En esta cançó es fa menció a la ‘chanson de Prévert’. Vaig posar-me a trobar-la i sembla que és una cançó molt antiga cantada per Serge Gaisbourg. La cançó original no m’acaba d’agradar, possiblement perquè és excesivament chanson française.
Però esta versió del grup Sambassadeur, del que curiosament havia sentit parlar fa molt anys, m’agrada molt més.
Ahir vaig acabar de llegir «Solaris», una novel·la que parla d’un món futur on l’home pot viatjar per l’univers. Així és com es descobreix un planeta molt especial que es mou al voltant de dues estrelles.
El planeta és especial perquè segons les lleis físiques no hauria de poder girar d’eixa manera. L’explicació resideix en un oceà que es comporta d’una manera particular i que equilibra la moviment.
El quid es troba en el fet que este oceà pareix intel·ligent. Quan l’home arriba al planeta, l’oceà respon creant formes paregudes a tot allò que podem veure a la Terra. Per aquesta raó s’acaba donant per fet que allà existeix una intel·ligència, però l’home no és capaç «d’establir contacte».
Després del descobriment, moltíssimes teories ixen a la llum provant d’explicar què és aquell oceà, com aprofitar-ho… però res no es concreta. L’oceà és immens, meravellós, estrany. Però no hi ha cap manera de comunicar-se amb ell.
Amb el pas del anys l’interès de la humanitat va desapareixent fins a un punt en el qual la idea més generalitzada és la d’abandonar el planeta i deixar-lo allà. Podríem dir que seria el equivalent de qualsevol descobriment al planeta Terra del qual no es poguera traure cap altre profit que el de l’explotació turística.
Descobrir un planeta meravellós, misteriós, immens… però que no té cap utilitat pràctica.
Cap al final del llibre, es llancen algunes teories sobre què és aquell oceà. Una de les teories interessants és que allò podria ser simplement l’estat inicial de la creació d’un déu imperfecte.
De vegades pose coses interessants al Facebook que al final s’acaben perdent entre totes les xorrades que vaig dient. Hi ha coses interessants de les que vull enrecordar-me’n. Així que a partir d’ara provaré de posar-les més al blog.
Aquesta és una cançó d’un grup francès anomenat ‘Granville’. La lletra no diu gran cosa: una noia que se’n surt del que són les noies corrents (a França això no està tan normalitzat com a Catalunya). En canvi, la música i la melodia aconsegueixen crear sensacions en mi. Em pregunte si serà sempre així.
Desarmats 