Descobrint la poesia en català

He de donar les gràcies a Raimon, qui canta poemes d’autors catalans com Àusias March o Ramon Timoneda. Ara mateix em quede amb Só qui só, d’aquest últim. Preciosa la cançó.

La podeu sentir en aquesta pàgina (gràcies ullbuidat!).

Só qui só, que no só io,
puix d’amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve alcançar algun do,
puix d’amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d’amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d’amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d’amor mudat me só.

L’equilibri del temps

Fa un parell de dies, a classe d’anglès, vam fer un esquema per veure com ocupem les hores del dia. La pregunta general era si teníem o no teníem temps per fer allò que volem, si notem que el temps se’n va i que no en tenim de suficient.

Abans d’arribar a Barcelona el temps no era una qüestió realment important per mi. Bé, sí que ho era, però en realitat mai sentia que em faltava (més bé diria que en alguns casos em sobrava). Però ací a Barcelona he pogut engrescar-me en molts projectes que m’il·lusionen, a més de la feina, clar està.

He arribat a un punt, però, en què realment sent que em falta temps: pel matí no tinc temps suficient per escriure al bloc, anar a la piscina i després anar a la feina (tot i que m’alce a les 6.45 i entre a treballar a les 10). De la feina isc de mitja a les 17h, i per la vesprada alguns dies tinc anglès, sempre procure anar una estona al gimnàs i fer alguna cosa pel màster de programari lliure, traducció, softvalencià… I tot això sense comptar els amics, que cal dir que no en tinc molts ací a Barna. Bé, vull dir amics de veure en el dia a dia. Si ben és cert que els companys de feina s’han convertit en bons amics.

També vull veure les sèries que m’agraden o alguna peli, passar temps amb la Neus… Total: mitjanit. I jo a partir de les 11h sóc home mort que ha d’anar al llit.

Està bé, no dic que no. Però al poble tenia molt de temps per pensar. M’agradava perdre el temps pensant en certes coses. A Barcelona és complicat: si prove de fer-ho sempre hi ha un soroll de fons (els cotxes i resta de sorolls de la ciutat) que no em deixen. No puc mirar el sol, no puc mirar «més enllà» perquè visc a un 2n pis i perquè la ciutat és massa gran.

Són moltes coses bones i moltes coses que trobe a faltar. Sé que el temps a la ciutat serà un parèntesi a la meua vida i quan puguem ens mourem més enllà, a un lloc més obert, amb més llum i on el temps no se’ns escape de les mans.

A la ciutat he perdut l’equilibri del temps, que ara bandeja cap a una i altra banda. I sabeu qui ho paga? El meu estómac.

Softvalencià

Fa un parell de setmanes vam obrir la pàgina Softvalencià per tal d’iniciar una campanya de promoció del programari en català/valencià al País Valencià. No volia deixar passar l’oportunitat d’escriure al meu bloc tot comentant algunes de les coses més interessants que es poden trobar a la pàgina web:

• Programari en variant valenciana (inclòs el Firefox, el VirtualBox, el Thunderbird, GNOME, KDE, etc.)
• Corrector de valencià, amb les darreres normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Traductor de valencià castellà (variant valenciana) i també a l’anglès, francès i portuguès (variant general)
• Campanya Navega en valencià

La iniciativa Softvalencià ha estat el resultat de molt de temps de feina i tot i que he d’admetre que no l’hem llançada bé, estic convençut que la feina que fem poc a poc donarà algun dia els seu fruït. Vull donar les gràcies a tots aquells que han treballat de valent en aquesta iniciativa: en Toni Hermoso, en Robert Escolano, en Carlos Ferrando, en Xavi Ivars, en Jordi Mallach, en Vicent Cubells (tots de Softcatalà) i a en Francesc Felipe i Gerard Fullana (d’Escola Valenciana).

Així es treballa per la nostra llengua!