada una requereix una actitud per part nostra, hem de procurar ser sempre didàctics).

Pel foment de la llengua, a nivell polític, és clar quines opcions hi ha al País Valencià: Esquerra Unida, el Bloc o ERPV (Esquerra i País també, i d’altres més petits). En aquest sentit, accepte que segons els meus interessos, hi ha exclusió d’alguns partits. Ara continuaré amb això.

Algunes persones amb qui parle en valencià, em diuen Pau. El meu nom, realment, és Pablo. Jo no tinc cap problema si volen dir-me d’una manera o d’una altra. Gent d’aquest mateix entorn ha valencianitzat el seu nom: de Ricardo a Ricard, de Pepe a Pep, de Pedro a Pere (hi ha qui s’ha canviat el nom al dni). És dolent això?, un amic meu diu que és una espècie d'”iniciació”.  Passa una cosa i és que fins i tot hi ha gent, quan he donat algun curs en valencià, que em diu Pau. I no són ni tan sols valenciano-parlants. És a dir, al principi del curs jo els deia que el meu nom era Pablo i, tot i així, hi havia qui em deia Pau. Per què? No ho sé, ni m’importa. Al final m’ha fet gràcia la cosa i si em diuen Pau no dic res, no em desagrada. Per ara no tinc pensat canviar-me el nom al dni. I si algun dia vull, què passa?.

Bé, què passa?. Doncs que hi ha gent,  cal dir que jo abans també ho pensava (quan realment no pensava molt sobre aquestes coses més que el punt fàcil de “independentisme=radicalisme dretòs”), que veu que canviar-se el nom al valencià és ja “la leche”, és arribar a un punt de radicalisme o incoherència que no té sentit. Doncs jo ja no ho crec així. De fet, pense que cadascú fa el que vol amb el seu nom i si decideix canviar-lo, està bé. Clar, més d’un pensarà que “canviar-se el nom per ideologia” no té sentit però… realment és per ideologia?, si un es canvia el nom és per moltes més coses. El que passa és que la gent que critica aquests casos potser no ho ha vist des de dins i, com passa realment amb el món del valencianisme/catalanisme, molta gent critica des de fora aquestes coses.

Cal dir-ho, al País Valencià hi ha un sector valencianista que a les grans ciutats està prou amagat (sobretot a Alacant) i això fa que molta gent es pense que ni tan sols existeix. Però quan un puja cap amunt i arriba a València, Castelló, Vinaròs i, més enllà, a Cataluya, doncs pot arribar a veure que sí existeix un moviment catalanista/valencianista i, com a mínim, arribar a respectar-lo.

Per mi, el principal problema, és que la gent no respecta que hi hagem alguns que pensem així. Ens titllen de nacionalistes “radicals” i a més, diuen que “nacionalisme” i “esquerra” no té res a veure. Ja ho he dit moltes vegades, no em considere nacionalista, però ho considere tan vàlid com qui vol que Espanya siga una (sempre en sentit democràtic i tot això). És a dir, hi ha opcions polítiques, i els mateixos que titllen de irracional els nacionalismes, estan negant un grup molt gran a Espanya. No és just, no és just que aquesta gent titlle d’irracional una opció i no una altra.

No ho sé… ja continuaré.

Nacionalisme, valencianisme… què collons?

Els dominis .CAT

No fa molt, s’ha iniciat una campanya per part dels domini.cat per a què posem a les nostres pàgines un quadret com el següent:

Cada dia ixen 5 nous enllaços als quals la gent pot fer clic i visitar altres pàgines amb domini .cat. No està mal la idea, jo ja ho he afegit a somgnu. Parlant de somgnu, al desembre vaig demanar el alta per tindre el domini http://www.somgnu.cat, llavors m’ho van denegar. Clar, suposadament has d’assegurar que fomentaràs el català o la cultura catalana i jo vaig donar com a adreça de referència el meu antic blog (http://mdk.blogia.com). Jo explicava una miqueta sobre què tractaria la pàgina i eixes coses, però res, no m’ho van donar. També van tindre raó en certa manera, el meu blog no tenia res (o poc) a veure amb la finalitat a la qual anava somgnu. Als set mesos ho vaig demanar (a principis d’aquest agost) i m’ho van donar.

Està bé, ja som .cat.

