Qui no entén i qui no vol entendre

Supose que més d’un haureu llegit el llibre “Ètica per a Amador”, de Fernando Sabater quan éreu a l’institut. Doncs aquest filòsof és un dels que signen el manifest per la llengua castellana (la llengua comuna, la de tots els espanyols).

El manifest ve a dir, en poques paraules però ben clares que el castellà és la llengua de tots i que és l’única que val la pena i que la gent té dret a parlar i a entendre. És a dir, que si nosaltres estem al País Valencià, a Ses Illes o al Principat i volem expressar-nos en valencià però el nostre interlocutor no l’entén, tindrem l’obligació de passar-nos al castellà. Això és el que demanen.

Aquesta és una situació a la qual ens sotmetem cada dia: sempre hem d’anar canviant al castellà perquè molta gent no és capaç de parlar valencià. Supose que tots “passem” una mica quan es tracta d’empreses privades o de gent que ve de fora. Però aquesta gent està demanant que ni tan sols a l’administració tinguem el dret d’expressar-nos en la nostra llengua (quan aquesta siga diferent del castellà).

Més enllà, diuen que “si jo vull que el meu fill siga educat en castellà, ho haurà d’estar”. Doncs bé, aquell qui vol ser ignorant té el dret a ser-ho a la resta de l’Estat Espanyol, però a les comunitats on parlem valencià volem que la gent parle dues llengües. I gràcies a l’experiència d’immersió lingüística de Catalunya, on la gran majoria de gent és relativament competitiva en ambdues llengües, doncs sabem quin és el model que s’ha d’implantar ací: el mateix.

La creació de línies en castellà i valencià només segrega i divideix. NO ÉS SOLUCIÓ, en cap sentit.

I ara ve el punt important, pel qual ve el títol. En aquest país (Espanya), existeix gent que no vol entendre el fet que hi ha llocs on històricament s’ha parlat una altra llengua diferent al castellà. El castellà va arribar i es va carregar poc a poc les llengües autòctones de la manera més bruta possible: fent que els parlants de les llengües autòctones sentiren vergonya de la seua llengua i s’hagueren de passar i educar als seus fills en castellà.

La gent que no entén perquè no viu a comunitats on hi ha dues llengües “té perdó”, perquè mai han pogut esbrinar què és això de que hi haja una altra llengua. Però aquella gent que tot vivint a les zones on hi ha una segona llengua i la rebutja i exigeix parlar només en castellà, eixos són els pitjors.

Bé, encara hi ha alguns de pitjors. Al País Valencià ens els trobem cada dia: valencians que tot i que són valencians-parlants, rebutgen la seua llengua, la menyspreen i carreguen contra aquells qui la defensem.

Si el meu fill ha d’aprendre una llengua de projecció internacional, aprendrà l’anglès o el xinés. Però el meu fill ha de parlar la llengua que el meu avi parlava i que des de l’any 1200 i abans, ací es parlava: el valencià.

Nudisme (o el que siga)

A mi m’agrada, quan arriba l’estiu, sobretot als mesos de maig i juny, anar a la platja nudista del Cap de les Hortes i prendre el sol en “pilota picà”, o siga, despullat completament.

Això ho faig gairebé des de fa uns 9 – 10 anys. Recorde que al principi no m’atrevia a llevar-me el banyador, però amb el temps em vaig decidir i ara ja no tinc cap tipus de vergonya. Un altre problema que tenia era que, no sé per què, m’empalmava cada vegada que em quedava despullat. I clar, allà a la platja empalmat… em feia cosa.

Amb el temps, però, ja no tinc cap tipus de problema i ara gaudisc completament del nudisme quan estic allà. La veritat és que és molt agradable prendre el sol sense roba, entrar a la mar completament despullat amb certs nervis per si alguna cosa se’t clava per algun lloc per on no hauria de clavar-se.

M’he trobat a molta gent que, quan els explique això, no s’ho arriben a creure o es mostren molt sorpresos. A mi em crida l’atenció que tanta gent es quede sorpresa sobre això quan diàriament veuen a gent despullada per televisió i totes aquestes coses que s’hi poden veure. En canvi, una cosa tan natural i innocent com és anar a prendre el sol a una platja de bany lliure (o siga, que un es pot despullar lliurement), la gent no acaba d’empassar-s’ho bé.

Molta gent també es queda sorpresa pel fet que algunes xiques es lleven la part de dalt del bikini a la platja. Fins i tot, un fòrum de la família a Alacant va demanar que es prohibira això. No sé si és o no impressió meua, però de vegades sembla que anem enrere (i no vull parlar-ne de les setmanes de 65 hores que estan negociant a Europa).

En fi, que és molt agradable despullar-se i això no significa res sexual. És gaudir de la natura tal i com nosaltres arribàrem a ella: sense roba. Si encara queda algú que no s’ho creu, que això és tot mentida, ací teniu una foto:

La cara bona de la vaga

Aquests dies tenim una vaga de transportistes que, personalment, em produeix molts dubtes sobre si tenen raó o no en les seues demandes al Govern Espanyol.

A nivell lògic bàsic: els treballen per a uns senyors que els han de pagar uns diners per km. No pot ser que els transportistes només cobren per la mercancia que porten i no pel recorregut que fan. Així que ha d’haver-hi un acord sobre el preu per km que es fa.

Aquest preu hauria de ser modificat segons els diferents preus de la gasolina. Com més cara, més ha de cobrar el transportista per km recorregut. Clar, qui li paga també apujarà els preus i al final de la cadena som nosaltres.

