L’educació ací i als Estats Units

Ara que tinc una professora d’anglès que és dels Estats Units, he tingut l’oportunitat de parlar de temes sobre els quals sempre he tingut curiositat i, potser, certs prejudicis.

Un d’aquests temes ha estat l’educació. Supose que no sóc l’únic que es pensa que l’educació als Estats Units no és bona, que els joves d’allà no saben on està Espanya o qualsevol altra part del món que potser nosaltres sí coneixem sense haver-nos d’esforçar molt.

Una altra idea generalitzada és que allà és tot més fàcil, ja siga a l’escola, a l’institut o a la universitat.

Per últim, una altra opinió generalitzada és que l’educació pública dels Estats Units deixa molt que desitjar i que per això només les persones amb prou diners tenen estudis de qualitat ocupant així alts càrrecs i tenint més facilitat d’accés a molts llocs.

Doncs bé, sembla que això són el que seu nom índica: tòpics. L’únic que realment sembla que és cert és el fet que els estudis previs a la universitat són més fàcils degut, sobretot, al fet que no hi ha examens, sinó que es basa en allò que ací diem “avaluació continuada”.

Però si parlem de l’universitat, sembla que la cosa canvia i allà als EUA la cosa és prou més difícil que no ho és ací. La meua professora parla per experiència pròpia i també per algunes xarrades que ha pogut tindre amb altres professor de la universitat d’Alacant. També comenta que a les carreres d’allà es tracta de fer diferents examens al llarg del curs, no només un al final com és ací en la gran majoria del casos.

Per altra part, la qualitat de l’ensenyament m’ha comentat que no és dolenta. Que ells estudien de tot, a l’igual que ho fem ací. I no podem dir això de “els estudiants dels EUA són incultes perquè no saben on està Espanya” quan molts estudiants d’Espanya no saben on està Israel, Mongòlia o Dinamarca (i si parlem de capitals, millor ni contar-ho).

A Espanya també existeixen escoles elitistes on només hi va gent que té diners per pagar-ho. I després aquesta mateixa gent és la que va a les universitats privades on obtenen tres títols en cinc anys per a després dirigir companyies (llegiu ICADE, ICAI o el que siga).

El que sí és cert és que allà els estudis són molt més cars que ací. Per descomptat, si un és bon estudiant, obté beques durant tot l’any (i sembla que són prou comunes). I allà gairebé la gran majoria treu els estudis en els anys que toca (no com jo). Supose que això és degut a la pressió econòmica que suposa.

A l’Estat Espanyol molts estudiants no saben que el 80-90% del preu dels estudis universitaris estan subvencionats. És a dir, normalment paguem uns 800€ quan el preu real és de 5000-6000€. I la gent això no ho sap. I clar, ací vivim a costa dels nostres impostos (jo inclòs). Curiosament no tenim eixa consciència de la importància sobre que les coses siguen públiques (a diferència dels països del nord d’Europa).

En definitiva, l’educació als Estats Units és millor que ací en la gran majoria dels aspectes. Per descomptat no estic d’acord amb això del preu tan elevat que costa estudiar allà una carrera, però també caldria canviar les coses ací per conscienciar a la gent a aprovar-ho tot… potser llevar la subvenció de les assignatures suspeses?.

Mort casual

He vist aquest curt i m’ha fet gràcia. No és gaire cosa de l’altre món…

La propietat intelectual

En aquest món de falsedat la propietat intelectual s’ha convertit en una de les puntes més incoherents.

La propietat intelectual actualment no té més definició que l’obtenció de diners a partir de la creació d’obres d’un tipus o d’un altre.

Necessiten diners, i més diners, i més diners. Per crear es necessiten diners. I per tal d’aconseguir-los i fer-nos a tots pagar, existeix la propietat intelectual i el dret de no-compartir.

Els que defensen la cultura, el coneixement… ho fan només si hi ha diners al darrere. Només coneixen la cultura de l’explotació de les seues obres intelectuals ad infinitum. Dues obres de la mateixa qualitat poden tindre un valor completament diferent segons com s’exploten.

És trist. Però cal tindre en compte que HI HA ALTERNATIVA, la cultura lliure és viva, el programari lliure és viu i avança. Només necessita que la gent ho conega.

Nosaltres no anem en contra de la Propietat Intelectual, anem en contra de l’especulació amb la propietat intelectual.