Bé. Però tornem al principi i al quadret que fa referència a altres direccions .cat. I és ací on trobem el forat dels dominis .cat, un forat estrepitós. I és que dels 5 dominis .cat que ixen cada dia, tres d’ells estan inactius, en construcció o simplement encara no s’han comprat i l’empresa de hosting ja se n’aprofita d’ells.

Si mirem els enllaços de dalt:

I cada dia la mateixa cosa, 5 nous enllaços dels quals la meitat no funcionen. Clar, i després diuen que hi ha 20.000 dominis validats:

 Una llàstima que hi haja tants dominis inactius. Aviam, realment no és problema dels dominis .cat, més bé és problema de que l’script que mostra aleatòriament dominis .cat, no està ben programat, perquè no pot ser que més de la meitat de les pàgines que mostra cada dia, no estiguen actives, estiguen en construcció o simplement no estiguen registrades.

Pense que per crear una xarxa en català no és necessari augmentar la quantitat, sinó la qualitat. La viquipèdia és un bon exemple: hi ha molts articles, però la qualitat de gran part d’ells és pèssima.  Això es comprova simplement prement-el botó d’article a l’atzar i és probable que ens trobem amb un article de tres línies en construcció, o bé tres línies i ja els va bé, etc.

Si sóc català, no sóc tonto. Jo busque els continguts que tinguen qualitat per informar-me, si són en català, millor. La viquipèdia està molt bé, però hi ha articles que en castellà estan molt millor i preferisc la versió castellana que la catalana. Per això dic que és millor qualitat que quantitat: més val 10.000 articles en català de gran qualitat que 70.000 dels quals 69.000 són de qualitat molt baixa.

Doncs el mateix portat a les pàgines web: més val que les pàgines que hi haja siguen de qualitat per tal de que els catalans les visiten pel seu contingut, i no només per la seua llengua.

Els dominis .CAT

Enganxats

Si ahir parlava de l’addicció a la coca, avui parle de l’addicció a la tecnologia.

Ho admet, sóc addicte. No ho puc evitar, sóc víctima de la tecnologia. Si algú no ho ha inventat encara, jo mateix ho batege:

TECH VICTIM

I el millor exemple, és l’Iphone. Curiosament a mi això m’és igual ara mateix, per ara no sent cap curiositat per aquest nou telèfon mòbil. Sobretot perquè a la llarga he aprés que l’única cosa que vull d’un telèfon mòbil és que siga “de qualitat” quant a fabricació, que dure la bateria i que em permeta fer trucades i enviar missatges còmodament. Navegar per internet, en pantalletes de 2,5-3-4 polçades, NO, GRÀCIES.

Ara per ara m’enganxen més els ordinadors i les consoles, un vici prou car que he de frenar. Aprendre a gaudir del que ja tinc, que és més que suficient i deixar de consumir durant uns mesos, que em cal.

Sabeu quin és el problema de l’Iphone… que crea addictes a la tecnologia que mai ho hagueren sigut. A mi m’interessen les característiques internes del producte. El disseny normalment m’és igual. En canvi, Apple aconsegueix, gràcies al disseny i a les seues campanyes, arribar a un públic que mai s’haguera interessat molt per la tecnologia. S’ha d’acceptar que Apple no només ofereix imatge, que també ofereix bones prestacions i això fa que el seu èxit siga encara millor.

Bona imatge i disseny, bones característiques… i ja vorem el preu.

Tots som addictes, només que en diferents coses. Consumisme. Com que això sembla inevitable, potser hem d’exigir a les companyies que els seus mètodes de producció no siguen contaminants i siguen respectuosos amb el món en què vivim. O això ens és igual?

Enganxats

La coca

Ara fa uns dies va eixir a la portada de tots els diaris que Espanya és el primer consumidor de cocaïna de tot el món. No m’estranya gens ni mica. Gairebé tothom que conec l’ha provada.

Potser penseu que això al vostre entorn no passa, realment el que passa és que la gent ho amaga relativament bé. Que tothom consumeix és un secret que tothom coneix.

Mon pare deia que als xiquets no podíem educar-los sent massa protectors i catastròfics davant certs aspectes a la vida, sobretot quan es parla de drogues en general. M’explicava metafòricament que a un xiquet que s’està apropant a un barranc no podem dir-li, quan encara li falten 20 metres, que si avança un poc es caurà. El que passarà és que quan el xiquet avance 5 metres i veja que no s’ha caigut, llavors creurà que pot avançar molt més.

