Esperar la independència…

Ahir vaig preguntar a un fòrum en català sobre videojocs sobre quina era la situació del català als videojocs (al programari privatiu, és clar).

Gairebé la idea generalitzada a les respostes era:

“Si no hi ha estat independent, no hi ha força per demanar traducció de videojocs al català”

S’afirmava també que “és la Generalitat qui ho ha de fomentar”. No dic que no. No dic que amb un Estat Independent no siga més fàcil aconseguir que el català estiga present en molts llocs on ara és ignorat. No dic que la Generalitat no haja de fer un esforç per aconseguir fomentar l’ús del català als videojocs.

Ara bé, no podem esperar la independència per aconseguir allò que volem respecte al català. Per diferents raons:

1. Mai heu pensat que potser mai aconseguirem la independència?. Significa això que la “no-independència” suposarà la desaparició del català?. Llavors anem malament si pensem així, perquè significa que un dia podem rendir-nos.

2. No podem esperar la independència (encara que siga dintre de 100 anys) per aconseguir allò que volem respecte al català. Si volem el català als videojocs, hem de lluitar per això ara, però no hem de dir que “això és impossible mentre no siguem un estat independent”. Sobretot perquè això no és veritat: Microsoft ha traduït el Windows al català, i l’Office també (una altra cosa és criticar com s’ha fet, però s’ha fet).

Així que si volem una cosa, hem de lluitar per ella, estem a la situació que estem.

A arrel d’això, cal pensar com fomentar el català encara que no tinguem un estat propi. Hem d’aconseguir que aquells que viuen a les nostres terres i l’entenen, puguen accedir a continguts en català de qualitat. És a dir, aconseguir que persones castellano-parlants que coneixen el català, accedisquen a continguts en català per la seua qualitat. D’aquesta forma pense que sí estaríem aconseguint fomentar la llengua.

Bé, en fi. Només són coses que tinc pel cap…

Anuncis
Esperar la independència…

Joan Clos parla a “Problemes domèstics”

Davant del caos que s’està vivint a Barcelona, Joan Clos comenta el següent:

1. Los trenes están espatllados. Lo mejor que se puede hacer es coger el coche particular de cada uno y circular por la vía del tren, porque el tren no pasa.

2. También se puede arribar a Barcelona en caballo o burro català. Si veniu por la costa también se puede coger la golondrina.

3. Finalmente afegir que la línia del tren del dragon kan funciona amb normalitat. Pero no la cojáis porque al final siempre deja en la misma parada de la que habéis salido, es un timo.

Mare de déu com hem reia al cotxe…

Joan Clos parla a “Problemes domèstics”

Independencia…

Aquesta cançó, la veieu com una crítica als nacionalismes?. A mi em sembla una forma amb molta gràcia de denunciar les desigualtats que hi ha a l’Estat Espanyol i fer que qui parla contínuament “d’igualtat” s’empasse les seues paraules. Perquè no som iguals, només vivim sota una mateixa administració que no tracta a tots per iguas.

Todos los pueblos en España están
pidiendo lograr un día su independencia,
deben saber que nosotros
ya estamos pidiendo esa experiencia.

Yo soy de Cádiz un país independiente
no tiene nada que ver con el resto de España,
compruébelo si no en televisión,
todo el mapa con nubes
menos aquí que siempre hay sol.

Tenemos nuestra propia indiosincrasia,
otra forma de vida, y otro lenguaje,
tenemos por lo visto mucha gracia
toda España se rie con nuestro ángel.

Tenemos unas playas envidiables,
las mujeres más guapas
pero tambien hay mucha miseria,
mucho paro y mucho atraso,
hay problemas de vivienda, aquí está la cosa chunga,
tenemos los bolsillos llenos de telarañas,
si a España le va bien, está claro que entonces
nosotros no somos ya de España.

