Què grans que sou, Manel!!

LA GENT NORMAL

S’havia estat cultivant per Grècia
i havia après que és taaant important viatjar…
I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…
Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns…, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.
I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:
Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.
Em va semblar un escenari adequat, per començar…
Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…
I va riure, i va dir: ai quina gràcia,
que boig estàs, ets mooolt divertit…!
Doncs, francament, maca, no em sembla
que ningú estigui rient aquí.
Ja t’ho has pensat bé això de…
Viure com ho fan els altres,
veure les coses que veu la gent normal,
dormir amb qui dormen els altres,
ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no entenia res… I m’agafava del braceeeet!!!
Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,
puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.
Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,
esperant la solució, que s’emporti tanta por.
No… tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs
com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,
follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts… de tu,
jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…

Lletra copiada… de Porcar.net.

Moltes gràcies Diana per recomanar-me aquesta cançó. Què grans que sou, Manel!!!

Uniforme a les escoles

Hui es publica una notícia a Pagina26 que parla sobre el fet que 60 col·legis del País Valencià faran servir l’uniforme el curs que ve.

Això em porta un cert conflicte intern. De fet, és possible que d’aquest tema ja n’haja parlat abans al bloc. Amb qui sí ho he fet ha estat amb la meua cunyada, que ja té dues filles. La seua opinió és bàsicament pràctica: si la meua filla porta sempre el mateix uniforme ja no m’hauré de preocupar quina roba posar-li cada matí. També s’acaba amb les diferències entre els alumnes. Arguments de pes, cal dir.

Els arguments en contra, sense tindre en compte l’associació inevitable que moltíssima gent fa tot relacionant l’uniform amb la dictadura i el feixisme, podrien centrar-se bàsicament en l’eliminació de la individualitat de cada alumne. Tinc amics que han estat a escoles on havien de portar uniformes i amics que han estat a escoles sense uniforme. Realment no aprecie una gran diferència entre ells.

Però tampoc recorde que ma mare ho haja passat malament a l’hora d’haver de vestir-me per anar a l’escola. I no estic parlant dels 6 o 7 anys, sinó dels 13, 14 o 15 anys, quan encara s’hauria de portar l’uniforme en el sistema actual.

Crec que els arguments en contra no tenen una justificació pràctica, sinó idelògica. Eixa és la raó per la qual no m’agradaria que el meu fill o la meua filla anara a una escola amb uniforme. M’és inevitable pensar que l’uniforme crea una espècie de control, de “normalitat”, tot amagant la personalitat de cada u: el resultat podria ser un endarreriment en la forma de pensar de tots, simplement pel fet que els “diferents” tindrien més problemes a l’hora de manifestar les seues diferències.

Si no es mostren les diferències, llavors les coses “diferents” no són enteses pels demés. I la gent que no té la possibilitat de veure coses diferents sempre és una mica més tancada que aquells que sí han tingut l’oportunitat de conèixer gent diferent. Sé que és una mica embolicat, però crec que queda clar de què parle.

Bàsicament: eliminar les diferències pot suposar crear a gent que siga incapaç d’entendre les coses que són diferents a la vida.

Au, quan he començat l’article no tenia clara la meua ment. Ara sí que ho tinc clar!! No als uniformes!!

BTT a Barna (I)

Després d’uns quants mesos a Barna he pugut aprofitar l’estada a Alacant per portar-me d’una vegada per totes la meua bicicleta de muntanya. El bicing està molt bé, però a mi m’agraden una miqueta més grans i que els puga fotre canya (a les bicicletes, vull dir).

Per si algú es mostra interessat, comentar que el transport ha estat de 50€, amb SEUR, i ha trigat 2 dies (teòricament n’era 1, però sembla que van posar malament l’adreça).

Ahir ja tenia clar que hui dissabte eixiria amb la bicicleta, el que no sabia era a on. Clar, des de Sagrada Família no tinc ni idea d’on anar, així que havia pensat en anar per la costa cap al nord. La Neus em va persuadir d’aquella idea, i em va dir una mica en conya “vés al Tibidabo”. En fi, que com que no tenia res a fer, he decidit anar al Tibidabo.

He eixit de casa, he agafat Provença, he pujat per Gran de Gràcia, Plaça Lesseps i he arribat a l’Hospital Quirón. Des d’allà hi ha una carretera que porta al Tibidabo. He començat a pujar, i pujar, i pujar… fins que a falta d’un kilòmetre m’he trobat amb un altre ciclista al qual li he demanat el millor camí per tornar.

M’ha explicat que havia de continuar fins a trobar una pista forestal. Llavors he continuat per la carretera… he creuat Vallvidriera i finalment m’he topat amb la pista forestal: una pista sense gaire pendent i molt tranquila, només amb ciclistes i gent corrent. En arribar a l’alçada del CosmoCaixa m’he eixit de la pista i… tornada cap a casa.

