Camino

Crec que ha arribat el moment d’escriure sobre la meua experiència al «Camino de Santiago». Hui he explicat per darrera vegada l’experiència a altres persones i crec que estic satisfet. He explicat l’experiència a tota la gent a qui l’havia d’explicar (bé, en realitat no «tota la gent», hi ha una certa gent que haguera volgut explicar-ho, però les circumstàncies han fet que això ja no puga ser).

En resum:

• Vaig caminar de Bordeus a Compostel·la, per la Voie de Tours, la Voie du Littoral, Camí del Nord, Camí Primitiu i última connexió amb el Camí Francés
• Uns 1200km
• 46 dies
• Vaig fer el camí tot sol

L’11 de maig vaig arribar a Bordeus. Allà hi ha una associació d’amics del Camí amb molt bones instal·lacions. Per 15€ vaig passar la nit, em van donar el llistat d’albergues per a tota la Voie de Tours.

Voie de tours

El dia 12 vaig començar el meu camí. Aquest primer dia vaig fer uns 37km, fins a un poblet que es diu «Le Barp». Allà vaig arribar amb la mentalitat que tenia de quan vaig fer el camí francès fa uns anys: pensava que l’albergue estaria obert, que hi hauria gent, etc. Però allà no hi havia cap senyal, tenia un número on ningú no responia i allò era un poblet de mala mort. Teòricament havia d’anar a l’ajuntament, però allò estava tancat.

Em vaig trobar que no sabia on dormiria aquella nit. Després d’haver fet 37km em sentia molt cansat, gairebé no podia moure més les cames. I només hi havia un hotel. Vaig dormir allà per un mòdic preu de 85€ pensant que al dia següent no podria caminar de cap de les maneres.

Però vaig poder caminar i continuar.

El camí per la Voie de Tours va ser dur. Durant 5 dies vaig caminar sol i 4 d’eixos dies no vaig trobar cap peregrí. Els camins eren de terra, entre boscos artificials de pins que es van plantar en una zona que antigament era un aiguamoll. De vegades podia estar caminant en una línia recta durant 2h, uns 10km. I després girava per trobar-me una nova línia recta, camí de terra o carretera.

Durant 5 dies vaig caminar amb mi mateix. Vaig dormir jo sol. Va ser la part més dura però al mateix la més intensa del camí.

El tercer dia vaig arribar a Pissos, un poblet molt simpàtic on havia de dormir a casa d’un cura. Allà va ser la primera vegada que vaig trobar a un peregrí. I quin peregrí! Un militar francès d’uns 40 anys que va viure a Egipte alguns anys amb la seua família per aprendre la llengua, aprendre la cultura… Vam estar parlant hores. A més, resulta que el cura era un cura exorcista. Va ser molt interessant!

Després de Pissos vaig trobar-me en la mateixa situació que els dies anteriors: tot sol en el camí. Vaig dormir a dos llocs més on no hi havia cap altre peregrí. Tot i així, els paisatges eren molt bonics:

El 5è dia havia d’arribar a Saint-Paul-les-Dax, i ja no sabia què fer.

Per una part, estava realment fart de caminar i dormir sol. Sabia que si continuava el camí cap al sud, arribaria al camí Francès i allà hi hauria un munt de gent. Una altra opció era fer la via d’unió entre la Voie de Tours i la Voie du Littoral, el camí que va per la costa cantàbrica francesa. L’última opció era abandonar el camí, cosa que considerava molt seriosament després de tot el que havia passat.

Em vaig dir que si trobava a gent a Saint-Paul-les-Dax que fera la via d’unió cap a la Voie du Littoral, llavors aniria cap allà. Així podria fer seguidament el camí del Nord, que era el que jo volia fer. Si no hi havia ningú que la fera, llavors consideraria o bé anar al sud o bé deixar el camí.

I sabeu què va passar?

El que va passar va ser que a Sain-Paul-les-Dax vaig trobar-me per primera vegada amb uns quants peregrins junts:

• Un xic amb una gosseta, que anava cap al sud
• Un matrimoni que acabava el camí a Saint-Paul-les-Dax
• Una xica que faria la via d’unió cap a la Voie du Littoral

Com que jo volia fer el camí del Nord, vaig continuar el meu camí amb la xica. I encara sort que vam fer aquella via d’unió els dos, perquè era una via d’unió d’uns 50km. Teòricament havíem de poder dormir a la meitat del camí, però l’alberg estava complet i no vam tindre cap altra opció que continuar el camí fins a Labennes-Océan, on hi havia un càmping on es podia dormir.

