Viatge a l’Índia: Dia 0

Va ser al juliol quan vaig enviar un email a l’escola de ioga (Ashram) que la Rachel m’havia recomanat. Recorde que quan vaig rebre el email de confirmació en vaig posar molt content. ¡Primer pas per fer un viatge a l’Índia! 

Al setembre vaig comprar els bitllets per anar a Kochi al sud de l’Índia. Pocs dies després vaig comprar un bitllet d’anada i tornada per la M. Per coses del destí, la M. no vindrà a l’Índia i jo no aniré a l’Ashram al qual havia d’anar. Aniré una mica més al sud, a Thiruvananthapuram, à una altra escola.

Anar-se’n dos mesos, deixant la meua parella a França em causa una sensació estranya. No conec el lloc on vaig: un país gran, boig, espiritual, que canvia la gent.

Per mi aquest viatge és una immersió en el ioga, és una oportunitat de fer un viatge espiritual a una cultura completament diferent de la meua. 

Tren Bordeus – París, avió París – Rhyad – Kochi – Thiruvananthapuram i taxi à l’hotel. Gairebé 2 dies de viatge per davant. 

No sé què és el que em depara el destí.

A veces pienso en ti

A veces pienso en ti.

Pienso que contigo no me importaba estar bien o estar mal. Podía sentirme mejor o peor conmigo mismo, pero eso no era en ningún momento algo que me generara inseguridad contigo. Al contrario, tú estabas ahí para darme esa seguridad que me faltaba o simplemente estabas ahí.

A veces pienso en ti.

Y sé que ya no hay vuelta atrás. Yo no lo quiero. Tú ya no lo querrás. Pero a veces pienso en ti. Pienso en el daño que te hice. En las cosas que destruí en una sola noche.

A veces pienso en ti.

Y no sé cómo pensar en ti. Algunos simplemente olvidan, otros aplican la lógica, otros corremos hacia adelante. Pero cuesta olvidar todo aquello que un día dije, aunque yo ya no soy yo. Yo no soy quien dijo que te querría para siempre y que si algún día dejara de quererte, entonces ya no sería yo. Yo ya no soy yo.

Y, sin embargo, a veces pienso en ti.

Pienso en que posiblemente te pase lo mismo que a mí. Que un día te levantas, todo va bien, vives tu vida. Y de repente algo te golpea. Te golpea tan fuerte que cuesta mantenerse en pie. Nos cierra la boca. Nos mete en nuestros pensamientos. Y nos obliga a frenar la lágrima que quiere salir a través de nuestros ojos.

A veces pienso en ti

Pienso en cuando cerraste la puerta llorando. Cuando entré en el ascensor. Cuando me pregunté en el portal si debía volver o partir para siempre. Cuando partí.

Y aunque sé que no hay vuelta atrás, a veces pienso en ti.

Y necesito estar entre tus brazos. Porque contigo me sentía seguro. Podía afrontar lo que fuera en mi vida. Tenía tanta seguridad contigo. Tantos planes.

Y, sin embargo, lo reuní todo aquella noche, lo rocié con gasolina, lo quemé y me largué. Y te dejé a ti sola mirando cómo todo ardía sin poder hacer nada más. Sin saber por qué.

A veces pienso en ti

En la chica que conocí cuando tenía 18 años. En todos los buenos recuerdos. En todas las vidas que vivimos juntos durante 15 años. En todos los cambios, las crisis, los amigos, los animales, la familia, las ciudades.

Tuve que quemarlo todo. No podía ser de otra manera.

Pero eso no significa que no fuera duro para mí también. No puedo dejar de recordar aquel vestido tan bonito que llevabas la segunda vez que nos despedimos. Me duele tanto recordarlo. Aunque no sé saber cuál es la razón del dolor, si fue por el daño que te hice, por el daño que nos hice o por el daño que me hice.

A veces pienso en ti

En las veces que reímos. En las veces que lloramos. Saber que los dos estábamos ahí para el otro. Contra viento y marea. Contra los años. Éramos fuertes.

A veces pienso en ti

Y también pienso en mí. En las pequeñas cosas que no me decía a mí mismo. Que no te decía a ti. Cosas que dejaba pasar. Deseos, rencores, dolores… los dejé muy adentro durante muchos años. Pequeñas cosas. Si las hubiese hablado, lo habríamos superado. Pero no, tenía miedo. Tenía miedo a enfrentarme contigo. Todo era tan «perfecto»…

A veces pienso en ti

Pienso en que no quiero saber cómo te va. Con quien te relacionas. Saber que alguien ocupará mi lugar algún día. De la misma manera que alguien ocupará el tuyo también.

A veces pienso en ti. A veces me arrepiento. A veces quiero llamarte y pensar en alguna manera de volvernos a ver.

Pero entonces pienso en lo que me llevó a destruir nuestro mundo. Y me doy cuenta de que ya no puedo reconstruirlo. Sólo puedo esperar que el tiempo nos cure a los dos las heridas y que algún día nos podamos volver a encontrar sin tener que preocuparnos de si nos va a doler o no.

A veces pienso en ti

Y como te dije aquél día, deseo que seas feliz. Que aproveches para hacer todas las cosas que no pudiste hacer estando conmigo. Que cumplas tus sueños.

Y que dejes de pensar en mí.

Camino

Crec que ha arribat el moment d’escriure sobre la meua experiència al «Camino de Santiago». Hui he explicat per darrera vegada l’experiència a altres persones i crec que estic satisfet. He explicat l’experiència a tota la gent a qui l’havia d’explicar (bé, en realitat no «tota la gent», hi ha una certa gent que haguera volgut explicar-ho, però les circumstàncies han fet que això ja no puga ser).

En resum:

• Vaig caminar de Bordeus a Compostel·la, per la Voie de Tours, la Voie du Littoral, Camí del Nord, Camí Primitiu i última connexió amb el Camí Francés
• Uns 1200km
• 46 dies
• Vaig fer el camí tot sol

L’11 de maig vaig arribar a Bordeus. Allà hi ha una associació d’amics del Camí amb molt bones instal·lacions. Per 15€ vaig passar la nit, em van donar el llistat d’albergues per a tota la Voie de Tours.

Voie de tours

El dia 12 vaig començar el meu camí. Aquest primer dia vaig fer uns 37km, fins a un poblet que es diu «Le Barp». Allà vaig arribar amb la mentalitat que tenia de quan vaig fer el camí francès fa uns anys: pensava que l’albergue estaria obert, que hi hauria gent, etc. Però allà no hi havia cap senyal, tenia un número on ningú no responia i allò era un poblet de mala mort. Teòricament havia d’anar a l’ajuntament, però allò estava tancat.

Em vaig trobar que no sabia on dormiria aquella nit. Després d’haver fet 37km em sentia molt cansat, gairebé no podia moure més les cames. I només hi havia un hotel. Vaig dormir allà per un mòdic preu de 85€ pensant que al dia següent no podria caminar de cap de les maneres.

Però vaig poder caminar i continuar.

El camí per la Voie de Tours va ser dur. Durant 5 dies vaig caminar sol i 4 d’eixos dies no vaig trobar cap peregrí. Els camins eren de terra, entre boscos artificials de pins que es van plantar en una zona que antigament era un aiguamoll. De vegades podia estar caminant en una línia recta durant 2h, uns 10km. I després girava per trobar-me una nova línia recta, camí de terra o carretera.

Durant 5 dies vaig caminar amb mi mateix. Vaig dormir jo sol. Va ser la part més dura però al mateix la més intensa del camí.

El tercer dia vaig arribar a Pissos, un poblet molt simpàtic on havia de dormir a casa d’un cura. Allà va ser la primera vegada que vaig trobar a un peregrí. I quin peregrí! Un militar francès d’uns 40 anys que va viure a Egipte alguns anys amb la seua família per aprendre la llengua, aprendre la cultura… Vam estar parlant hores. A més, resulta que el cura era un cura exorcista. Va ser molt interessant!

Després de Pissos vaig trobar-me en la mateixa situació que els dies anteriors: tot sol en el camí. Vaig dormir a dos llocs més on no hi havia cap altre peregrí. Tot i així, els paisatges eren molt bonics:

El 5è dia havia d’arribar a Saint-Paul-les-Dax, i ja no sabia què fer.

Per una part, estava realment fart de caminar i dormir sol. Sabia que si continuava el camí cap al sud, arribaria al camí Francès i allà hi hauria un munt de gent. Una altra opció era fer la via d’unió entre la Voie de Tours i la Voie du Littoral, el camí que va per la costa cantàbrica francesa. L’última opció era abandonar el camí, cosa que considerava molt seriosament després de tot el que havia passat.

Em vaig dir que si trobava a gent a Saint-Paul-les-Dax que fera la via d’unió cap a la Voie du Littoral, llavors aniria cap allà. Així podria fer seguidament el camí del Nord, que era el que jo volia fer. Si no hi havia ningú que la fera, llavors consideraria o bé anar al sud o bé deixar el camí.

I sabeu què va passar?

