Les curses de bous

Hui es vota al parlament de Catalunya la ILP impulsada per la plataforma PROU per tal de prohibir les curses de braus a Catalunya. És una gran notícia que una iniciativa com aquesta arribe al parlament català i que, a més, hi haja possibilitats que s’aprove. No vull fer-me moltes il·lusions, però.

El debat sobre els bous ha estat present al llarg de tota la meua vida i, en general, tothom ha estat d’acord en què les curses haurien de prohibir-se perquè és un maltractament completament innecessari. Dic això de «completament innecessari» perquè s’ha d’acceptar que el model productiu de les granges del nostre país i de la resta d’Europa no és precisament un model de bon tracte a l’animal. Aquestes granges són en certa manera necessàries fins que canvie el model productiu. Per això mateix existeix l’agricultura ecològica i podem trobar sovint al mercat productes que a les seues etiquetes asseguren que l’animal no ha patit (evidentment em referisc al llarg de la seua vida fins al moment en què se’l mata per aprofitar la carn i això).

Pense que, s’aprove o no aquesta ILP, és un pas endavant. Probablement els nostres fills o els nostres nets ja no hauran de lluitar contra les curses de bous, perquè no existiran.

Cal dir, però, que aquesta llei sembla tindre una porta al darrere: mentre que es prohibixen les curses de bous, es regula a nivell «festiu» on molts pobles fan servir bous per a les seues festivitats. Si hi ha maltractament, continua sent inacceptable que això s’accepte.

Ja vorem què passa.

Anuncis
Les curses de bous

Més guapos, més insatisfets

Anit vaig anar al club Mau-Mau al Poble Sec (Barcelona), allà es projectava un curt anomenat: “Yo, habré sido tu cuerpo”. Primer de tot, em sembla que no és correcte dir això, em sona estrany. Bàsicament trauria la “,” (coma), si ben és cert que la pausa no es faria i quedaria una mica estrany o amb un altre èmfasi. La qüestió és que vam estar xarrant i fent conya sobre el documental -que va estar molt bé- (i el podeu veure a la pàgina de l’autor del poema en el qual es basa el curt).

Una de les xiques que era amb nosaltres, havia nascut i viscut durant molt de temps a Veneçuela. Aprofitant això, vaig recordar que en un viatge que vaig fer de Barcelona a Alacant, vaig trobar-me amb una parella veneçolana que em va comentar que al seu país, quan les xiques compleixen l’edat necessària per poder operar-se legalment, s’operen. El què? doncs les mamelles, el nas, el cul… el que calga per estar “més guapa”.

Llavors vaig preguntar-li a aquesta xica si allò que m’havien comentat era veritat o no. Em va dir que “no”, evidentment, però que sí que és cert que la gent es fa operacions d’estètica molt més sovint que no ho fan ací. Clar, la següent pregunta va ser: són les dones veneçolanes lletges?. Ella va respondre que no, que en general les dones veneçolanes són molt més maques que ací.

Per tant, arribem a una conclusió que és general en molts camps de la vida; en aquest cas: com més guapos som, més insatisfets estem o més ens exigim. Només vaig poder pensar: quina sort que tinc de no ser guapo (tot i que, evidentment, desitjaria ser-ho una mica més… però tampoc és una cosa que em mate).

Com diuen els Manel:

Els guapos són els raros, ho sap tothom i no ho diu ningú.
Tampoc no s’agraden i tenen complexes per ser diferents.
I no saben que els guapos desafinen , no tenen swing i no ballen bé.
També es preocupen i tenen psicòlegs, i no passa res.


Més guapos, més insatisfets

L’educació ací i als Estats Units

Ara que tinc una professora d’anglès que és dels Estats Units, he tingut l’oportunitat de parlar de temes sobre els quals sempre he tingut curiositat i, potser, certs prejudicis.