Aquells 50km van ser una experiència molt intensa que ens va unir a la Mél i a mi per a la resta del camí. Vam sofrir molt per arribar: cap dels dos havia caminat tant, les meues sabates em mataven els peus, ens vam perdre tot just quan arribàvem… Però ho vam aconseguir, i tots dos ens vam sentir molt orgullosos.

Voie du littoral

De Labennes-Océan vam anar a Baiona, entràvem al País Basc. Baiona és una ciutat molt bonica, i allà hi viu la germana d’un dels meus millors amics de Montpeller. Vaig quedar amb ella per fer-me una foto sense dir-li res al seu germà, i la vaig publicar al Facebook. Va ser molt divertit…

De Baiona vam anar a Urruña.  Allà vam trobar-nos amb dos peregrins: un japonès de 50 i pico anys i un holandés de més o menys la mateixa edat. Aquella vesprada va ser molt intensa. San-ho, el japonès, ens va explicar que estava fent el camí perquè va fer-li la promesa a la seua dona abans que ella morira feia 3 anys. L’holandès feia el camí per son pare, qui va morir d’un càncer també no feia molt. Aquella va ser crec que la primera vegada que vaig plorar al camí.

Al dia següent la Mél i jo vam continuar el nostre camí, vam arribar a Hendaia i allà s’acabava la Voie du Littoral. Vam creuar el riu que separa Hondarribia d’Hendaia i ens vam dirigir cap a Pasaia.

CAMÍ DEL NORD (O DE LA COSTA)

Aquí va canviar tot. Mentre que el camí a França era un camí amb gairebé cap peregrí, ara entràvem a Hondarribia. Hondarribia és part de la primera etapa del camí del nord que ix d’Irun. Una de les coses més impressionants d’aquell primer dia va ser la pujada al mont de Jaizkibel:

Aquell dia vam arribar a Pasaia. I per primera vegada, dormíem a un alberg on hi havia 20 persones més a més de nosaltres. Va ser un xoc important: estàvem massa acostumats a estar sols, a caminar sols, a dormir sols. I ja portàvem caminant molts dies, mentre que la gent que hi havia allà estava començant el camí.

A partir d’aquell punt va començar un nou camí, un camí on les persones que ens trobàvem ens aportaven un nou punt de vista sobre allò que estàvem vivint.

Al País Basc vam dormir a Orio, Deba, Eskerika, Bilbao i Pobeña (probablement em deixe algun lloc). Gran part d’aquest recorregut el vam fer la Mél, la Patri i jo. Patri era una xica que havíem conegut a Orio i que a Deba va començar a caminar amb nosaltres. Patri em recordava molt al meu millor amic, crec que per això me la vaig estimar de seguida.

A Markina vam visitar l’església de Santa María. Una església de planta hexagonal que es va construir al voltant d’una roca de lava molt gran:

El camí, però, és complicat quan parlem de les relacions amb les persones. Durant tot el camí trobem a gent que ens estimem de seguida, que admirem, amb la que volem caminar o trobar-nos cada dia. Però de vegades aquesta sensació desapareix quan coneixes un poc més la persona, o bé perquè arriba un moment en què vols caminar sol. Amb Patri ens va passar alguna cosa així. La Patri es va adonar més ràpid que nosaltres de la necessitat de seguir el camí a soles per poder continuar amb el seu procés de reflexió.

A Bilbao la Patri es va quedar i la Mél i jo vam continuar el camí cap a Cantàbria.

Aquesta va ser la darrera imatge del País Basc:

Cantàbria va suposar un canvi important en el camí (de nou). El País Basc tenia un no sé què que m’agradava molt: es nota la diferència cultural. A més, però, la població no està tan envellida: els pobles tenien molta vida, hi havia molta gent jove.

A Cantàbria, en canvi, ja es notava el canvi. El paisatge ja no tenia tantes muntanyes, la gent era més gran en general,  el paisatge una miqueta menys verd… Però allà vam arribar a llocs molt especials per al nostre camí. El que sí que tenia Cantàbria eren unes platges magnífiques:

A Islares vam conèixer per primera vegada a Llew, Herald i Reiner. Tres persones amb les que vam congeniar de seguida i que van formar part del nostre camí durant unes quantes etapes: Güemes, Santillana del Mar i Comillas.