El que va passar va ser que a Sain-Paul-les-Dax vaig trobar-me per primera vegada amb uns quants peregrins junts:

• Un xic amb una gosseta, que anava cap al sud
• Un matrimoni que acabava el camí a Saint-Paul-les-Dax
• Una xica que faria la via d’unió cap a la Voie du Littoral

Com que jo volia fer el camí del Nord, vaig continuar el meu camí amb la xica. I encara sort que vam fer aquella via d’unió els dos, perquè era una via d’unió d’uns 50km. Teòricament havíem de poder dormir a la meitat del camí, però l’alberg estava complet i no vam tindre cap altra opció que continuar el camí fins a Labennes-Océan, on hi havia un càmping on es podia dormir.

Aquells 50km van ser una experiència molt intensa que ens va unir a la Mél i a mi per a la resta del camí. Vam sofrir molt per arribar: cap dels dos havia caminat tant, les meues sabates em mataven els peus, ens vam perdre tot just quan arribàvem… Però ho vam aconseguir, i tots dos ens vam sentir molt orgullosos.

Voie du littoral

De Labennes-Océan vam anar a Baiona, entràvem al País Basc. Baiona és una ciutat molt bonica, i allà hi viu la germana d’un dels meus millors amics de Montpeller. Vaig quedar amb ella per fer-me una foto sense dir-li res al seu germà, i la vaig publicar al Facebook. Va ser molt divertit…

De Baiona vam anar a Urruña.  Allà vam trobar-nos amb dos peregrins: un japonès de 50 i pico anys i un holandés de més o menys la mateixa edat. Aquella vesprada va ser molt intensa. San-ho, el japonès, ens va explicar que estava fent el camí perquè va fer-li la promesa a la seua dona abans que ella morira feia 3 anys. L’holandès feia el camí per son pare, qui va morir d’un càncer també no feia molt. Aquella va ser crec que la primera vegada que vaig plorar al camí.

Al dia següent la Mél i jo vam continuar el nostre camí, vam arribar a Hendaia i allà s’acabava la Voie du Littoral. Vam creuar el riu que separa Hondarribia d’Hendaia i ens vam dirigir cap a Pasaia.

CAMÍ DEL NORD (O DE LA COSTA)

Aquí va canviar tot. Mentre que el camí a França era un camí amb gairebé cap peregrí, ara entràvem a Hondarribia. Hondarribia és part de la primera etapa del camí del nord que ix d’Irun. Una de les coses més impressionants d’aquell primer dia va ser la pujada al mont de Jaizkibel:

Aquell dia vam arribar a Pasaia. I per primera vegada, dormíem a un alberg on hi havia 20 persones més a més de nosaltres. Va ser un xoc important: estàvem massa acostumats a estar sols, a caminar sols, a dormir sols. I ja portàvem caminant molts dies, mentre que la gent que hi havia allà estava començant el camí.

A partir d’aquell punt va començar un nou camí, un camí on les persones que ens trobàvem ens aportaven un nou punt de vista sobre allò que estàvem vivint.

Al País Basc vam dormir a Orio, Deba, Eskerika, Bilbao i Pobeña (probablement em deixe algun lloc). Gran part d’aquest recorregut el vam fer la Mél, la Patri i jo. Patri era una xica que havíem conegut a Orio i que a Deba va començar a caminar amb nosaltres. Patri em recordava molt al meu millor amic, crec que per això me la vaig estimar de seguida.

A Markina vam visitar l’església de Santa María. Una església de planta hexagonal que es va construir al voltant d’una roca de lava molt gran:

El camí, però, és complicat quan parlem de les relacions amb les persones. Durant tot el camí trobem a gent que ens estimem de seguida, que admirem, amb la que volem caminar o trobar-nos cada dia. Però de vegades aquesta sensació desapareix quan coneixes un poc més la persona, o bé perquè arriba un moment en què vols caminar sol. Amb Patri ens va passar alguna cosa així. La Patri es va adonar més ràpid que nosaltres de la necessitat de seguir el camí a soles per poder continuar amb el seu procés de reflexió.

A Bilbao la Patri es va quedar i la Mél i jo vam continuar el camí cap a Cantàbria.

Aquesta va ser la darrera imatge del País Basc:

Cantàbria va suposar un canvi important en el camí (de nou). El País Basc tenia un no sé què que m’agradava molt: es nota la diferència cultural. A més, però, la població no està tan envellida: els pobles tenien molta vida, hi havia molta gent jove.

A Cantàbria, en canvi, ja es notava el canvi. El paisatge ja no tenia tantes muntanyes, la gent era més gran en general,  el paisatge una miqueta menys verd… Però allà vam arribar a llocs molt especials per al nostre camí. El que sí que tenia Cantàbria eren unes platges magnífiques:

A Islares vam conèixer per primera vegada a Llew, Herald i Reiner. Tres persones amb les que vam congeniar de seguida i que van formar part del nostre camí durant unes quantes etapes: Güemes, Santillana del Mar i Comillas.

Güemes va ser una parada molt especial que requereix parlar-ne. Allà hi ha un alberg que el porta un cura al que diuen «Padre Ernesto». Aquest home és un cura que durant la seua joventut va viatjar pel món amb els seus amics hippies i va acabar tornant allà on ell pertanyia per dur a terme els seus projectes d’ajuda a la comunitat. Em va sorprendre el fet que parlara català. Aquest alberg tenia un punt molt especial respecte als albergs on havíem estat abans: no calia pagar, t’oferien dinar, sopar i desdejuni, uns llits i lavabos de categoria. A més, allà sobre les 19h ens vam reunir tots a una sala i el Padre Ernesto va explicar-nos la seua història. Va ser un dia molt especial, i també va ser el dia que vaig decidir que la Mél i jo ja no havíem de caminar junts.

Tot i així, la separació encara va trigar uns quants dies a fer-se efectiva. No va ser fins que vam arribar a Astúries, a Buelna, que vam consumar-la. Aquesta foto és de l’arribada a Astúries. Ja es notava un canvi en el paisatge:

Després de 3 setmanes caminant junts, vivint tot tipus de coses junts, planificant les nostres jornades junts, els nostres esmorzars, dinars i sopars junts… havia arribat el moment de dir-se adéu i continuar per separat. Personalment necessitava temps per mi mateix, saber que jo sol podia avançar sense problemes, que no em perdria, que em podria organitzar.

El camí continuava per la costa fins a un poble que s’anomenava «La Isla». El camí d’arribada a aquest poble passava a través de muntanyes, platges i alguns poblets. Aquell dia recorde que va fer molta calor i vaig arribar molt cansat al poble. Per sort, l’hospitalera de l’alberg era una dona molt simpàtica que em va donar de menjar, a més d’una botella sencera d’aquarius de taronja. Mel de romer, tu. La Isla va ser l’últim poble des del qual veuria la mar. En aquell moment pensava que arribaria a Finisterre i que des d’allà tornaria a veure el mar, per això no va passar mai. En qualsevol cas, vaig aprofitar:

Des de La Isla calia desviar-se cap al sud, camí d’Oviedo, per fer el camí primitiu. Aquella part del camí la vaig fer amb una xica francesa que parlava català. Va ser una part del camí molt fosca en molts aspectes: va ploure molt, els albergs d’aquella part no estaven cuidats, no hi havia molta gent…

En aquest camí cap a Oviedo, vaig dormir a un monestir (Monasterio de Valdediós) on ja no hi havia monjos. Allà recorde que vaig conéixer a un xic francès de 22 anys que havia començat el camí en algun lloc del mig de França. Amb una motxilla d’uns 17kg (quan el normal era de 10kg), el xic feia uns 40-60km diaris. Una brutalitat, tot siga dit.

En qualsevol cas, en un parell de dies vaig arribar a Oviedo. I allà començava un nou camí: el camí Primitiu.

Camí primitiu

Quan vaig arribar a Oviedo, estava sol. Des que havia deixat enrere la Mél, ja no havia congeniat de veres amb ningú i, la veritat, això em feia certa falta. Necessitava poder tindre un grup de gent amb qui sentir-me a gust.

A Oviedo vaig creuar-me per primera vegada amb el Manuel, la Chiara i la Valeria. La primera impressió amb cap d’ells no va ser la millor del món, però d’alguna manera o una altra, es convertirien en una part molt important del meu camí. Encara vaig fer una etapa més sentint-me molt sol, fins a Grado.

Va ser després de Grado, quan vaig arribar a Salas, que vaig tornar a coincidir amb el Manuel i la Chiara, i també el Pedro: un home de 71 anys que venia d’Elda. Allà també vaig conéixer a les 3 germanes andaluses, més un marit i una cosina, gent amb la que vaig riure molt.

Amb tota aquesta gent vaig continuar caminant durant uns quants dies. Se’ns va afegir també una xica alemanya molt simpàtica, la Joanne. El camí tornava a ser especial per mi gràcies a tota la gent amb la que l’estava compartint.

Un dels llocs que em va agradar molt durant aquests dies va ser la pujada que hi havia tot just després de Pola de Allande. La pujada de 1200m es va fer dura, però el que es veia després, no tenia preu:

Recorde que uns dies abans d’aquella pujada, havia «fugit» d’algunes persones en el camí. Això passava de tant en tant: et trobes amb gent que no t’hi sents còmode, i al final decideix caminar uns quants km més per no trobar-te més amb ells.

Recorde que aquell dia, després de la pujada de 1200m, vaig arribar a «La Mesa». Doncs allà em vaig retrobar amb part d’aquesta gent que pensava que havia perdut feia alguns dies. Mare meua quina gràcia que em va fer… En fi, són coses que passen.

