Per la supressió dels partits polítics

Un bon amic de Montpeller m’ha passat un llibre anomenat: «Note sur la supression générale des partis politiques», de Simone Weil, escrit l’any 1943. És un llibre curt i concís que explica clarament per què els partits polítics no haurien d’existir. Deixe ací algunes frases interessants:

La paraula partit té ací el significat que té en el continent europeu. La mateixa paraula en els països anglosaxons designa una realitat completament diferent. Té la seua arrel en la tradició anglesa i no és trasplantable. Un segle i mig d’experiència ho demostra suficientment. En els partits anglosaxons hi ha un element de joc, d’esport, que només pot existir en una institució d’origen aristocràtic; tot és seriós en una institució que és, en el seu origen, plebea.

La idea de partit no entrava en la concepció política francesa de 1789, a no ser com un mal que calia evitar. Però va existir el club dels jacobins. Al principi només era un lloc de lliure discussió. El que el va transformar no va ser cap mena de mecanisme fatal. Va ser únicament la pressió de la guerra i de la guillotina que el va convertir en un partit.

Realitat que tots veiem cada dia:

Un home que s’ha adherit a un partit haurà probablement percebut que en l’acció i propaganda d’este partit hi ha coses que li han paregut bones i justes. Però este home no s’ha estudiat la posició del partit respecte a tots els problemes de la vida pública. Entrant al partit, l’home accepta posicionaments que ell ignora. És d’esta manera que l’home sotmet el seu pensament  a l’autoritat del partit. Conforme l’home conega poc a poc les posicions del partit respecte a la resta de posicionaments de la vida pública, les acceptarà sense posar-les en dubte.

Es parla molt de com la visió de «partits polítics», que sempre es posen «a favor» o «en contra», ha afectat tota la nostra vida. Posa per exemple l’escola:

Fins i tot en les escoles, ja no se sap estimular d’una altra manera el pensament dels xiquets si no és convidant-los a prendre partit a favor o en contra. Se’ls cita una frase d’un gran autor i se’ls diu: «Esteu d’acord o no? Desenvolupeu els vostres arguments ». En l’examen, els desgraciats, ja que han d’haver acabat la dissertació al cap de tres hores, no poden passar més de cinc minuts preguntant-se si estan d’acord. I seria tan senzill dir-los: «Mediteu este text i expresseu les reflexions que se vos acudisquen».

I al final:

Gairebé a tot arreu -i fins i tot, sovint, a causa de problemes purament tècnics- l’operació de prendre partit, de prendre posició a favor o en contra, ha substituït a l’obligació de pensar. Es tracta d’una lepra que s’ha originat a partir dels mitjans polítics i s’ha estès, a través de tot el país, a la quasi totalitat del pensament.

És dubtós que es puga posar remei a esta lepra que ens mata sense abans suprimir els partits polítics.

Podeu llegir el llibre complet en castellà o en francès.

Anuncis
Per la supressió dels partits polítics

El País, El Mundo, La Vanguardia…

Fa uns mesos es va produir una cosa estranya en el món dels diaris «seriosos» espanyols. Els directors de 3 diaris van ser rellevats i reemplaçats per d’altres:

Mentre que «El País» havia canviat de director més sovint, Pedro J. havia estat director de «El Mundo» des de l’any 1989. Per altra part, Antich portava des de l’any 2000 dirigint «La Vanguardia».

Tots tres diaris han canviat, i molt, després d’aquest canvi:

Diari Abans Després
El Mundo
  • Espanyolista
  • Anti-nacionalista
  • Tot i ser de dretes, era obertament crític contra qualsevol partit
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
El País
  • Espanyolista
  • Centre-dreta
  • Obertament a favor del PSOE i sempre trobant punts contraris al PP
  • Ha deixat de ser crític contra el govern del PP
  • S’ha convertit obertament en anti-nacionalista (abans ja era contrari al nacionalisme, pero es podien trobar articles més ‘oberts’)
 La Vanguardia
  •  Centre-dreta
  • ‘Obert’ amb el tema nacionalista, present sovint al diari
  • El tema nacionalista ha desaparegut gairebé del diari.
  • Les notícies contràries al govern del PP semblen menys

 

Els canvis a «El Mundo» i «El País» són realment grans i preocupants:

Estem parlant que «El País» havia estat un diari amic del PSOE i sempre crític amb el PP i ara s’ha convertit en un pamflet on trobem notícies que en altres èpoques hagueren estat impensables. Alguns anàlisis:

En el cas de «El Mundo» i «La Vanguardia», la cosa és més fotuda de detectar. Simplement han desaparegut articles que abans estaven allà i que donaven més varietat al contingut.

I ara, quines són les alternatives? Això depèn molt de la ideologia de cada u i del que cada u estiga disposat a llegir. A mi m’agrada Vilaweb, però estic realment cansat que allà només es parle d’independència i de coses relacionades amb la independència. L’Ara.cat no està malament, però li manca certa qualitat al contingut, per no parlar de varietat d’opinions… Alguna cosa pareguda em passa amb el PuntAvui.cat (aquests fallen amb el seu disseny web, poc agradable i relativament complicat de fer servir). També tenim el Levante-emv, que peca de local (els anteriors també pequen d’això). El Periódico, mai ha estat dels meus preferits, molt amic del PSC, tot i qué té un enfocament menys local.