Grups “d’extrema esquerra” i “d’extrema dreta”

Desgraciadament, i degut a l’existència d’ETA i d’alguns altres grups armats que han existit a l’Estat durant el segle XX, existeix ara mateix un cert problema a l’hora de considerar què són “grups d’extrema esquerra” i “grups d’extrema dreta”.

Hui al diari INFORMACIÓN es podia llegir una notícia sobre un enfrontament que anir va haver “entre grups d’extrema esquerra i extrema dreta”. Per la forma de redactar-ho, és clar que sembla que tots dos grups siguen la mateixa cosa, en busca de la mateixa cosa: baralles.

El problema és, però, que la realitat és ben diferent. Durant els últims anys, grups d’extrema dreta neo-nazi han començat a omplir aquest “país”. És una extrema dreta perillosa, un jovent que sembla ha heretat la idea de la “Grandez de España” (en español por supuesto). I aquesta gent va en contra de mariques, hippies, esquerrosos i de qualsevol que els mire als ulls més de tres segons.

Això no ho he vist mai a un “grup d’extrema esquerra”. És ben cert que s’han pogut veure altres actituds poc acceptables, però això està a anys llum d’allò que aquests grups neo-nazis representen i poden suposar per a la societat en general i per als pobres joves que tinguen mala sort de creuar-se en el seu camí en particular.

Es confòn el terme “extrem” amb “violència”. Primer de tot no estic d’acord amb això que es diga que “Esquerra Republicana representa l’extrema esquerra”, però estic menys d’acord encara quan des dels mitjans de comunicació es pretenga associar amb la violència com fan a articles com el del diari INFORMACIÓN.

Si una opció política es pot considerar “extrema” serà perquè els canvis socials que es proposen seran importants, però no pas perquè vulguen la violència. Tractar de dir:

ERC -> Extrema esquerra

Grups d’extrema dreta i d’extrema esquerra -> Violents

ERC -> Violents

Pose a ERC com a exemple (ja que és prou clar i els pobres s’han vist molt en eixa sitiuació), però qualsevol altre grup polític que no fora el PP o el PSOE podria estar-hi a dins.

Així que, benvolgut diari DESINFORMACIÓN, hable con propiedad i no confonga termes. I no menyspree el perill dels “grups d’extrema dreta”. Que ni tan sols són això, sinó que eixos són els vertaders terroristes que no ens deixen anar tranquils pels carrers als ciutadans.

Aigua, Villena, DANONE i el transvasament

Ahir mateix vam poder conèixer una notícia que explicava que els regants de Villena havien arribat a un acord amb l’empresa multinacional DANONE per tal de vendre els excedents dels pous i aqüífers de la zona.

Això suposarà un ingrés extra pels regants i, a més, la construcció de la planta suposarà la creació d’uns quants llocs de treball (s’ha parlat d’uns 100).

Tot això és, sens dubte, una gran notícia perquè:

1. El fet que els regants puguen vendre excedents significa que Villena ja no es necessària aigua de cap transvasament.

2. Abans, aquest aigua s’enviava a Alacant. Això suposa que Alacant ja no necessita demanar més aigua a Villena i que els alacantins ens hem tornat més estalviadors i ara tenim tota l’aigua que necessitem.

3. Moltes persones a Villena obtindran treball i això suposarà una espanta important a la ciutat.

Ara bé. Curiosament, el dia abans d’anunciar-se aquest acord, l’alcaldessa de Villena es trobava reunida amb altres alcaldes i alcaldesses del PP (i un del PSOE) per demanar més aigua.

Durant molt de temps, molts dels que consideràvem que el transvasament de l’Ebre no era la millor solució pels problemes d’aigua que té Alacant ens hem sentit realment aïllats, ja que sembla que això de l’aigua era realment un problema que s’havia de solucionar el més ràpid possible, tot i que el sector de la construcció continuava funcionant a tota màquina.

Hi ha hagut vegades a les quals hem arribat a pensar que realment no hi havia més remei, sobretot quan des de Catalunya van anunciar el seu transvasament de l’Ebre cap a Barcelona. Semblava com si la nostra posició ja no es poguera mantindre perquè ni tan sols des de Catalunya s’havien mantingut ferms respecte als transvasaments.

