Salvador Broseta, nou candidat del PSOE a la ciutat de València

Anem de mal en pitjor. Més li val al pobre Tio Canya quedar-se al seu poble i esperar el que haja de vindre, perquè hem passat de no tindre les claus de casa nostra, però tindre-les a casa nostra, a que estiguen ara en casa d’un altre que, a més, obre quan li dona la gana per ficar-nos més gent que no respecta la nostra casa.

Salvador Broseta és el nou candidat del PSPV-PSOE a l’Ajuntament de València. La primera cosa que he fet, atès el seu cognom, que sona una mica valencià, ha estat comprovar com era la seua pàgina web:

http://www.salvadorbroseta.es/

Tot en castellà. Tot. I el lema: “Objetivo, ganar Valencia”. Total, que si haguera de triar entre Rita i aquest tio, probablement em pegaria un tret.

Això no pot ser. No pot ser que el nostre País estiga governat per una dona com la que ens governa i que el candidat de l’oposició siga encara pitjor. Ja m’ho deien: si el de dalt és un incompetent (Jorge Alarte), els que et trobaràs per sota ho seran en la mateixa mesura o encara més.

I Esquerra Unida cagant-la. Serà el Bloc l’única solució?, per desgràcia Morera no és tampoc un gran polític. Però… què hi ha d’aquell que es va presentar com a número 1 del Bloc per la província d’Alacant ara fa uns anys?. No pot ser que el sector valencianista continue dividit.

Salvador Broseta, nou candidat del PSOE a la ciutat de València

Acció Cultural del País Valencià és part del problema?

Amb l’arribada de la democràcia al País Valencià, el mateix any que se signà la Constitució de l’Estat Espanyol, es va iniciar un procés de recuperació cultural i social molt important. Mentre que a Catalunya aquest moviment va rebre el suport complet i real dels partits polítics i les institucions, al País Valencià fou i ha estat Acció Cultural del País Valencià el principal motor d’impuls de la cultura valenciana.

És important adonar-se de la diferència entre el fet que a Catalunya no existeix cap tipus d’organisme semblant: simplement perquè allà la Generalitat fa tot el que ací ha de fer en gran mesura ACPV: promoure la llengua i cultura pròpies. Molts valencians, conscients d’això, hem donat suport incondicional a un organisme que ha lluitat molt durament contra els diferents governs valencians que han tractat (i tracten) de separar la nostra llengua i cultura de la de catalans i mallorquins i de dissoldre-la poc a poc per fer-la invisible.

Gràcies a ACPV hem pogut veure TV3 al País Valencià, gràcies a ACPV disposem d’informació important sobre els nostres drets com a valenciano-parlants i mitjançant els Casals Jaume I s’han organitzat moltíssims actes d’informació i divulgació de temes relacionats amb la cultura pròpia. Per descomptat, aquesta tasca de divulgació no ha estat exclusiva d’ACPV, però ACPV ha estat protagonista d’aquesta tasca.

Ací passa alguna cosa, però. La sensació generalitzada és que no s’estan fent les coses bé: els Casals no aconsegueixen captar nova gent, alguns han de tancar per qüestions realment estúpides i ideològiques (és el cas de Mutxamel, on la principal responsable va haver de marxar, entre altres raons, per no ser “independentista”) i d’altres estan simplement sense cap tipus d’activitat; la campanya de Televisió sense Fronteres va endavant, però molt lentament i sense saber si el camí que s’ha pres és el millor (tots sabem que les “iniciatives populars” solen acabar als calaixos del parlament quan no van directament a la brossa).

ACPV té un president que porta molts anys al davant, i tots sabem què passa amb això. Sembla que el problema és més greu, però, i és que no se sap si hi ha algú disposat a assumir eixa responsabilitat.

Altre problema és la dependència de subvencions (ací teniu un aclariment sobre el funcionament de les mateixes), sobretot de les de la Generalitat de Catalunya. Subvencions que després s’emporta la Generalitat Valenciana per mitjà de multes exorbitants. Què passarà el dia que no es rebin subvencions: no podem fer que la nostra organització depenga directament d’això i que si un dia es deixen de rebre subvencions, doncs llavors tot es perda.

El tema de les subvencions és important, i per això vull explicar dos casos:

  • Softcatalà. És una associació d’ús i promoció del català en les noves tecnologies que té més de 10 anys i al qual s’ha anat afegint gent. En cap cas s’han rebut subvencions, sinó premis i ingressos per publicitat. Tot i així, encara que no es tingueren aquests ingressos, Softcatalà podria continuar treballant sense grans problemes. Som moltes persones qui hi treballem traduint i fent altres tasques. Una problemàtica totalment oposada ha estat el cas de Mancomún, a Galícia (és diferent, però representa molt bé què pot significar perdre subvencions).
  • Escola d’Estiu de les Terres del Sud. Aquesta escola d’estiu, organitzada a Alacant fa més de 30 anys, ha passat per situacions diverses. En els casos en què s’ha deixat de rebre subvencions l’escola s’ha continuat fent, potser amb més problemes, però ha continuat endavant.

En tots els casos, no són les subvencions les que feien aquests organismes anar endavant, sinó les persones que els formaven. Tant Softcatalà, com l’Escola d’Estiu, com ACPV el que necessiten és gent compromesa que continue amb la tasca que s’ha començat. És potser aquest punt on una part de les subvencions haurien de dedicar-s’hi.

Tornant a ACPV, mirant l’evolució dels darrers 20 anys al País Valencià, avaluant els últims anys i els resultats obtinguts, potser alguna cosa falla. Potser els valencians que ens estimem la nostra cultura i la nostra llengua em delegat massa “poder” en Acció Cultural, i potser que això siga un problema. Podria ser que Acció Cultural ara forme part del problema al qual ens hem d’enfrontar quan a la promoció de la nostra cultura i la nostra llengua al País Valencià.

Acció Cultural del País Valencià és part del problema?

No et fas el llit

És complicat explicar per què m’agraden certes cançons o certs grups. Mishima és un dels darrers grups que vaig descobrir a través d’un amic un dia que estàvem pintant el pis al qual ara hi visc. Amb el temps vaig descobrir una cançó que em va agradar més que qualsevol altra: “No et fas el llit”.

Diu que ja no et fas el llit
I que plores a les nits
I quan surts amb les amigues
Diuen que menges amb els dits

Diu que truques a tothom
Fins i tot a antics companys
Però jo sé que el que tu busques
Només ho trobaràs amb mi

Diu que et van veure amb el Joan
Un dissabte allà al canòdrom
Quan tothom sap que és un imbècil
I que li suen molt les mans

Diuen que reies massa fort
I que apostàveu pels més lents
En sortir et va fer un petó i després….
En fi, després no ho vull saber

També has tornat a treballar
I ara et lleves més aviat
I el cafè amb llet que jo et servia
Te’l posa el noi de l’altre torn

Diu que no et va tan malament
Però a mi em sembla que em menteixen
Perquè jo sé que el que et fa falta
Només ho trobaràs amb mi

Cada cop que sent aquesta cançó, sobretot el principi, no puc evitar pensar certes coses, certes possibles situacions a les quals algun dia ens haurem d’enfrontar a la nostra vida o les quals ja les hem enfrontades alguna vegada…

No et fas el llit

12 d’octubre

Hui mon pare haguera fet 64 anys. Ja fa 10 anys… i com passa el temps.

Recorde una volta que li vaig demanar ajuda amb els deures en valencià. Em va dir que: “T’ajudaria, però la forma en què jo parle és una miqueta diferent del que aprens a l’escola”.

12 d’octubre