La jornada del dia següent era relativament fàcil: anar a Grandas de Salime. Per allà em vaig creuar en el camí amb el Pedro, i vaig aprofitar per fer-me una bonica foto:

Aquell dia entràvem a Galícia. Entràvem en la darrera part del camí.

Aquell dia vaig arribar a Padrón. Allà estava tota la tropa, i va ser una de les vesprades més boniques de tot el camí. Vam fer ioga, vam anar a casa d’unes persones que hi havia per allà per demanar-los formatge i ens van donar, dos italians van fer-nos pasta i vam veure la posta del sol fins a les 22.30. A més, la Mél, a la que feia gairebé 2 setmanes que no veia, estava tot just en un alberg d’un poble del costat. Vam trobar-nos i vam xarrar animadament durant una bona hora.

Però el camí t’ensenya una cosa. Les coses bones s’acaben.

El dia següent havia d’arribar a O Cádavo. El camí era complicat, però es podia triar l’opció d’anar per carretera. En un principi vaig voler fer el camí «normal», però vaig començar a no sentir-me bé. Pel camí vaig trobar-me al Pedro, que insistia en què beguera un aquarius o alguna cosa, perquè no era normal que no estiguera bé. Feia calor.

Allà per les 13h vam arribar a l’alberg. Jo no em sentia bé. Vaig estirar-me al terra per veure si em recuperava, però no. Allò anava de mal en pitjor. En un moment donat ja no vaig poder aguantar i al lavabo vaig soltar-ho tot, per damunt i per davall. I això no em va fer sentir-me millor. No estava bé. Vam anar a urgències i em van dir que al dia següent no devia caminar. Que hauria d’esperar 2 o 3 dies.

Això va voler dir perdre a tota aquella gent amb la que caminava. Si els deixes anar una etapa, saps que tornar-los a veure serà gairebé impossible. I així va ser: ja no els vaig trobar mai més.

El dia que vaig haver de quedar-me allà va ser trist. No coneixia a gairebé ningú, excepte la Valeria, que va arribar pel migdia. Amb ella vaig poder riure una miqueta, però jo no estava bé. El camí m’havia tret la gent amb la que estava molt bé i amb la que volia acabar el camí.

Tot i així, el matí següent em vaig dir que jo havia d’arribar a Lugo. No podia perdre més temps. Així que per segona vegada en el camí (la primera va ser el primer dia que vaig caminar), vaig alçar-me a les 5 de la matinada i a les 6 vaig eixir de l’alberg, rumb a Lugo.

Aquell matí em va costar molt avançar. No em trobava bé, però vaig fer l’esforç. Conforme passaven les hores jo em sentia millor. Vaig creuar-me amb gent nova, gent que semblava simpàtica. I quan només quedaven uns 10km per arribar a Lugo, vaig conéixer a un xic i una xica molt simpàtics amb qui vaig caminar fins a la ciutat.

Lugo va ser l’últim punt d’inflexió, cap a bé, del camí. Lugo estava en plenes festes i l’ambient era estrany per a nosaltres els peregrins. Allà vaig poder conéixer gent nova i amb part d’ells vaig caminar el dia següent:

Per casualitats de la vida, Manuel es va trobar amb la Mél, i li va explicar que a O Cádavo jo m’havia posat malalt. La Mél em va dir que m’esperaria, que volia fer el final del camí amb mi. Per altra part, també em va comentar que si em trobava amb un home que es deia Yves, que no el deixara anar, que era molt simpàtic.

Així que el dia següent de Lugo, jo vaig marxar cap a As Seixas. En el camí, hauria de trobar-me amb la Mél. Aquell matí vaig trobar un home molt simpàtic amb qui vaig estar parlant durant un parell d’hores. Al final li vaig demanar com li deien, i em va dir: «Yves». El camí actuava de nou.

L’Yves i jo vam retrobar la Mélanie, conjuntament amb un grup de gent molt simpàtica. I vam caminar cap a As Seixas. Aquella va ser una molt bona vesprada, era genial retrobar-se amb la Mél, tindre a Yves amb nosaltres tocant la guitarra. Allà vaig conéixer també un xic de La Vila que feia molts anys havia fet el camí i havia decidit quedar-se allà. Li vaig convidar a sopar:

El dia següent, l’Yves, la Mél i jo arribaríem al punt d’unió del camí primitiu i el camí francès. Recorde molt bé aquell matí. Caminàvem tots tres, la Mél i jo preguntant-nos com seria el camí francès: ple de gent? ens aclapararíem? Allà vaig trobar-me per darrera vegada amb un matrimoni gran que caminaven junts i que coincidien amb mi molts dies. El final del camí primitiu va suposar el final de moltes coses:

Camí francès

El final del camí primitiu va suposar també el començament de la fi del meu viatge. Vam arribar a Melide i allà vam menjar polp, que és el que cal fer en aquelles terres.

Aquell dia anàvem a dormir a Ribadiso, tot just abans Arzúa, que és on arriben els que venen pel camí del Nord. En el camí cap a Ribadiso vam trobar-nos amb una dona de 50 i pico anys que havia caminat amb Yves a França. Marjo, el nom d’aquesta dona, havia començat el camí als Països Baixos.

A més, en arribar a Ribadiso, allà ens esperava Matteo, un italià que havia caminat amb la Mél el temps que ella i jo havíem estat separats. Ja érem els 5 que anàvem a acabar el camí junts. I no podia ser millor. I no podia haver estat d’una altra manera:

Els darrers dies vam caminar molt lentament. Yves ens va saber guiar en aquestes darreres etapes. Havíem de preparar-nos per a l’arribada a Compostel·la. No havíem de tindre presa, havíem de gaudir els darrers moments, estar llestos mentalment. I així vam arribar a la última etapa, ens vam aturar al Monte do Gozo, a 5km de Compostel·la.

El Monte de Gozo és un mont des del qual es pot veure Santiago de Compostel·la. Apartat del camí hi ha una escultura de dos peregrins que miren cap a la ciutat. Allà vam poder gaudir d’un dels moments espirituals més intensos de tot el camí. I crec que tots estàvem molt contents de poder estar acompanyats per la resta.

Santiago de Compostel·la

L’arribada a Compostel·la va ser molt estranya per mi. El meu camí no acabava allà i no vaig poder viure aquell moment com haguera calgut. No obstant, allò marcava la fi d’una travessia de 1200km, de 46 dies, de moments feliços, de moments tristos, de desesperació, d’alegria, d’experiències profundes que m’han marcat per a tota la vida.

Ni planejant-lo, haguera pogut imaginar que acabaria el camí amb gent tan meravellosa com la Mél, l’Yves, la Marjo o el Matteo. Van ser els companys que havia de tindre. Les coses van passar com havien de passar. I quan les coses passen d’aquesta manera, te n’adones que no cal fer cap esforç i tot flueix.

Reflexions

• Al camí vaig trobar a mon pare, ma mare, mon germà gran, mon segon germà, el meu millor amic. Això fa veure les coses des d’un altre punt de vista.
• El millor que em va donar el camí va ser la calma. Tindre temps per pensar sense tindre interrupcions pel mig és el millor que ens pot passar a la vida. Tindre 46 dies per pensar em va permetre veure clarament coses de mi mateix que d’altra manera haguera estat impossible.
• Acabar el camí dóna força. Molta força. Cal aprofitar-la, perquè aquesta força desapareix ràpidament.
• Vaig aprimar-me uns quants kg, vaig aprendre a menjar bé: jo no menjava mai fruita, i al camí vaig arribar a menjar mig kg de cireres cada dia.
• La vida és molt curta per estar blocats ens les nostres històries. Cal actuar, cal tindre la força per canviar les coses.
• El camí no és fàcil. Vaig prendre decisions molt dures, les més dures de la meua vida. Però això també és el camí.

Viatge als EUA

Del 24 de juliol al 18 d’agost, l’A, l’E, el R, la C, la N i jo vam fer un road trip pel centre i la costa oest dels Estats Units. L’any anterior, l’A, la N i jo ja havíem provat de fer el viatge, però el vam cancel·lar a l’últim moment.

La qüestió és que una experiència com aquesta és molt intensa, un record per a tota la vida… i m’agradaria anotar aquí el diari de viatge.

TEXAS

• L’arribada va ser a Houston, després d’un vol que ens va portar de Barcelona a Istanbul (3h) i d’Istanbul a Houston (12h). Vam arribar a Houston per la tarda i vam anar directes a llogar un cotxe. Vam tindre el problema que cap de les targetes de crèdit que teníem permetien fer el pagament necessari per llogar el cotxe. Amb unes quantes trucades ho vam solucionar. Una vegada amb el cotxe, un Dodge Gran Caravan, vam anar directes a un Hostel a prop del centre de Houston per passar la nit.

• L’hostal no estava gens malament: ple de gent jove, moltes habitacions, piscina, una sala amb un billar… aquella nit vaig anar a comprar unes birres que vam beure a la terrassa de la nostra habitació, recorde que pels carrers no hi havia ningú i que el camí cap a el supermercat estava una miqueta fosc. A Houston feia una calor infernal i humida, i a dintre de tots els establiments feia un fred infernal i sec…

AUSTIN

• Una vegada passada la primera nit, vam anar directes cap a Austin: la capital mundial de les barbacoes. Començar a conduir per les carreteres americanes va ser tota una experiència: 8 carrils a cada banda i un trànsit infernal, mil desviaments i nosaltres que no ens aclaríem bé amb les marxes automàtiques. Tot i així vam arribar a Austin sans i estalvis, i vam anar directes a un dels restaurants de barbacoes més famosos de la ciutat, on normalment cal esperar dues o tres hores per dinar. Vam arribar just abans de tancar, érem els últims de la cua i no vam haver d’esperar més de 40 minuts. I va pagar la pena!

