Tres raons per les quals es promou el programari en variant valenciana

Arran d’aquest article a PICA’M, he hagut de resumir en tres punts les raons a favor de la creació de traduccions en variant valenciana. Hi ha moltes més, però aquestes són les principals:

1. La realitat lingüística del País Valencià és la que és, i un programa que faça servir la nostra variant serà més fàcil d’introduir a les escoles i a altres àmbits. Existeix molta gent reàcia a veure coses com «sortir» a un programa.
2. Canviar eixe «sortir» per «eixir» i tota la resta de paraules de la variant general del català a la variant valenciana és una tasca automàtica. Tenim una eina que fa l’adaptació ràpidament i amb un resultat gairebé perfecte. És a dir, fer l’adaptació no costa gens ni miqueta.
3. En el passat i també en l’actualitat existeixen determinats organismes i persones que proven de crear traduccions valencianes completament diferenciades del català. Com que els desenvolupadors de programari són de fora del nostre país, no coneixen la realitat i molts han acceptat més d’una vegada traduccions valencianes blaveres amb codis d’idioma que no identifiquen el valencià amb el català. Si nosaltres enviem la traducció al valencià primer, tot preservant el codi correcte i vetllant perquè la traducció valenciana siga totalment normativa, aleshores evitem que traduccions blaveres no normatives i sense codis estàndard entren als projectes.

Descobrint la poesia en català

He de donar les gràcies a Raimon, qui canta poemes d’autors catalans com Àusias March o Ramon Timoneda. Ara mateix em quede amb Só qui só, d’aquest últim. Preciosa la cançó.

La podeu sentir en aquesta pàgina (gràcies ullbuidat!).

Só qui só, que no só io,
puix d’amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve alcançar algun do,
puix d’amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d’amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d’amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d’amor mudat me só.

Softvalencià

Fa un parell de setmanes vam obrir la pàgina Softvalencià per tal d’iniciar una campanya de promoció del programari en català/valencià al País Valencià. No volia deixar passar l’oportunitat d’escriure al meu bloc tot comentant algunes de les coses més interessants que es poden trobar a la pàgina web:

• Programari en variant valenciana (inclòs el Firefox, el VirtualBox, el Thunderbird, GNOME, KDE, etc.)
• Corrector de valencià, amb les darreres normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Traductor de valencià castellà (variant valenciana) i també a l’anglès, francès i portuguès (variant general)
• Campanya Navega en valencià

La iniciativa Softvalencià ha estat el resultat de molt de temps de feina i tot i que he d’admetre que no l’hem llançada bé, estic convençut que la feina que fem poc a poc donarà algun dia els seu fruït. Vull donar les gràcies a tots aquells que han treballat de valent en aquesta iniciativa: en Toni Hermoso, en Robert Escolano, en Carlos Ferrando, en Xavi Ivars, en Jordi Mallach, en Vicent Cubells (tots de Softcatalà) i a en Francesc Felipe i Gerard Fullana (d’Escola Valenciana).

Així es treballa per la nostra llengua!

Acció Cultural del País Valencià és part del problema?

Amb l’arribada de la democràcia al País Valencià, el mateix any que se signà la Constitució de l’Estat Espanyol, es va iniciar un procés de recuperació cultural i social molt important. Mentre que a Catalunya aquest moviment va rebre el suport complet i real dels partits polítics i les institucions, al País Valencià fou i ha estat Acció Cultural del País Valencià el principal motor d’impuls de la cultura valenciana.

És important adonar-se de la diferència entre el fet que a Catalunya no existeix cap tipus d’organisme semblant: simplement perquè allà la Generalitat fa tot el que ací ha de fer en gran mesura ACPV: promoure la llengua i cultura pròpies. Molts valencians, conscients d’això, hem donat suport incondicional a un organisme que ha lluitat molt durament contra els diferents governs valencians que han tractat (i tracten) de separar la nostra llengua i cultura de la de catalans i mallorquins i de dissoldre-la poc a poc per fer-la invisible.

Gràcies a ACPV hem pogut veure TV3 al País Valencià, gràcies a ACPV disposem d’informació important sobre els nostres drets com a valenciano-parlants i mitjançant els Casals Jaume I s’han organitzat moltíssims actes d’informació i divulgació de temes relacionats amb la cultura pròpia. Per descomptat, aquesta tasca de divulgació no ha estat exclusiva d’ACPV, però ACPV ha estat protagonista d’aquesta tasca.

Ací passa alguna cosa, però. La sensació generalitzada és que no s’estan fent les coses bé: els Casals no aconsegueixen captar nova gent, alguns han de tancar per qüestions realment estúpides i ideològiques (és el cas de Mutxamel, on la principal responsable va haver de marxar, entre altres raons, per no ser “independentista”) i d’altres estan simplement sense cap tipus d’activitat; la campanya de Televisió sense Fronteres va endavant, però molt lentament i sense saber si el camí que s’ha pres és el millor (tots sabem que les “iniciatives populars” solen acabar als calaixos del parlament quan no van directament a la brossa).

ACPV té un president que porta molts anys al davant, i tots sabem què passa amb això. Sembla que el problema és més greu, però, i és que no se sap si hi ha algú disposat a assumir eixa responsabilitat.