Molt bona experiència, sí senyor!!. Una miqueta massa suau, però no està malament per ser la primera vegada que isc amb la bicicleta. La propera vegada em portaré la càmera i em faré fotos despullat, així aconseguiré més visites al bloc!! hahaha.

Alçar i guardar

Amb la traducció de programari s’ha d’anar molt en compte amb el vocabulari que es tria per a les diferents ordres que hem de donar a una màquina. Una de les decisions que potser més polèmica han creat en les traduccions catalanes (oriental), va ser traduir l’anglès “Save” per “Desa”, verb “Desar”. Molts són i han estat els que veuen aquesta opció poc encertada: prefereixen l’opció “Guarda”, verb “Guardar”.

En un principi jo mateix vaig mostrar cert escepticisme amb la tria d’aquesta paraula, però amb el pas del temps s’ha convertit en una paraula més del meu vocabulari, tan natural com qualsevol altra. Per desgràcia, “Desar” no és un verb que s’utilitze al País Valencià.

Una proposta per a les variants valencianes és “Alçar”, el diccionari valencià defineix el verb alçar com:

11. v. tr. Posar (una cosa) en el seu lloc, on estiga ben guardada. Alça els llençols en el primer calaix de l’armari.

És prou interessant: representa clarament allò que és “Save” en anglès, inclús més que “Guardar”. Però això ha portat una revelació molt gran a la meua vida, i és que el verb “Alçar” era el verb que s’utilitzava ací fa molt de temps en lloc de “guardar”. Ahir li vaig preguntar a la mare d’un amic meu del poble, la família de la qual ha sigut una família de “santjoaners” de sempre (fins els besavis i besavis…). Com qui no vol la cosa li vaig preguntar:

“Per a tu, el verb alçar té algun altre significat a més del que tots coneixem?”

En un principi em va dir que no, però de sobte se’n va recordar de sa mare i de les coses que deia, i llavors començà a recordar una quantitat immensa de frases que sa mare deia:

“Tan bé que havia alçat la foto, i ara no la trobe”

Sembla que inclús per a la mare del meu amic havia estat també una xicoteta revelació enrecodar-se d’aquesta paraula. A altra gent que li he preguntat bàsicament ha arribat al mateix punt: en un principi no ho relacionen, però de sobte se’n recorden de certes frases.

El verb “Alçar” ha estat utilitzat pels valencians durant molt de temps, tot i que ara sembla més en desús. No sé si és perquè “Guardar” s’ha imposat pel fet que en castellà també es fa servir o per quina altra raó. Però crec fermament que “Alçar” és una opció perfecta com a traducció de “Save”: recupera vocabulari en procés de desaparició, que és propi i que realment és més adient per a la traducció que es vol. El mateix passa amb el verb “Desar” utilitzat al Principat.

Recordant mon pare

Uns mesos abans que mon pare morira, allà pel 1998-99 i quan jo tenia encara 16, mon pare i jo vam anar a caminar a la platja de Sant Joan. Feia quasi tres anys que li havien detectat un càncer i ja havia estat operat tres vegades.

Tot i que no em feia a la idea, ja podia esbrinar que el temps se li acabava. Així que vaig aprofitar aquella caminata per xarrar una mica amb ell, explicar-li sobre la meua vida d’adolescent, els meus amics, els meus problemes. Mon pare em va escoltar molt atentament.

D’entre totes les coses que li vaig explicar, una va ser sobre el meu amic Damián. Damián tenia 12 quan se’n va vindre de viatge a França a fer un intercanvi. Quan vam tornar, en Damián es va trobar que son pare havia marxat de casa a viure amb una altra dona i havia abandonat la seua família. Vaig explicar a mon pare que la vida de Damián canvià de cop i volta i que de ser un bon xic amb les idees clares i aplicat, va arribar a uns punts que tampoc no eren massa roïns, sinó que simplement “es va desviar” del seu camí.

Mon pare m’escoltava atentament, va mostrar certa llàstima pel meu amic, sobretot perquè ell l’havia conegut ja que alguna vegada havia vingut a dinar a casa.

Anys més tard, quan mon pare ja feia anys que havia mort, vaig anar a sopar amb ma mare. En el sopar, per coses de la vida, vam començar a parlar de mon pare i ma mare m’explicà que anys abans de morir, possiblement per la mateixa època en què el pare de Damián va abandonar a sa mare, mon pare havia tingut una amant. Sembla que un molt bon amic de mon pare va avisar a ma mare i li digué que: “o cuides bé, o el teu marit se n’anirà amb aquesta altra dona”.

Ma mare li ho va dir, i sembla que mon pare decidí quedar-se. Sembla que poc temps després li detectaren el càncer.

Les històries familiars són curioses, més curioses quan a un amic li passa el que a tu podria haver-te passat. De la malaltia de mon pare tinc molts records, potser amb el temps els posaré ací. Vaig poder aprendre que el càncer posa a cada u en el seu lloc.

