Riu Sec

Aquests dies el riu Sec té poc de sec.

Els xiquets (sí que saben)

Ja duc unes setmanes instal·lant GNU (Ubuntu) a un col·legi, el Manuel Antón, de Mutxamel.

La idea va ser del director, en Pere, i tot això va eixir a partir d’unes propostes sobre l’Escola d’Estiu. Les finalitats són dos: per una part preparar els ordinadors per a les Jornades Tecnològiques que farem dins de tres setmanes i per altra migrar el centre a GNU/Linux.

Avui, mentres acabava d’instal·lar l’Ubuntu als dos últims ordinadors, tocava classe d’informàtica. Així que estàvem els xiquets, Pere i jo. En un moment donat Pere ha començat a parlar del que estàvem fent -instal·lar linux- i per què ho feiem. Llavors hem parlat de Microsoft i del que ens fa pagar a tots i de com es desenvolupa i, per altra part, de com es desenvolupa el programari lliure i la seua filosofia.

Els xiquets ens miràvem bocabadats quan els parlavem de com funciona linux, del fet de que els virus ho tenen molt més difícil per entrar a linux que a windows, el fet de que quasi tot siga gratuït, etc. En un moment donat, Pere ha preguntat:

– Quin programari voleu, el que desenvolupa Bill Gates i només ell controla o el que es desenvolupa col·lectivament.

Llavors tots els alumnes han respost a l’unisó:

EL COL·LECTIU!!

Realment m’ha agradat sentir-ho. Perquè els xiquets no posen en dubte els principis del software. En canvi, les persones grans de seguida pensen en: si no paguen diners, això no arribarà enlloc.

Han passat més de 20 anys des que s’iniciara el projecte del programari lliure. I avui GNU/Linux és per fi una alternativa real a Windows. Hem d’acceptar que Windows va apropar la informàtica a tothom amb Windows 95 i demés, però ara que GNU/Linux ja està preparat, no té sentit continuar amb Windows. I, si a més, tenim uns xiquets disposats a entendre per què cal GNU/Linux no només a l’educació, sinó a tots els aspectes generals de la nostra vida informàtica, sembla que hi ha esperança.

Mos Mos Mos

Tinc una amiga a la qual li agrada molt escriure com parla. Passa completament de normes i eixes coses (i això que té el mitjà), disfruta enormement carregant-se la llengua escrita. En lo bonico que és escriure en les nostres variants!!!

Bé, la cosa no és del tot exactament així, però és igual. He d’admetre que abans d’anar-me’n a Barcelona l’any passat, tenia una opinió molt deformada quant a les incorreccions que es diuen parlant al País Valencià. Considerava el “mos”, el “mosatros” i eixes coses com llejes i les evitava. Va ser llavors que vaig descobrir als Antònia Font, que utilitzaven -i utilitzen- el seu parlar normal a les seues cançons, sense cap tipus de vergonya. I va ser així que vaig entendre que està molt bé que els valencians tinguem les nostres pròpies paraules i que, parlant, hem de continuar fent-les servir.

Escrivint és clar que necessitem un conveni -que ja el tenim- i hem d’escriure “bé”. Però parlant està prou bé que continuem mantenint les nostres variants, perquè són la nostra riquessa personal. Tot això, gràcies als Antònia Font. Per això, tot i que pense que ens van educar bé a l’escola, he d’admetre que indirectament ens van fer una mica “antis” a les variants locals.

Per això ara estic aprenent moltes coses al treball. Tinc un parell de companys que parlen valencià d’Elx. I, exceptuant el gran nombre de castellanismes que fan servir, tenen altres parauletes com per exemple “ans” (=abans) o “forment” (=blat) o d’altres que forment part de la seua pròpia “riquea”.

Així que, ho celebrem amb una cançò d’Antònia Font, la que em va fer entendre que la llengua catalana té una gran riquessa degut al gran nombre de variacions dialectals que hi ha.

Tots es Motors
Encara no m´ho crec
i ja torn a ser a un satèl·lit
que fa voltes en línia recta.
T´has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba
i s´anestèsia, i he plorat.
Necessit un centre de gravetat,
necessit un atles d´espirals
que me dugui a conèixer i a tancar
una fonoteca d´auriculars.

I que sonin tots es motors
d´impossibles aviadors,
que te duguin a comprovar
que es teus somnis són africans.