Un d’aquests temes ha estat l’educació. Supose que no sóc l’únic que es pensa que l’educació als Estats Units no és bona, que els joves d’allà no saben on està Espanya o qualsevol altra part del món que potser nosaltres sí coneixem sense haver-nos d’esforçar molt.

Una altra idea generalitzada és que allà és tot més fàcil, ja siga a l’escola, a l’institut o a la universitat.

Per últim, una altra opinió generalitzada és que l’educació pública dels Estats Units deixa molt que desitjar i que per això només les persones amb prou diners tenen estudis de qualitat ocupant així alts càrrecs i tenint més facilitat d’accés a molts llocs.

Doncs bé, sembla que això són el que seu nom índica: tòpics. L’únic que realment sembla que és cert és el fet que els estudis previs a la universitat són més fàcils degut, sobretot, al fet que no hi ha examens, sinó que es basa en allò que ací diem “avaluació continuada”.

Però si parlem de l’universitat, sembla que la cosa canvia i allà als EUA la cosa és prou més difícil que no ho és ací. La meua professora parla per experiència pròpia i també per algunes xarrades que ha pogut tindre amb altres professor de la universitat d’Alacant. També comenta que a les carreres d’allà es tracta de fer diferents examens al llarg del curs, no només un al final com és ací en la gran majoria del casos.

Per altra part, la qualitat de l’ensenyament m’ha comentat que no és dolenta. Que ells estudien de tot, a l’igual que ho fem ací. I no podem dir això de “els estudiants dels EUA són incultes perquè no saben on està Espanya” quan molts estudiants d’Espanya no saben on està Israel, Mongòlia o Dinamarca (i si parlem de capitals, millor ni contar-ho).

A Espanya també existeixen escoles elitistes on només hi va gent que té diners per pagar-ho. I després aquesta mateixa gent és la que va a les universitats privades on obtenen tres títols en cinc anys per a després dirigir companyies (llegiu ICADE, ICAI o el que siga).

El que sí és cert és que allà els estudis són molt més cars que ací. Per descomptat, si un és bon estudiant, obté beques durant tot l’any (i sembla que són prou comunes). I allà gairebé la gran majoria treu els estudis en els anys que toca (no com jo). Supose que això és degut a la pressió econòmica que suposa.

A l’Estat Espanyol molts estudiants no saben que el 80-90% del preu dels estudis universitaris estan subvencionats. És a dir, normalment paguem uns 800€ quan el preu real és de 5000-6000€. I la gent això no ho sap. I clar, ací vivim a costa dels nostres impostos (jo inclòs). Curiosament no tenim eixa consciència de la importància sobre que les coses siguen públiques (a diferència dels països del nord d’Europa).

En definitiva, l’educació als Estats Units és millor que ací en la gran majoria dels aspectes. Per descomptat no estic d’acord amb això del preu tan elevat que costa estudiar allà una carrera, però també caldria canviar les coses ací per conscienciar a la gent a aprovar-ho tot… potser llevar la subvenció de les assignatures suspeses?.

L’educació ací i als Estats Units

La construcción de un sueño

Siempre hay tiempo para un sueño.

Siempre es tiempo de dejarse llevar por una pasión
que nos arrastre hacia el deseo.

Siempre es posible encontrar la fuerza necesaria
para alzar el vuelo y dirigirse hacia lo alto.

Y es allí, y sólo allí, en la altura, donde podemos
desplegar nuestras alas en toda su extensión.

Sólo allí, en lo más alto de nosotros mismos, en
lo más profundo de nuestras inquietudes,

podremos separar los brazos, y volar.

La construcción de un sueño. Dulce Chacón.

La construcción de un sueño

Esperar la independència…

Ahir vaig preguntar a un fòrum en català sobre videojocs sobre quina era la situació del català als videojocs (al programari privatiu, és clar).