• Després d’allò vam anar a visitar el centre de la ciutat: feia una calor infernal, però almenys no era humida com a Houston. Austin és una ciutat molt bonica, neta, amb un aire força americà (a diferència de San Franscisco, que tot i ser una ciutat americana, recorda més a una ciutat europea). Vam visitar el capitoli (més gran que el de Washington, segons ens van dir a l’oficina de turisme) i per la tarda vam anar a prendre alguna cosa per un dels carrer amb més marxa de la ciutat. Allà ens van servir un café amb gel genial! (si t’agrada l’aigua amb regust de café, és clar):

• A Austin vam fer més coses: sortir per la nit a un carrer ple de bars que el tanquen durant la nit i que es plena de gent, així com també anar a una altra zona més allunyada del centre a beure una cervesa a un bar on la gent arribava i es posava a ballar; vam anar a vore el concert de Iron and Wine (tot i que no vam poder aguantar el bis); i per altra part anar a un dels ponts de la ciutat, on sota viuen milers de rats penats que entre les 20 i les 21h comencen a sortir per caçar. Una molt bona experiència! Aquí teniu la foto del pont ple de gent (evidentment és molt complicat fotografiar els rats penats de nit…)

• Cal esmentar també el riu-piscina que es troba a les afores de la ciutat, però que s’arriba ràpida. Aquell matí ens ho vam passar d’allò més bé!

ROSWELL

• De camí a Albuquerque, ens pillava Roswell. A meitat de camí ens moríem de gana i vam parar a un poble per menjar una espècie de Mexicà amb un ambient molt raro i un menjar d’allò més dolent… Roswell és conegut perquè allà va estavellar-se un suposat obni (perdó, ovni). Tot i que van ser moltes hores de cotxe, ens ho vam passar d’allò més bé. Un dels moments més divertits va ser quan el R va composar una cançó a l’A a la que tots vam enganxar-nos ràpidament. A Roswell… poc per veure. El museu, amb molta documentació relacionada amb els casos relacionats amb ovnis.

ALBUQUERQUE

• El camí de Roswell a Albuquerque ens va portar més hores de cotxe, de paisatges impressionants, de carreteres infinites al llarg del desert. El paisatge era gairebé pla en tot moment, cosa que va canviar en arribar a Albuquerque.

• En arribar a Albuquerque el primer que vam fer va ser visitar totes les localitzacions que ixen a la sèrie Breaking Bad: des de la casa del Walter White fins al restaurant ‘Los Pollos Hermanos’ on vam acabar sopant, passant pel túnel de rentat de cotxes i l’oficina de l’advocat Saul Goodman.

• Crec que va ser a Albuquerque que ens vam topar per primera vegada amb la Rute 66, que travessa la ciutat. Aquella tarda no vam fer gaire cosa més, ja que després de sopar a ‘Los Pollos Hermanos’ ens tocava començar a cercar un lloc on dormir. Al dia següent vam aprofitar per visitar la part més antiga de la ciutat, un petit barri amb una església com a punt central cases d’adobe (i altre tipus) al voltant… tot bastant turístic, però bonic.

TOURQUOISE TRAIL i SANTA FE

• Després d’Albuquerque vam partir fins Santa Fe, un lloc força bonic que cal visitar i passejar-se pels seus carrers, on es poden trobar un bon nombre de galeries d’art.
• Des d’Albuquerque es pot fer el Tourquoise Trail que arriba a Santa Fe passant per tota a una sèrie de poblets molt xulos. A Sandia Park vam visitar el Tinkertown Museum: un museu de miniatures on, a més de miniatures, vam poder gaudir de uns quants colibrís volant molt a prop de nosaltres. Una gran experiència!

• Al Tourqouise Trail també vam parar-nos a un poblet anomenat «Madrid». Aquell poblet semblava una espècie de mini-poble del farwest però amb més natura i encant. A un bar per allà ens vam beure una cervesa realment bona (i gens filtrada):

• Santa Fe tenia un aire molt mexicà. Els edificis més antics del centre de la ciutat eren d’Adobe, es podien trobar moltes galeries d’art i, en general, el lloc era força agradable de visitar.

TAOS

• Des de Santa Fe havíem d’anar a l’Antilop Canyon. Atès que la distància entre Santa Fe i Page, el poble al que havíem d’anar, era gegant, havíem de decidir on parar. En un principi ens havíem proposat d’aturar-nos a no sé quin poble, però teníem la possibilitat de passar amb el cotxe per un parc natural a prop de Santa Fe i dormir en algun dels pobles que allà s’hi troben. Així és com vam fer una de les parts més boniques del viatge. De camí, ens trobàrem paisatges com aquest:

• La pluja, el paisatge que et permet veure fins a un horitzó ben llunyà, un canyó, els colors, la tempesta… L’arribada a Taos va ser ben entrada la vesprada i vam estar mirant d’on dormir. Després de fer algunes voltes, vam acabar a un hotel que tenia piscina climatitzada i una espècie de jacuzzi. Vam poder gaudir de la piscina sense cap altra persona, mentre a fora la tempesta descarregava tota l’aigua del món.

MONUMENT VALLEY

• Encara de camí a Antilop Canyon, ens creuàvem amb Monument Valley. Tota aquesta part del camí va ser també una de les parts més boniques i impressionants del viatge. Les fotos parlen per si mateixes. He d’admetre que em pensava que el Monument Valley seria més gran en extensió, que veuríem més muntanyes d’aquell tipus tan especial, però les muntanyes estaven molt localitzades en un àrea específic.

ANTILOP CANYON

• Aquesta és una visita obligada. En mig del no res podem arribar a un poblet anomenat Page, que es va crear al 1957 per a la gent que construïa la presa del Glen Canyon. Allà a Page vam poder confirmar que els EUA és un país per a la gent que té cotxe. Si no tens cotxe, no ets res. Aquella nit vam voler anar a sopar sense agafar el cotxe. Molt a prop de l’hotel hi havia un centre comercial al qual, per arribar, només hi havia carretera, sense llums, sense voreres… i això que només estava a 10 minuts caminant.
• Antilop Canyon va ser impressionant. Són els indis que se n’ocupen de gestionar les visites i es pot triar entre el costat nord i costat sud. Quan s’arriba a la zona, allà no s’hi veu res: només una esquerda al terra. Si un comença a entrar, es troba amb unes estances impressionants… això sí, plenes de turistes si aneu en estiu.

FLAGSTAFF

• La següent parada era el Gran Canyó. Ara bé, en realitat per aquella zona hi ha moltes coses a veure. Vam decidir anar a Flagstaff i muntar allà el nostre campament :). Aquella va ser la primera nit que vam dormir a un motel al costat de la Ruta 66. La N i jo vam tindre la mala sort que la nostra habitació feia una pudor insuportable… tot just la nit del nostre 14è aniversari…

• Aquella tarda vam aprofitar per visitar un dels cràters de meteorit més grans del món, a només 30 minuts de Flagstaff. Vam arribar a última hora. No hi havia ningú, només nosaltres. Tot i que l’entrada era cara, l’experiència va pagar completament la pena.

• En eixir del cràter, la natura ens va regalar un de les vistes més boniques de tot el viatge. Tempesta + posta del sol + horitzó infinit.

• Aquella nit també vam poder fer un sopar a un dinner de la Ruta 66, on vam descobrir la Patty Melt, la millor hamburguesa que he provat mai.

SEDONA

• El matí següent vam canviar directament de motel i després vam anar cap a Sedona. Un lloc conegut perquè allà es troben una bona quantitat de vòrtex de bon rotllo de tot el món sencer. Més enllà del bon rotllo, els paisatges impressionants amb una tempesta perseguint-nos tota l’estona, amb una calor sufocant, i nosaltres fent una caminata de 3 hores sense gaire aigua. Tota una experiència!

JERÔME

• Després de Sedona ens vam dirigir a un poble fantasma anomenat Jerôme. Era un poble miner de finals del segle XIX que està al pendent de la muntanya i on cal pujar una carretera amb moltes corbes per arribar-hi. Amb el plugim que queia, un hotel allà a la part més alta, el fet que no hi havia gairebé ningú (tot i que de poble fantasma no tenia molt), l’ambient era misteriós i excitant. Vam pujar fins a l’hotel que antigament era un hospital… Allà vam fer un café 🙂

GRAN CANYÓ

• I per fi tocava visitar una de les coses que més il·lusió ens feia: el Gran Canyó. El camí de Flagstaff al centre de visitants del Gran Canyó era força bonic entre muntanyes i després ja una miqueta més pla. En arribar al parc, hi havia una espècie de peatge d’entrada que ambientava molt bé la cosa. Ja al centre de visitants podíem sentir que allò era un lloc ultra-mega-turístic. No obstant, una vegada agafat el bus i caminar 30 minuts, els turistes desapareixien i podíem gaudir de les vistes amb molta intimitat. La grandiositat del parc, la llunyania de l’altra banda del canyó i la llum del dia feien que la vista semblara més un quadre que la realitat.