De fet, els preus dels aliments i d’altres productes no fa més que augmentar. Ens diuen que la principal causa és el preu del petroli. Però ens trobem que un dels eslabons que més necessitat de petroli té, no cobra més, sinó que encara perd diners.

I els transportistes es queixen al Govern. Per què al Govern???. No és a la patronal a qui es deurien adreçar?, són els seus clients qui han de pagar-los més per km recorregut, no el Govern. Perquè, a més, el Govern som, en el fons, nosaltres mateixos i per eixa regla de tres jo també podria exigir que em baixaren la gasolina per als meus recorreguts en cotxe quan he de treballar.

El tema de las pesca és semblant, el que s’ha de fer és, per lògica, pujar el preu del peix capturat, no es pot pretendre que el Govern pague una cosa que “no és culpa seua”, sinó de la cojuntura internacional.

No li veig ni cap ni peus a les vagues que s’estan fent ara mateix. L’actuació del Govern és molt limitada.

Bé, però, preferisc mirar la cara bona d’aquesta vaga. I és que a les benzineres ja no queda gasolina i per tant ara la gent s’ho pensa molt abans d’agafar el cotxe (jo mateix) ja que no hi ha gasolina. Menys contaminació, menys soroll, més caminar, més exercici.

Haurien d’haver vagues d’aquestes més sovint!! (já, ja sé que això que dic no té trellat, però…)

Referents valencians

Ahir vaig tindre l’oportunitat d’anar a una xerrada sobre les Normes de Castelló a l’Aula de la Cultura de Mutxamel amb la presència de Verònica Cantó de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (Catalana).

La “xerrada” va ser més una “lectura”. Tot i que no va ser molt avorrida, tampoc va ser divertit sentir a la dona llegint tota la ponència (tot i que llegia molt bé i amb bones entonacions).

Per descomptat va ser més interessant el torn de preguntes. Bàsicament molts es van centrar en l’aspecte polític de l’AVL a la qual cosa la ponent va asssegurar que “l’AVL és completament independent dels polítics”. En altre moment jo vaig tractar de preguntar en quin punt de la història del nostre país derivà el nom de “català” a “valencià”. És a dir, tenint en compte que el Regne de València es va repoblar amb catalans i aragonesos, en quin moment aquests catalans van començar a sentir-se valencians pròpiament dit i van començar a anomenar la seua llengua com “valencià”.

La seua resposta fou poc clara. De fet, va començar a batallar contra alguns aspectes d’erudits catalans que no acceptaven formes valencianes, que passaven de nosaltres, etc. Va ser una actitud una mica estranya, tot i que supose que justificada -ja que ella ha tingut oportunitat de barallar-se amb filòlegs catalans-.

Bé, però, la part interessant la posà un xic que hi era allà amb un accent curiòs. Parlava valencià, però tenia alguns tons mallorquins o no sé a saber d’on. La qüestió és que va proposar la idea de millorar els doblatges i els programes/sèries pròpiament valencians. Molts valencians hem pogut vore sovint a Canal 9 que les sèries pròpies o doblades fan servir un valencià llunyà, poc natural, poc valencià. La ponent ens va explicar que diferents medis del país s’han reunit i que una guia d’estil sobre això està en camí.

Des d’aquest punt va eixir un altre punt important: els referents valencians. Va quedar clar que per fomentar la llengua, entre d’altres coses, es necessiten referents que la facen servir i que inherentment, la promocionen. Això passa a Catalunya, passa a Espanya, passa a tot el món, però al País Valencià no tenim referents que parlen en valencià més enllà de Núria Roca i Polop (el porter del Sevilla). Vam estar tots d’acord sobre la necessitat de referents, de persones públiques que parlen en valencià.

Una altra qüestió no menys important que vaig tractar de fer-li notar a la membre de l’AVL va ser la presència del valencià a Internet. No hi ha res, som quatre matats qui tenim blocs en valencià i menys encara si parlem de pàgines d’informació. Fins i tot gent que defensa el valencià és incapaç de fer coses en valencià o cercar continguts en valencià a la xarxa. En aquest cas estic parlant del dialecte valencià i de la societat valenciana en general. La nostra presència a la xarxa és llastimosa i sempre hem d’anar a parar a continguts en variant oriental.

Això d’anar a parar als continguts en català oriental no suposa cap problema, però mostra sempre la nostra probressa i poca presència a internet.

Per acabar, com a dada curiosa, cap a l’any 1900, gairebé tota la població de Castelló parlava només valencià i poca era la gent que alguna vegada sentia a la seua vida el castellà.

Quina és ara la situació?. La inversa.

El que resta

De la família de mon pare, no queda ningú de forma directa. Els meus avis estan morts i no van tindre més fills que mon pare, que també va morir ja gairebé fa deu anys.

La família de mon pare (i de ma mare també) ha viscut tota la vida a Gandia, que és el poble que jo considere com “el meu poble”. Però allà ja no queda ningú de la família amb qui hagem tingut relació.

Per la família de mon pare tenim una tieta (tia d’ell) que durant molt de temps ha fet el paper de la nostra àvia). És una dona de 93 anys, camí dels 94 al juliol. Ella ha estat el nostre vincle amb Gandia, el nostre vincle amb mon pare, amb la meua àvia i tota eixa branca de la família.

La meua tieta, però, ja no es troba bé. Amb el temps el seu cap s’està anant lluny, cada vegada li costa més reconéixer-nos. Diuen que és Alzheimer, però també pot ser demència senil. La qüestió és que una vegada ella se’n vaja… mon pare s’allunyarà una mica més dels nostres records (dels meus i dels meus germans i de ma mare).

I ara, què passa amb el temps que resta?.