Al llarg dels anys, amb diferents viatges que he fet arreu del món (no vos equivoqueu, només he anat a quatre o cinc llocs fora del país), he anat coneixent gent amb la qual he compartit molts bons moments durant l’estada, durant el temps que vam compartir a aquell lloc.
Per exemple, Dublin. Allà vaig conèixer a molta gent, però mentre estava amb ella sabia perfectament que aquestes relacions eren completament circunstancials, tots érem a una acadèmia, volent aprendre anglès, aprofitant els dies per gaudir de la ciutat i la companyia.
Allà vaig conèixer la Laura (de Suïssa, el nom de la qual es pronunciava com “loga”), Elly (una xica coreana), Nina (una xica alemana molt enèrgica…). Al segon viatge que vaig fer a Dublin vaig conèixer encara més gent, i aquesta vegada estava decidit a visitar-los una vegada que ens separàrem.
Però ha estat impossible. No hi ha diners ni temps per fer-ho. I mantindre una relació amb ells a distància… em sembla gairebé estúpid. Si ben és cert que les relacions van ser molt superficials, amb alguns companys sí que vaig fer molt bones migues. Tot i així, però, no ha estat possible tornar a veure’ns.
Amb Dusana, una professora d’anglès que vaig tindre durant quatre mesos al 2008 vaig mantindre la relació després que ella tornara als EUA, però la impossibilitat de viatjar allà (tot i que m’encantaria anar-hi), fa que la relació es mantinga una mica amb un fil prim que en qualsevol moment pot trencar-se.
Veig que la gent al meu voltant sí que aconsegueix mantindre aquestes relacions actives. Si ben és cert que és gent que pot permetre’s viatjar arreu…
O simplement sóc una mica anti-social. El meu millor amic ho és des que teníem 14 anys (ara en tinc 27), la resta d’amics del grup ha anat apagant-se, tot i que encara ens reunim de quan en quan.
L’amistat és una cosa molt important per a la nostra vida. Tindre bons amics crec que és completament necessari… El problema és que els “bons amics” es fan amb el temps, i un mai no es pensa que tal o qual persona realment arribarà a ser-ho.
Així és la vida.
Desarmats 