Independencia…

Estic content…

Avui he anat, per invitació de la cap d’estudis del col·legi on vaig donar el curset de linux, a una xarrada sobre tecnologies web, programari lliure i com aplicar tot això a les ciutats educadores.

La qüestió és que a punt he estat de no anar-hi, tenia unes quantes coses a fer i no sabia exactament fins a quin punt em seria útil. Déu ni do si ho ha sigut, encara sort que he anat.

Dins d’aquest tràiler d’Educared, que és bàsicament això:

El programa EducaRed, que impulsa l’ús d’Internet a l’educació, està impulsat per la Fundació Telefònica, Telefònica i una majoria d’organitzacions del món educatiu en la qual es troben les principals Associacions professionals, Confederacions de pares i Sindicats. EducaRed és un programa obert que aspira a conjuminar a tota la comunitat educativa espanyola -professors, alumnes, pares i centres- d’ensenyament primari , secundària, batxillerat i cicles formatius de grau mig.

El que deia, dins d’aquest tràiler hi havia unes quantes taules, cada una amb un ordinador tablet PC que no hem arribat a fer servir (perquè la cosa no anava d’això), tenien també una pissarra digital i algunes pijades més. Allà ens hem assegut i Felip, un xic de Lleida amb un bonic accent, ens ha fet la xarrada.

Des del principi m’he quedat encantat, ha explicat les coses prou clares i la forma en què ho ha fet ha estat molt bé, perquè ens feia mantindre l’atenció sobre ell. A part d’això, en Felip deia coses sobre el programari lliure, el coneixement lliure i d’altres coses amb les quals estic completament d’acord… i clar, fa molta il·lusió trobar a gent com aquesta, gent que pensa com jo.

Total, que en acabar la xarrada ja ho tenia clar, aquest xic seria un bon mestre per a l’escola d’estiu de l’any que ve. Sobretot perquè ell ha treballat molt amb mestres per ensenyar-los com aprofitar les tecnologies a les escoles i com que ell no és informàtic, ho fa d’una forma més pròxima. He parlat amb ell, li he comentat si li semblaria bé fer un curs l’any que ve a l’escola d’estiu i m’ha dit que sí!!!!!.  Així que estic molt content, perquè de rebot he conegut a una persona molt interessant, no només com a mestre i ponent, sinó que també m’ha donat molt bona impressió per com era i com s’expressava.

Li he comentat que jo i alguns amics som els que portem somgnu i m’ha dit que sí que la coneixia i que mirava la pàgina de tant en tant… i també li ha fet il·lusió conèixer a qui la portava.

Total, un matí molt productiu.

Estic content…

Estic content…

De la pluja i el Riu Sec

Aprofitant la pluja d’aquests dies que, per cert, els mitjans de comunicació sempre fan més gran que no ho és pas en realitat, he anat al Riu Sec per veure com anava de sec. La primavera passada va ploure molt i el riu estava molt bonic, molt verd, amb un riuet més o menys constant del qual inclús a l’Agost encara quedava un fil d’aigua (que no corria, és clar).

Doncs bé, vaig agarrar la bici i vaig anar a vore com anava allò, i com ja m’imaginava hi havia molta aigua, però molta. Ací teniu la prova (si feu clic sobre les imatges, les podreu vore més grans):

La veritat és que és molt bonic veure aquestes coses prop de casa. Estem acostumats a que la nostra terra siga un secarral, i veure una mica d’aigua i verd de tant en tant no està gens malament.

Però bé, ací no acaba la cosa. Com que anava amb la bici, vaig aprofitar per, en els punts on el camí creua el riu, gravar com passava a través d’ell. Ara fa un temps vaig posar al blog un vídeo de com creuava el riu, pel mateix punt que el que veureu ara. Però clar, aquesta vegada hi havia més aigua i abans de creuar-lo ràpid havia de fer un reconeixement. Vaig creuar-lo i vaig comprovar que per allà no podia passar ràpid. Quan volia tornar a per la càmera, me la vaig pegar. Si us fixeu en el vídeo, és graciós i tot.