Conclusió: els diaris de tota la vida s’han tret la careta. Aquests diaris només participaven i participen d’un joc on el ciutadà no té res a dir més enllà d’un vot cada quatre anys. Per estar ben informat, de coses realment pràctiques, cal anar a altres mitjans o a les xarxes socials. Hi ha molts mitjans que tenen molt bona informació, però això ja depèn de cada u trobar-los. La millor manera de trobar-los és a través del Meneame o directament des de les xarxes socials.

El País, El Mundo, La Vanguardia…

Crisi i idees

Aquesta crisi que estem passant m’està mostrant una cosa que durant els darrers anys ja anava sospitant: que les nostres idees estan afectades per la forma de vida que tenim. És curiós com ara tots estem una mica més disposats a cedir en el nostre «Estat del benestar» en favor del bé comú i evitar que l’Estat haja d’ésser «rescatat».

Encara recorde quan l’amic «fatxa» del meu avi em deia allà al 2004: aquestos [el PSOE] arribaran i ens portaran a tots a la ruïna. 6 anys després sembla que les seues prediccions s’han complert. No obstant, no ens equivoquem, la crisi actual no és culpa del PSOE només, sinó de tots aquells que han permés aquest desenvolupament insostenible durant els darrers anys.

En canvi, però, sí que s’ha de recriminar a Zapatero que ha actuat tard i malament amb la crisi. El problema considere que es va centrar en dos punts: el retorn dels 400€ que es va aprovar abans que marxara Solbes, tot just abans de les eleccions de 2008. Una mesura que dubte molt que li donara cap vot i que va esgotar un marge molt important que teníem de superàvit. Altra possible cagada ha estat el Plan E: una despesa que només va endarrerir uns mesos el que tots ja sabíem que passava: que estàvem en la pitjor crisi des de l’inici de la democràcia.

Tota aquesta despesa ens ha portat a un dèficit excessivament alt que ara han de pagar de forma directa funcionaris i pensionistes i que la resta pagarem per segur de forma indirecta. Zapatero s’ha hagut d’empassar les seues idees i recular: probablement si no haguera fer certes cagades, ara no s’haurien d’haver pres aquestes mesures «dràstiques» i només haguera calgut retallar la despesa general i altres àrees, però sense haver d’arribar tan lluny.

El PP ho haguera fet millor? No ho sé. Probablement depèn de qui haguera estat al front. Estic segur que més d’un a dintre del PSOE va pensar el mateix que pense jo: que les mesures preses no eren ni d’esquerres ni de dretes, sinó d’estúpids. La dels 400€ es veia de forma directa, la del Plan E l’estem veient ara.

I mentrestant sembla que hem de cedir i perdre certs drets per avançar. No sé si realment el futur serà bo o dolent, caldrà veure-ho. Allò que sí que em preocupa és el fet que sembla que els polítics només saben aprofitar-se dels nostres diners, i més em preocupa que això estiga passant d’una forma tan important als Països Catalans.

Per sort, no hauré de canviar el meu vot a les properes eleccions. El partit al que vote encara no té suficient poder per furtar-me els diners.

Crisi i idees

Tots d’uniforme, tots iguals

Doncs sembla que la presidenta de la Comunitat Autònoma Madrilenya vol (o més bé desitja) que tots els alumnes de les escoles porten uniforme.

I és que ja sabem que si tots som iguals, s’acaben els conflictes i Na Esperança Aguirre ho sap bé. I com a bona política i legionària (de Crist, no dels conductes de refrigeració dels hospitals), doncs proposa com s’ha de millorar el món. I què menys que fer-ho proposant el foment d’una cosa que està de moda:

Pensem tots iguals, vestim tots iguals.

Collons, si és que fins i tot els Simpsons es burlen d’això.

Tots d’uniforme, tots iguals

Mites electorals

Es queixa molta gent de que amb el sistema actual, els partits nacionalistes estan sobrerepresentats i tenen massa poder. És això veritat? Qui està realment sobrerepresentat?. Veure-ho és fàcil. La composició actual del govern espanyol és aquesta:

Fixeu-vos que IU, amb 1.269.532 vots, te només 5 diputats i en canvi, CiU amb 829.046 i ERC amb 649.999 tenen 10 i 8 respectivament. Curiós, no?. Estan sobrerepresentats CiU i ERC. Veiem-ho. En total hi ha 350 diputats, si calculem quin percentatge li toca a cadascú pel nombre de vots obtinguts tindríem que el repartiment de diputats seria:

PSOE – 0.4264×350= 150 diputats

PP – 0.3764×350= 131 diputats

IU – 0.0496×350= 17 diputats

CiU – 0.0324×350=11 diputats

ERC –  0.0254×350=9 diputats

EAJ-PNV – 0.0163×350= 6 diputats

CC – 0.0086×350= 3 diputats

BNG – 0.008×350= 3 diputats

Fixeu-vos que això suma 330, que encara falten 20 diputats que correspondrien a d’altres partits (i també segons el vot en blanc, que s’emportaria uns quants). El PSOE està sobrerepresentat en 14 diputats, el PP en 17, i en canvi a IU li falten 12 per arribar al que realment li correspondria. Per altra part, ERC i CiU o el PNV, més o menys tenen els diputats que els corresponen.

Així que, qui està sobrerepresentat?

Deixem-nos de gilipollaes i diguem les coses clares: la llei electoral d’aquest “Estat” és una merda que margina les minories. I al PP i al PSOE els ve molt bé que siga així.

Mites electorals