Potser això ens ha passat al llarg de la nostra vida: ens han ensenyat que TOTES LES DROGUES SÓN MOLT DOLENTES, que si les prens et faràs addicte i drogoaddicte, etc. Clar, quan un pren una pastilla o es fa una ratlla doncs… passa tot el contrari: les primeres vegades no sents pas la necessitat de tornar-ho a provar (quant a necessitat addictiva) sinó que com que realment veiem que no ens hem fet addictes, doncs ho tornem a provar unes quantes vegades més. Fins que arriba un punt al qual, la cosa canvia.

Si no prenem alguna cosa, no ens ho passem bé. Clar, això no arriba a ser encara una addicció física, perquè la persona pot no prendre res i eixir igualment i passar-s’ho relativament bé, però no és el mateix.

En eixe moment ja som addictes. Depèn de cadascú deixar-ho o continuar. Però no tots els que continuen acaben com la imatge de “drogoaddicte” que tenim, per a res. Eixos realment són molt pocs. Els que són una gran majoria i són tan addictes com els “drogoaddictes” dels que parlem, són els altres, els que sí tenen per continuar consumint cada cap de setmana, cada dos o tres dies, cada dia o… cada hora.

No ens equivoquem, aquesta gent trigarà molt de temps en demacrar-se -això depèn de cadascú-. Que acabaran demacrats, no ho dubtem, però no el primer any, ni el segon. Per això la metàfora del meu pare té tant de sentit: quan la gent duu un temps consumint i veu que res canvia (almenys res que ells puguen notar), es pensa que podrà continuar molt més.

I després, doncs alguns acaben malament, d’altres no. Supose que això depèn de la pasta que tinga cadascú.

Quanta gent consumeix al nostre entorn?. Jo puc dir que n’hi ha més que en consumeixen que els que no consumeixen pas.

La coca

El nacionalisme madridista

Aprofitant la victòria del Reial Madrid en aquesta lliga (ben merescuda, per cert), vull parlar una miqueta d’una idea curiosa que se’m va ocórrer després de les eleccions. Té a veure amb el nacionalisme madridista.

No, madridista no es refereix directament al futbol, sinó a la concepció que tenen els madridistes de com ha d’ésser el seu país i les coses que això comporta. Primerament, existeix una espècie de veritat absoluta en les seues actuacions: les seues idees sobre què és solidaritat, què és Espanya, què és l’economia, què és “normal” i què no ho és, etc. Existeix el sentiment de que la resta d’Espanya ha de ser com ells i pensar com ells.

Aquest problema no seria tal si no fora perquè aquesta superioritat dóna peu a certa intolerància. El problema, però, més enllà, arriba quan estenen aquest pensament a la resta de l’Estat. Ja es comença a divisar un moviment entre la gent de “espanyolisme” intolerant: intolerant contra tot allò que no siga el pensament que indirectament arriba i ens arriba (televisió, diaris) des de Madrid.

No ens equivoquem: no som espanyols, en tot cas som madrilenys. El nostre pensament prové d’allà, a l’igual que també prové dels EUA. Tot i així, el pensament acaba provenint d’un lloc o d’un altre, però el pensament no pot ser excloent, no pot ser intolerant davant d’altres formes de pensar.

Existeix un nacionalisme madrileny que és anti-nacionalisme català, basc o qualsevol altre. “Los madrileños”. “Los alicantinos”. “Los valencianos”.

Al cap i a la fi, a la vida, és difícil no identificar-se amb col·lectius. Però no podem fer que això supose exclusió i molt menys intolerància. El nacionalisme espanyol, més concretament el madrileny, ho és. És intolerant. Els nacionalistes catalans i bascos (i els altres també) han d’aprendre a saber reaccionar amb “seny” contra aquest nacionalisme: perquè la intolerància del primer pot generar intolerància dels altres.

Respecte a com pensen els altres. Això és el que ens falta.

El nacionalisme madridista

Discriminació als instituts valencians

El “Partit dels Ciutadans-Partido de la ciudadanía” a Alacant denuncia que molts alumnes d’instituts es veuen en l’obligació d’haver d’estudiar certes matèries en valencià i això els obliga a anar-se’n a Múrcia.

Notícia al diari Que!: http://www.quediario.com//pdfs/alicante/030507ali.pdf (pàg 7)

A la mateixa notícia ix la candidata a l’alcaldia besant-se amb el seu marit, i al final diu: “La lengua nos une”.

Sabeu què?

QUE ME CAGO EN SU PUTA CALAVERA (com diria un amic meu)

Discriminació als instituts valencians