Güemes va ser una parada molt especial que requereix parlar-ne. Allà hi ha un alberg que el porta un cura al que diuen «Padre Ernesto». Aquest home és un cura que durant la seua joventut va viatjar pel món amb els seus amics hippies i va acabar tornant allà on ell pertanyia per dur a terme els seus projectes d’ajuda a la comunitat. Em va sorprendre el fet que parlara català. Aquest alberg tenia un punt molt especial respecte als albergs on havíem estat abans: no calia pagar, t’oferien dinar, sopar i desdejuni, uns llits i lavabos de categoria. A més, allà sobre les 19h ens vam reunir tots a una sala i el Padre Ernesto va explicar-nos la seua història. Va ser un dia molt especial, i també va ser el dia que vaig decidir que la Mél i jo ja no havíem de caminar junts.

Tot i així, la separació encara va trigar uns quants dies a fer-se efectiva. No va ser fins que vam arribar a Astúries, a Buelna, que vam consumar-la. Aquesta foto és de l’arribada a Astúries. Ja es notava un canvi en el paisatge:

Després de 3 setmanes caminant junts, vivint tot tipus de coses junts, planificant les nostres jornades junts, els nostres esmorzars, dinars i sopars junts… havia arribat el moment de dir-se adéu i continuar per separat. Personalment necessitava temps per mi mateix, saber que jo sol podia avançar sense problemes, que no em perdria, que em podria organitzar.

El camí continuava per la costa fins a un poble que s’anomenava «La Isla». El camí d’arribada a aquest poble passava a través de muntanyes, platges i alguns poblets. Aquell dia recorde que va fer molta calor i vaig arribar molt cansat al poble. Per sort, l’hospitalera de l’alberg era una dona molt simpàtica que em va donar de menjar, a més d’una botella sencera d’aquarius de taronja. Mel de romer, tu. La Isla va ser l’últim poble des del qual veuria la mar. En aquell moment pensava que arribaria a Finisterre i que des d’allà tornaria a veure el mar, per això no va passar mai. En qualsevol cas, vaig aprofitar:

Des de La Isla calia desviar-se cap al sud, camí d’Oviedo, per fer el camí primitiu. Aquella part del camí la vaig fer amb una xica francesa que parlava català. Va ser una part del camí molt fosca en molts aspectes: va ploure molt, els albergs d’aquella part no estaven cuidats, no hi havia molta gent…

En aquest camí cap a Oviedo, vaig dormir a un monestir (Monasterio de Valdediós) on ja no hi havia monjos. Allà recorde que vaig conéixer a un xic francès de 22 anys que havia començat el camí en algun lloc del mig de França. Amb una motxilla d’uns 17kg (quan el normal era de 10kg), el xic feia uns 40-60km diaris. Una brutalitat, tot siga dit.

En qualsevol cas, en un parell de dies vaig arribar a Oviedo. I allà començava un nou camí: el camí Primitiu.

Camí primitiu

Quan vaig arribar a Oviedo, estava sol. Des que havia deixat enrere la Mél, ja no havia congeniat de veres amb ningú i, la veritat, això em feia certa falta. Necessitava poder tindre un grup de gent amb qui sentir-me a gust.

A Oviedo vaig creuar-me per primera vegada amb el Manuel, la Chiara i la Valeria. La primera impressió amb cap d’ells no va ser la millor del món, però d’alguna manera o una altra, es convertirien en una part molt important del meu camí. Encara vaig fer una etapa més sentint-me molt sol, fins a Grado.

Va ser després de Grado, quan vaig arribar a Salas, que vaig tornar a coincidir amb el Manuel i la Chiara, i també el Pedro: un home de 71 anys que venia d’Elda. Allà també vaig conéixer a les 3 germanes andaluses, més un marit i una cosina, gent amb la que vaig riure molt.

Amb tota aquesta gent vaig continuar caminant durant uns quants dies. Se’ns va afegir també una xica alemanya molt simpàtica, la Joanne. El camí tornava a ser especial per mi gràcies a tota la gent amb la que l’estava compartint.