La qüestió és que m’he comprat uns nous pedals que s’enganxen tant al peu que quan vull llevar-me’ls, no puc. I clar, ja m’he pegat unes quantes òsties jo solet. Ací teniu un parell de fotos més. La segona és ja d’un camí que hi ha per darrere del poliesportiu de Sant Joan, la zona que jo conec com el camp de Sant Joan…

 

De la pluja i el Riu Sec

Aquesta és la nova València, la de la intoleràcia

El pas del temps mostra com canvien les coses, les formes de pensar, les visions sobre el món al que vivim. Després d’un gran canvi -la mort de Franco al 1975-, la societat va poder començar un procés d’obertura mental que li havia estat prohibit fins aleshores.

Aquest canvi, conjuntament amb el pensament “revolucionari” que hi havia a la resta del món amb lemes tipus:

“Prohibit prohibir”

“Feu l’amor i no pas la guerra”

etc…

Van calar profundament a la gent. De sobte, tothom es pujava al carro del progressisme, de la tolerància, de la revolució. Clar, no tothom pensava en les conseqüències del seu pensament: és a dir, ser “d’esquerres” pot semblar de primeres una cosa molt bonica i que, per lògica, tothom ho hauria d’acceptar. Ara bé, en realitat aquesta esquerra no era gens, ni ho és, una proposta fàcil (com tampoc ho és cap altra). Sembla que la gent d’aquella època es pensava que el món s’arreglaria si tiràvem els murs a terra. Però clar, les coses, evidentment, no van ser així.

I ací és on ix el punt d’inflexió. Hi ha qui va “reenfocar” la seua posició d’esquerres, mantenint els ideals però tenint en compte que s’ha d’ésser més realista a l’hora d’aplicar les idees i per altra part hi ha qui va prendre tot això de les “esquerres” com una gran mentida i ara, deixant completament de costat els ideals que un dia van moure el món, s’han fet únicament “realistes”.

Per això ara ja no m’agrada dir “d’esquerres” o de “dretes”. D’aquests dos grups que he parlat considere que uns han mantingut els principis i els altres s’han tornat egoistes. Producte d’aquest egoisme són, per exemple, totes aquelles organitzacions que revelen públicament la seua posició en contra de la immigració: fins al punt de manifestar-s’hi en contra.

Manifestantes convocados por España 2000 en Valencia queman fotos de Ibarretxe y Carod Rovira

Aquesta és la part més radical d’aquest grup “egoista”. Però aquesta part radical, no ens equivoquem, existeix perquè els “egoistes moderats” ho permeten. D’alguna forma són el reflex dels seus pensaments més interns. Segons les ciutats, aquesta faceta es presenta en major o menor mesura, però he d’admetre que és preocupant: perquè no representa cap ideal, només representa egoisme pur i dur.

Em pregunte què farien ells si visqueren a un país on no hi ha futur. Estic segur que també voldrien viure millor. I també provarien d’arribar-hi a un país on sí hagueren oportunitats com és el cas del nostre país.

El problema és que aquest pensament és molt a prop nostre, hi ha molta gent al nostre voltant que també ho pensa.

Aquesta és la nova València, la de la intoleràcia

Quim Monzó a la Fira de Fràncfort

Quim Monzó ha fet el discurs d’inauguració de la Fira de Fràncfort a la qual aquest any ha estat Catalunya com a convidada d’honor. Cal dir que “Catalunya” en aquest cas sí que fa referència als “Països Catalans” pel simple fet que realment es parla de la “Cultura literària catalana”, o siga, escriptors que escriguen en català.

El discurs és molt bo perquè se n’ix d’allò que és normal en aquest casos i paga la pena llegir-lo. Podreu llegir-lo a molts llocs, jo us el deixe també ací:

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un “bundesland” geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda…

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?…”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Quim Monzó

Quim Monzó a la Fira de Fràncfort