Avui, dia de Nadal, he tingut l’oportunitat de discutir amb els meus germans i cunyades sobre el tema de la llengua, la independència i demés coses relacionades. Tenint en compte que el meu germà i la seua dona viuen a Madrid (ella és d’allà), no és gaire complicat endevinar quina és la seua posició al respecte.
El meu altre germà manté una posició més tolerant, més comprensiva, tot i que no comparteix moltes idees. Jo sóc considerat “el més radical”, només perquè “jo defenc la llengua”. És curiós, perquè jo només els explique que el meu interès se centra en defendre la llengua dels meus avis, la meua llengua. No vull parlar de temes d’independència o demés coses, perquè realment no considere que això siga necessari.
Entenc que políticament la llengua és un tema seriós, però el fet que Catalunya i València siguen un dia independents no influeix en la meua posició: jo vull fomentar la llengua, en un estat Català o Espanyol. Tot i així, he d’admetre que en un estat espanyol es produeixen les situacions estúpides quan els que només parlen castellà són incapaços de comprendre que en algunes comunitats de l’Estat es parlen altres llengües.
És complicat parlar d’aquest tipus de temes quan les posicions es troben tan allunyades. Crec que no és bo tindre-les amb gent de la meua família. Jo defense la llengua, i ho faig tenint un (o més) blocs en català, parlant català sempre que puc, reinvindicant allò que crec i votant al partit que més s’apropa als meus interessos. A vegades, discutir això, està de més.
Desarmats 