Un dels llocs que em va agradar molt durant aquests dies va ser la pujada que hi havia tot just després de Pola de Allande. La pujada de 1200m es va fer dura, però el que es veia després, no tenia preu:

Recorde que uns dies abans d’aquella pujada, havia «fugit» d’algunes persones en el camí. Això passava de tant en tant: et trobes amb gent que no t’hi sents còmode, i al final decideix caminar uns quants km més per no trobar-te més amb ells.

Recorde que aquell dia, després de la pujada de 1200m, vaig arribar a «La Mesa». Doncs allà em vaig retrobar amb part d’aquesta gent que pensava que havia perdut feia alguns dies. Mare meua quina gràcia que em va fer… En fi, són coses que passen.

La jornada del dia següent era relativament fàcil: anar a Grandas de Salime. Per allà em vaig creuar en el camí amb el Pedro, i vaig aprofitar per fer-me una bonica foto:

Aquell dia entràvem a Galícia. Entràvem en la darrera part del camí.

Aquell dia vaig arribar a Padrón. Allà estava tota la tropa, i va ser una de les vesprades més boniques de tot el camí. Vam fer ioga, vam anar a casa d’unes persones que hi havia per allà per demanar-los formatge i ens van donar, dos italians van fer-nos pasta i vam veure la posta del sol fins a les 22.30. A més, la Mél, a la que feia gairebé 2 setmanes que no veia, estava tot just en un alberg d’un poble del costat. Vam trobar-nos i vam xarrar animadament durant una bona hora.

Però el camí t’ensenya una cosa. Les coses bones s’acaben.

El dia següent havia d’arribar a O Cádavo. El camí era complicat, però es podia triar l’opció d’anar per carretera. En un principi vaig voler fer el camí «normal», però vaig començar a no sentir-me bé. Pel camí vaig trobar-me al Pedro, que insistia en què beguera un aquarius o alguna cosa, perquè no era normal que no estiguera bé. Feia calor.

Allà per les 13h vam arribar a l’alberg. Jo no em sentia bé. Vaig estirar-me al terra per veure si em recuperava, però no. Allò anava de mal en pitjor. En un moment donat ja no vaig poder aguantar i al lavabo vaig soltar-ho tot, per damunt i per davall. I això no em va fer sentir-me millor. No estava bé. Vam anar a urgències i em van dir que al dia següent no devia caminar. Que hauria d’esperar 2 o 3 dies.

Això va voler dir perdre a tota aquella gent amb la que caminava. Si els deixes anar una etapa, saps que tornar-los a veure serà gairebé impossible. I així va ser: ja no els vaig trobar mai més.

El dia que vaig haver de quedar-me allà va ser trist. No coneixia a gairebé ningú, excepte la Valeria, que va arribar pel migdia. Amb ella vaig poder riure una miqueta, però jo no estava bé. El camí m’havia tret la gent amb la que estava molt bé i amb la que volia acabar el camí.

Tot i així, el matí següent em vaig dir que jo havia d’arribar a Lugo. No podia perdre més temps. Així que per segona vegada en el camí (la primera va ser el primer dia que vaig caminar), vaig alçar-me a les 5 de la matinada i a les 6 vaig eixir de l’alberg, rumb a Lugo.

Aquell matí em va costar molt avançar. No em trobava bé, però vaig fer l’esforç. Conforme passaven les hores jo em sentia millor. Vaig creuar-me amb gent nova, gent que semblava simpàtica. I quan només quedaven uns 10km per arribar a Lugo, vaig conéixer a un xic i una xica molt simpàtics amb qui vaig caminar fins a la ciutat.

Lugo va ser l’últim punt d’inflexió, cap a bé, del camí. Lugo estava en plenes festes i l’ambient era estrany per a nosaltres els peregrins. Allà vaig poder conéixer gent nova i amb part d’ells vaig caminar el dia següent:

Per casualitats de la vida, Manuel es va trobar amb la Mél, i li va explicar que a O Cádavo jo m’havia posat malalt. La Mél em va dir que m’esperaria, que volia fer el final del camí amb mi. Per altra part, també em va comentar que si em trobava amb un home que es deia Yves, que no el deixara anar, que era molt simpàtic.

