Amb l’arribada de la democràcia al País Valencià, el mateix any que se signà la Constitució de l’Estat Espanyol, es va iniciar un procés de recuperació cultural i social molt important. Mentre que a Catalunya aquest moviment va rebre el suport complet i real dels partits polítics i les institucions, al País Valencià fou i ha estat Acció Cultural del País Valencià el principal motor d’impuls de la cultura valenciana.
És important adonar-se de la diferència entre el fet que a Catalunya no existeix cap tipus d’organisme semblant: simplement perquè allà la Generalitat fa tot el que ací ha de fer en gran mesura ACPV: promoure la llengua i cultura pròpies. Molts valencians, conscients d’això, hem donat suport incondicional a un organisme que ha lluitat molt durament contra els diferents governs valencians que han tractat (i tracten) de separar la nostra llengua i cultura de la de catalans i mallorquins i de dissoldre-la poc a poc per fer-la invisible.
Gràcies a ACPV hem pogut veure TV3 al País Valencià, gràcies a ACPV disposem d’informació important sobre els nostres drets com a valenciano-parlants i mitjançant els Casals Jaume I s’han organitzat moltíssims actes d’informació i divulgació de temes relacionats amb la cultura pròpia. Per descomptat, aquesta tasca de divulgació no ha estat exclusiva d’ACPV, però ACPV ha estat protagonista d’aquesta tasca.
Ací passa alguna cosa, però. La sensació generalitzada és que no s’estan fent les coses bé: els Casals no aconsegueixen captar nova gent, alguns han de tancar per qüestions realment estúpides i ideològiques (és el cas de Mutxamel, on la principal responsable va haver de marxar, entre altres raons, per no ser “independentista”) i d’altres estan simplement sense cap tipus d’activitat; la campanya de Televisió sense Fronteres va endavant, però molt lentament i sense saber si el camí que s’ha pres és el millor (tots sabem que les “iniciatives populars” solen acabar als calaixos del parlament quan no van directament a la brossa).
ACPV té un president que porta molts anys al davant, i tots sabem què passa amb això. Sembla que el problema és més greu, però, i és que no se sap si hi ha algú disposat a assumir eixa responsabilitat.
Altre problema és la dependència de subvencions (ací teniu un aclariment sobre el funcionament de les mateixes), sobretot de les de la Generalitat de Catalunya. Subvencions que després s’emporta la Generalitat Valenciana per mitjà de multes exorbitants. Què passarà el dia que no es rebin subvencions: no podem fer que la nostra organització depenga directament d’això i que si un dia es deixen de rebre subvencions, doncs llavors tot es perda.
El tema de les subvencions és important, i per això vull explicar dos casos:
- Softcatalà. És una associació d’ús i promoció del català en les noves tecnologies que té més de 10 anys i al qual s’ha anat afegint gent. En cap cas s’han rebut subvencions, sinó premis i ingressos per publicitat. Tot i així, encara que no es tingueren aquests ingressos, Softcatalà podria continuar treballant sense grans problemes. Som moltes persones qui hi treballem traduint i fent altres tasques. Una problemàtica totalment oposada ha estat el cas de Mancomún, a Galícia (és diferent, però representa molt bé què pot significar perdre subvencions).
- Escola d’Estiu de les Terres del Sud. Aquesta escola d’estiu, organitzada a Alacant fa més de 30 anys, ha passat per situacions diverses. En els casos en què s’ha deixat de rebre subvencions l’escola s’ha continuat fent, potser amb més problemes, però ha continuat endavant.
En tots els casos, no són les subvencions les que feien aquests organismes anar endavant, sinó les persones que els formaven. Tant Softcatalà, com l’Escola d’Estiu, com ACPV el que necessiten és gent compromesa que continue amb la tasca que s’ha començat. És potser aquest punt on una part de les subvencions haurien de dedicar-s’hi.
Tornant a ACPV, mirant l’evolució dels darrers 20 anys al País Valencià, avaluant els últims anys i els resultats obtinguts, potser alguna cosa falla. Potser els valencians que ens estimem la nostra cultura i la nostra llengua em delegat massa “poder” en Acció Cultural, i potser que això siga un problema. Podria ser que Acció Cultural ara forme part del problema al qual ens hem d’enfrontar quan a la promoció de la nostra cultura i la nostra llengua al País Valencià.
Desarmats 