Mos estimàvem,
mos destrossàvem mútuament ses vides,
mos acabàvem, mos fèiem companyia,
mos caducàvem, mos dedicàvem
quasi sempre es dies,
mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Que s´encenguin es aspersors,
que mos reguin tots es codonys,
que no sé si s´han de regar,
perquè jo som més de la mar.

Ma mare i GNU/Linux

Ho sent molt, Elena. Costa un poquet no parlar de GNU/Linux… A vore si un dia escric en alcoià tot astò. ajjaja mos mos mos mos mos!!!

Ma mare no sap què és Windows. Bé, potser ho sap, però no ho fa servir.

Ma mare treballa amb GNU/Linux. I no només navega per internet, sinó que escaneja fotografies i s’està fent un àlbum propi a l’ordinador. Mentres juga a diversos jocs per internet, sent música des del CD de l’ordinador; escriu documents i els imprimeix, rep i obre els arxius adjunts dels mails, etc.

I ella no nota cap diferència respecte a res, perquè s’ha ensenyat directament amb GNU/Linux. Ha aprés a treballar amb ell i no li costa gens ni mica ja -bé, s’ha d’admetre que de quan en quan té problemes, al igual que podria tindre-los amb windows-.

Ma mare fa servir GNU/Linux diàriament. Pot navegar per miler de pàgines de jocs d’eixos en xarxa i no té mai cap problema de que un virus entre a l’ordinador i es carregue les seues fotos o que s’instal·le cap programa espia d’eixos que foten al windows contínuament. Ma mare té un sistema estable (que jo, de quan en quan, li desestabilitze) i no troba a faltar res. I poc a poc agafa experiència, i jo estic tranquil perquè ella treballa amb un sistema lliure, desenvolupat per milers de persones desinteressades, que té un codi font obert al qual qualsevol pot accedir i sabem que no hi ha cap cosa oculta al sistema que puga agafar les nostres dades o registres d’allò que anem fent.

A part d’això, he d’admetre que de quan en quan li faig alguna. Perquè ha d’anar aprenent una miqueta, són xorradetes. Per exemple, ma mare treballa amb un ratolí sense fils. Llavors aquest matí li he llevat la part que es connecta a l’ordinador. Li l’he deixada damunt de l’ordinador per a que ella mateixa ho veja i pense que això s’ha de connectar en algun lloc. Perquè ho sap, però necessita practicar-ho una miqueta.

Així que, com un pare orgullós del seu fill, és com jo em sent cada volta que ma mare treballa amb GNU/Linux i no em pregunta o em diu “jo a Windows…” (que és el que contínuament em diu moltíssima gent… què pesats!).

Superficialitat en la música

No fa molt vaig prendre la decisió de no sentir música que no haguera comprat.

Pot semblar una xorrada i, probablement, ho és. He d’admetre que tot i que he aconseguit desfer-me de la meua “col·lecció” de música, encara queden algunes cançons o grups que no he tingut més remei que conservar fins que em compre el disc. Per exemple, vaig esborrar tots els discos d’Antònia Font.  Ara ja els tinc originals a falta de “Taxi”.

La veritat és que vull gastar-me els diners en aquells grups que m’agraden, res més. Tenia discos i discos que mai sentia i semblava una gilipollà tindre-los allà, així que a la paperera i ara ja puc dir que recolze activament la música en català -i alguns grups anglesos, tot s’ha de dir-. La qüestió és que “premie” a qui m’agrada.

Això està lluny, però, del que vull. I és que la forma més justa hauria de ser poder pagar directament al grup per la seua música, eixa seria la cosa bona. I no només amb la música, sinó amb el programari també. Però bé, no m’enrotlle molt més amb això, que Elena diu que parle molt de Linux -i té raó-, si és que m’he tornat monotemàtic, com quan em va donar pel comunisme (tot i que he d’admetre que la cosa ara és diferent, puc parlar amb “raó” i experiència i abans només parlava d’ideals).

La qüestió és que els meus amics es mofaven de la meua decisió -cosa ja comuna, admetent que sóc especialet amb aquestes coses-. Em vaig comprar un disc de “The Postal Service” i vaig comentar-los que la cançó que m’agradava, molt bé, però que la resta no m’acabava d’agradar. Llavors van continuar amb la conya de: “això et passa per comprar-te els discos”.

Doncs bé, els discos són com les persones. Internet (l’amule concretament) ens ha ajudat a descobrir les cançons més maques i a gaudir d’elles. Però al mateix temps ha amagat les cançons secundàries, aquelles que mai se senten a la ràdio o als anuncis.