Així que el dia següent de Lugo, jo vaig marxar cap a As Seixas. En el camí, hauria de trobar-me amb la Mél. Aquell matí vaig trobar un home molt simpàtic amb qui vaig estar parlant durant un parell d’hores. Al final li vaig demanar com li deien, i em va dir: «Yves». El camí actuava de nou.

L’Yves i jo vam retrobar la Mélanie, conjuntament amb un grup de gent molt simpàtica. I vam caminar cap a As Seixas. Aquella va ser una molt bona vesprada, era genial retrobar-se amb la Mél, tindre a Yves amb nosaltres tocant la guitarra. Allà vaig conéixer també un xic de La Vila que feia molts anys havia fet el camí i havia decidit quedar-se allà. Li vaig convidar a sopar:

El dia següent, l’Yves, la Mél i jo arribaríem al punt d’unió del camí primitiu i el camí francès. Recorde molt bé aquell matí. Caminàvem tots tres, la Mél i jo preguntant-nos com seria el camí francès: ple de gent? ens aclapararíem? Allà vaig trobar-me per darrera vegada amb un matrimoni gran que caminaven junts i que coincidien amb mi molts dies. El final del camí primitiu va suposar el final de moltes coses:

Camí francès

El final del camí primitiu va suposar també el començament de la fi del meu viatge. Vam arribar a Melide i allà vam menjar polp, que és el que cal fer en aquelles terres.

Aquell dia anàvem a dormir a Ribadiso, tot just abans Arzúa, que és on arriben els que venen pel camí del Nord. En el camí cap a Ribadiso vam trobar-nos amb una dona de 50 i pico anys que havia caminat amb Yves a França. Marjo, el nom d’aquesta dona, havia començat el camí als Països Baixos.

A més, en arribar a Ribadiso, allà ens esperava Matteo, un italià que havia caminat amb la Mél el temps que ella i jo havíem estat separats. Ja érem els 5 que anàvem a acabar el camí junts. I no podia ser millor. I no podia haver estat d’una altra manera:

Els darrers dies vam caminar molt lentament. Yves ens va saber guiar en aquestes darreres etapes. Havíem de preparar-nos per a l’arribada a Compostel·la. No havíem de tindre presa, havíem de gaudir els darrers moments, estar llestos mentalment. I així vam arribar a la última etapa, ens vam aturar al Monte do Gozo, a 5km de Compostel·la.

El Monte de Gozo és un mont des del qual es pot veure Santiago de Compostel·la. Apartat del camí hi ha una escultura de dos peregrins que miren cap a la ciutat. Allà vam poder gaudir d’un dels moments espirituals més intensos de tot el camí. I crec que tots estàvem molt contents de poder estar acompanyats per la resta.

Santiago de Compostel·la

L’arribada a Compostel·la va ser molt estranya per mi. El meu camí no acabava allà i no vaig poder viure aquell moment com haguera calgut. No obstant, allò marcava la fi d’una travessia de 1200km, de 46 dies, de moments feliços, de moments tristos, de desesperació, d’alegria, d’experiències profundes que m’han marcat per a tota la vida.

Ni planejant-lo, haguera pogut imaginar que acabaria el camí amb gent tan meravellosa com la Mél, l’Yves, la Marjo o el Matteo. Van ser els companys que havia de tindre. Les coses van passar com havien de passar. I quan les coses passen d’aquesta manera, te n’adones que no cal fer cap esforç i tot flueix.

Reflexions

• Al camí vaig trobar a mon pare, ma mare, mon germà gran, mon segon germà, el meu millor amic. Això fa veure les coses des d’un altre punt de vista.
• El millor que em va donar el camí va ser la calma. Tindre temps per pensar sense tindre interrupcions pel mig és el millor que ens pot passar a la vida. Tindre 46 dies per pensar em va permetre veure clarament coses de mi mateix que d’altra manera haguera estat impossible.
• Acabar el camí dóna força. Molta força. Cal aprofitar-la, perquè aquesta força desapareix ràpidament.
• Vaig aprimar-me uns quants kg, vaig aprendre a menjar bé: jo no menjava mai fruita, i al camí vaig arribar a menjar mig kg de cireres cada dia.
• La vida és molt curta per estar blocats ens les nostres històries. Cal actuar, cal tindre la força per canviar les coses.
• El camí no és fàcil. Vaig prendre decisions molt dures, les més dures de la meua vida. Però això també és el camí.