«House of leaves» («La casa de fulles»)

Farà uns mesos un bon amic va parlar de la recent traducció al castellà del llibre «House of leaves», de Mark Z. Danielewski. Vaig estar mirant si havia una versió en format digital per al meu Kindle. No la vaig trobar i finalment vaig oblidar-me de l’assumpte.

Però al nostre recent viatge als Estats Units, quan vam visitar la coneguda llibreria «City Lights», me’n vaig enrecodar i vaig preguntar per saber si tenien el llibre. El tenien i el vaig comprar. El meu amic, que era allà amb mi, em va dir: «Wow, aquesta edició és molt xula, la tapa és més petita que l’interior del llibre.»

Ara us explicaré per què aquesta edició era tan xula i, sobretot, de què va el llibre.

____________________

The house of leaves

El llibre explica una història, la de Johnny, que es troba amb un manuscrit escrit per Zampanò, que fa un estudi d’una documental conegut com el Navidson Record. Aquest documental, filmat per Will Navidson, ens mostra la història d’una família que es muda a una casa en mig del camp.

Un bon dia, mentre Navidson està mesurant la casa, se n’adona que hi ha una diferència d’uns centímetres amb el total mesurat des de dins i el total mesurat des de fora (més gran per dins que per fora). La història és curiosa, perquè ho explica com si a nosaltres ens arribara alguna cosa semblant: què faríem si ens trobàrem que la diferència entre el que mesura la nostra casa des de fora i des de dins té una diferència de 30 centímetres (més gran per dins que per fora).

Navidson es posa en contacte amb el seu germà i junts comencen a fer més mesures. Al final no poden més que acceptar que la casa és més gran per dins que per fora.

Un bon dia, però, els pocs centímetres es converteixen en pocs metres. I dies més tard els metres es converteixen en un espai fosc, que sembla un passadís, en el que ningú no vol entrar. Una de les nits, Navidson entra en aquest pasadís, pensant que no hi ha res més, però al fons troba un gir a la dreta, amb una porta, i es fica per ella pensant que sempre pot tornar. La seua sorpresa arriba quan en fer mitja volta, no veu el lloc per on havia entrat. Després d’uns minuts d’histèria, finalment aconsegueix sortir.

És en aquest moment que contacten amb un equip d’exploradors amb una experiència brutal en investigar llocs desconeguts, malgrat els llocs no eren del tipus: passadís fosc i fred. L’equip d’exploració fa diverses exploracions que verifiquen que l’espai dintre d’aquest armari o porta és immensament gran.

I no explicaré més.

El que té de bo el llibre a més d’una història rara és que el llibre en sí mateix, la impressió, la forma en la que llegim, també és rara i ens aconsegueix transmetre la raresa de la situació.

Lectura totalment recomanable.

 

«House of leaves» («La casa de fulles»)

Solaris. O els problemes de descobrir altres civilitzacions a l’univers

Ahir vaig acabar de llegir «Solaris», una novel·la que parla d’un món futur on l’home pot viatjar per l’univers. Així és com es descobreix un planeta molt especial que es mou al voltant de dues estrelles.

El planeta és especial perquè segons les lleis físiques no hauria de poder girar d’eixa manera. L’explicació resideix en un oceà que es comporta d’una manera particular i que equilibra la moviment.

El quid es troba en el fet que este oceà pareix intel·ligent. Quan l’home arriba al planeta, l’oceà respon creant formes paregudes a tot allò que podem veure a la Terra. Per aquesta raó s’acaba donant per fet que allà existeix una intel·ligència, però l’home no és capaç «d’establir contacte».

Després del descobriment, moltíssimes teories ixen a la llum provant d’explicar què és aquell oceà, com aprofitar-ho… però res no es concreta. L’oceà és immens, meravellós, estrany. Però no hi ha cap manera de comunicar-se amb ell.

Amb el pas del anys l’interès de la humanitat va desapareixent fins a un punt en el qual la idea més generalitzada és la d’abandonar el planeta i deixar-lo allà. Podríem dir que seria el equivalent de qualsevol descobriment al planeta Terra del qual no es poguera traure cap altre profit que el de l’explotació turística.

Descobrir un planeta meravellós, misteriós, immens… però que no té cap utilitat pràctica.

Cap al final del llibre, es llancen algunes teories sobre què és aquell oceà. Una de les teories interessants és que allò podria ser simplement l’estat inicial de la creació d’un déu imperfecte.

Solaris. O els problemes de descobrir altres civilitzacions a l’univers

L’informe Phaeton

Fa un parell de dies vaig acabar -per segon vegada- un llibre anomenat L’informe Phaeton, un llibre que planteja la possibilitat d’un passat diferent al que ens han explicat a les escoles o que els historiadors ens expliquen cada dia (referent a èpoques llunyanes, més enllà de l’any 10.000 a.C.).

Al llibre, un enginyer industrial que s’ha convertit en escriptor és triat per una gent molt misteriosa per començar a investigar sobre la història del món, en les èpoques més llunyanes, just en el punt on parlem d’història i prehistòria.

El protagonista comença per investigar tots els llibres (o documents) sagrats de diferents cultures d’arreu del món i, d’entrada, descobreix que a totes les cultures es parla d’un gran diluvi que va arrasar el món. La cosa curiosa és que això és cert.

Mirant la bíblia i altres llibres de l’estil com a textos que expliquen la història en forma de faules o contes, ens adonem que existeixen molts punts en comú, però el més curiós és el del diluvi.

A partir d’aquí es comença a plantejar la idea que el diluvi no fora cap catàstrofe provocada per la natura, sinó per l’home. Però com podria l’home de fa 12.000 anys provocar una catàstrofe com aquella? Ací es planteja la idea que existira una civilització humana avançada abans del diluvi…

El llibre té una primera part on prova d’argumentar això amb fets que són, en realitat, comprovables. Una cosa diferent són les conclusions que s’extreuen i la història que s’explica en el rerefons. Un d’aquests fets és la formació dels continents.

Formació dels continents

A la viquipèdia podeu llegir sobre Pangea, el suposat megacontinent d’on venen els continents actuals. Segons ens han ensenyat, Pangea va existir va un 600 milions d’anys i es va anar trencant i separant fins a formar el món que coneixem avui.

Al llibre, però, es posa en dubte que la formació dels continents haja estat un procés de 600 milions d’anys. Un dels arguments principals és que si això fora cert, avui dia les costes de l’Àfrica, Europa i Amèrica no encaixarien de forma tan evident: l’erosió de les costes i altres canvis hagueren afectat molt més a la forma de les costes.

Existeixen fets ben curiosos, com és el cas del port de Tihuanaco, un port de mar que es troba a una altura de gairebé 4km sobre el nivell del mar i a 20km del llac més proper. Com és possible que una de les runes més antigues del món siga un port de mar en mig d’una muntanya. Això seria possible si algun gran cataclisme l’haguera portat allà.

En definitiva, el llibre planteja una idea interessant i és molt agradable i fàcil de llegir. Alguns arguments són interessants, altres no ho són tant, però és interessant re-plantejar-se fets històrics.

L’informe Phaeton