Gairebé la idea generalitzada a les respostes era:

“Si no hi ha estat independent, no hi ha força per demanar traducció de videojocs al català”

S’afirmava també que “és la Generalitat qui ho ha de fomentar”. No dic que no. No dic que amb un Estat Independent no siga més fàcil aconseguir que el català estiga present en molts llocs on ara és ignorat. No dic que la Generalitat no haja de fer un esforç per aconseguir fomentar l’ús del català als videojocs.

Ara bé, no podem esperar la independència per aconseguir allò que volem respecte al català. Per diferents raons:

1. Mai heu pensat que potser mai aconseguirem la independència?. Significa això que la “no-independència” suposarà la desaparició del català?. Llavors anem malament si pensem així, perquè significa que un dia podem rendir-nos.

2. No podem esperar la independència (encara que siga dintre de 100 anys) per aconseguir allò que volem respecte al català. Si volem el català als videojocs, hem de lluitar per això ara, però no hem de dir que “això és impossible mentre no siguem un estat independent”. Sobretot perquè això no és veritat: Microsoft ha traduït el Windows al català, i l’Office també (una altra cosa és criticar com s’ha fet, però s’ha fet).

Així que si volem una cosa, hem de lluitar per ella, estem a la situació que estem.

A arrel d’això, cal pensar com fomentar el català encara que no tinguem un estat propi. Hem d’aconseguir que aquells que viuen a les nostres terres i l’entenen, puguen accedir a continguts en català de qualitat. És a dir, aconseguir que persones castellano-parlants que coneixen el català, accedisquen a continguts en català per la seua qualitat. D’aquesta forma pense que sí estaríem aconseguint fomentar la llengua.

Bé, en fi. Només són coses que tinc pel cap…

Esperar la independència…

Playa Girón

Compañeros poetas,
tomando en cuenta los últimos sucesos
en la poesía, quisiera preguntar
—me urge—,
¿qué tipo de adjetivos se deben usar
para hacer el poema de un barco
sin que se haga sentimental, fuera de la vanguardia
o evidente panfleto,
si debo usar palabras como
Flota Cubana de Pesca y
«Playa Girón»?

Compañeros de música,
tomando en cuenta esas politonales
y audaces canciones, quisiera preguntar
—me urge—,
¿qué tipo de armonía se debe usar
para hacer la canción de este barco
con hombres de poca niñez, hombres y solamente
hombres sobre cubierta,
hombres negros y rojos y azules,
los hombres que pueblan el «Playa Girón»?

Compañeros de historia,
tomando en cuenta lo implacable
que debe ser la verdad, quisiera preguntar
—me urge tanto—,
¿qué debiera decir, qué fronteras debo respetar?
Si alguien roba comida
y después da la vida, ¿qué hacer?
¿Hasta donde debemos practicar las verdades?
¿Hasta donde sabemos?
Que escriban, pues, la historia, su historia,
los hombres del «Playa Girón».

Playa Girón

Madre

Més d’una vegada veureu en aquest blog una cançó de Silvio Rodríguez. I és que, de vegades, sent alguna cançó d’ell que es cola a la llista de reproducció… (què modern).

I llavors la impaciència, els nervis i les preocupacions per les coses quotidianes desapareixen. I gaudisc d’una cançó que dura gairebé dos minuts. Però quins dos minuts. La que estic sentint ara es diu “Madre”… (i això que no crec en pàtries, tot i que s’ha de dir que les pàtries d’abans no eren les d’ara que gairebé són marques).

 

MADRE (1974)
Madre, en tu día

no dejamos de mandarte nuestro amor.
Madre, en tu día
con las vidas construimos tu canción.Madre, que tu nostalgia se vuelva el odio más feroz.
Madre, necesitamos de tu arroz.
Madre, ya no estés triste, la primavera volverá,
madre, con la palabra libertad.

Madre, los que no estemos para cantarte esta canción,
madre, recuerda que fue por tu amor.

Madre, en tu día
Madre Patria y Madre Revolución,
Madre, en tu día
tus muchachos barren minas de Haiphong.

Madre