• La tempesta sempre a prop…

• Ja de tornada a Flagstaff, el matí següent vam poder gaudir d’un vertader desdejuni americo-mexicà:

RUTA 66

• Ara tocava anar cap a Las Vegas. Però en lloc d’anar directes, vam decidir prendre la Ruta 66 i parar a Kingman per dormir. Una altra bona decisió del viatge. Allà vam poder trobar unes quantes parades per a turistes però que no deixaven de tindre el seu encant.

• Aquella tarda vam visitar, ara sí, un vertader poble fantasma: Oatman. Per arribar-hi vam haver de pujar per una carretera amb unes quantes corbes on no hi havia gairebé ningú. I darrere nostra, la tempesta sempre amenaçant. La tornada va ser especialment dura, perquè la tempesta ens va agafar finalment, i no sabíem si en algun moment ens acabaríem quedant atrapats en algun lloc perdut.

LAS VEGAS

• Què dir de Las Vegas? Vam allotjar-nos a un hotel anomenat Hooters on el reclam són ties amb grans mamelles i gerres de cervesa. Això sí, la nit ens va eixir super-barata (perquè era entre setmana). Vam passar-nos el dia visitant els carrers principals de la ciutat i flipant amb els flamencs, les llums, la possibilitat de poder anar al teatre a veure al gat enfadat.

• Aquella nit vam trobar-nos amb uns amics que també estaven fent un road trip, però que el van començar des de San Francisco. Vam anar a un dels casinos que tenia un parc d’atraccions a dins, amb muntanya russa i tot… Allà hi havia un lloc on feien massatges als peus, que vaig gaudir! També vam anar a un carrer que està cobert per una immensa pantalla que mostra vídeos i animacions i música constantment:

• Las Vegas s’ha de veure. Ara bé, passar-hi més d’un dia és complicat: malgrat que allà hi podem trobar milers d’atraccions i de coses que ens permetrien quedar-nos uns quants dies, la sobredosi rebuda en unes poques hores és suficient per dir «prou» i marxar.

CALIFÒRNIA I LOS ANGELES

• De Las Vegas a Los Angeles hi ha unes 5-6h de cotxe. A mig camí es passa a prop del desert de Mojave i el Death Valley, que no vam tindre temps de visitar. No obstant, sí que vaig poder veure des del cotxe un dels horts solars més grans del món, l’Abengoa Mojave Solar Project:

• El camí de Las Vegas a Los Angeles és un veritable desert…

• L’arribada a Los Angeles va ser… bé, una arribada. Los Angeles és una ciutat d’autopistes on, per anar d’un lloc a un altre, cal prendre l’autopista X on saps que et passaràs un hora de trànsit horrorós. Les coses interessants estan molt lluny les unes de les altres. A Los Angeles vam llogar una casa gràcies a Airbnb. Ens va costar trobar la casa bàsicament perquè tot i que vam arribar al carrer 117th, resulta que els carrers als EUA poden no ser continus. És a dir: el carrer 117th pot tindre un tros per aquí, un altre tros per allà, un altre més allà…
• I amb tot això, el primer dia a Los Angeles vam visitar (com si no!), el Passeig de la Fama on vam poder visitar també el Dolby Theatre on es fa l’entrega dels Oscars. Resulta que es troba a dintre d’un centre comercial…

• Des d’aquell centre comercial també vam poder fer la primera foto de les lletres de Hollywood a la muntanya:

• Una de les coses divertides que ens va passar aquell dia va ser que, mentre caminàvem mirant les estrelles al terra, un home ens va parar per proposar-nos d’anar com a públic a un programa de televisió. Per descomptat, vam dir que sí 🙂 Cosa que ens va portar a un barri proper, a fer cua i a estar-nos 3 hores a un plató on van participar Courtney Cox (Mònica, de Friends) i David Arquette (el seu ex-marit, el poli de Scream).
• Aquella tarda no vam fer gaire cosa més, la veritat és que va ser un matí i migdia intens. Crec que el Hollywood Boulevard i els voltants és la zona de Los Angeles que més em va agradar.

• Per la tarda vam anar a veure la casa de Madonna… tot i que pel que sembla està a la venda o es lloga o ja no viu allà.
• 2n dia: visita a la part de la ciutat que va suposar el principi de tot. Resulta que la ciutat de Los Angeles es diu així perquè els primers missioners la van nombrar com El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del Río de Porciúncula. Toma ya. Així que vam visitar allò conegut com ‘El Pueblo’… turístic. No obstant està bé saber d’on venen les coses. L’església amb el mateix nom que allà hi havia guardava molt l’ambient original (bé, això supose…).

• Vam fer una petita visita per aquella part de la ciutat, on es pot trobar el museu Guggenheim (igual però diferent que el de Bilbao).

• Una cosa que veiem sovint a les ciutats grans dels EUA eren els busos que portaven porta-bicicletes al davant. Certament és una gran idea per ciutats que no són planes i que permeten als ciclistes transportar-se de manera mixta!

• Per allà també vam poder trobar un edifici-polla:

• I després d’allò… als estudis Warner!!!! Havíem de decidir si anàvem als estudis Warner, a la Paramount o als Universal. La meua amiga A. ens havia comentat que ella havia anat dues vegades als Warner i que li havien agradat. Així que allà vam anar-hi. Vam poder veure el plató de Friends i el de The Mentalist:

• Tot i que va estar bé la visita… he de dir que vam quedar una miqueta decebuts (almenys la N i jo). Possiblement esperàvem poder veure algun rodatge de prop, algun actor famós, alguna cosa més interessant que un simple passeig. Però no va ser així. De tota manera, la visita al plató de The Mentalist va ser molt guai. Allà vam poder veure el sofà on Patrick Jane es fot les migdiades.
• Cap a la tarda ens vam dirigir més a prop de la platja, per visitar el The Museum Of Jurassic Technology, una ratllada en tota regla, ambientada excepcionalment i on un es podia passar hores mirant i investigant tot allò que allà es trobava, tot per acabar en una terrassa a la part més alta de l’edifici on un es podia prendre un té tranquil·lament en un pati – jardí de cel obert però tancat amb una xarxa per no deixar sortir els ocells que allà s’hi trobaven.
• Per desgràcia i per qüestió d’uns pocs minuts, no vam poder gaudir d’una posta de sol al Pacífic… Però sí que vam poder almenys trepitjar les meravelloses platges de Venice i Santa Mònica i mirar un oceà que alguns de nosaltres mai no havíem vist… un oceà que a l’altra banda té el Japó, Indonèsia, Austràlia…

• Aquella nit vam anar caminant cap a la platja de Santa Mònica i vam pujar-nos a la nòria per tindre una millor visió de la zona… tot i que no diria que la vam tindre. Després d’allò: hamburguesa 🙂
• El tercer dia pel matí el vam dedicar a visitar alguns llocs que ixen a sèries de televisió: les cases de Modern Family i també la de Six Feet Under.

• L’últim dia a Los Angeles el vam dedicar a visitar el Getty Museum, que es troba a les afores de la ciutat en un lloc privilegiat. És un centre gegant dedicat a l’art amb unes vistes envejables.
• Aquella nit la N i jo vam anar a sopar amb una amiga meua del col·legi, a la qual feia possiblement més de 16 anys que no veia. He d’admetre que em feia una il·lusió molt gran. I la nit no va decebre: vam sopar amb amics seus als restaurant City of Mexico i després vam anar al bar hawaià més antic de Los Angeles. Allà vaig poder provar el Mai Thai o Thai Mai o el que siga, la qüestió és que és una beguda realment bona!

• Al dia següent, abans de marxar de la ciutat vam fer un tomb per Mulholland Drive, tot i que abans vam fer una visita a la casa de Brad Pitt i Angelina Jolie…

BIG SUR | MORRO BAY

• Cal dir que després de 3 dies intensos a Los Angeles, els ànims del grup estaven una miqueta per terra. Recorde que no parlàvem gaire a l’eixida de la ciutat. L’estrès d’haver-nos estat movent en cotxe tots els dies sense parar, trànsit, anar d’aquí cap allà… En fi, comente això perquè quan en fer el Big Sur (ruta que va per la costa de Los Angeles a San Francisco), tot va millorar i la ruta va actuar com un bàlsam.
• Vam arribar a Morro Bay per la vesprada i vam poder veure la posta de sol (des del motel :)), i vam poder caminar tranquil·lament al costat del mar i vam veure els lleons marins, o foques o elefants marins (o el que fora), i vam poder gaudir d’un vi negre amb formatge i embotits a un lloc molt agradable amb sofàs i xemeneia.

• Al matí següent vam intentar pujar-nos a un dels vaixells que eixia per veure les balenes, però estava tot reservat i ens vam quedar amb les ganes. No obstant, vam poder saber que a Monterey hi havia un altre vaixell que eixiria a les 17h d’aquell dia… així que vam continuar el nostre viatge cap al nord pel Big Sur.

BIG SUR

• El Big Sur és una carretera que et permet veure uns paisatges impressionants, pujar per carreteres de muntanya estretes, parar-te en platges meravelloses (i fredes) i, sobretot, et permet gastar-te dòlars i dòlars en qualsevol tenda on tot és ultra-mega-car.