I és que quan sentim un disc, només ens agrada una cançó. Però poc a poc anem descobrint que allò que de lluny no semblava bonic potser ho siga. I poc a poc descobrim que el disc és bonic, que aquella primera cançó que ens va agradar no era més que una més que sense la resta al final no és res.

Mos ha fet superficials a l’hora d’estimar la música el fet de baixar-mos només allò que “mos agrada”?

(ja, Elena, “mos” no és correcte… i després dius de mi!!) (ja parlarem quan aprenga a dir “vols” sense que parega que sóc d’un poble perdut de la muntanya) voools

Gràcies per la cançò, Maria

Jo vinc d’un silenci
(Raimon)

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
idels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat.

Llegint

Ara ja fa un temps, a Barna ni més ni menys, vaig comprar-me un llibre que es deia (i es diu) “Breve historia del saber”. Tracta una mica de tot, de tota la història, des dels principis del món fins a l’actualitat i divagacions futures.

Des del principi vaig trobar-me amb una visió molt esperitual. En aquest llibre la religió sembla constantment present, a tota explicació científica sempre li posava en dubte amb arguments del tipus: “com pot ser que realment no haguera res abans del Big Bang, què hi ha de Déu?” o coses per l’esti. Com que no volia -ni vull- deixar el llibre per aquest punt de vista tan espiritual, doncs vaig continuar llegint-lo. M’he empassat unes quantes coses que realment no m’interessaven i d’altres coses amb les quals no estava pas d’acord.  Però vaig arribar a unes pàgines que realment em van impactar.

Literalment diu l’autor a una part del llibre:

“Ya a lo largo de este libro hemos insistido en la estrecha relación que existe entre la guerra y el progreso del conocimiento” … “Los militares vencedores nos obligan, además, a reflexionar sobre cuál es el modo de vida ideal. El ideal militar, basado en la disciplina, la virtud -y muy especialmente en el valor, del que muchos civiles creen carecer- y la devoción de una causa parece un modo de vida muy atractivo.” … “Por último, la guerra hace hervir la olla del progreso. La guerra agudiza la imaginación y recompensa la aplicación del ingenio a la solución de problemas básicos. “Es habitual, además, que la guerra venga acompañada de una recombinación drástica de la reserva genética. Marte yVenus suelen presentarse juntos y sea por violación o por medios menos brutales, los soldados de regiones distantes fecundan mujeres cuyos hijos, aunque sean considerados bastardos, representan una renovación de la herencia genética”.

Jo també he pensat moltes voltes que les situacions dràstiques realment ens fan persones. Que la vida que vivim ens fa pobres de pensament i ens acomoda. Ens fa vulnerables i realment, com al llibre del Misteri del Solitari, acabem emborratxats sense saber apreciar-la. Potser la guerra donaria eixa possibilitat. Però bé, de pensar això a parlar de “l’herència genètica”… doncs hi ha camí. Ja, entenc que l’autor només parla objectivament de les situacions que es produeixen, però comentaris com “el modo de vida ideal” o “el ideal militar” i després parlar de violació, dons em fa mala olor. I més encara si durant tot el llibre m’he empassat a Déu i la seua supremacia sobre la ciència i com de bona era la “Teocràcia”.

El que realment em fot és haver-me gastat els diners en aquest llibre quan hi havia un per allà d’Adolf Hitler més interessant. En fi, no sempre encertem.

He pres una decisió

I és que em costa escriure en català. No exactament escriure, perquè allò que diem “escriure” considere que escric correctament. El que passa és que em costa expressar les meues idees en català. Ja porte parell d’anys des que vaig començar a fer-ho i encara no aconseguisc expressar-me bé.
I això no és pas per cap cosa estranya, el problema és que visc envoltat de castellà: la meua família, la meua xicota, la gran part dels meus amics… procure llegir i parlar en català el màxim que puc, però no hi ha manera. Viure d’aquesta forma fa que no tinga soltesa suficient per expressar les meues idees en català: em falta vocabulari i quasi escric traduint.

Al menys amb la pàgina web en català sobre GNU/Linux que hem creat, continue escrivint molt en català -però no és el mateix escriure una notícia sobre un programeta que expressar la meua melancolia absoluta, jeje-.

Per això, a partir d’ara, tornaré a escriure de quan en quan en castellà. Sobretot per expressar les meues idees.

Salut -a mi mateix-