Ara, però, per fi la realitat s’ha presentat davant els ulls dels alacantins i ens ha mostrat que tots eixos alcaldes del PP (i el del PSOE) que es van reunir per demanar aigua són tots uns hipòcrites. És clar que uns estaran enganyats i d’altres no. Així que l’hipòcrita major és, sense cap mena de dubte, el Excel·lentíssim President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.

Pàgina26.cat, actualitat en valencià

Sé que aquest bloc no el llegeix molta gent del País Valencià (si és que el llegeix algú). La qüestió és que avui volia fer un apunt sobre una pàgina de notícies en valencià que està prou bé.

Normalment, qui defenem l’ús de valencià a la xarxa no hem tingut oportunitat de tindre un mitjà d’informació relativament seriós, actualitzat i atractiu. Generalment sempre havíem d’acabar a VilaWeb, que no està malament, però se centra més al Principat (tot i les edicions locals).

Pàgina26.cat, en canvi, se centra molt més al País Valencià i ho fa amb una publicació important d’articles (una mica curts, això sí), però de tots els temes actuals de política, societat, etc. Ja no passa un sol dia sense pegar-li una ullada.

A més, al contrari del que fan altres medis informatius, no ignora partits com Iniciativa o Esquerra Unida. Així que si podeu, visiteu Pàgina26.cat i pegueu-li una ullada.

Sentiment de nació

Ahir, com cada cert temps, el meu germà arriba de Madrid amb tota la família. Per descomptat que tot va bé, que em fa molta alegria vore-lo, etc.

El problema és que sempre ix en major o menor intensitat algun tipus de discussió política. No m’agrada discutir d’aquestes coses amb la família, perquè no val la pena.

Tot i així, ahir en vam parlar. Comentava la meua cunyada amb la meua mare que feia un parell de dies havien fet un programa a Telemadrid on es parlava sobre si la “identitat nacional” espanyola havia sorgit a arrel de la rebelió contra les tropes franceses: fa 200 anys.

Un altre tema és que caldria parlar de l’antiguitat de la Corona d’Aragó, del Regne de València, de la pèrdua dels nostres drets, etc. Però això no es pot discutir amb gairebé ningú: és el passat i el passat cal oblidar-lo (diuen).

Doncs bé, la petita discussió va iniciar-se a partir d’això, ja que ell va comentar que “aquí todos somos españoles”. Jo li vaig dir: “per descomptat que ho som, al nostre DNI ho posa, ara bé, una cosa és que institucionalment i formal siguem espanyols i una altra cosa és “sentir-se espanyol””. La meua cunyada em va dir directament en dir això: “¿Es que tú no te sientes español?”, prou sorpresa pel meu comentari. Jo vaig explicar que, efectivament el meu DNI diu que jo sóc espanyol i això és així i ningú pot dir el contrari; però que jo no tenia cap sentiment de ser “espanyol”.

Per què?. Doncs perquè jo em pregunte seriosament què collons és “ser espanyol”. Si això significa sentir “amor” per la meua terra i les meues costums, doncs podria ser espanyol. Però jo estic parlant en tot cas d’Alacant, no pas de Galícia. I un gallec que ama la seua terra no pot dir que ame “Espanya”, perquè el concepte és tan ambigu com dir que som del món.

M’estime la meua terra perquè he nascut a ella, igual que haguera pogut néixer en un altre lloc i també l’haguera estimat. Que tracten de dir-me que això significa ser “espanyol” o ser “català” o ser el que siga, doncs em repateja. He d’admetre, però, que això d’espanyol em fa una més mica de ràbia que altres “nacionalitats” pel fet que sovint em trobe atacat quan dic que jo no em sent espanyol.

Ma mare em va explicar que el meu pare (mort ja fa 10 anys) pensava igual que jo quan era jove. Això està bé, i és una llàstima no haver pogut parlar amb ell a aquestes altures de la meua vida. El meu pare va ser moltes coses dolentes, ho sé, però sembla que també va tindre algunes de “bones” o, millor dit, algunes de coincidents amb mi pel que he pogut esbrinar amb el pas dels anys.

No sóc “ciutadà del món”. Jo sóc d’Alacant. Sóc de Barcelona. Sóc de Dublín. Sóc dels llocs on habiten els meus records.

Si existeix alguna cosa, són les ciutats. No els països.