• La primera parada va ser per veure els elefants marins que s’amuntonen en una de les platges que trobem al llarg del Big Sur. Veure tots els elefants estirats a la platja, prenent el sol, rascant-se, discutint… era com a mínim, curiós. La pudor també era curiosa i, per mi, insuportable.

• Allà vam parar a un lloc per comprar pa i embotits per fer un pícnic. Vam parar a la Sand Dollar Beach, on em vaig banyar per primera vegada a l’oceà Pacífic:

MONTEREY

• Vam arribar a Monterey allà per les 16h, a punt per agafar el vaixell per anar a veure les balenes. De Monterey no vam poder arribar a veure gaire cosa. Tampoc a Salinas, que és on vam dormir. Però la travessia en vaixell va pagar la pena (malgrat el R es va posar malalt de la mort!).

SAN FRANCISCO (FI DEL VIATGE)

• Al dia següent vam dirigir-nos a la darrera parada del nostre viatge: San Francisco. Per Airbnb vam aconseguir un B&B a la casa d’un home a Oakland (per tant no estàvem al centre, però per contra estàvem a una casa preciosa, amb habitacions grans i amb molt bona companyia).
• A la nostra arribada vam aparcar al costat del Buena Vista Park, per on vam caminar i vam tindre la primera vista del Golden Gate:

• La resta del matí la vam passar caminant per les botigues de Haight Street. He de dir que tot allò que es venia allà era interessant d’una manera o una altra: coses vintage, coses geek, llibreries anarquistes, museus, coses rares… i entre mig vam trobar un mercat amb menjar de debò! Mare meua com n’estava jo de content allà. Vam comprar menjar (sushi en el meu cas), vam continuar caminant fins arribar al Golden Gate Park i allà vam menjar.

• Per la tarda vam anar directes al B&B per deixar les coses i més al vespre vam tornar a la ciutat per veure de més a prop el Golden Gate Bridge. Això no li ho vaig dir a ningú, però estar al Golden Gate Bridge va fer que em vinguera mon pare a la memòria. Mon pare havia treballat durant molts anys per Mapfre, una companyia que fa servir el Golden Gate Bridge com a logo… «el punte hacia su jubiliación». Durant molts anys vaig estar veient aquest pont a les carpetes, bolígrafs, anuncis… tot sempre relacionat amb el treball de mon pare. Estar allà, al costat d’aquell pont… em va fer venir molts records.

• Aquella nit també vam aprofitar per anar al Pier 39, que és on estan les foques. Tot i que a nosaltres allò ja ens donava una miqueta igual perquè les havíem vist durant el recorregut pel Big Sur. El Pier 39 no és més que un lloc per turistes… Així que no hi ha gran cosa a dir: vam sopar a un Fish&Chips no molt allà…
• Al dia següent vam anar al Downtown, començant per visitar el Cartoon Museum. Realment no recomanable si no t’agraden els còmics de superherois. No hi havia gran cosa.
• Vam continuar caminant pel China Town, creuant-nos amb els típics carrers super-empinats per on passa el tranvia. Allà vaig poder fer-me una foto pujat a un. Tot el món reia al tramvia mentres la N em feia la foto… fins i tot el revisor!

• Aquell dia vam dinar a un Tailandès una miqueta estrany. Era un restaurant que a la nit es convertia en un pub. Després d’allò vam anar a la llibreria City Lights, on vaig poder comprar el llibre House of Leaves, llibre que ha estat recentment traduït al castellà.
• En eixir d’aquesta llibreria vam dirigir-nos al café on Francis Ford Coppola va escriure «El Padrino», Caffe Trieste. Vam pegar mil voltes fins trobar-lo. Resulta que estava just davant del restaurant tailandès on havíem dinat… Tal i com ens havíem llegit, és un café ple de gent que cerca la inspiració. Hi havia molta gent escrivint! (amb els seus MacOSX o sigui).

• Després del café Trieste vam anar a la Coit Tower, lloc per al qual cal pujar molt caminant per arribar-hi. Allà vam poder realment veure com d’absurds poden ser els carrers de San Francisco. La foto següent està presa de forma que el carrer sembla pla, però en realitat el carrer té una pendent increïble i per això la casa s’ha construït així:

• El mateix carrer vist des de dalt, amb unes magnífiques vistes:

• Des d’allà vam anar a Lombard street, un carrer de baixada que fa ziga-zaga. S’ha convertit en un reclam turístic i sembla que només hi ha turistes que passen en cotxe per allà. També vam veure un home que va pujar el carrer en bicicleta almenys 10 vegades, que són les que vam comptar.

• A la part de dalt hi havia la parada del Tramvia. Però sempre passava tan ple que només uns pocs afortunats podien pujar-hi. Així que vam decidir caminar, i gràcies a això vam poder continuar gaudint molt dels carrers de la ciutat.
• El dia següent vam començar-lo a Mission Street, on vam prendre un café súper bo (cal dir que només a San Francisco vam prendre bon café, durant tota la resta del viatge, el café havia estat vertaderament dolent, aigualit i sense gust). A Mission Street vam tindre l’oportunitat de visitar botigues diverses amb tot tipus de coses… Em va agradar molt el centre artístic on els artistes són persones amb algun tipus de discapacitat, algunes peces eren realment impressionants.
• Per la tarda vam anar a Castro Street, al barri de Castro: símbol i origen dels esdeveniments i l’activisme gai, lèsbic, bisexual, transsexual, LGBT.

• Després d’això vam tornar cap al centre en bus. El curt viatge en bus va ser tota una experiència: gent que fotia una pudor tremenda, turistes i un tio que es va colar al bus i va passar-se mig hora fent veure que conversava per telèfon amb algú però que clarament no era cert. En baixar del bus vam anar a veure directament l’ajuntament de la ciutat, que algú haureu vist ja a la peli que parla sobre la vida de Harvey Milk.
• I de l’ajuntament, vam anar cap al barri japonés de la ciutat, on vam poder menjar un Ramen bonísssssim i cervesa Sapporo a dos dòlars el mig litre (beneïda siga la happy hour!):

SAN FRANCISCO | MUIR WOODS

• El quart dia vam separar-nos en dos grups. La N i jo vam decidir eixir de la ciutat i anar a visitar un dels parcs naturals que hi ha a prop: el Muir Woods, on es pot trobar un dels arbres més antics i alts de tot el planeta Terra: els redwoods (no sé si és un tipus de sequoia o què…). El lloc estava ple de turistes, però com a altres parcs nacionals dels EUA, una vegada que es caminava mitja hora, un es troba pràcticament sol.

• Per la vesprada vam trobar-nos amb la resta de la tropa al museu Exploratorium. Una espècie de Cosmo Caixa però infinitament millor. Ens ho vam passar d’allò més bé amb totes les coses que allà hi havia. Gairebé tot era interactiu i es podien aprendre moltes coses interessants.

SAN FRANCISCO | GOLDEN GATE PARK i SAUSALITO

• Al dia següent ens vam tornar a dividir en dos grups. La Neus i jo vam agafar les bicicletes a Haight street, on vaig comprar novament sushi (em va flipar!) i vam començar una ruta que travessava el Golden Gate Park, arribava a Ocean Beach, pujava per South Bay, arribava al Golden Gate Bridge i finalitzava a Sausalito.

• Vam poder gaudir de vistes i paisatges molt bonics. Crec que la bicicleta és un transport ideal per visitar les ciutats (quan les ciutats estan preparades per permetre-ho). San Francisco és sense dubte una ciutat que es pot fer en bicicleta, malgrat les seues pendents.

 

 

• Atès que la baixada a Sausalito tenia una pendent molt gran, vam decidir tornar en un ferri que ens portaria directes al punt de trobada amb els altres. Així és com vam poder fer un cop d’ull més a prop de la presó d’Alcatraz, i també per tindre una de les darreres imatges del Golden Gate Bridge.

• Aquella nit vam sopar amb Bob, l’amo de la casa on ens allotjàvem. Vam poder conèixer a una parella gai que van vindre com convidats. Vam passar un darrer sopar tots junts molt agradable. El dia següent començava la tornada que duraria prop de 30 i pico hores. A l’aeroport de Phoenix vaig fer la darrera foto del viatge.

I PER ACABAR… UNA PETITA REFLEXIÓ

Una de les coses de les quals me n’he adonat durant aquest viatge és que tinc certa tendència a posar-me seriós. Les raons poden ser moltes, poden ser raons amb raó o sense raó, però són sempre de tipus intern i personal. Les persones amb les quals he viatjat han sigut meravelloses, totes elles:

• el R i la C, sempre emocionats per tot com bons xiquets (tots hauríem de ser així i no perdre mai la capacitat d’impressionar-se i no prendre res per fet)
• l’E i el R organitzant i preocupant-se contínuament pel recorregut del viatge, malgrat trobar-se amb el nostre desinterès o poca participació (he d’admetre que em vaig passar bona part del viatge posant pegues a tot, ara mirat de lluny no veig cap raó per haver-ho fet…)
• l’A, protagonista de la nostra cançó preferida i proveïdora de remeis contra l’estrenyiment 😉
• la N, la meua companya que sempre em sorprèn quan em demostra el seu estat físic

6 persones durant un mes a un cotxe. Això també ha estat una gran experiència i no puc alegrar-me més d’haver-la fet. Així que gràcies a tots per donar-me records per tota una vida, records que quedaran per sempre en la meua ment i que recordaré ara, demà i dintre de molts i molts anys.