Altre problema és la dependència de subvencions (ací teniu un aclariment sobre el funcionament de les mateixes), sobretot de les de la Generalitat de Catalunya. Subvencions que després s’emporta la Generalitat Valenciana per mitjà de multes exorbitants. Què passarà el dia que no es rebin subvencions: no podem fer que la nostra organització depenga directament d’això i que si un dia es deixen de rebre subvencions, doncs llavors tot es perda.

El tema de les subvencions és important, i per això vull explicar dos casos:

• Softcatalà. És una associació d’ús i promoció del català en les noves tecnologies que té més de 10 anys i al qual s’ha anat afegint gent. En cap cas s’han rebut subvencions, sinó premis i ingressos per publicitat. Tot i així, encara que no es tingueren aquests ingressos, Softcatalà podria continuar treballant sense grans problemes. Som moltes persones qui hi treballem traduint i fent altres tasques. Una problemàtica totalment oposada ha estat el cas de Mancomún, a Galícia (és diferent, però representa molt bé què pot significar perdre subvencions).
• Escola d’Estiu de les Terres del Sud. Aquesta escola d’estiu, organitzada a Alacant fa més de 30 anys, ha passat per situacions diverses. En els casos en què s’ha deixat de rebre subvencions l’escola s’ha continuat fent, potser amb més problemes, però ha continuat endavant.

En tots els casos, no són les subvencions les que feien aquests organismes anar endavant, sinó les persones que els formaven. Tant Softcatalà, com l’Escola d’Estiu, com ACPV el que necessiten és gent compromesa que continue amb la tasca que s’ha començat. És potser aquest punt on una part de les subvencions haurien de dedicar-s’hi.

Tornant a ACPV, mirant l’evolució dels darrers 20 anys al País Valencià, avaluant els últims anys i els resultats obtinguts, potser alguna cosa falla. Potser els valencians que ens estimem la nostra cultura i la nostra llengua em delegat massa “poder” en Acció Cultural, i potser que això siga un problema. Podria ser que Acció Cultural ara forme part del problema al qual ens hem d’enfrontar quan a la promoció de la nostra cultura i la nostra llengua al País Valencià.

Les varietats del català al Principat

La gran varietat de parlars catalans al llarg i ample del domini lingüístic és realment una riquesa pròpia digna d’estudi. De fet, d’estudis hi ha milions i tots molt i molt interessants.

Ara bé, una cosa és llegir i una altra cosa és viure. Normalment aquests estudis són molt objectius -com ho han de ser-, però no sempre recullen les impressions que uns parlants d’una varietat tenen de les altres. Sense anar més enllà, els blaveros es pensen que el valencià és una llengua diferent del català i al llarg del temps s’han donat molts arguments realment estúpids com que: “el català és més grotesc i el valencià és més suau”.

Diguen com li diguen a la llengua, aquests blaveros parlen el mateix que la gent de Barcelona, malgrat s’empenyen en dir que no, que el que es parla a València no és el mateix (i a més presenten llistes de paraules). Sense aprofundir molt, només comentaré que aquesta gent només es mira el melic i no sap que al Principat hi ha més català que el català de Barcelona i voltants.

I ací és on volia arribar. Després de passar un temps a Barcelona he d’admetre que no m’agrada el català que ací es parla, per diverses raons:

• Primer de tot, pels castellanismes catalanitzats: seguru, tornillu, sueltu i altres paraules castellanes que a l’igual que a València, han entrat amb força: pues i después
• Segon, la “e” oberta fins a convertir-se en una “a”. Així, “les cases” sona com “las casas”, “les primeres” com “las primeras”… a voltes em pareix estar sentint castellà.
• Tercer, el desconeixement d’alguns termes bàsics. M’he trobat amb molta gent que considera algunes paraules com “passades de moda” o “inexistents”: de forma que l’adaptació de la paraula castellana ha substituït directament a la paraula original catalana.

Sembla que no sóc l’únic que s’adona d’això, doncs a Tarragona i Lleida ben que els diuen els “kamakus” (Què maco!). Tot i així, aquests “kamakus” representen el grup dialèctic més gran de tot el domini lingüístic, podent arribar als 4 milions. Per això mateix haurien de tindre cura en com porten el seu lideratge i no parle només d’aspectes subjectius, sinó d’empobriment de la pròpia llengua: pèrdua d’s sonores, de les diferents “e”, per no parlar del vocabulari.

Per acabar, dos casos molt curiosos:

• La pronunciació de la “s” sonora és cada vegada més semblant a la “s” sorda. Quan vaig arribar a Barcelona no ho vaig notar, el que notava era que quan jo deia “cosa” o “casa”, la pronunciació era subtilment diferent. La “s” sonora d’Alacant és realment molt sonora, no sé com descriure-ho, és com si el so vinguera de més endins que no pas la “s” de Barcelona.
• Dir 10, Déu i deu són tres coses diferents que es pronuncien diferent. El número “10” es pronuncia amb una “e” prou oberta a Alacant, quasi diem “Dau”. Altra cosa és el verb “deure”, que es pronuncia amb una “e” neutra. Finalment, el nostre senyor-totpoderós-lliure-albir clarament té una “e” tancada. De fet, a Elx hi ha una dita que és “Déu deu 10”. Un barceloní diria tres vegades la mateixa paraula, sense diferenciar entre l’una i l’altra.

Cap varietat dialectal se’n lliura realment de certs empobriments de la llengua. El català central, però, com a “líder”, hauria de tindre cura en no empobrir innecessariament la Nostra Llengua.