Imagine me & you

Imagine me & you és una pel·lícula anglesa, una comèdia romàntica, que comença amb la boda d’una de les protagonistes amb un home “que qualsevol dona voldria”. Ja feia temps que cap comèdia romàntica no m’agradava o simplement ja les tenia massa vistes. Aquesta comèdia, en canvi, m’ha agradat perquè introdueix un tema nou.

A la seua boda, aquesta protagonista coneix a la florista que s’ha ocupat de les flors a la boda i s’enamora d’ella a primera vista. Sí, una dóna que s’està casant amb un home “ideal” s’enamora d’una altra dona. La resta de la pel·lícula és completament previsible, com qualsevol comèdia romàntica.

Però aquesta particularitat li dóna un altre aire. A més, la comèdia és anglesa, no americana, per la qual cosa podem esperar una pel·lícula amb una mica més de qualitat. El tema de l’homosexualitat a les comèdies romàntiques mai s’ha tractat amb naturalitat. És una llàstima que les imatges dels homosexuals continuen amb la dinàmica de sempre: homes afeminats i dones massa masculinitazdes, normalment sempre per “afegir un punt d’humor”.

Tot i que apareixen punts d’estranyesa dels personatges al llarg de la pel·lícula, el tema es tracta amb prou naturalitat: la florista admet des d’un principi, amb naturalitat, que “és gai”. Això sí, alguns dels hòmens que allà apareixen, sobretot el millor amic del nuvi, dóna fàstic quant al seu paper de “machito”.

En definitiva, una història d’amor molt bonica, sobre dues dones. És una comèdia romàntica, però. Així que no espereu gran cosa.

Bestiar

Una tira còmica, anomenada xkcd, és collonuda. M’encanta perquè reflecteix perfectament uns pensaments que es troben al cap de gairebé tothom. I, tot i així, encara pensem que som únics. No, no ho som. A SomGNU n’he traduït algunes tires.

De tornada a Alacant

Passat divendres, després de dos mesos sense tornar a casa, vaig arribar a l’estació d’Alacant-Terminal. Com que la meua mare no està molt per vindre a arreplegar-me i el nombre d’amics als quals puc demanar incondicionalment i sense cap problema que vinguen per mi és reduït, em tocà tornar en bus a casa.

Quan vaig pujar al bus, li vaig demanar al conductor:

– “Quant costa un bitllet?”

El conductor va respondre:

– “¿Qué?”

I jo vaig repetir:

– “Quant costa un bitllet?”

I el conductor repetí:

– “¿Qué?”

Llavors, vaig decidir canviar l’estratègia:

– “Quin preu?”

Però el conductor no es deixà guanyar:

– “¿Qué?”

I jo, estranyat, li digué novament:

– “Quin preu?”

I el conductor va dir, amb un to prou estúpid com per fer-me sentir estúpid:

– “No te entiendo”

Llavors, vaig bloquejar-me. No vaig saber què dir, més que passar al castellà i demanar-li el preu en castellà. No em va molestar que no sapiguera parlar o entendre el valencià, allò que em va fotre va ser la seua actitud estúpida davant d’una persona que li parlava en valencià.

Vaig seure i llavors al meu cap començaren a rondar les típiques idees: “li ho hauria d’haver dit en anglès o en francés”, i llavors segur que m’haguera entés. Però no. També podria haver-li demanat el full de reclamacions: com a ciutadà del País Valencià tinc dret a poder dirigir-me en valencià a tot arreu (tot i que no existeix l’obligació de respondre en valencià).

El cas és que l’actitud del conductor era clara: “Si me hablas en valenciano no te voy a atender”. Perquè la diferència entre “Quant costa un bitllet?” i “¿Cuánto cuesta un billete?” és bàsicament de tres vocals. Hi ha castellans-parlants que es mengen més vocals.

Em fot que aquest home no m’haja respectat. Els que parlem valencià sempre hem respectat els castellans, però moltes vegades ens hem trobat amb castellans que no només no ens respecten, sinó que ens fan sentir menyspreats.

No vaig poder pensar res més que:

BENVINGUT A ALACANT!!

Desarmat

Desarmat em sent quan tracten d’eliminar el terme País Valencià dels carrers. Quan Font de Mora diu que el valencià està més present que mai a la vida valenciana. O quan els ineptes del PSPV no saben fer altra cosa que enfocar-se en acusar a Camps de coses en les quals s’hauria de centrar la justícia.

Desarmat i després, desfet. Desfet perquè fa molt de temps que no se sent una bona notícia referent al País Valencià: tot són decepcions i actuacions del govern de Camps, del PSPV, d’Esquerra Unida, d’Esquerra Republicana, del Bloc i de gairebé tots els partits polítics de la meua terra. A això hem d’afegir un fet concret relacionat amb ACPV que m’ha mostrat en certa part la seua ignorància en certs aspectes relacionats amb la tecnologia i Internet.

Desfet i finalment, desterrat. Perquè així és com acabarem els pocs valencians que s’empenyen en continuar defenent la nostra cultura i la nostra llengua.

-un altre dia tocarà alguna cosa més positiva-