Anar a viure a França (un resum de la meua experiència)

Si voleu anar a viure a França per treballar o simplement per viure la vida loca, vos eixiran tota una sèrie de dubtes relacionats amb coses bàsiques com:

• Trobar pis
• Trobar faena
• Com anar al metge

Trobar Pis

Podeu cercar pis (location) o habitacions (allocation). La segona opció és infinitament més fàcil i no l’explicarem. La primera opció, cercar un ‘pis complet’ per vosaltres mateixos, és la part més complicada.

Terminologia: Quan cerqueu pis, sempre sentireu parlar dels tipus d’apartament: F2, F3, F4… això vol dir «F2: dos espais», «F3: tres espais», etc. Bàsicament un F2 vol dir una habitació més una sala d’estar. F3 serien probablement dues habitacions més la sala d’estar, etc. En realitat són espais, però gairebé sempre són habitacions + sala d’estar.

On cercar pis:

• SeLoger: http://www.seloger.com/
• PaP: http://www.pap.fr/
• Le Bon Coin: http://www.leboncoin.fr/

Totes tres són bones opcions.

Per trobar habitació (allocation o colocation):

• www.appartager.com
• www.colocationfrance.com
• www.recherche-colocation.com
• www.cherchecoloc.com
• www.ma-colocation.com

Requisits per poder llogar:

• Un contracte de tipus CDI (contrat de durée indeterminée, contracte indefinit) sense període de prova (période d’essai, diuen en francès). També és possible que us demanen una attestation de travail , això ho pots demanar a l’empresa on aniràs a treballar, ells ja tenen les plantilles fetes normalment.
• Un salari net que supere tres vegades el valor del lloguer. Per exemple, si aneu a cobrar 1800€ al mes, no podreu llogar un pis el lloguer del qual siga superior a 600€ (evidentment, 620 o 630 o inclús una miqueta més vos ho poden acceptar).
• Si el vostre salari no arriba a tres vegades el preu del lloguer, podeu aportar un aval, però ha d’ésser francès (o siga, que els vostres pares, germans, si viuen a València, no podran avalar-vos).
• Si a València heu estat pagant un lloguer durant els darrers mesos, imprimiu els rebuts de cobrament d’eixe lloguer per mostrar que efectivament heu pagat un lloguer abans.
• Si heu fet la declaració d’hisenda els anys passats, agafeu els documents finals i porteu-los també.
• Per descomptat, porteu també el vostre DNI (o passaport).
• RIB: el compte bancari (no sempre és obligatori). Heu d’anar en compte perquè per obrir un compte bancari heu de poder donar una adreça d’on viviu. Haureu de demanar a algú que vos faça un justificant (el banc vos donarà el justificant que s’ha d’omplir). Jo ho vaig fer amb el banc Crédit Géneral, però no tinc clar que siga el millor.

Consells: Trobar pis, ací o a la Xina sempre és difícil. A França s’afegeix que demanen molta documentació. Simplement tingueu-la tot llesta des del primer dia que aneu a cercar pis. El moment en què trobeu un pis, no tindreu molt de temps per pensar-vos-ho abans que un altre el llogue. Per tant, si vos agrada, heu de dir que sí el més aviat possible. Això comporta tindre tots els documents a l’abast.

Coses curioses:

• Normalment en el lloguer dels pisos s’inclouen les despeses d’aigua i gas. I només heu de pagar a part l’electricitat
• Molts pisos, pel que he pogut veure, no estan moblats, ni tan sols tenen el moble de la cuina per cuinar.

TROBAR FAENA

Aquest document del Ministeri de Treball espanyol és força interessant. Feu-li una ullada:

• Claves para el proceso de búsqueda de empleo en Francia

Algunes referències per trobar faena:

• http://www.eurojobs.com/
• http://www.monster.fr/
• http://www.cadreemploi.fr/
• http://www.recrut.com/
• http://www.keljob.com/

SEGURETAT SOCIAL

Abans d’anar a França, el primer que heu de fer és la targeta sanitària europea (podeu demanar-la ací directament). Un cop fet això:

• Aneu al registre civil de la ciutat on vau nàixer i demaneu una còpia traduïda al francès de la vostra partida de naixement (és gratuït i ho fan en qüestió de minuts)
• A França, haureu d’anar a l’edifici de la seguretat social específic amb la vostra identificació, el certificat de naixement i [no ho tinc clar], amb una adreça (no sé si l’adreça valenciana funcionaria)

A partir d’ací heu de saber que:

• No existeixen els ‘CAP’ o ‘Centres de Salut’. Allà si has d’anar al metge, truques a qualsevol metge i demanes cita. Quan vas, s’ha de fer el pagament allà mateixa amb la teua targeta sanitària. La seguretat social et paga el 75-80%. L’altre 30% l’has de pagar tu (ix al voltant d’uns 30€ per cita amb el metge de capçalera).
• A Spaniards.com comenten el següent:

«Generalment les empreses franceses tenen assegurances privades (Mutuelle) que cobreixen quasi tot, però és necessari inscriure’s en la Seguretat Social francesa. A voltes l’empresa ajuda a l’empleat a inscriure’s en la Seguretat Social si s’és estranger, però no és el comú. Per a inscriure’s en la Seguretat Social cal anar en persona i portar el contracte de treball, la partida de naixement, el RIB del banc, dues fotos i l’adreça de l’allotjament.

 

La SS us enviarà uns papers a casa i haureue de cercar un metge que accepte ser el vostre metge de capçalera. Una vegada reexpedits els papers, us arribarà la targeta de la Seguretat Social francesa anomenada «Carte Vitale». Amb la Carte Vitale podeu acudir al metge, on pagueu la consulta ensenyant la targeta i et lliuren la «Feuille de soin». En uns dies us ingressaran  la part que cobreix l’Estat en el vostre compte bancari i la resta serà pagada per la Mútua. En les farmàcies, ensenyant la targeta i el rebut del metge, us donaran directament els medicaments. És també interessant traure’s la Targeta Sanitària Europea abans d’anar a França per a estar coberts mentre es processa la «Carte Vitale».

 

Cal saber que la Targeta Sanitària Europea cobreix a partir d’una certa despesa. És a dir, si s’acudeix al metge i la despesa són 12 euros, aquests no seran coberts i caldrà pagar-los posteriorment. Accidents i hospitalitzacions si estan coberts.»

 

Aniré actualitzant aquest article amb més coses que em vaja trobant…

Chup Chup

Quan tenia 13 o 14 anys (potser menys) vaig descobrir una cançó que m’agradava tant que en arribar a casa, engegava la cadena de música de la meua germana, posava la cançó en repetició i m’estirava al llit per gaudir de les sensacions que aquella cançó em provocava.

Gairebé 20 anys després, sense saber ben bé per què, em va vindre al cap la cançó. Les sensacions que ara sent són diferents, però. En sentir-la puc recordar la tranquil·litat, la sensació de saber que la meua germana estava a prop, que la meua mare i mon pare estaven a prop, i que els meus germans també serien a prop tard o d’hora (estudiaven a Madrid).

La cançó em porta el caliu d’una altra època. Em porta l’enyor per la meua família. M’ensenya com canvien les coses.

Ací teniu la cançó…
Chup Chup – Australian Blonde

Chup chup chup chup chup chup chup…….

…la belleza siempre subsiste en el recuerdo

Mentre mirava i remirava els meus antics papers, apunts, agendes… que tinc a Alacant, m’he trobat amb un diari que vaig escriure en algun moment a principis del nou segle (2001 o 2002…). Mirant les pàgines del diari m’he trobat un apunt meu que deia:

Hace unos días encontré un papelito en el antiguo despacho de mi padre. Ponía algo muy bonito, escrito con su letra:

 

“Aunque ya nada puede devolver
la belleza de las flores,
del esplendor en la hierba,
no hay que afligirse,
porque la belleza siempre
subsiste en el recuerdo.”

 

Me hizo pensar. No sabía si lo habría escrito él, y si lo hizo, a qué se refería. Supongo que puede referirse al paso del tiempo en nuestras vidas.

Amb una simple cerca per la xarxa, he trobat que això ho va escriure William Wordsworth, un poeta anglès (1770 – 1830) a una obra que es deia «Ode: Intimations of Immortality».

Tot i així sempre és bonic trobar els pensaments més profunds escrits en un paper d’una de les persones més importants de les nostres vides.

1984

Article escrit el: 01/08/2005

Bueno, ya me he terminado el libro.

Me ha parecido bastante duro finalmente, no por la lectura sino por la historia en sí.

Al final de libro, el protagonista deja por fin de lado todos sus pensamientos y recuerdos y acepta en el alma su amor al Partido y al Gran Hermano. Parece mentira que después de todo el sufrimiento y el dolor, de estar seguro que no llegarían al fondo de su alma… finalmente llegan y lo convierten totalmente, momento en que por fin lo matan.

Supongo que el autor trataba cómo podía ser una sociedad evolucionada de lo que pasaba en la URSS y la alemania nazi: un control total y absoluto sobre todas las personas y aquella persona contraria a las doctrinas, era destruida. Al final del libro da a entender que ese sistema era imperfecto, porque se mataba a la gente cuando todavía eran herejes. Lo que hay que hacer es convertir a esos herejes a la doctrina del Partido y al amor al Gran Hermano en cuerpo y alma.

