Si mire arrere, va ser allà pels 16 anys que vaig començar a llegir llibres en valencià perquè volia practicar la meua llengua. A casa meua no es parlava valencià, encara tota la meua família ve de Gandia i han sigut valencians-parlants.
Més tard vaig prendre una miqueta més de consciència sobre la meua llengua, vaig voler (i vull) poder parlar-la allà on vaig sense sentir-me incomprès o menyspreat. M’alegrava cada volta que trobava algú que parlava valencià. I m’alegrava encara més quan em trobava algú que parlava valencià sempre que podia (és a dir, sense amagar-se ni tindre por a «faltar al respecte»).
I després vaig viure a Catalunya. Vaig comprendre què era una vida on la meua llengua -el valencià-, fora una llengua utilitzada i coneguda per tot arreu, poder parlar-la sense trobar-me gent que em diga «¿qué?» «háblame en cristiano» i demés.
I vaig començar a comprendre l’independentisme. Les raons per les quals es demana això. No és una qüestió només econòmica, o cultural o social. És una barreja de moltes coses. Per les meues raons (més socials i culturals), vaig arribar a comprendre que la independència de Catalunya podia (i crec que pot) ser una molt bona cosa. I no es tracta d’«anar en contra de» ni de «maltractaments», per mi es tracta de mirar avant, veure que els principis de la societat catalana poden aplicar-se més fàcilment en un país independent que a dintre d’Espanya.
Però no vull anar més allà amb les meues raons per votar ‘sí’ a una independència.
_______________
Escric perquè estic fins als collons que això m’afecte personalment. M’he mullat de tal manera mentalment que sóc incapaç de no sentir-me afectat pel que passa allà. Veure les notícies em posa dels nervis, parlar amb la família o els amics em pareix impossible i em crea una sensació mental que no m’agrada.
Sóc un bitxo raro? Sóc un terrorista per pensar que voler votar sí a la independència? Realment estic demanant una cosa contra-natura? Contra l’ordre i evolució natural del món?
M’agradaria ser com tots. Estar d’acord amb El País, El Mundo, Antena3, els intel·lectuals espanyols, Junker, Serrat, Duran i Lleida.
M’agradaria, de veres, perquè viure a Alacant i parlar de Catalunya és… pesat. I estic cansat. No vull parlar-ne més.
Faig pas arrere. M’oblide d’independències i de polles, i em dedique novament a la llengua com sé fer-ho, o de noves formes. Però ja no vull parlar-ne més, perquè cada volta que ho faig acabe amb un mal al cor i un mal gust de boca que vull evitar.
Desarmats 