Y nuestro protagonista, aunque nosotros deseamos lo contrario, finalmente cede.

No sé si el autor con este final pretendía, o bien dar a entender que como humanos somos totalmente egoístas en el fondo o en realidad nos muestra un “futuro” muy negro para que nos “rebelemos” contra él. La sensación que deja el hecho de que finalmente ese “mundo” de ciencia ficción sea finalmente un mundo donde la gente no duda de la realidad es bastante repugnante.

Hablando con un amigo, me comentó que a él lo que le parecía que practicábamos muchos es lo del “doblepensar”. Por lo visto “doblepensar” es ser capaz de mantener dos opiniones contrarias al mismo tiempo y aceptar las dos como válidas, como inválidas o una como válida y otra inválida según la ocasión. Este amigo comentaba que muchos lo practicamos a veces y otros muy a menudo.

El quid del “doblepensar” se basa en que de alguna forma no somos conscientes, sino que simplemente aceptamos lo que debemos aceptar según “la doctrina”. Bueno, el concepto es complicado y seguro que hay varias interpretaciones.

Al terminar el libro, y después de haber visto la película “THX1138”, no puedo más que recordar lo de la “sociedad dormida”.

Aunque nuestra sociedad se parece en ciertos puntos a la de “1984”, sigo considerando que el mundo de Farenheit 451 se parece mucho más. Además, Farenheit 451 acaba algo mejor… jeje

Apuntes para no dormirme: dudar y aprender.

Lecturas recomendadas:

Farenheit 451, de Ray Bradbury
1984, de George Orwell
La Caverna, José Saramago

Pelis relacionadas:

THX1138, de George Lucas
Farenheit 451 (está en video también)
Equilibrium (me la ha recomendado Chikly)

En fin pilarín, más corre el galgo que el mastín. Aunque si el camino es largo, más corre el mastín que el galgo. No obstante, los dos corren bastante.

De 1984 a Farenheit 451

Article escrit el: 21/07/2005

He empezado a leer 1984.

No llevaré más de una cuarta parte del libro, pero me es suficiente como para buscar analogías, hacer reflexiones y asustarme un poco.

En 1984 la sociedad está totalmente reprimida en pensamiento y acción, nadie debe pensar o hacer algo que pueda considerarse fuera de lo normal. Nadie debe ser demasiado inteligente o demasiado tonto, ninguna persona puede poner en duda el modelo de sociedad impuesto por… ¿el Gran Hermano?. Trata también de la manipulación de la historia, los gobiernos hacen predicciones y si luego no se cumplen, falsifican todos los documentos, los rehacen de forma que ahora lo que se dijo ya no existe y se sustituye por unas predicciones que coincidan con lo que realmente ha pasado. Pero ya no sólo en ese aspecto, continuamente se rehace la historia para que todo pase según lo que dice o predice el Gran Hermano.

Analogía –> Hablando con un señor muy amigo mío (no es el amigo de mi abuelo, por si algunos se lo preguntan), me comentaba que cuando era joven siempre le estaban diciendo cómo debía actuar, qué debía hacer, qué debía pensar… y cuando no actuaba de esa manera, entonces había castigo (evidentemente, no el tipo de castigo que se relata en 1984).

El problema de dicho sistema es que no se sostiene por ningún lado, tratar de controlarlo todo y manipularlo todo es caro y casi imposible. Además, la historia nos ha enseñado que la represión despierta al hombre, que se rebela y acaba creando un nuevo modelo de sociedad. En los tiempos de más represión en España pasó realmente algo parecido: en un principio el control era casi total y había una caza enfermiza de todo lo que oliese a izquierda, republicanismo, comunismo o revolución; pero ese sistema poco a poco se fue “adormeciendo”, al contrario de lo que se cuenta en 1984 donde el proceso es al contrario. Es evidente que una población reprimida no es productiva y lo único que genera es pobreza. Por eso mismo el proceso natural fue el que fue, de alguna forma Franco evitó así una nueva revolución (no digo que lo hiciera conscientemente, sólo son reflexiones mías).

Farenheit 451 es más complicado. La sociedad es más simple, pero el modelo más complejo. En Farenheit 451 apenas existe una millonésima parte de la represión que existe en 1984. No se trata de una represión directa y dura, para nada. En F451 se podría decir que no existe: porque no es necesaria. Aparentemente es una sociedad normal, la gente se divierte, trabaja, cumple con sus obligaciones, está enganchada a la televisión… algo parecido, por no decir igual, a nuestra sociedad. Sin embargo, algo no es normal. El problema es que no hay nada fuera de lo normal, todo el mundo es normal y nadie en esa sociedad es capaz de planteárselo.
La gente se dedica al ocio, a la evasión, al disfrute de los placeres de la vida. Cuando la gente llega del trabajo lo que hace es ponerse a ver la tele para olvidar la dura jornada. La gente quiere cada vez teles más grandes para tener un mayor disfrute. Y nadie se plantea nada, la vida es como es y hay que disfrutarla.

Es un mundo donde se queman los libros.

Los bomberos en esa sociedad ya no apagan fuegos, los provocan para quemar todos los libros que encuentren. Saben que leer hace pensar a la gente y eso se evita.

En los remotos casos en los que alguien “despierta” y comienza a “darse cuenta de la vida”, al principio se deja pasar, pero si el caso persiste… se actúa. Uno no sabe exactamente ni cómo ni por qué.
Lo que más impacta de ese libro es que la gente no tiene casi memoria de lo que pasó, su mente tiene vagos recuerdos de lo que pasa o pasó, pero no se le da mucha importancia a eso: lo importante es disfrutar de la vida.

Analogía –> Existen aspectos que en el libro no tienen su analogía en la vida real. En el libro también hay “una mano del gobierno” que lo controla todo, pero no en el sentido de vigilancia, sino en el control del modelo de la sociedad y eliminar todas aquellas cosas que puedan producir cambios. En 1984 el objetivo a la larga es ese mismo.

Por eso digo “de 1984 a Farenheit”. Aunque la sociedad de 1984 está más avanzada tecnológicamente, no lo está en ese modelo de sociedad ya que se requiere una vigilancia total. Farenheit es una sociedad no tan avanzada, pero ese modelo de atontamiento general está mucho más avanzado.

Nosotros somos más complicados. Pero no hace falta pensar mucho para ver que nuestra vida no se aleja demasiado del atontamiento general. Somos libres de pensar y hacer lo que queramos, sin embargo cada vez pensamos menos y somos capaces de hacer menos cosas por nosotros mismos. Somos producto de nuestra sociedad, vivimos con respecto a un modelo de vida y nuestra mente está limitada a ese modelo, no somos capaces de mirar más allá.

Nos duele enormemente que mueran 190 personas en Madrid y no nos produce apenas sentimiento alguno que hayan muerto 53.000 civiles en Irak… ¡¡estamos ciegos!! y lo peor de todo es que lo sabemos pero nos da igual. Tenemos una vida que llevar, una vida basada en todo lo que hemos aprendido y lo que la sociedad nos ha enseñado. Y cada vez nos cuesta más poner en duda nuestra realidad.

Y dudo que haya un “Gran Hermano” detrás de todo, dudo que haya un “Gobierno” más allá controlando que todo sea como debe ser. Me da más la impresión que somos nosotros mismos quienes nos acomodamos, quienes hemos creado poco a poco una cárcel que no podemos ver y de la que no somos conscientes.

¿Es el hombre reprimido más libre?

A veces pienso que sería más rico (como persona) si hubiera vivido una guerra, si me hubieran reprimido o si la vida no fuese tan cómoda como es.

¿Tiende el ser humano a un modelo de sociedad basado en una vida más cómoda?…

Abre los ojos… abre los ojos… ¡despierta!.

Una nova etapa

Hui s’acaba una etapa molt important en la meua vida. Una etapa que ha durat una miqueta més de dos anys i que ha marcat de forma definitiva el meu futur. És possible que si no haguera estat per la crisi mai haguera començat la feina que hui deixe. No haguera conegut uns companys que, en certa manera, seran companys meus per tota la vida.

Tinc la sort d’haver tingut un cap molt comprensiu, bona persona i que m’ha ensenyat molt durant aquests dos anys. No sé si hi ha molts com ell, però realment li agraïsc haver estat tan bo amb mi. Trobar algú que siga «bona persona», un concepte que tinc ben definit, no és molt comú (cosa que no vol dir que la resta de gent siguen el contrari).

I ara s’inicia una nova etapa. Tindré la sort de treballar en una companyia que treballa amb solucions de programari lliure i podré endinsar-me més en Magento, Drupal, OpenERP així com començar a treballar amb tècniques àgils de gestió d’equips.

Em sent com quan tenia 13 anys i arribava la fi del curs al juny i eixia del col·legi sabent que no veuria molts dels meus companys durant almenys dos o tres mesos.

Els canvis són bonics i necessaris, però he d’admetre que sóc una persona que li agrada el caliu de les persones que conec a fons, dels llocs que visite habitualment, de les coses que conec.

Però també he d’admetre que és excitant obrir-se a noves possibilitats. Tinc gairebé 30 anys i és moment de fer un pas endavant.

Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, companys, durant aquest temps.

Ens veiem demà! (.cat)